La mort sempre va acompanyada de dol. Familiars, amics i coneguts s’acomiaden i es desaferren del seu ésser estimat amb rituals i records que els acompanyaran tota la vida. ¿Què passa, però, quan la mort és voluntària, per poder morir dignament? ¿I què passa quan la mort és sobtada en forma de suïcidi, tant si la víctima ha comès temptatives prèvies com si no? Tot i ser formes de morir totalment oposades, tenen punts en comú. Determinades opcions polítiques i morals les consideren morts indesitjables, cosa que afecta el dol del seu entorn familiar. Alhora, una forma de mort digna és l’anomenat suïcidi assistit —aquella persona que demana ajuda per morir, però no vol ser ella qui realitzi l’acció; un terme que grinyola als que han viscut un suïcidi de prop. La Isabel i la Cecília dialoguen sobre el dol, el sentiment de culpa i el qüestionament social en una conversa pausada i reflexiva enmig del silenci del cementiri del Poblenou. 

Isabel Alonso: Activista antifranquista i de les lluites veïnals a València, professora d’Història i, d’ençà de la jubilació, una de les veus més reconegudes de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD), que va presidir entre el 2016 i el 2020, un període clau en la preparació de la llei de l’eutanàsia que es va aprovar el 2021. 

Cecília Borràs: Psicòloga i, arran de la mort per suïcidi del seu fill, impulsora del moviment d’associacions de supervivents del suïcidi (terme que s’aplica als familiars i a l’entorn social de les víctimes). El 2012 va fundar Després del Suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS), que presideix des de llavors. 

***

La mort és un tabú, però ¿ho és menys que anys enrere? 

Cecília Borràs: Parlar del suïcidi mai ha estat fàcil. Abans hi havia tabú i càstig moral. No permetien enterrar en cementiris les persones que havien mort per suïcidi perquè eren considerades pecadores. Era un estigma i un tabú també per a la família. L’Església no en va permetre l’enterrament als cementiris cristians fins al 1983. Afortunadament, avui la societat està disposada a parlar de la mort. Potser mai hi ha hagut tants llibres sobre la mort orientats al públic infantil com ara. S’ha de parlar de la mort de manera sana perquè, al cap i a la fi, forma part de la vida. No la podem obviar ni com a persones ni com a societat. En el cas concret del suïcidi, durant els quinze anys que hi porto implicada, he vist com hem avançat i com ara s’entén que parlar del suïcidi no és fer-ne apologia. 

Isabel Alonso: Els llibres Adeu, vida meva, de Ramon Camats, i O no ser, a cura d’Oriol Ponsatí-Murlà, recuperen el debat sobre la llibertat davant de la mort que ja havien plantejat els filòsofs clàssics. Sòcrates tenia l’opció d’anar a l’exili, però va triar el suïcidi, per exemple. És un debat que havíem perdut i que l’associació DMD ha tornat a posar sobre la taula, especialment parlant d’eutanàsia per a persones que pateixen una malaltia greu incurable. Si superem el tabú, tot és més fàcil. Hi ha familiars de persones que han mort per eutanàsia o suïcidi mèdicament assistit que expliquen que han estat morts bones.