Adrià Pujol. Antropòleg i escriptor.

 

L’accés massiu i democràtic a certes eines de producció cultural ha tingut una conseqüència principal: persones i col·lectius històricament sense veu ara disposen de micròfons i càmeres. Ara bé, també ha portat saturació comunicativa: qui no té un pòdcast té un patreon; fotografies, textos, cançons i missatges inunden la vida quotidiana i sovint la converteixen en la Babel de la confusió de les llengües. A més, un cop l’oferta ha obturat les capacitats del consumidor, la majoria optem, de manera involuntària, per fixar-nos en la novetat més sorollosa, a veure qui estripa més que l’altre, etcètera, fins al punt de confondre, massa vegades, la vehemència i els exabruptes, l’assassinat dels antecessors i la constant descoberta del Mediterrani amb la qualitat, la genuïnitat. Finalment, la sobreabundància de continguts ha agusat la selecció natural de les espècies artístiques, i, per tant, quan algú destaca, qualitativament, és perquè és bo. Aquest és el cas, penso, del duet Tarta Relena, nascut l’any 2016 de la intel·ligència i la sensibilitat de Marta Torrella (estudis de Filosofia i grau de Musicologia) i d’Helena Ros (grau i màster en Lingüística). 

Nascudes totes dues l’any 1994, la Marta i l’Helena són amigues d’antic. D’adolescents canten al cor d’una escola pública i descobreixen que, trenades, les seves veus serviran per fer la vida més bonica. Més tard, actuaran, esporàdicament, en indrets una mica subterranis, amb un repertori a cappella, fet pel qual la discogràfica-associació Indian Runners se’n va encaterinar i les ha acompanyat en tres treballs discogràfics, Ora Pro Nobis (2019), Intercede Pro Nobis (2020) i Fiat Lux (2021), tres obres en què, entre d’altres, les tonades de Creta i de les Balears, les polifonies corses i algun rampell rebetiko es barregen amb elements contemporanis, com el gènere electrònic. El quart disc, És pregunta (2024), editat pel segell francès Latency, les ha situat com una de les formacions musicals catalanes més estimulants i eclèctiques del diorama. 

El repertori de Tarta Relena inclou músiques de tradició oral mediterrània, ja que canten en català, en judeocastellà, grec i llatí. El duet combina l’atavisme actualitzat i les avantguardes que van a les arrels. Les cançons fan l’efecte de brollar, directament, de la foscúria dels temps, d’abans del do de la paraula, i, mentrestant, sembla que hagin travessat els segles amb el precinte original, per estrenar. Dit d’una altra manera, les guspires d’autenticitat que salten, als seus enregistraments i als seus directes, són el fruit d’haver posat la tradició a treballar des del futur —per entendre’ns, com va fer Enrique Morente quan va col·laborar amb els Lagartija Nick. Han actuat arreu del país i a Europa, i han fet gires pel Canadà, Mèxic i els Estats Units. 

LES SEVES CANÇONS FAN L’EFECTE DE BROLLAR, DIRECTAMENT, DE LA FOSCÚRIA DELS TEMPS, D’ABANS DEL DO DE LA PARAULA, I, MENTRESTANT, SEMBLA QUE HAGIN TRAVESSAT ELS SEGLES AMB EL PRECINTE ORIGINAL, PER ESTRENAR

Eclèctiques, però amb els peus a terra, volia dir, l’art de Tarta Relena també brilla en les col·laboracions, com és el cas del projecte conjunt ZA! & la TransMegaCobla (2020), en què fusionen sardanes i bulerías amb el rock, el punk i el free-jazz —amb ecos, vagues, del Sardanova de Santi Arisa. S’ha d’esmentar l’espectacle 4132314 (2024), inspirat en el so de les antigues fàbriques tèxtils i en els cants i les històries de les treballadores, dut a terme amb les occitanes Cocanha i el duet galaico-català Los Sara Fontan. En aquesta direcció, de nuar passat, present i futur, Tarta Relena va compondre la banda sonora de Lux Mundi, una experiència audiovisual de finals del 2024, a Sant Climent de Taüll, en què quatre artistes digitals repensaven els frescos de l’absis. Aquell mateix any també van col·laborar en una instal·lació sonora de l’oceanògraf Joan Llort al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Gràcies als robots Argo, Llort presentava una recerca sobre els cants de sirena, o més aviat els avisos de sirena sobre les conseqüències del canvi climàtic. Mitologia, el romànic primordial, la memòria de les dones i la música del nostre mar; no sé si des dels Països Catalans es poden falcar els peus més endins i més lluny, i sortir-ne indemne, mentre tot plegat ho verbalitzes i ho assaones amb ingredients d’una contemporaneïtat radical.

He tingut la sort de parlar amb la Marta i l’Helena una estona. Els he dit que els proposaria cinc paraules i elles em dirien quina relació hi tenien, si és que n’hi tenien cap. L’Helena ha preferit que els digués les paraules d’una en una, perquè «totes cinc, de cop, encara ens ennuegaríem». Hem començat pel concepte de política. Llavors, la Marta ha dit: «Ah, ens inscrivim al clàssic lema, tot és política…» I ha reblat: «Perdó, que parlo per les dues, però, com que cada acció comporta un missatge polític… El problema és quan els partits perverteixen, precisament, la política…» L’Helena hi ha afegit que el concepte li suscita «Complexitat, densitat i incomoditat. És un terreny bastant pantanós i no és un lloc on sàpiga moure’m fàcilment, o almenys ens passa això, a nosaltres: el llenguatge simbòlic no hi té gaire cabuda, en el discurs polític, i justament és on ens movem més nosaltres». 

Després de fer-hi algunes voltes més, Tarta Relena tenen clar que el polític, no tant la política, és com l’oxigen, tan necessari i, de vegades, tan irrespirable. I perquè les paraules —les idees— es repel·len o s’alien, surten del guió i associen política i mentides. La Marta diu que les paraules s’han pervertit i que, ara com ara, «el que dius i el que fas poden ser dues coses molt diferents, i la penya viu amb aquesta incongruència, amb tota la patxorra, i això fa que no et puguis agafar a gaire res». L’Helena estira el fil i diu: «Jo també em noto molt perduda amb els valors morals o amb els sentiments ètics que surten del camp més irracional. Per exemple, pots voler fer alguna cosa contra alguna injustícia del món i, quan arribes a l’acció, ja no té res a veure amb el que pensaves fer de debò.» Li pregunto si parla de frustració, i em diu que sí, i que no, i fa que pensa, i, per desencallar, els dic la segona paraula que tinc preparada: la història.

«A veure, d’alguna manera ens relacionem frescament amb productes de la història», diu la Marta. I continua: «Diguem que no ens molesta gens la distància temporal amb les coses per trobar-hi el gust, o fins i tot és un al·licient per xifrar missatges i formes, i tant li fa si és la història de grans coses o de les coses més petites i banals.» L’Helena creu que «pensant en certes coses amb les quals treballem, ja siguin textos, ja siguin melodies, ja siguin personatges o llocs, la distància ens va bé, és un túnel que desemboca al principi, i ens agrada recorre’l. Tot està fet, però tot es pot refer».

«NO ESTIC SEGURA QUE EL LLENGUATGE QUE HEM INVENTAT PUGUI REPRESENTAR UN PERCENTATGE ALT DE VERITAT. ARA, ALMENYS SERVEIX PER CONNECTAR-NOS, SENTIR QUE NO ESTEM SOLS, I AIXÒ EM REMET A UN SENTIMENT DE COL·LECTIVITAT UNIVERSAL»

Després de l’última frase, tan ben girada, tots tres deixem passar un àngel, o un estol, i esperem que sedimenti al llit de la conversa. Llavors els dic la tercera paraula, no sense la satisfacció de saber que provoca suor freda: el llenguatge. Veig, però, que Tarta Relena ja hi ha pensat, a bastament. L’Helena diu: «Jo crec que m’hi relaciono amb molta admiració, per tot el que siguin sistemes de llenguatge i de representació, perquè em sembla miraculós que es puguin codificar les coses que ens passen. Després, el tema de si amb el llenguatge podem accedir a la veritat, aquí no n’estic tan segura, que tots aquests sistemes que ens hem inventat puguin representar un percentatge alt de veritat. Ara, és digne d’admirar. Hi ha tantes llengües, tants codis simbòlics, fins i tot al regne dels animals, arribar a això, mira, si no és per accedir a la veritat, almenys serveix per connectar-nos, sentir que no estem sols, i això em remet a un sentiment de col·lectivitat universal.»

En aquest punt, i per fer la punyeta, els dic: «D’acord, però ¿qui s’acosta més a la veritat, el que diu maduixa o papallona, o el que diu fresa o mariposa?» La Marta agafa el guant en abstracte, i diu: «Amb la llengua assaltem la veritat, l’ataquem per tots costats, però, al final, el que és important és poder agafar la cosa, menjar-se-la, tocar-la, veure-la, fins i tot si la paraula designa una cosa etèria, com l’amistat, es tracta de sentir la cosa quan dius la paraula, quan la cantes! Nosaltres, que juguem molt amb la fonètica del català, de vegades diem les coses a partir de com sonen, i en el so hi ha veritat.» 

Perquè veig que podrien parlar del llenguatge fins a l’horabaixa, recondueixo la trobada i els proposo la paraula èxit, que, tot d’una, mercantilitza una mica l’ambient. L’Helena diu que «quan algú et mira des de fora, hi ha tota una sèrie d’expectatives o d’assumpcions que no pots controlar, però ara tenim moltes més comoditats per poder fer aquesta feina, per continuar fent-la, i per mi l’èxit és això, poder triar amb qui mesclaràs el proper disc». La Marta fa que sí, i diu: «I ho agraïm, també, amb il·lusió i respecte, però la veritat és que no hi pensem gaire més enllà. El fet de ser un duo ajuda força a relaxar algunes d’aquestes coses, perquè en molts sentits es reparteix el pes. També ens passa que, si no estem juntes, la gent no hi cau, que cadascuna és una meitat de Tarta Relena.» I l’Helena salta, i diu: «Tot això també ens ha portat al reconeixement de gent del gremi que sempre hem admirat. En resum: existim gràcies a ells, i al públic en general, i l’èxit és un coixí per no parar.» 

«no ens molesta gens la distància temporal amb les coses per trobar-hi el gust, o fins i tot és un al·licient per xifrar missatges i formes, i tant li fa si és la història de grans coses o de les coses més petites i banals»

Queda una última paraula, l’espiritualitat. A diferència de quan he dit les quatre anteriors, la Marta i l’Helena triguen a contestar. Arrenca la primera: «Jo crec que l’espiritualitat és com el silenci que hi ha entre que volem dir la veritat i trobem el llenguatge aproximat: el nostre intent de dir la veritat parteix d’aquest silenci, que després és música, i és des d’aquí que busquem les relacions entre símbols per explicar coses, a veure si per l’escletxa entre un símbol i un altre s’escapa una mica de veritat. L’espiritualitat vindria a ser la base d’operacions, la taula de treball.» L’Helena diu: «L’espiritualitat està molt connectada amb l’honestedat, i l’honestedat és una cosa que ens interessa. No es pot ser espiritual d’una manera deshonesta o falsa, i no dic que sempre arribis a la veritat, però sí que hi ha alguna cosa honesta que et connecta amb el missatge que dones, tot tenyit d’una emoció molt bàsica, senzilla i simple, directa i molt universal. Des d’aquí es poden dir coses rellevants!» La Marta afegeix: «Està una mica mal vista, l’espiritualitat manifesta. Una cosa és que et dediquis a fer música i que, per tant, se’t permeti ser espiritual, o profund, però l’important és el dia a dia, l’espiritualitat diària, la que no té a veure amb l’art, amb fer discos, sinó amb les relacions i amb la manera d’estar al món.» L’Helena s’anima: «Sembla que vulguin que estiguem en un pla absolutament estèril, tot molt banal i només pensant en diners i coses d’aquestes, però l’espiritualitat reneix a cada època. Deu ser que és una característica humana!»

Veig que se m’ha encomanat l’eufòria vital de Tarta Relena i, per enquadrar-me en la melangia pròpia dels de la meva edat, miro de desengreixar la conversa. Els dic que ja ho tindríem i si volen afegir-hi res més. Són les nou del matí d’un dimecres, contesten, i som tres persones parlant d’espiritualitat com qui parla del trànsit. Per tant, no poden fer res més que donar les gràcies a la revista per haver-los ofert aquest espai de conversa.  

____________

Foto de portada: © Noa Morales