Hi ha artistes que semblen bolets solitaris ocupant un espai aparentment aïllat i inesperat. La seva és una emergència que sembla no obeir les regles de la cronologia i la continuïtat. Més aviat, semblen ser en ells mateixos i prou, i en contemplar-los —sigui per causa de la sorpresa o d’alguna altra força misteriosa— provoquen un salt, un ai al cor. No van mai sols, però, si ens hi fixem, acostumen a saludar, malgrat la seva excèntrica suggestió, sota l’ombra d’un gran arbre o traient el cap d’entre un espès matoll.

Un d’aquests casos, que es poden comptar amb els dits d’una mà mancada de dits, és el del compositor francès Hector Berlioz (1803-1869), un autèntic visionari de l’art musical. Berlioz revolucionà l’escriptura orquestral, refinà la recerca instrumental, actualitzà el pensament acústic i espacial, feu un pas de gegant en allò que darrerament està tan de moda —fondre i confondre música i teatre—, jugà al joc —també ben actual— de l’art fet a imatge de la política i de l’Estat…, i visqué, alhora, amb tota la seva potència diferencial de colorística i saborosa micologia, sota l’ombra de Shakespeare i emergint de la gegantina influència de Beethoven, mort l’any 1827, tot just quan el nostre protagonista començava a collir els fruits més saborosos dels seus treballs primerencs.