Anna Punsoda. Directora de Dialogal.

 

Fa vint anys vaig tenir un nòvio que em va deixar per anorèctica i llavors es va enamorar d’una amiga meva, que posseïa la virtut de la salut mental. Una ràbia antiga, feta de gelosia i d’un sentiment acaparador d’injustícia còsmica, va governar-me i espatllar-me els millors cursos de llicenciatura. Des d’aleshores he perdut els papers algun cop, però en general he guanyat serenitat i amplitud del cor, i això ha sigut una victòria íntima.  

En aquest número dedicat al desaferrament, la pensadora Berta Sáenz ens el defineix com la llibertat respecte a dos grans hàbits mentals nocius: els hàbits de desig, encarnats en l’enamorament obsessiu o la dependència, i els hàbits d’aversió, com el ressentiment. Alliberar-se’n ens permet patir menys, però sobretot ens permet relacionar-nos d’una manera nova, menys dramàtica però més profunda, amb les persones i la vida. El drama només és aquell fetus tan mogut i esgotador que fins i tot la mare confon per bessons.  

Oscar Wilde sempre deia que llençaríem moltes coses si no ens fes por que les recollís algú altre. Qui ens parla d’aquest instint de retenir és la psicoanalista Mercè Collell, que Gemma Ventura entrevista per saber d’on neix la síndrome de Diògenes. També Ernest Marcos Hierro, que desgrana la gelosia en la història de l’òpera fins a arribar a l’heroïna d’El cavaller de la rosa, que es promet estimar el seu amant «de la manera correcta», és a dir, fins al punt d’estimar també l’amor que ell sentís per una altra dona.  

L’equanimitat, aquest ànim serè propi de les persones justes i equilibrades, no és només útil per a l’amor. També permet un art on ressoni la veritat, com revelen les Tarta Relena al retrat que els fa Adrià Pujol. O ens enforteix de cara a la mort, com veureu al debat sobre el suïcidi assistit i l’eutanàsia. Xavier Melloni i Teresa Guardans ens expliquen que totes i cadascuna de les tradicions espirituals ens proposen camins per desaferrar-nos. Nosaltres no les escoltem i llavors necessitem esgotar la vida per saber-nos governar. ¿Quantes morts serien menys una agonia i més un moment d’agraïment i de confort per als qui es queden, si tinguéssim una relació més sàvia amb la vida? ¿Quants divorcis serien menys infernals si entenguéssim que hi ha amors que han arribat al cap del camí? ¿Quants amics hauríem conservat si haguéssim vist que la nostra ràbia antiga no era culpa dels que ens duien avantatge?  

Fa vint anys estava com un llum de ganxo i no vaig comprendre que aquell noi, que no era heroic ni masoquista, en preferís una altra. Va ser com si el rebuig confirmés alguna cosa terrible que jo també pensava de mi. Aquella creença íntima, i la ràbia que fa veure’s substituït per algú amb millors cartes, em van desficiar. És possible que als dinou anys tots haguéssiu reaccionat amb la mateixa violència. Però imagineu-vos el temps, la salut i la claredat, imagineu-vos el creixement que podríem guanyar amb desaferrament, aquest gest que no entenem fins que no hem gastat mitja vida. 

____________

EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 93 anirà dedicat a la vigència de l’inconscient.