Lluís Duch exposa amb rigor i claredat la creixent importància que adquireixen avui els mitjans de comunicació com a nova estructura d’acollida, en detriment de les tres estructures d’acollida clàssiques (codescendència, coresidència i cotranscendència, és a dir, família, ciutat i religió). Explora també el concepte de tradició, la importància del símbol, la diferència entre informació i comunicació, la crisi de confiança en les institucions religioses, l’acceleració del tempo vital, l’erosió del sagrat i la revolució del creïble.

Tots dos són cercadors. L’un es mou en el camp del pensament i la política; l’altre, en el de la pastoral. Tots dos miren de donar resposta a les mateixes preguntes: ¿és cert que ens trobem en plena crisi de valors?, ¿és cert que la religió davalla? ¿Quin futur per al cristianisme? ens permet assistir a un diàleg lúcid i intel·ligent entre l’espiritualitat religiosa representada per Barbarin i l’espiritualitat laica representada per Ferry.

Predicador popular, viatger i pelegrí infatigable, missioner errant per terres de l’Orient, savi inspirat i poeta de la unió mística i l’amor diví, Husayn ibn Mansūr al-Hal·lāg (858-922) és cèlebre per la seva poesia extàtica i sapiencial, que presentem en aquest volum en traducció catalana directa de l’original àrab. Aquesta edició incorpora el text àrab cal·ligrafiat pel mateix traductor, i presenta la poesia hal·lāgiana amb una nova ordenació temàtica que en facilita la lectura.

Un dia de principis de 1970 un director teatral polonès anuncia que no vol dirigir més espectacles. La seva recerca ja no cap dins les fronteres del teatre; necessita anar més enllà. L’antologia que presentem arrenca en el moment en què el període teatral de Grotowski està donant pas al Parateatre. Durant les tres dècades següents desenvoluparà una recerca extraordinària que retornarà a l’art la seva condició de vehicle cap a un altre estadi d’existència més vertader i orgànic.

La creença religiosa és una creença «ordinària» en un món o en uns éssers «extraordinaris». A partir de les aportacions de les grans veus de l’antropologia (Frazer, Malinowski, Lévi-Strauss), la sociologia (Durkheim, Weber), la lingüística (Saussure) i la psicoanàlisi (Freud, Jung), aquesta obra ofereix una antropologia de les creences que no planteja l’irracional com a patològic ni l’anàlisi corresponent com una teràpia: l’autor no vol curar ningú de les seves creences irracionals; simplement, les vol explicar.

Han hagut de passar gairebé dos mil anys perquè l’obra de Lluc, desmembrada des de les primeries del segle segon en dos llibres de gènere literari ben divers (Evangeli i Fets), pugui ser llegida unitàriament com el que és: un informe —una demostració— sobre la messianitat de Jesús, redactat en dos volums per un mestre jueu i adreçat a un personatge molt notable, l’«excel·lentíssim Teòfil», fill d’Annàs i cunyat de Caifàs, summe sacerdot durant els anys 37-41 dC.