Anna Punsoda Ricart. Directora de Dialogal.
Sembla que l’Església va impulsar el culte a Maria per posar ordre a la proliferació de sants locals que, al segle XI, es proclamaven sense ordre ni concert de manera autàrquica. També sembla que, al cap de no res, aquella Maria es va acabar transformant en centenars de marededeus molt precises que prenien el nom dels llocs particulars. La lliçó de la història és diàfana: les grans institucions poden esforçar-se tant com vulguin a homogeneïtzar la vida, que la sensibilitat popular espontània és concreta i, per tant, tendeix a l’arrelament i a la diversitat.
Al seu assaig Treure una marededeu a ballar, Perejaume assenyala la proximitat lingüística entre Maria i masia, i explica que la multiplicació de masos disseminats, organitzats en parròquies, coincideix amb l’expansió del culte a les marededeus. Fa mil anys, els diversos veïnats del país s’aplegaven al voltant d’una figura que mig naixia de la terra i els ajudava a prendre consciència de si mateixos i a distingir-se dels pobles del costat. A partir de la figura adorada van sorgir els aplecs, les festes majors, els goigs, les caramelles, les capelles votives i les processons que han arribat fins avui.
Força peces d’aquest número dedicat a la religiositat popular estan escrites des de la preocupació. Als Països Catalans no hi ha transmissió generacional de la cultura cristiana, i per això les festes religioses tradicionals van perdent el seu sentit profund. De moltes celebracions només en queda la part performativa, que cada cop pateix més canvis perquè el ritual ja no té sentit al·legòric i, per tant, no ha de ser el mirall de res. «¿Com sabrem que les àguiles processionals han d’entrar a les esglésies i no només ballar a les places, si no entenem que l’àguila representa els poders de la terra vinclant-se davant de Déu ressuscitat?», es pregunta Daniel Vilarrubias a l’excel·lent reportatge central del número.
Jo no vull esmenar la plana als nostres autors, però m’agradaria tranquil·litzar-vos. La religiositat popular no és només tradició cultural, comunitat i identitat. També és el vincle entre el temps del cosmos i el temps dels humans, i aquest vincle és indestructible. Cada març els carrers s’omplen de gent que no pot contenir a dins tanta vida. La victòria sobre la mort que és la Pasqua parla de Déu, però també parla de nosaltres, que deixem enrere els dies foscos i freds, i ens preparem per collir el que hem sembrat amb grans penes i treballs. Per això, mentre hi hagi catalans que no visquin amuntegats a la ciutat i atrapats a les xarxes socials globals, hi haurà religiositat popular. Perquè no som nosaltres o Perejaume qui traiem la marededeu a ballar. És la marededeu que, desvetllant les generacions i la natura que som, ens treu a ballar a nosaltres.
_______________
EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 96 anirà dedicat a les nocions de paradís.
Foto de portada: les espardenyes de vetes són un calçat tradicional en moltes festivitats dels Països Catalans | © Shutterstock
