Assaig

  • La intranquil·litat

    Marion Muller-Colard La intranquil·litat

    Traducció del francès d'Helena Cots

    «¿Què seríem sense la nostra intranquil·litat? Si, efectivament, no tenim més remei que conviure-hi, tant per tant, millor que ens l'estimem una mica. Abans que els tranquil·litzants, prefereixo els intranquils. Pertorbats, pertorbadors, m'agraden les seves giragonses, la seva exigència, la seva insatisfacció. Si de natural sou serens i pausats, no voldria introduir aquesta pedreta en les vostres ànimes tranquil·les. O potser sí. Potser us desitjo ser lleugerament pertorbats. Si més no, us desitjo el petit inconfort, la punta d'impaciència, l'alteració necessària per reprendre el camí mil·lenari que estira la massa amb la qual estem pastats els humans i la revela a ella mateixa.»

  • Conceptes fonamentals d'antropologia i religió

    Lluís Duch Conceptes fonamentals d'antropologia i religió

    A cura d'Ignasi Moreta

    Aquest llibre aplega trenta-quatre articles d'enciclopèdia redactats per Lluís Duch per a la Gran enciclopèdia catalana, per a Conceptos clave de la antropología cultural, d'Ángel Aguirre, i per a Conceptos fundamentales del cristianismo, de Casiano Floristán i Juan José Tamayo. L'aplec d'aquestes col·laboracions en un sol llibre dona lloc a una obra coherent i homogènia: una mena de diccionari d'antropologia i religió o, si es prefereix, d'antropologia de la religió. Tot article d'enciclopèdia té, òbviament, una finalitat eminentment divulgadora, i els de Duch que s'apleguen en aquest llibre no en són cap excepció. Tanmateix, en gairebé tots els textos és perceptible el segell propi de l'autor. No som davant un mer divulgador, sinó davant un investigador de primer ordre que ha acceptat oferir resums de primera mà de conceptes que va estudiar amb la màxima profunditat i ambició.

  • La gola

    Adrià Pujol Cruells La gola

    El golafre és víctima i culpable. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. Llevat dels dies assenyalats en què el tiberi i el descontrol són de recepta, i tret dels que tenen butlla per càrrec o per ofici, la golafreria desbridada se sol veure de mal gust. La gola ha mutat en malaltia: ha passat de vici voluntari a infortuni hereditari, de pecat de rics a pecat de tots, de depravació individual a tendència social. Hem socialitzat les virtuts, però també les tares.

  • L'avarícia

    Oriol Ponsatí-Murlà L'avarícia

    L'avarícia pot ser convertida en el més noble dels sentiments revolucionaris o en el més lleig dels pecats. És un pecat relatiu, que fluctua entre el vici i la virtut (una manera força estranya de ser pecat). L'avarícia implica tant l'adquirir (rebre) com el no desprendre's (no donar), i res no és excessiu, ni desordenat, ni desmesurat si no és en relació amb una gradació que marca el punt d'excés, un ordre o una mesura. D'aquí els seus límits difusos.

  • L'enveja

    Marina Porras L'enveja

    L'enveja és una mala mirada: una mirada rancorosa, plena de verí. És relacional i relativa, necessita els altres per existir. Si estem tacats per l'enveja, allò que tenim o allò que som es mesura a partir del valor de l'altre i, com més a prop som d'allò que envegem, més forta es torna la pulsió. Tot en aquest pecat comença als ulls.

  • La mandra

    Oriol Quintana La mandra

    L'eficiència, la recerca de la productivitat i la necessitat de competir sembla que ens condueixin a la proscripció de la mandra. Tanmateix, sense mandra i sense les altres passions desordenades no és possible viure una vida plenament humana. Potser la tasca de l'home no consisteix a ascendir sinó a aprendre a conviure amb unes passions que el fan ser qui és.

  • Història del silenci

    Alain Corbin Història del silenci

    Del Renaixement als nostres dies

    Traducció de Mireia Ibañez

    El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d'Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, per a l'escolta d'un mateix, per a la meditació, per a l'oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot com el lloc interior d'on emergeix la paraula. Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d'apostar per l'escolta d'un mateix. D'aquesta manera, l'estructura mateixa de l'individu s'ha vist modificada.

  • Itineraris interiors

    Pablo d’Ors, Ruth Galve, Ricardo Pinilla, Cristina Álvarez Puerto, Luis López, Ramon M. Nogués i Lluís Ylla (ed.) Itineraris interiors

    Il·lustracions de Cristina Álvarez Puerto

    «¿Què significa viure espiritualment? Simplement, estar viu. En contra del que se sol pensar sobre les persones espirituals —que estan als núvols i viuen fora d'aquest món—, un home o una dona espiritual és precisament aquell o aquella que viu plenament immers en el que és real.» (Pablo d'Ors)

  • Crec recordar

    Joan Estruch Crec recordar

    Memòries

    Després d'una llarga trajectòria dedicada a la sociologia de la religió, Joan Estruch ens ofereix un llibre de memòries sobri i intens. Hi explica el seu arrelament al si d'una família protestant, el seu acostament al catolicisme i la seva aposta per l'ecumenisme, els seus estudis a la Universitat de Barcelona i a Lovaina, la seva iniciació a la docència i la recerca universitàries, la seva dedicació a la traducció... Estruch és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona des dels temps que era a Sant Cugat del Vallès (1971) i fins a la seva jubilació (2013). Això li permet explicar la universitat per dins, amb les seves grandeses i també les seves misèries, entre les quals destaca la creixent burocratització de la institució universitària.

  • La religió de l'ateu

    Joan-Carles Mèlich La religió de l'ateu

    La mort de Déu és el final de l'Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l'existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich a­nomena la prosa.

Les respostes institucionals a les preguntes religioses han entrat en crisi. Les preguntes, però, no estan en crisi. Ens fem preguntes, avui com ahir. Però ja no hi ha respostes tranquil·litzadores. Tots som buscadors.

Per això, ara que no acceptem les respostes prefixades però continuem fent-nos preguntes, l’assaig esdevé més necessari que mai. Perquè ja no deixem que pensin per nosaltres, que investiguin per nosaltres, que llegeixin per nosaltres. La recerca ens pertany. És nostra. Sabem llegir. Indagar. Buscar. No acceptem respostes tancades, però sí que volem idees, pensaments, pistes, criteris, tanteigs.

¿Pensament feble? No: pensament, tan sols. Les respostes prefixades no són ni pensament ni fortalesa, sinó una invitació a la dimissió. No dimitim de la facultat de pensar. Ni de buscar. Ni de viure.

 

Consell assessor de la col·lecció:

. Pere Lluís Font
. Francesc Xavier Marín
. Josep Otón
. Francesc Torralba
. Amador Vega