Francesc-Xavier Marín. Professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i de l’ISCREB.
El mite del paradís és un universal cultural; forma part de l’imaginari de totes les civilitzacions. El trobem, amb totes les varietats possibles, tant al Pròxim com a l’Extrem Orient, a l’Àsia central i al conjunt del continent americà, al món clàssic grecollatí, a Oceania i als pobles africans… Sembla, doncs, legítim postular que l’ésser humà, sempre i arreu, s’ha sentit atret per la noció d’un estat d’harmonia feliç, d’equilibri ordenat i de plenitud assolida. Aquest estat respon a una necessitat antropològica amb derives de tota mena en l’àmbit religiós, sociològic, polític, ètic i estètic. Tot plegat fa que, més enllà de l’acomodació de la noció de paradís en cada civilització, es vinculi a una sèrie de qüestions d’una enorme transcendència: el paradís, ¿és un pur ideal emprat com a crítica del present o és una projecció de futur?; ¿es trobava a l’origen de la humanitat o l’assolirem al final del nostre trajecte existencial?; donat que la nostra situació actual no és paradisíaca, ¿això vol dir que en algun moment vam ser expulsats del paradís?
