Clara Fons i Duocastella. Directora

No sé si hi ha estudis que ho certifiquin, però m’imagino que el bigoti de Dalí és un dels més famosos de la història de la humanitat. Dalí deia que el seu bigoti era, en part, el responsable de la seva inspiració perquè era un bigoti que somreia.

Amb tots els respectes a Gala, jo diria que la inspiració venia també d’un sentit de l’humor brillant del personatge, que li permetia riure’s del mort i del qui el vetlla. ¿Un do, inconsciència o una eina de lluita i resistència també per a un excèntric com ell?

L’humor, après i cultural, és un gran mecanisme de jerarquització. Una eina de poder, amb molts segles de recorregut, que pot encetar lluites, produir víctimes i engendrar botxins. Perquè ¿fa humor qui pot o qui vol?

No és patrimoni de les elits. És també l’escletxa que permet a dominats i oprimits expressar-se i fer una crítica irònica dels poders fàctics: l’humor com una forma de contrapoder. El van utilitzar Aristòfanes i Menandre a l’Antiga Grècia; els epigramistes a Roma; els bufons a l’època medieval; El Be Negre; Monty Python; o, ben recentment, Adriana Bertran Anía amb el seu poema «El 4º lado del triangulo».

És clar que l’humor és un instrument diferenciador i cohesionador de grups i que té poc a veure amb la comèdia d’antes. Fer una comèdia o fer comèdia no volia pas dir fer riure, sinó que es tractava d’alguna història que acabava bé. Ara, depèn de com facis la comèdia, podria ser que en lloc d’acabar bé acabessis als tribunals. La censura ha existit sempre.

A banda de totes aquestes qüestions més aviat sociopolítiques, és sabut que l’humor, quan va acompanyat del riure, té nombrosos beneficis per a la salut. A més, quan aquest riure és compartit, està comprovat que ajuda a pensar i reflexionar amb més nitidesa i relativitza les preocupacions. Sí; l’humor també és un gran evasor.

Dalí explicava que cada vespre es netejava el bigoti i, en fer-ho, aquells quatre pèls es rendien a la llei de la gravetat. Però el matí següent, en només tres minuts i amb una mica d’oli de dàtil, el bigoti es tornava a posar alegre.

Trobo que és una bona metàfora de com anar per la vida sabent-se posar i treure les ulleres de l’humor. Fins i tot aquells que van exhumar el cos de Dalí diuen que, en fer-ho, tenia el somriure del bigoti intacte. Sens dubte, el sentit de l’humor és immortal.