Ignasi Moreta, editor de Fragmenta i professor a la UAB.

Estimada Eva,

he llegit Difamació (Club Editor, 2025) d’una tirada. Amb el cor encongit, ho confesso. I no puc sinó empatitzar amb el teu dolor. Exposes amb detall els efectes que unes determinades paraules de Bernat Dedéu van tenir sobre tu i sobre la teva família i en dissecciones les possibles motivacions. I més enllà del cas particular que exposes, planteges obertament l’espinosa qüestió de la capacitat de les paraules per ferir i de la possibilitat que com a societat hi posem límits. «Llibertat d’expressió no vol dir llibertat per mentir ni per difamar, tot i que sovint aquest dret —fonamental en democràcia— es confon amb el dret a difamar impunement. Les crítiques i opinions estan emparades per la llibertat d’expressió, però els insults o comentaris vexatoris, humiliants i ofensius, no» (p. 91). I més endavant: «una societat justa hauria de trobar mecanismes per protegir les persones de l’abús de les paraules» (p. 95). En aquest punt m’he encallat. Perquè si realment legitimem la idea que la llibertat d’expressió no empara «els insults o comentaris vexatoris, humiliants i ofensius», els tribunals haurien de dictar sentències condemnatòries sobre periodistes, humoristes i rapers cada dia, i la crítica al poder es veuria seriosament amenaçada. Els «insults o comentaris vexatoris, humiliants i ofensius» són molestos, poden ser de molt mal gust, poden fins i tot fer molt mal, però això no vol dir que haguem de recórrer al codi penal per posar-hi límits. Ens trobem, a més, en un context en què la llibertat d’expressió es troba més amenaçada que mai: tenim un músic a la presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona i a les institucions, hem tingut un músic a l’exili per motius similars, la instrumentalització del «delicte d’odi» està fent estralls, hem vist intel·lectuals cancel·lats per tenir opinions políticament incorrectes en àmbits de legítim debat públic… ¿De debò és una bona idea proposar que s’ampliï el marc d’allò que no pot ser dit?

Ens trobem en un context en què la llibertat d’expressió es troba més amenaçada que mai. ¿De debò és una bona idea proposar que s’ampliï el marc d’allò que no pot ser dit?

Al llibre, tanmateix, tractes aquest tema amb prudència, i tu mateixa exposes amb tota honestedat i transparència els teus dubtes sobre la qüestió: «De jove hauria estat partidària de posar la línia com més enllà millor» (p. 96-97). I fins i tot: «Si mai em prenc la molèstia d’escriure sense filtres què opino de la persona a qui he anomenat Ricard, vull tenir la garantia que no acabaré a la presó» (p. 97). Sembla, doncs, que la teva proposta no és l’enduriment del codi penal en detriment de la llibertat d’expressió. ¿Quina és, doncs? Si en lloc de llegir-te al llibre t’escolto a les entrevistes que has concedit aquests dies, la resposta és molt clara: la cancel·lació pública. Parles de Bernat Dedéu com d’«una persona que no sé a sant de què té micròfons», i hi afegeixes: «em sap molt de greu que li donin micròfons a una persona així» (entrevista de Gemma Nierga a Cafè d’Idees, La Dos, 7-10-2025).

Qui signa aquestes ratlles és l’editor del primer i per ara últim llibre de Bernat Dedéu, No mataràs (Fragmenta, 2024). Soc, doncs, algú que ha donat veu a aquell a qui tu creus que no hauríem de donar veu. Comprendràs, per tant, que em doni per al·ludit i que em senti interpel·lat per les teves paraules. Una amiga em deia una vegada: «El Bernat té una hemeroteca molt dura.» I és una hemeroteca que s’ha construït ell, podríem afegir-hi. Article a article, tuit a tuit. No negarem l’evidència. Però la societat s’ha organitzat de tal manera que es jutgen delictes concrets, conductes acotades i diferenciades, però no persones en la seva integritat. Hem delegat en la justícia la resolució de determinats conflictes i la persecució de les conductes lesives per a la convivència perquè és la manera que els judicis es puguin fer amb totes les garanties. Els tribunals populars, els esquellots, el convertir cada ciutadà en un jutge, ens conduïria a un món distòpic. La teva opinió sobre Bernat Dedéu, que expresses —i tens tot el dret a fer-ho— al teu llibre, no es pot convertir en una sentència: les víctimes (i això val per les víctimes d’ETA com per a qualsevol altre tipus de víctima) han de ser escoltades, però les sentències les dicten els jutges. I les dicten havent escoltat l’acusat, que té dret a defensar-se. I si imposen una pena, aquesta ha de ser proporcionada, previsible i acotada en el temps, sense oblidar-ne la finalitat reinseridora. I les denúncies han de respectar els terminis de prescripció, perquè altrament instauraríem la persecució de per vida i negaríem a les persones la possibilitat de canviar. Cap d’aquestes garanties s’estaria respectant si féssim el que ens demanes: retirar els micròfons a Bernat Dedéu.

convertir cada ciutadà en un jutge ens conduïria a un món distòpic. Les sentències les dicten els jutges i ho fan havent escoltat l’acusat, que té dret a defensar-se

El tema de la prescripció és rellevant en el cas present. Entre partidaris i detractors de l’insult, és evident que a mi se m’ha de comptar entre els detractors. M’he exposat prou perquè calgui aprofundir-hi. És evident que, fa deu anys, jo no hauria publicat cap llibre de Bernat Dedéu, com tampoc no hauria publicat cap llibre dels tres o quatre insultadors professionals que circulen per les xarxes del país i que també m’han insultat a mi i a la meva família. La diferència és que aquells professionals de l’insult, deu anys més tard, és a dir, avui, viuen voluntàriament instal·lats al marge de la més mínima decència. Si els compares amb l’evolució de Bernat Dedéu, em sembla que l’honestedat intel·lectual ens obliga a fer distincions. Bernat Dedéu té una hemeroteca molt dura, però és això, una hemeroteca, és a dir, un passat. És evident que ha fet l’esforç per continuar dient el que vol dir, però buscant un altre to i unes altres paraules. Tots tenim dret a canviar la manera com volem relacionar-nos amb els altres. Tu pots passar comptes amb la persona que fa deu anys et va fer mal, però demanar-nos que el cancel·lem és obligar-nos a acatar una sentència de part sense garanties per a ningú i és condemnar les persones a viure lligades irremissiblement al seu passat sense possibilitat de reorientar-se en les relacions i a la vida. Tots tenim dret a canviar la manera com volem relacionar-nos amb els altres i com ens relacionem amb la paraula.

Em coneixes prou per saber que el meu estil és el que és: m’agrada tractar les persones amb respecte, ponderar les paraules, tenir en compte l’efecte del que dic sobre qui m’escoltarà… Soc ferm partidari del suaviter in modo, fortiter in re, i sempre he defensat que l’insult és la dimissió de l’argument. Però també em sembla evident que el món seria molt avorrit si tothom s’expressés a l’àgora com ho faig jo. Ens agradi o no, el debat públic s’enriqueix amb veus lliures que no estan gaire preocupades per les convencions socials i per la possibilitat d’ofendre. Aquestes veus són molt incòmodes, a vegades insuportables, són «impertinents» (un adjectiu que apareix als paratextos del teu llibre per definir Dedéu), però són també necessàries. Per paradoxal que sembli, i admeto que és profundament injust que tu n’hagis hagut de pagar el peatge, el món seria menys habitable si decretéssim l’expulsió inapel·lable i definitiva d’aquestes veus.