L’accés massiu i democràtic a certes eines de producció cultural ha tingut una conseqüència principal: persones i col·lectius històricament sense veu ara disposen de micròfons i càmeres. Ara bé, també ha portat saturació comunicativa: qui no té un pòdcast té un patreon; fotografies, textos, cançons i missatges inunden la vida quotidiana i sovint la converteixen en la Babel de la confusió de les llengües. A més, un cop l’oferta ha obturat les capacitats del consumidor, la majoria optem, de manera involuntària, per fixar-nos en la novetat més sorollosa, a veure qui estripa més que l’altre, etcètera, fins al punt de confondre, massa vegades, la vehemència i els exabruptes, l’assassinat dels antecessors i la constant descoberta del Mediterrani amb la qualitat, la genuïnitat. Finalment, la sobreabundància de continguts ha agusat la selecció natural de les espècies artístiques, i, per tant, quan algú destaca, qualitativament, és perquè és bo. Aquest és el cas, penso, del duet Tarta Relena, nascut l’any 2016 de la intel·ligència i la sensibilitat de Marta Torrella (estudis de Filosofia i grau de Musicologia) i d’Helena Ros (grau i màster en Lingüística).