Clara Fons i Duocastella. Directora

Avui dia hi ha qui conviu amb assistents de veu que li organitzen les vacances o que li seleccionen un bon vi, o amb robots sexuals de companyia que, connectats a les terminacions nervioses, es veu que propicien els millors orgasmes. La intel·ligència artificial, la realitat virtual i la realitat augmentada permeten tractar càncers i malalties degeneratives amb uns nivells d’èxit que mai abans no havien sigut possibles. I pràcticament no queda ningú al món sense un smartphone a la butxaca que li vengui allò que necessita a cada moment; fins i tot, criteri.

La ciència i la tecnologia ens empenyen a través d’una big data que programa el nostre com-portament mitjançant clics i anuncis més o menys subliminals, d’un «núvol» que ens assegura que d’aquí a uns trenta anys, quan ens morim, els nos-tres pensaments continuaran en marxa i, a través de robots, podrem anar fent vida a la Terra com fins ara; és la singularitat tecnològica: carregar la nostra consciència a la xarxa per viure digital-ment un cop morts. La possibilitat d’una manipulació genètica que permet escollir com volem que sigui la nostra descendència ja és aquí.

No hem entès encara què volia dir ser humans i resulta que ja hem entrat a la fase posthumana, transhumana o superhumana, marcada per uns canvis tecnològics que transformen, indefugible-ment, allò que implica ser humà. Però la nostra manera de ser en essència, la nostra capacitat de com-prendre, el nostre coneixement, ¿han arribat també a aquesta fase posthumana?

¿Cap a on va la nostra identitat com a humans? ¿Què és el que volem ser? ¿Com modificarà tot això les nostres relacions interpersonals? ¿Posarem límits a la voluntat d’allargar la vida? ¿Ens dedicarem ara a prolongar la vida dels més rics quan hem sigut incapaços de garantir la igualtat d’oportunitats per tothom? Els recursos són finits: si allarguem la vida dels que ja hi som, ¿podran néixer més generacions? ¿Com ens ho farem en una societat on les persones grans estaran en perfectes condicions per treballar? Un món amb una escletxa digital creixent, ¿serà un món més polaritzat (encara)?

En aquests moments, són les grans corporacions tecnològiques (capitalistes, creadores de l’opi del poble en la seva màxima potència) les que porten el timó d’una humanitat que s’autoamenaça a través de noves relacions amb la tècnica i per les quals, potser, encara no és prou madura.

Si volem sobreviure, ens caldrà respondre als nous interrogants des de la qualitat humana; des d’aquella consciència profunda que les persones no som simples nodes de dades, que podem posar límits a l’imperi digital quan va més enllà de l’educació i la salut, i que les grans corporacions s’han de fer responsables d’allò que tenen entre mans i que afecta el rumb col·lectiu de la humanitat.