Adolfo Pérez Esquivel: «Sense una dosi de rebel·lia contra les injustícies, no canviaràs res: et sotmetràs»

Laia C. Nadal. Periodista

La memòria que il·lumina el present Als seus 91 anys, Adolfo Pérez Esquivel manté viu l’esperit inquiet que el va portar a ser activista pels drets humans del seu país, Argentina, i de tot Amèrica Llatina, amb la lluita no violenta en un moment de dictadures militars a tot el continent. L’any 1980 va rebre el Premi Nobel de la Pau, i a la presó havia rebut un Memorial per la Pau de l’entitat catalana Unipau. També és pintor i escultor. Ens rep al seu taller envoltat d’obres que tracten de religió i rebel·lia.

Rep el Premi Nobel de la Pau «en nom dels pobles d’Amèrica Llatina». ¿Com es viu aquesta consciència de pàtria comuna entre pobles?

Amèrica Llatina té una gran diversitat cultural i lingüística, i em preocupa la dominació cultural. Hi va haver un corrent continental independentista, primer dels espanyols, dels anglesos, i ara dels nord-americans: canvien els dominadors, però persisteix la dominació en forma de marginalitat, racisme, especialment contra els pobles originaris. Abans molts miraven cap a Europa, ara miren cap als Estats Units, i té molt a veure amb un suposat model de civilització i democràcia que danya molt la integració continental. Si no ho trenquem, perdem quelcom essencial: els valors i la identitat de cada cultura. En canvi, els pobles originaris van perseverar en la resistència per la llengua, la religiositat, la comunicació amb la Mare Terra.

¿Quina és la importància d’integrar les minories ètniques, lingüístiques i nacionals? ¿I com es poden combatre els prejudicis de la població majoritària?

Ningú no alliberarà els indígenes. Ells mateixos s’han d’alliberar revaloritzant les seves cultures, la seva llengua, fent memòria dels ancestres. Això els donarà identitat i pertinença. Evo Morales, a Bolívia, va tenir molta força en això, perquè va aconseguir un país pluricultural i lingüístic, amb la participació de dones kolla i cholita en càrrecs oficials. En la segona Conferència Mundial de Drets Humans de 1993, vam aconseguir que el Dret dels Pobles fos un dels drets humans. La política de drets humans no pot tractar només de desaparicions i tortures; cal que integri drets socials, culturals i polítics, i el dret dels pobles és important perquè hi ha coses que afecten tot un poble, com els conflictes armats o la pobresa. Vaig treballar amb refugiats de Guatemala a Mèxic, i dels pobles indígenes fugien cent cinquanta persones de cop: una comunitat sencera caminava vint dies per la selva.

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí


Relacionados