Avançar enrere: la «Missa solemnis» de Beethoven

Joan Magrané. Compositor.

En Beethoven, tot sembla agermanar-se amb el vendaval, amb la força creadora que va sempre endavant, imparable, inexorable. Es diu d’ell i de la seva obra que són el paradigma del trencament, de la revolució, de l’alliberament. Beethoven és qui estripa els servils estreps del compositor lligat a l’Església o a l’aristocràcia; qui rebenta les costures de les formes clàssiques, hipertrofiant-ne cada racó; qui desmanega a plaer la lògica de les modulacions harmòniques; qui porta els instruments a l’extrem, convertint el piano en orquestra, fent xisclar els violins, omplint les simfonies i obertures de ressons pastorals i bandes militars…

Es diu sovint, també, que tot plegat fa de Beethoven el primer compositor modern. I és cert. Però no només això: fou un visionari que també va fer el gest decidit de mirar enrere amb la mateixa potència amb què ho feia endavant. Mirà cap a Bach (com ja havia fet Mozart, poc abans), cap a Händel (a qui considerava el més gran dels compositors), cap a Gluck (amb la seva única i dificultosa aventura operística, amb el Fidelio)… I, més enrere encara, cap a la polifonia renaixentista i el cant pla: aquella emotiva austeritat de la Canzona di ringraziamento offerta alla divinità da un guarito, in modo lidico del Quartet de corda, opus 132; la marmòria homofonia de l’Andante maestoso del darrer moviment de la Novena simfonia, op. 125 —«Seid umschlungen, Millionen!» (‘Abraceu-vos, oh, milions!’)—, i, sobretot, en la Missa solemnis.

Puedes leer el artículo en...

Tens accés? Entrar

Revista #92

Estiu 2025

Revista
7,28 
Subscripció paper + digital anual
24,79 
Subscripció digital anual
16,53 

Relacionados