Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Jorge Burdman, professor de cultura hebrea i membre de la comunitat Israelita de Barcelona, parla amb l’Estel Soler sobre un tema seriós i divertit alhora: l’humor i el sentit de l’humor avui.

Dialogal, un mon amb ànima a El Podcast de les Revistes de l’APPEC. 

Pots escoltar el Podcast L’humor i el sentit de l’humor avui a l’Spotify

clicant aquí

L’àvia es guarneix amb un barret de plàstic acolorit que va sobreviure al cotilló d’algun Cap d’Any. Agafa la vareta màgica i, amb veu misteriosa, diu: «Màgia potàgia, pota de cabra, anques de granota, polvos i encanteris…». Els nens la miren bocabadats, sense perdre de vista ni un sol moviment. «I en un, dos, tres, que aparegui del no-res!» De sobte, sosté a les seves mans un grapat de dolços, que ofereix als nets. «Uaaau! ¿Però com ho has fet?», li diuen il·lusionats. «Màgia…», els respon endreçant-se la butxaca del davantal.

La màgia és considerada una ciència oculta, és a dir, que ni la vista la pot veure ni l’enteniment la pot copsar perquè va més enllà del pensament racional i de les lleis de la lògica. La màgia, però, tot i ser oculta, té sentit si és compartida, perquè necessita la il·lusió de qui la rep per existir.

La màgia produeix aquest efecte meravellós en qui l’acull, i ho aconsegueix perquè qui la rep s’obre a alguna cosa extraordinària que imagina, somnia, percep com a sobrenatural, més enllà d’ella mateixa.

Des dels temps més antics i en totes les cultures, la màgia ha tingut una fortíssima càrrega simbòlica, sempre vinculada als desitjos o a les necessitats del poble. N’és un exemple la cova, com a via d’entrada a l’altre món i com a punt de trobada entre el diví i l’humà. O el porc en la cultura celta, com a animal sagrat i amb poders sobrenaturals.

L’element simbòlic s’ha mantingut des de l’inici entre els mags que fan il·lusionisme: que el mag medieval traiés un conill del barret era símbol d’aliment, o el famós truc de tallar una persona per la meitat i tornar-la a unir després tenia a veure amb el desig d’immortalitat del públic. En paraules del neuròleg Jordi Camí, el que fan aquests mags és interferir o hackejar els processos cognitius del funcionament del nostre cervell.

L’aiguabarreig entre la il·lusió, l’abandó del pensament lògic i el simbolisme condueix a uns aprenentatges singulars i, esclar, a una manera de pensar i viure amb un sentit també singular. Aleshores, pot esdevenir màgic iniciar una nova amistat, o contemplar la bellesa del llibre de Kells, escrit i il·lustrat per diverses mans que utilitzaven elements de la natura per plasmar unes idees revelades, o sentir la unió amb algú només mirant-lo als ulls (o fins i tot en la distància).

¿És quan aconseguim una explicació lògica i racional que deixem de parlar de màgia? ¿Quan ens decidirem científicament a posar atenció als fenòmens «màgics» d’avui i deixarem de fer veure que es pot fragmentar la realitat?

Mentre no hi posem atenció, la màgia sempre anirà un pas més endavant de la ciència. I mentre existeixi la màgia i la sapiguem mirar amb la il·lusió dels nens que observen la seva àvia guarnida amb el barret de colors, serem capaços de continuar meravellant-nos per la vida, que no és poc.

La superstició ha estat un dels fonaments de la cultura xinesa. Des de l’antiguitat més remota fins al present, ha estat un dels motors de la vida intel·lectual i social de la Xina, i ha mostrat una continuïtat en diversos motius i significats que s’han estès durant mil·lennis. La creença en diferents estirps d’esperits i la recerca de mitjans per fer-los actuar en benefici propi, evitant-ne els aspectes més perillosos, ha estat el principal sentiment religiós de la Xina. Davant d’això, les grans religions, com el budisme, el taoisme o el confucianisme, només han proporcionat a la capa més culta de la població un vernís espiritual per a les grolleres pràctiques religioses ancestrals, i per a la resta de persones han romàs com una manera més de manifestar les antigues creences relacionades amb la màgia i la superstició. Unes creences que s’han englobat sota un terme tan gastat com el de religió popular.

L’estudi d’aquesta religió popular i les consegüents manifestacions de la màgia i la superstició a la Xina podria abastar diversos volums, i afectaria gairebé tots els aspectes de la vida de les persones. Com a breu mostra, descriurem tres de les seves expressions més interessants.

Gu i màgia negra

El terme xinès gu es refereix a un curiós tipus de màgia negra, la naturalesa de la qual ha canviat amb el temps. En els registres històrics, s’explica que s’administrava per matar o confondre les persones, tot fent-los oblidar qui eren. També s’ha utilitzat com a mitjà per adquirir riquesa, per fer venjança i com a filtre d’amor. El mètode consisteix a col·locar serps i insectes verinosos en un recipient fins que només queda un supervivent, que es considera dotat d’un immens poder maligne.

Originàriament, gu denotava una malaltia, possiblement provocada per la contaminació del menjar, ja que el seu caràcter antic està format per insectes sobre un atuell. Tanmateix, com que es creia que totes les malalties eren provocades pels esperits i el cos humà era considerat com un recipient, ja s’estava ben a prop de considerar els insectes com les entitats espirituals que causaven la malaltia. La investigació moderna confirma que els paràsits formen un complex vincle simbiòtic amb els seus hostes i que són capaços de modificar-ne el comportament. Per això, no és estrany que els metges tradicionals entenguessin que aquests pacients, que actuaven com si estiguessin posseïts, sovint necessitessin ser exorcitzats amb l’aplicació de substàncies que expulsaven els dimonis, com l’all i altres herbes amb efecte antiparasitari.

La por a la màgia gu estava profundament arrelada a la vida de la gent. Habitualment, els viatgers portaven banya de rinoceront en pols, ja que es deia que feia escuma davant de la presència d’aliments contaminats, així com altres substàncies protectores, com el mesc, el realgar i l’all, per evitar-ne l’administració al menjar i a la beguda. Això pot explicar que es considerés un malefici propi de les dones, que eren les encarregades de preparar el menjar. I per la relació que tenia amb la dona, també es considerava produïda per una excessiva indulgència sexual.

En realitat, com moltes altres supersticions, la màgia gu es basa en un fet real. En aquest cas, parasitosis intestinals, que a vegades provoquen canvis en el comportament de la gent i poden adquirir dimensions terrorífiques, i les contradiccions que sentien els homes xinesos davant de les dones, especialment les de les minories conquerides, que gaudien d’una llibertat sexual més gran i els generaven, lluny del seu ambient i de les seves famílies, sentiments simultanis d’atracció i rebuig. Tot i que també és part del discurs imperial, que emfasitza els perills de rendir-se a aquesta atracció i començar a considerar la humanitat de l’enemic.

Las ouiges

Les ouiges xineses són un sistema d’endevinació que produeix missatges d’un déu o esperit a través d’un pal que, sostingut per una o dues persones, escriu caràcters xinesos en una taula o safata sobre la qual s’ha estès sorra. Va evolucionar a partir d’una forma anterior d’endevinació, en què un esperit femení posseïa un objecte sostingut per les dones, el feia saltar i ballar, i se n’interpretaven els missatges. Els endevins que es van convertir en intermediaris d’aquests esperits i deïtats oferien consultes sobre una àmplia gamma de problemes, incloent-hi malalties, problemes familiars i decisions professionals. També exposaven ocasionalment les condicions socials i polítiques contemporànies, transmetent les prescripcions dels déus per reformar la societat i les amenaces de desastres si se n’ignoraven les exhortacions.

Aquestes societats estaven constituïdes per literats que es reunien regularment per fer les seves sessions d’espiritisme. Crida l’atenció que, a la Xina, les ouiges estiguin sota la protecció de la deessa de les Latrines, de la qual es diu que va viure a finals del segle viii i que era la segona esposa d’un oficial. L’esposa legítima la va matar en un atac de gelosia i la va llançar a les latrines. Més tard, l’emperador Celestial se’n va apiadar i la va convertir en la divinitat de les latrines.

Les dones, especialment les joves, li fan ofrenes a les latrines el quinzè dia del primer mes, dia de l’aniversari de la seva mort. Si una de les dones presents és una mèdium, no triga a entrar en trànsit. Diuen que la dama ha vingut i la interroguen sobre tot tipus de temes: la collita de l’any següent, el cultiu de cucs de seda, els matrimonis, etc.

Talismans

Els talismans són un dels elements religiosos més utilitzats a la Xina ja atea. No han estat poques les vegades que persones interessades a protegir-me m’han ofert un talismà: una simple polsera budista, un penjoll amb una escriptura sagrada o algun altre objecte petit.

Els talismans s’utilitzen habitualment per mantenir allunyats els mals esperits i, si es creu que han provocat una malaltia, per curar-la. Entre els més antics, hi ha els que es feien amb fusta de presseguer, a vegades en forma de tigre. El seu poder màgic derivava del fet que estaven habitats per un esperit. En la vida quotidiana, els diagrames i talismans estaven destinats a curar malalties, beneir el matrimoni, facilitar el part, protegir la llar del foc, deslliurar-se de les pestes i les desgràcies, protegir-se de les calamitats, etc. En resum, facilitaven la vida quotidiana de la gent.

Altres, especialment entre els taoistes, eren part d’una màgia que permetia a les persones comunicar-se amb el món dels esperits, i influir en el funcionament de les forces invisibles de la naturalesa en benefici propi. En un grau filosòfic més profund, podien ajudar a harmonitzar les polaritats sexuals, el yin i el yang, i mantenir les persones en harmonia amb les energies que actuen sobre les seves vides i l’univers.

Els talismans i amulets eren especialment comuns entre els infants; es buscava que els protegissin davant de possibles malalties. Si tenien forma de tigre o de gos, el seu caràcter protector quedava clar. Hi havia gorres, sabates, armilles, coixins i penjolls amb la imatge d’un tigre. En altres ocasions, se n’emfatitzava la força amb la imatge d’un toro. Tot plegat es feia per intentar mantenir la salut de l’infant.

Avui en dia es protegeixen les cases amb talismans diversos, entre els quals destaquen els miralls sobre la porta, ja que es diu que els dimonis són molt lletjos i que, quan es veuen al mirall, s’espanten de la seva pròpia imatge i s’allunyen ràpidament; les tisores, que els fan por; gravats dels Vuit Trigrames, grans protectors; o simplement cal·ligrafies de bon auspici o imatges d’alguna deïtat, ja que hi ha la creença que, allà on hi ha la imatge d’una deïtat, ella també hi és realment present. Un altre amulet característic de la Xina són els anomenats zhima («cavall de paper»), que originàriament eren imatges del cavall amb el qual el déu de la cuina puja al cel, i en les quals es pinten mongetes i trossos de palla perquè el cavall mengi. Simbolitzen l’enviament d’un missatge (el cavall és el transport que, en ser de paper, es crema, i la seva essència puja al cel) als déus celestials.

El món viu en una situació límit: desapareixen espècies, la temperatura va pujant, el mar va morint. Però ¿com pot ser que el lloc que ens permet la vida sigui el mateix que estem fent malbé? Octavi Piulats (1946), doctor en filosofia per la Universitat J. W. Goethe de Frankfurt i antic professor d’antropologia filosòfica i del postgrau de medicina natural a la Universitat de Barcelona, ha estudiat a fons la natura i la màgia. ¿Quina relació hi pot haver entre totes dues? ¿Com ens poden ajudar a viure?

Defenses Goethe per defensar la natura.

Goethe va fer un nou paradigma científic i cultural per entendre la natura d’una manera respectuosa i espiritual. Va intentar introduir-hi les emocions: deia que la planta és alguna cosa més que un mecanisme químic; l’entenia com un organisme que té un impuls interior. Però la ciència goethiana va ser perseguida, els professors que l’explicaven van ser expulsats de la universitat i només ha sobreviscut en la medicina alternativa i en l’homeopatia. El paradigma que ha triomfat i segueix vigent és el de Newton.

Els estudiosos de Goethe deien que, si apropes unes tisores a una planta, s’espanta.

Goethe va fer la teoria de les plantes, que parteix de la base que una planta és un ésser viu que té impulsos, percepcions i sensibilitat. N’explica, per exemple, que quan neix s’orienta cap al cel i cap a la terra, de manera que la tija busca la llum, i les arrels, la foscor. Els científics goethians diuen que la planta té unes certes percepcions emocionals: els arbres, a l’hivern, perden les fulles no per cap mecanisme, sinó perquè s’arronsen, i, d’altra banda, quan aconsegueixen el fruit, és quan viuen la seva màxima expressió de joia. En canvi, els científics de la Il·lustració treballaven la planta per elements, com un mecanisme, classificant-la en gèneres, espècies.

De manera que la distància cada vegada és més gran. És com quan vas al metge: deixes de ser qui ets per ser aquesta mà que et fa mal i que et mirarà un especialista.

En la ciència actual, el subjecte científic i l’objecte cada vegada estan més separats: treuen la planta de la natura i la posen en un laboratori, la miren amb un microscopi i hi veuen unes cèl·lules. Això implica desconnectar la planta del seu entorn. I desconnectant la part del tot trenquen la visió holística. A més, en fan valoracions quantitatives: «Té trenta branques i dues mil cèl·lules.» Han substituït el nostre llenguatge personal, que està ple d’emocions, per un de simbòlic. La ciència d’avui és antiemocional. I això és del que es queixa la ciència goethiana, que defensa la importància de tenir una relació espiritual amb la natura, cosa que implica deixar de distanciar-nos-en.

Com si només fos un aparador, hi anem de vacances, el cap de setmana, a desconnectar. És un tipus d’experiència molt superficial.

L’ésser humà viu immers en el món artificial urbà. Això el porta a viure sempre entre cotxes, ordinadors, aparells electrònics, ciment, aigües clorades, aire contaminat i aliments manipulats, mentre està exposat a radiacions electromagnètiques, sorolls i radioactivitat artificial. Això el condueix a una desnaturalització, a malalties, esgotaments, a la falta de sentit. Mentre que, a través de la natura, podríem trobar respostes a grans preguntes com ¿qui som?, ¿què fem aquí?, ¿què és la mort?

¿Sabies que els carrers més antics de Barcelona amaguen històries i llegendes mil·lenàries plenes de màgia? El carrer Estruc, per exemple, és un dels més misteriosos que coneixem: se sap que hi vivia un bruixot que curava la ràbia i les picades de serp amb la pedra escurçonera, o que hi havia un astròleg que llegia les fases de la lluna per determinar el moment idoni per fer les purgues. També sabem que, durant un temps, al voltant de la font de Canaletes, es deixava veure un fantasma, o que hi ha indicis per creure que els fonaments del Liceu estan construïts sobre un malefici. Alguns d’aquestes secrets són els que descobrim a la ruta «La Barcelona màgica i misteriosa» que organitza HISCAT. Una oportunitat per parlar de la història de la ciutat amb una mirada màgica.

Sebastià D’Arbó: Tortosa, 1947. D’Arbó és doctor en psicologia, director de cinema i guionista, però és conegut, sobretot, per la seva monumental tasca de divulgació periodística de temes esotèrics i fenòmens paranormals. Ha dirigit diversos espais centrats en el fet ocult. Des del 2004 porta les regnes del programa Misteris, a RAC 1.

Manuel Delgado: Barcelona, 1956. Delgado és doctor en antropologia i professor d’etnologia religiosa al departament d’Antropologia Social (UB). Amb més de vint llibres publicats, és un dels antropòlegs de referència a casa nostra, especialment pel que fa a recerques sobre el fet urbà, les noves formes de religiositat i les representacions culturals.

M’he citat al jardí de l’Ateneu Barcelonès amb els professors D’Arbó i Delgado per parlar de màgia. Tots dos han dedicat gran part de la seva vida a estudiar-la. El primer és un dels periodistes especialitzats en temes esotèrics més reconeguts del país; el segon investiga des de fa anys les noves formes de religiositat. Segons m’han dit abans de la nostra trobada, tots dos es coneixen i s’admiren. Tinc molta curiositat per veure com encaixen i dialoguen les creences i els sabers d’aquests dos homes savis i apassionats per la seva feina.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Totes les tradicions religioses, particularment les anomenades religions del Llibre (judaisme, cristianisme i islam), tenen com a referent ineludible uns textos que es consideren «paraula revelada». Revelació és un terme molt ric perquè conté, en si mateix, un significat oposat: d’una banda, significa ‘descórrer el vel’, deixar entreveure el que està ocult darrere de l’Invisible i de l’Inaudible, però, alhora, el prefix re- pot indicar el contrari: reforça la velació, l’ocultament d’allò mateix que deixa entreveure.

Tal és, en veritat, la condició de les escriptures que es consideren revelades en cada tradició: mostren tant com oculten. I en això rau l’equívoc d’aquests textos, perquè diuen quelcom, i aquest quelcom que diuen és sagrat, és a dir, essencial per a la Vida; però no ho diuen tot. No poden dir-ho tot. Només transmeten el que podia ser assumible en un moment geohistòric determinat. El que deixen entreveure depassava, sobreeixia, el que se sabia o es creia, però no podien anar més enllà d’un límit cognitiu i de consciència que, d’una altra manera, els faria inintel·ligibles i inaccessibles per aquells que els van rebre.

L’excedent que contenen és precisament el que els dona la categoria de revelats, però el perill de tota religió és tancar el temps de la revelació, clausurant uns textos canònics més enllà dels quals no es pot anar. Allò que havia estat obert es torna a tancar.

Els textos canònics revelats es fixen en quasi totes les tradicions: la Torà, en el judaisme; l’Antic i el Nou Testament, en el cristianisme; l’Alcorà, en l’islam; els Veda, en l’hinduisme; el Cànon Pali, en el budisme theravada (no així en el budisme mahayana, on el cànon roman obert), etc., per assegurar que no es degradi el moment fundacional. S’entén que es vol preservar el foc dels orígens i assegurar-ne la transmissió. Però aquesta preservació també pot convertir-se en un segrest.

La humanitat camina, i allò que la depassa en un moment determinat deixa de sobrepassar-la perquè, si bé la transcendència es comunica, la immanència també avança, i allò que la superava es converteix en claredat quan la immanència ha caminat.

Allò rebut en el passat a través d’un cànon clausurat i amb un llenguatge determinat demana avui no només una lectura amb claus noves, sinó la seva interfecundació per tal que el tresor que custodia cadascuna de les religions sigui compartit en bé de tota la humanitat.

Reconeixerem l’autoritat i el caràcter revelat dels textos antics en la mesura que siguin revelatoris, és a dir, en la mesura que ens inspirin, ens interpel·lin i ens fecundin per a noves claredats. Aquest és el criteri de discerniment que ens permet abraçar el llegat mil·lenari de les tradicions que ens precedeixen.

Sabem, mitjançant la intel·ligència, que el que la intel·ligència no copsa és més real que el que copsa», llegim a La gravetat i la gràcia, l’obra clau que recull el pensament de Simone Weil, apareguda enguany a Fragmenta en l’acurada edició catalana de Pau Matheu. Efectivament, la raó és imprescindible per tot de coses pràctiques, però no té gaire res a dir davant del que és realment important en la nostra existència: saber viure i saber morir; trobar el teu lloc en el món; preservar i conrear la justícia, la bellesa i la veritat; esquivar les seduccions del poder. El sentit de qualsevol espiritualitat genuïna és aprofundir en l’experiència d’això «més real» que, ens diu Weil, «la intel·ligència no copsa».

Quelcom ben semblant ens diuen companys de llengua i sensibilitat de Simone Weil com Saint-Exupéry («l’essencial és invisible als ulls») i Blaise Pascal («el cor té les seves raons, que la raó no coneix gens»). L’ull de la raó pot esbrinar amb precisió, però no hi veu mai gaire lluny ni percep el que és essencial o més real. Per això cal el que de vegades s’ha anomenat «ull de l’esperit». Però som en un món en què l’ull de la raó creix desproporcionadament i obtura l’ull de l’esperit. Això causa aberracions òptiques, de les quals es deriven altres aberracions —ètiques, estètiques i cognitives.

Simone Weil, jove de mirada extraordinàriament lluminosa i penetrant, que llegia Plató directament en grec (deia que «res no supera Plató») i la Bhagavad Gita en sànscrit, va deixar enrere, com és sabut, l’espiritualitat jueva dels seus avantpassats per orientar-se cap a una espiritualitat cristiana de fondària mística. Menys sabut és que també va deixar enrere la utopia urbana del París de la seva infantesa i dels seus estudis per ressonar, amb intensitat gairebé mítica, amb la civilització occitana, germana bessona (i durant segles indistingible) de la catalana. En una de les versions d’«En què consisteix la inspiració occitana» (dins El geni d’Oc, recull de textos de Simone Weil escrits a Occitània al principi de la Segona Guerra Mundial, amb pròleg i traducció de Jordi Quingles) escriu: «Hi va haver una civilització romànica, i va ser incomparable. Diversos països en formaren part, però sabem que en molts aspectes el país d’Oc en va ser el centre. […] La civilització grega i la civilització romànica són les úniques que varen rebre una part prou pura del que és etern per poder ser autènticament fonts d’inspiració.» I afegeix que la civilització occitana, «tan prematurament assassinada», resulta «indispensable» per retrobar el camí del món occidental.

Segurament Weil no era prou conscient que alguna cosa d’aquell món ha perviscut a Catalunya, quan hi va venir al principi de la Guerra Civil. Però els seus ideals revolucionaris marxistes i anarquistes no li impedien ser molt crítica amb les utopies modernes —especialment amb les de caire tecnològic. A La gravetat i la gràcia escriu que «els tres monstres de la civilització actual» són els «diners» (ara més poderosos com a finances especulatives), el «maquinisme» (ara més conegut com a tecnologia) i l’«àlgebra» (ara més omnipresent com a digitalització i big data). També lamenta que «la vida dels pagesos provençals ha deixat d’assemblar-se a la dels pagesos grecs descrits per Hesíode, aproximadament des de fa cinquanta anys», al mateix temps que també es produïa la «destrucció de la ciència tal com la concebien els grecs» —de manera que «els diners i l’àlgebra han triomfat simultàniament».

Com s’escau en un món en què l’ull de la raó obtura l’ull de l’esperit, en la ciència contemporània les quantitats eclipsen les qualitats. Weil s’adona que «l’esperit, en sucumbir al pes de la quantitat, no té cap altre criteri que l’eficàcia» (és a dir, els diners, el «maquinisme» i la seva versió més actual, la tecnocràcia). Descartes i Galileu ja havien establert que només és veritablement real el que és mesurable, reduïble a quantitats. En canvi, pels grecs clàssics, el que és matemàtic o abstracte mai no s’ha de confondre amb el que es manifesta de manera concreta i encarnada en el món (una taronja mai no serà, ni ha de ser, perfectament esfèrica; si ho fos, seria antinatural). Aquí ve a tomb aquesta reflexió de Simone Weil sobre Galileu: «Prenent com a principi el moviment lineal il·limitat, i no el moviment circular, la ciència moderna ja no podia ser un pont cap a Déu.»

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Un lloc per fer silenci

La muntanya.

Un moment sagrat

Hi ha molts moments sagrats… L’hora de menjar n’és un.

La paraula que m’agrada més

Transformació, alquímia, amor.

Què m’indigna

M’indignen les vegades que torno a repetir patrons.

Què em motiva

Em motiva la vida.

Una lectura que m’ajuda  

El poder del ahora, d’Eckhart Tolle.

Una música 

Música amb profunditat, relaxant.

Una olor agradable

L’olor de les flors, les essències.

Un lema que m’inspira

«Conèixer els altres és saviesa, conèixer-te a tu mateix és il·luminació»

Déu?

Déu forma part de tots nosaltres. És l’energia de la nostra essència. No hi ha cap déu totpoderós que ens hagi de salvar de res.

Una imatge 

El foc.

Un do/habilitat que posseeixo

El do de ser dona, de saber fer alquímia amb les plantes, amb el menjar, i també el do de la canalització. 

Una mestra

No hi ha mestres a la vida; tu mateix ets el teu millor mestre.

La mort és…

Una transformació, seguir el camí cap a la il·luminació o canvi de freqüència.

El meu desig profund

Poder viure totalment fora de la matrix.

Descobrir la interioritat a través dels contes.

«Vet aquí que una vegada hi havia, en un lloc molt llunyà…» Aquesta frase s’ha dit, recitat i sentit durant milers d’anys arreu del món. En fer-ho, nens i nenes de cultures i èpoques diferents han sentit fascinació cap a les paraules dels narradors. En escoltar una història, els personatges dels contes s’han convertit en amics imaginaris dels infants. I no només això, sinó que també han estat guies en la cerca de la pròpia identitat i de la comprensió de l’experiència humana.

Mircea Eliade explica en els seus escrits com, en algunes tribus antigues, es narrava la història, el mite, de com els déus van crear el blat. La narració es feia en forma de ritual, just en el moment de plantar les llavors. D’aquesta manera, esperaven que hi hagués una bona collita, perquè el fet d’escoltar i invocar la història de la creació de la planta a l’hora de sembrar obria la porta a la força misteriosa del naixement, la qual acompanyaria el creixement de la collita amb abundància i vitalitat.

La tribu creia que la narració donaria força a la collita. I, d’alguna manera, els humans no ens allunyem gaire de la idea que tenia aquesta tribu. Les històries en la infància (i durant tota la vida) seran font de coneixement, identitat i aprofundiment de l’experiència d’estar vius. Les històries ens obren la porta a la vida.

Fa milers d’anys que es narren contes, i podem dir que el primer gran idioma en la història de la humanitat és el mític. També ho és en la biografia de cadascú. Durant la primera infància, fins més o menys els 6 o 7 anys, serà el pensament màgic el que regirà l’experiència interna. Per tant, els contes ens permeten conèixer i reconèixer el món quan hi arribem. Després anirà apareixent el pensament lògic i coneixerem una altra manera de pensar i viure. Però, en els llocs interns de la nostra consciència, els més profunds, ens hem construït amb històries. I aquestes seguiran vives dins nostre. Narrem oralment, però també ho fem internament. Els somnis que tenim durant la nit tenen forma d’història, els nostres records són expressats en forma d’història i els nostres anhels també tenen forma d’històries. Els éssers humans som, com diu el filòsof Sam Keen, «éssers biomítics».

La narració d’històries ha estat una de les vies on la saviesa del món ha pogut assentar-se i permetre que, de generació en generació, puguem anar aprofundint i avançant en el coneixement de la pròpia vida en totes les seves vessants: la corporal, l’emocional, la instintiva, la comunitària o l’espiritual. Són un mapa del propi tresor amagat dins de l’inconscient de cadascú.