La psicoanalista Marie Balmary proposa, a Freud fins a Déu, un itinerari que enllaça la psicoanàlisi amb els textos sagrats. Tant la psicoanàlisi com la vida espiritual són activitats de «luxe», aparentment prescindibles, però que donen amplada a la vida humana. Freud fins a Déu és una invitació a deixar espai a la dimensió espiritual de l’ésser humà. El volum inclou el text de la conferència «Religions per servir-les o perquè ens serveixin», que defensa que les religions han d’estar al servei de les persones, i no pas les persones al servei de les religions.

«La psicoanàlisi, ¿no és un luxe?» A aquesta pregunta que li van plantejar al final d’una conferència, la psicoanalista Marie Balmary respon: «Té raó, la psicoanàlisi és un luxe. Com tota la vida espiritual.»

Si psicoanàlisi i espiritualitat semblen d’entrada incompatibles, Balmary ens diu que la pràctica clínica i un nou accés als textos espirituals porten a pensar la vida espiritual com el luxe de la humanitat, com allò que dóna amplada a la vida humana.

El volum incorpora el text de la conferència «Religions per servir-les o perquè ens serveixin», pronunciada a l’Institut Francès de Barcelona l’any 2008 amb motiu de la traducció catalana d’El monjo i la psicoanalista, la primera obra de Marie Balmary traduïda al català i al castellà.

Ignasi Moreta, editor de Fragmenta, destaca: «Vam conèixer l’obra de Marie Balmary l’any 2007, gràcies al bon olfacte de l’amic Andreu Trilla. Aquell mateix any vam publicar, en traducció de Trilla mateix, El monjo i la psicoanalista. Uns mesos més tard vam convidar Balmary a Barcelona. La seva conferència a l’Institut Francès —«Religions per servir-les o perquè ens serveixin»— va ser realment brillant: ens parlava d’una religió servidora, no pas d’una religió que es fa servir. L’any 2008 vam publicar, també en català i en traducció de Trilla, el seu llibre L’origen diví. I enguany hem publicat, en traducció castellana de Julia Argemí, El monje y la psicoanalista, de manera que, si ja vam ser pioners en introduir Balmary en l’àmbit catalanoparlant, hem tornat a ser pioners a l’hora d’introduir-la en l’àmbit hispanoparlant. Finalment, acabem de publicar Freud fins a Déu, en traducció catalana d’Andreu Trilla i castellana de Julia Argemí, amb la conferència esmentada. La nostra aposta per Balmary és, doncs, sòlida i de llarg recorregut. Estem convençuts que és una de les estudioses de la Bíblia amb més sagacitat hermenèutica: la seva honestedat científica i la seva llibertat la porten sovint a carregar-se segles d’exegesi bíblica. La seva polèmica amb les grans figures de la psicoanàlisi (Freud i Lacan, especialment) també prova la seva honestedat i independència. Balmary, psicoanalista i lectora atenta de la Bíblia, va per lliure. En tots els sentits. Per això, llegir-la és un autèntic luxe.»

Marie Balmary exerceix la psicoanàlisi a París. En acabar la carrera de psicologia, als anys setanta, presenta una tesi sobre els fonaments de la psicoanàlisi en què defensa una relectura del mite d’Èdip. Refusada per la Sorbona, Balmary la publica com a llibre (L’homme aux statues. Freud et la faute cachée du père, 1979). Després s’orienta cap als relats fundadors de les nostres civilitzacions, essencialment la Bíblia. Exposa aquestes recerques en tres obres: Le sacrifice interdit. Freud et la Bible (1986), La divine origine. Dieu n’a pas créé l’homme (1993; versió catalana: L’origen diví. Déu no ha creat l’home, Fragmenta, 2008), i Abel ou la traversée de l’Eden (1999). A Le moine et la psychanalyste (2005; versió catalana: El monjo i la psicoanalista, Fragmenta, 2007) recorre al gènere narratiu per oferir un resum de tota la seva obra.