El 1981, amb la Llei del divorci, els matrimonis deixaven de ser «fins que la mort us separi». Era el segon cop que a Espanya es regulava el divorci després que el franquisme deixés sense efecte la llei del 1932. S’aconseguia així un alliberament, especialment per a moltes dones que estaven atrapades en matrimonis abusius, però també apareixien la pressió social, els assenyalaments i el sentiment de culpa. Quaranta-quatre anys després, els matrimonis que es divorcien ja no són una rara avis, però això no treu la dificultat emocional d’afrontar una separació. No és el mateix trencar un festeig de pocs mesos o anys que separar els camins de dues persones que s’han casat, han conviscut, han tingut fills i han generat expectatives. Una convivència així ajunta i difumina els límits entre les dues persones perquè cadascú acaba portant una part de l’altre dins seu, en les seves decisions i en les maneres d’actuar. La culpa continua planant sobre els divorcis. És una culpa diferent de la que van viure els pares d’Enric Pardo quan es van separar poc després de l’aprovació de la llei del 1981, però comporta un dolor de fons igualment vigent, com el de Carlota Gurt després d’haver-se separat ara fa set anys.  

Carlota Gurt: escriptora i traductora. Es va divorciar ara fa set anys. El 2023 va publicar Biografia del foc, un llibre de contes marcats pel divorci que va arribar després d’escriure Sola, la novel·la que la va ajudar a prendre la decisió de separar-se.   

Enric Pardo: guionista de sèries i de cinema i escriptor. Va viure el divorci dels seus pares quan tot just s’havia aprovat la llei que el legalitzava. A L’home de la casa parla del paper que jugaven les mares als anys vuitanta, entre les quals hi havia la seva, marcada per aquell divorci.   

***