Jordi Graupera. Assagista i professor a la URL.

 

«La dictadura moderna sorgeix de les ruïnes d’una estructura social i política heretada, enmig de la desolació de lleialtats trencades: és el gir desesperat d’unes comunitats que han trencat les amarres. Els homes, decebuts i desil·lusionats, desarrelats i sense equilibri, impel·lits pels temors dels que amb prou feines s’adonen de res i per flaixos d’apassionament, cerquen, àvids, un nou eix al volant del qual girar, noves fidelitats. Llurs somnis i angoixes, projectades cap al buit, s’agrupen al voltant d’una figura. És la monolatria del desert polític en què, com més patològica és la situació, menys importa el valor intrínsec de l’ídol. Els seus peus poden ser de fang, la cara inexpressiva, però el frenesí dels aduladors li atorga significat i poder.» 

Aquesta cita de Sir Lewis Namier sobre Napoleó III, el primer gran dictador modern, ens serveix per assenyalar fins a quin punt el messianisme és la perversió de l’esperança en política. Perversió és una paraula ambigua. Pot voler dir degradació, com una cosa que es podreix; pot voler dir una caricatura, còmica i penosa, infantil i decadent, i també pot voler dir l’explotació d’una necessitat, tornar un poble amb set de justícia en una gent viciosa, cínica i desesperada. El messianisme és la suma de totes tres coses.  

Estrictament, és creure que un líder polític és un messies, un ungit sobrenatural, l’alliberador definitiu. Però, de fons, és un mecanisme psicològic de projecció: tot el que ens manca, el buit que el nostre desig polític omple, serà girat com un mitjó, i serà dipositat en un home nou que ens dirà com se surt d’aquest forat. Tot el desig de llibertat pendent serà real quan arribi un líder amb unes qualitats superiors. Aquestes qualitats són un misteri inexpressable justament perquè són superiors. Però el reconeixerem pels seus efectes, el primer dels quals serà l’esperança. Per això, mantenir l’esperança, que vol dir tenir fe, és l’ingredient que nosaltres hem de posar a la mescla: la nostra fe cega és l’oli amb què ungirem el messies.

Les darreres manifestacions polítiques a Catalunya al voltant de líders que només poden sostenir-se si fanatitzen les seves bases coincideixen amb un moment de degradació de la vida pública catalana. Entre l’ocàs del procés i l’albada de l’antiliberalisme autoritari, s’hi ha escolat un escenari a mitja llum que fa creïble la farsa com a política.  

El nostre pactisme és l’antítesi del messianisme: segles de tenir herois morts en camps de batalles perdudes han fet del poble català un poble reticent als líders superbs que poden dur el país al precipici

Jacob Talmon sosté que hi ha una versió del messianisme que identifica l’encarnació del messies en el poble mateix. En aquesta versió populista del messianisme, hi ha una entronització de les irracionalitats del poble. Les irracionalitats d’una comunitat funcionen normalment com a transmissores de valors inconscients i d’amors portats d’una generació a una altra. Però són també la suma de records mítics de violències passades: guerres, conflictes socials, violacions, esclavituds. On s’entrelluquen amb més claredat aquestes irracionalitats del messianisme popular és en gestos aparentment menors: durant el procés, es van posar de moda les pancartes gegants amb les cares de líders polítics. Primer van ser els líders estrangers en manifestacions-performances al voltant de la Diada Nacional: Obama, Merkel. Era una manera maldestra i folklòrica, sense la subtilesa i la hipocresia que aquesta mena de rituals demanen, d’oferir un intercanvi propi dels vassallatges més primitius i esquemàtics: si ens ajudeu a assolir la nostra llibertat, us la lliurarem tota.  

Molt ràpidament, aquell 2017, moment en què els polítics van trair les esperances del poble català, en comptes d’esmenar-los, qüestionar-los o substituir-los, part del poble va desconnectar en silenci, i una altra part va redoblar l’aposta. Les pancartes gegants ja eren amb la cara dels exiliats i empresonats. L’entronització total de la víctima com a resum de l’esperança estrafeta. És un fenomen llargament estudiat en els mil·lenarismes: quan passa la data de l’anunciada fi del món, i el món continua rodant. «La història documenta un patró enigmàtic. En comptes de desbandada en decepció, els sectaris sovint esdevenen reforçats en les seves conviccions», explica el psicòleg social Robert Cialdini a Influence. Els montanistes de la Turquia del segle II, els anabaptistes de l’Holanda del XVI, els sabbatistes del XVII, i els mil·lenaristes del XIX nord-americà, i fins i tot a la Chicago del segle XX. Ara bé, el més profund d’aquest gir messiànic populista del procés no és l’infantilisme de les relacions internacionals ni la fugida endavant, sinó la negació de la tradició política del país, la més fonda de les tradicions, la que explica com cap altra cosa tant les nostres dificultats com la nostra resistència. La història de Catalunya és la història d’un antimessianisme molt tossut, arrelat en una idea de llibertat molt treballada, de pagès endurit amb les contínues revoltes per tenir un contracte just o una propietat plena, o de mariner endurit per la sal i la sang que es barregen al Mediterrani occidental des que els colons jònics van quedar-se la millor badia de l’Empordà —empori, «mercat»— per fer negocis. Per entendre la relació de la política catalana amb els seus líders, és bo recordar sempre com comença aquesta carta del juliol del 1297: «Que sigui conegut per tothom que Nos, Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, Mallorca, València i Múrcia, comte de Barcelona i gonfanoner, almirall i capità general de la Santa Romana Església…»  

ÉS UN FENOMEN ESTUDIAT EN ELS MIL·LENARISMES: QUAN PASSA LA DATA DE L’ANUNCIADA FI DEL MÓN, I EL MÓN CONTINUA RODANT, ELS SECTARIS REFORCEN LES SEVES CONVICCIONS

Jaume II endreça els seus títols per ordre d’importància. Els comtes de Barcelona no eren reis de Catalunya per un seguit de raons que no tenim espai d’esclarir, però la disputa entre comtes, nobles, propietaris, ciutadans honrats i altres poders del territori de l’actual Principat és fonamental en aquesta qüestió. Entenent aquesta relació més aviat desmenjada dels catalans amb els seus líders, i prenent-la com si fos un prisma que deformi la llum de la història, podem dir, per exemple, que el Compromís de Casp, un segle i mig després d’aquesta carta, funciona com el cim del nostre antimessianisme. El rei Martí mor sense descendència. La vídua del seu germà gran i predecessor, el rei Joan I, l’antiga reina Violant de Bar, conspira perquè el seu net, Lluís d’Anjou, sigui rei (però abans que res vol que el comte d’Urgell no sigui l’hereu de la corona). Entre això i la pressió militar, acaba essent-ne hereu Ferran d’Antequera, un trastàmara, un estranger. Els plutòcrates de Barcelona, ¿creien que el comte d’Urgell els coneixia massa, que els faria treballar, que s’enfilaria sobre el seu ego i es pensaria qui sap què? Ferran d’Antequera era un home ric i el seu exèrcit va derrotar els urgellistes a València. L’operació per fer-lo rei la va liderar el papa Benet XIII, el papa catalanoaragonès d’Avinyó, en una conxorxa per evitar un poder fort i no manipulable al capdavant dels regnes. Però, si el Compromís de Casp fou un cop d’estat, la clau la tingueren les classes benestants de Barcelona, que volien dominar el rei i pensaven que un estranger seria més fàcil d’engalipar. Així neix la idea de pactisme en la seva versió no pas idealista, de bescanvi de drets i deures entre poble i monarca, sinó cínica: de bescanvi de privilegis i dependències, que no és el mateix.  

Segles de tenir herois morts en camps de batalles perdudes han fet del poble català un poble reticent als aventurers de la política, als líders superbs que poden dur el país al precipici amb la seva audàcia cega. Per això, Macià, el més messiànic dels nostres líders, era un avi en retirada. Companys, el seu successor, un pobre home, esclau d’ell mateix. Tarradellas, un figurant intrigant. Pujol, un home que havia d’ensenyar la samarreta imperi per sobre del botó de la camisa i exacerbar la seva lletjor i menestralia per fer-se perdonar el poder. Maragall, la idea de messies que tenien els espanyols per a Catalunya, net del poeta, però que a ulls d’un barceloní arrelat era l’oncle una mica boig que mig acluca els ulls per demostrar que és inofensiu. Montilla, que va fer campanya dient que era «l’increïble home normal». Artur Mas, a qui la caricatura que van haver de crear per fer-lo simpàtic era dir que semblava un robot. Puigdemont, un pastisser periodista, escollit a dit, que només assoleix la categoria messiànica un cop és a l’exili i no pot tornar. Torra, l’antiheroi, que s’ofereix per presidir en nom d’un altre. Aragonès, el contraèpic, el pacificador, el buròcrata servicial del 155. Illa, l’home amb cara de cendra, sorgit de les brases d’Urquinaona, al servei dels mateixos plutòcrates que van fer el cop d’estat de Casp. Desexorcitzar el poble perquè recuperi la seva tradició antimessiànica, però que ho faci sense caure en el cinisme del Compromís de Casp, és el camí per retornar el país al curs de la història.