Anna Punsoda. Escriptora, editora i directora de Dialogal.

Al cor de la Segarra, una comarca premoderna i agrícola de la Catalunya Central, hi ha l’església de Santa Maria de Guissona, de finals del segle xviii. S’hi fa missa a l’altar major, a la capella del Santíssim i a la capella de la Mare de Déu del Claustre, la patrona local —que és tan lletja, pobreta, que quan algú em pregunta on pot visitar-la sempre dic que l’estan restaurant. Es tracta d’un conjunt comandat per mossèn Ramon Balaguer, que també diu missa a diversos pobles del terme, com per exemple el meu. Com que és expeditiu, patriota, rigorosament pràctic i diu les coses tal com raja, l’anomenem «mossèn trabuc».

Per influència de la Universitat de Cervera i de la Seu Nova de Lleida, l’església de Santa Maria de Guissona és una joia del barroc. Maria Garganté, historiadora de l’art segarrenca i dona de bellesa noucentista, sempre diu que els catalans no la valorem prou perquè som un poble de pastors. «Hem estat programats perquè ens agradi la senzillesa i la modèstia del romànic menut, que a més està falsejat de dalt a baix. ¿On vols anar, Anna, sense una grandesa com la barroca?»

Cada diumenge que hi porto la meva mare a missa hi veig un batibull de gent diversa. Tan diversa que decideixo fer guàrdia al temple per mirar d’entendre’l. A quarts de nou hi arriba el pare Taras Kogut, amb qui temps enrere vaig tenir l’entrevista més creativa de la meva vida. Vaig anar veure’l a la rectoria de Guissona amb certes reserves, perquè després d’enviar-li uns quants missatges per trobar-nos només em va contestar: «Sí. Tu. Venir.» Hauria pogut ser algú amb antecedents penals, però és un capellà exageradament tímid que no parla català.

El pare Taras Kogut va néixer l’any 1977 a Lviv, a la part occidental d’Ucraïna. És molt alt i cepat, té la cara de pa de ral, els ulls clars i separats, la pell lletosa. Aquest sacerdot ucraïnès que viu estrictament en ucraïnès es dedica a la seva comunitat, que a Guissona són més de 1.400 persones, la gran majoria de les quals treballen a l’empresa bonÀrea. Entre setmana diu dues misses diàries a la capella del Claustre, una per als treballadors del torn de matí a l’escorxador i una altra per als treballadors de la tarda. No és que l’hora sagrada s’adapti a l’hora profana, és que Déu s’adapta literalment a l’horari dels escorxadors. Els diumenges diu una missa per a tothom que s’allarga un parell d’hores.

el pare Taras diu dues misses diàries, una per als treballadors del torn de matí a l’escorxador i una altra per als treballadors de la tarda. No és que l’hora sagrada s’adapti a l’hora profana, és que Déu s’adapta literalment a l’horari dels escorxadors

El pare Taras és el sacerdot dels grecocatòlics, els cristians que deuen obediència a Roma però que segueixen les tradicions i el ritu oriental. És una església governada per un consell de quaranta-sis bisbes, que compta amb cinc milions i mig de fidels, cinc milions dels quals viuen a Ucraïna. Ell explica que a Ucraïna no pot separar-se la política de la religió. En temps de l’URSS, els grecocatòlics havien de dir missa d’amagat a les cases, i els seus sacerdots i bisbes anaven a la presó. Mentre molts professors van acabar russificant-se, els sacerdots van mantenir-se fidels al poble d’Ucraïna. Per això, per als ucraïnesos, anar a missa és una manera de mantenir-se lligats als seus orígens nacionals. L’any 1991, amb la independència, les esglésies van tornar a ser seves i van poder reivindicar de nou el seu pare espiritual, Andrey Sheptytsky.

Taras Kogut, net i fill de sacerdot, pare i gendre de sacerdot, va estudiar vuit anys entre Lviv i Bilychi per poder exercir. Llavors, fa deu anys, el bisbe de Lviv va destinar-lo a Guissona, on primer va arribar sol, i on al cap de dos anys va poder portar els fills i la dona, que a Lviv era professora de religió i aquí treballa a bonÀrea. A Ucraïna hi conviuen tres tipus de cristians: els grecocatòlics amb obediència a Roma, els ortodoxos nacionalistes ucraïnesos amb obediència a Constantinoble i els ortodoxos prorussos amb obediència a Moscou. La guerra ha estret els llaços entre els dos primers grups i ha fet impossible la relació amb els tercers, alguns dels quals s’han passat a l’Església ucraïnesa ortodoxa i uns altres s’han atrinxerat a favor del patriarca de Moscou, que parla de la guerra com una guerra espiritual contra la influència d’Occident.  

Aquest diumenge, i em consta que en general és així, els grecocatòlics ocupen l’altar major perquè tota l’església és plena de dones, homes, adolescents i nens ben vestits amb una elegància modesta. Entre l’altar i la nau de l’església hi passen l’iconòstasi, una paret coberta d’icones. Hi ha un cor de dones i homes que canten bona part de la missa en ucraïnès. El pare Taras, de cara a l’altar, també canta parts de la missa. Veig que els feligresos se senyen tres cops, de dreta a esquerra, i que es passen pràcticament tota la missa drets. Entre l’encens que no paren d’esbarriar per tot arreu, la llum de cent espelmes repartides per tota l’església i que fa dues hores que parlen en una llengua que no conec, començo a pesar figues. Decideixo canviar de missa per no faltar al respecte a aquesta gent. He de dir que tots, fins i tot els nens, es prenen la cerimònia d’una manera tan seriosa que emociona. Vivim en una època tan frívola, i tan distanciada del món a través de la ment, que quan veus algú concentrat i oblidat de si mateix ploraries. Les misses del meu poble, naturalment catòliques, són un guirigall. «Calleu, coi», crida mossèn Ramon a les padrines que s’expliquen receptes o malalties. A més, com que els grecocatòlics, igual que els ortodoxos, fan el bateig, la comunió i la confirmació quan són nadons, veig tot de criatures combregant —arribant a l’altar amb els braços creuats a sobre del pit, esperant que el pare Taras els llenci el vi sagrat a dins de la boca amb una cullera litúrgica.  

A la mateixa hora, a la capella del Santíssim, hi fa missa la comunitat romanesa, que a Guissona és d’unes 1.300 persones. Es tracta d’una capella que era arrebossada, però que fa trenta anys van despullar-la per deixar-hi la pedra a la vista —per a gaudi dels catalans, poble de pastors. A mi m’agrada molt. S’hi apleguen uns vuitanta feligresos, d’aspecte més rabassut i pobre que els ucraïnesos, comandats pel pare Daniel. L’Església ortodoxa és una empresa molt ben endreçada: el pare Daniel depèn del protoprest de Reus, que al seu torn depèn del bisbe d’Espanya i de Portugal, que al seu torn depèn del metropolità d’Europa occidental i meridional, que al seu torn depèn del patriarca de Bucarest. El pare Daniel fa les misses en romanès. «Jo només sé romanès i català», m’explica. A diferència del pare Taras, el pare Daniel no està alliberat i treballa deu hores al dia llogant-se als pagesos de Solsona. «Ara desbrosso boscos.» Aquest romanès, que porta les parròquies de Guissona i Solsona, fa quinze anys que viu al país amb la dona i la filla. Va estudiar nou anys al Seminari i a la Universitat de Cluj, a Transsilvània, que m’assegura que és la Catalunya de Romania.

La missa ortodoxa també és pràcticament tota cantada, amb el pare Daniel d’esquena a la gent i amb la capella plena d’icones. Les icones —aquells Cristos i aquelles Mares de Déu hieràtiques, pintats frontalment a sobre d’un fons daurat — són cabdals per als cristians de ritu bizantí perquè, idèntiques com són de fa segles, sense cap detall que delati el traç i la vanitat personals dels pintors, recullen la saviesa mil·lenària del seu culte. La seva frontalitat i sobrietat faciliten la pregària, certament. El que passa és que la capella del Santíssim no és gaire gran i està tan plena de fidels, d’icones i d’encens que em fa l’efecte que cauré rodona. Sec en un banc lateral, comptant que la missa ja no es pot allargar gaire. «¿Què dura, un parell d’hores, la cerimònia?», pregunto al sagristà. «De vegades, tres», em fa saber. Costa distingir quan acaba la missa i quan comença la tertúlia en comunitat. Després de senyar-se, el pare Daniel fa una prèdica, que comença seriosa però es va tornant informal. Al final veig que la gent va marxant, però un grup força gran es queda assajant càntics i oracions per al dia de Sant Nicolau, que ells veneren moltíssim. Vull fer fotografies a les icones i a la seva bíblia, però el sagristà m’ho prohibeix: «Les dones no poden trepitjar l’altar», em diu, i s’ofereix a fer-me-les ell.

A les esglésies ortodoxes, el ministeri no té tant pes com a les catòliques. els ortodoxos creuen més en la tradició oral viva que en les autoritats religioses; més en el costum, que en el bisbe

Me’n torno al banc lateral de mal humor. No em diu que els laics no puguin trepitjar l’altar. O que els no batejats en l’ortodòxia no puguin trepitjar l’altar. Diu les dones, i mentre rumio què significa que no em deixin apropar-me a Déu per això, veig unes mares aguantant uns nadons a l’últim banc. Llavors el pare Daniel n’agafa un i el passeja per tot arreu, altar inclòs, acompanyat del sagristà i del pare de la criatura. És un nen mascle. Als altres nadons, als nadons femella, només els fan una benedicció al mig del passadís. És altament possible que jo, que tinc quaranta anys, sigui impura —tan impura com qualsevol veí. ¿Però una criatura de dies? ¿Per què no pot apropar-se a Déu, una criatura de dies? Sospeso parlar amb mossèn Ramon i dir-li que, si cedim l’església, hauríem de pactar algunes condicions.

Enmig de la rumiació furiosa, el pare Daniel em fa passar a la sagristia i es disculpa: «És una norma injusta, aquesta. Amb el temps, anirà canviant.» I, per adobar-ho: «Jo sempre dic als feligresos que la Mare de Déu va estar-se als peus del seu fill durant tota la Crucifixió.» A les esglésies ortodoxes, el ministeri no té tant pes com a les catòliques. Vull dir: els ortodoxos creuen més en la tradició oral viva que en les autoritats religioses; més en el costum, que en el bisbe. No sempre és una bona notícia, com es veu en aquest cas, que el sagristà és més prehistòric que el pastor. Quan m’acomiado del pare Daniel, ja sento mossèn Ramon, que comença la missa catòlica de mitja hora al temple més ben amortitzat de Catalunya, on cada diumenge fan missa dos-cents ucraïnesos grecocatòlics segons el ritu bizantí, vuitanta romanesos ortodoxos segons el ritu bizantí i cinquanta padrines catalanes segons el ritus romà, que no es prenen l’ofici gaire seriosament però que trepitgen l’altar quan volen. És important l’ecumenisme, però també és important que no calgui una societat secularitzada perquè s’hi respecti mitja humanitat. ¿Hi ha res més urgent, per a la sort de les religions a Europa, que evitar el dilema entre fe i progrés moral?

Foto de portada: el pare Taras, de la comunitat de grecocatòlics de Guissona, de cara a l’altar i a l’iconòstasi -la paret d’icones que separa el presbiteri de la nau, fonamental en el cristianisme oriental | © Anna Punsoda