Anar a l’arrel. Anar a l’arrel dels problemes. Anar a l’arrel dels problemes per transformar-los. Això és, a la fi, la radicalitat: una caixa d’eines per modificar l’statu quo.

La radical Clara Campoamor va trobar la manera que avui les dones puguem posar el vot a les urnes. El radical Nelson Mandela i la radical Rosa Parks van aconseguir reduir les discriminacions basades en el color de la pell. El radical Arcadi Oliveres ens va fer replantejar l’ordre econòmic mundial. I la radical Malala Yousafzai permet que les nenes tinguin accés a l’educació en països on això no és possible. Es pot ser, doncs, radicalment democràtic.

Admiro aquesta mena de radicalitat per la valentia que traspua. Per la coherència amb la qual actua. Me la imagino com les arrels d’una figuera que fan camí sabedores del vigor dels seus fonaments, capaces d’abraçar, plenes de vida, estructures de pedra seca i ensorrar-ne les parets. És la força de viure sense por.

És clar que també es pot ser radicalment contrari als drets humans: les guerres amb pretextos religiosos, els discursos d’odi fets des de partits polítics, els crims de les organitzacions terroristes, el fanatisme dels ultres o la violència de gènere. Els processos de radicalització són arreu: a la política, a la religió, al camp de futbol
i a casa.

Quan hi ha una única manera d’entendre el món, evident per tothom, les nostres idees, les nostres creences, la nostra fe ens donen seguretat: una mena de confiança en la vida que, sense saber-ho, ens tranquil·litza. Arribem a creure que tot està bé com està i considerem insuportable haver-nos de qüestionar constantment; però és, em sembla, indispensable. És quan apareix l’altre, la diversitat d’opinions i interpretacions de la realitat, que afloren també els dubtes necessaris per avançar.

Hi ha radicalitats que neixen d’un dubte, d’un qüestionament, d’una necessitat de rebel·lar-se contra una situació que es considera injusta; i hi ha radicalitzacions que neixen com a reacció defensiva i violenta davant la incertesa que generen aquests dubtes. Són conseqüència de la por que desperta la inseguretat. Són fruit, diria Amin Maalouf, de les identitats ferides.

Com més diversitat, més tolerància. D’acord. Però ja va advertir Karl Popper que no es pot ser tolerant amb la intolerància. Que no podem tolerar matar-nos —amb més o menys discreció, amb més o menys lentitud, amb més o menys glamur— en nom de la identitat. Que no. Per més carregada d’arguments que vagi aquesta por a dubtar, a mirar altres col·lectius, a aprendre d’altres punts de vista. Perquè, com diu Marina Garcés, la por vestida de força encara fa més por.

Quedo amb Arcadi Oliveres a casa seva. La seva vida, fins i tot davant la mort, és un exemple de radicalitat: pensa, diu i fa d’acord amb els seus principis. Som al menjador, tots dos sols. Jo, amb el neguit de pensar si li estic ocupant massa temps; ell, amb la sensació de tenir tot el temps del món. L’Arcadi morirà dos mesos després d’haver mantingut aquesta conversa.

¿Com vius la vida quan saps que el temps s’acaba?

Mai m’hauria imaginat que la proximitat de la mort et portés pau, tranquil·litat i alegria. Rebo la mort amb menys temença que fa un mes, que estava tancat a l’hospital i ja saps quines condicions tenen ara.
Fa més por la mort quan estàs sol en un hospital que no pas quan estàs acompanyat.
Exacte. La sentència de mort me la van donar estant sol amb el metge, la infermera i el malalt del llit del costat. No hi havia ningú de la família. Vaig pensar: si la mort ha de venir, que vingui de la millor manera possible. Des d’aleshores, m’he pres sempre com a exemple el meu fill Marcel, que va morir fa deu anys.

¿Què et va ensenyar?

En lloc de ser els pares que ensenyen al fill, va ser el fill que va ensenyar al pare. En aquesta mateixa taula i cadira ens va dir: «M’han anunciat això, parlem del meu funeral, de com em vull acomiadar, fem-ho junts.» I va prendre una decisió molt sàvia: feia alguns anys que estava amb una xicota i van decidir que, encara que fos per poc temps, es casarien. Es van casar 33 dies abans que es morís.

El que m’impressiona és saber com vius sabent que potser et queden dues hores o dues setmanes.

Però també et poden quedar dues hores o dues setmanes a tu: ara surts d’aquí, un cotxe t’envesteix i ja em diràs.

¿Et fa l’efecte que estem molt aferrats a la vida? ¿Que ens pensem que som eterns?

Sí. Vivim en una societat absolutament materialista, molt poc acostumada a desaferrar-se de tot. Des de fa uns anys, hi torna a haver un cert desig de vida espiritual. Hauríem de pensar en aquest més enllà i les actuals circumstàncies no ens ho permeten.

Ara que el cel es va omplint de satèl·lits i la Terra de radiacions, tot plegat, diuen, per tal que nosaltres i les nostres petites màquines puguem estar més «connectats», és bo recordar que en altres llocs i èpoques no calien pantalles, ni cobertura, ni tan sols electricitat, per sentir una veritable connexió amb la vida i amb els altres. En cultures de totes les latituds, l’ésser humà ha estat considerat com un pont privilegiat entre la terra i el cel, entre la matèria i la consciència, entre la gravetat i la gràcia. A Occident, ja des de la Grècia clàssica, una de les maneres en què això s’ha expressat és la idea de microcosmos: l’ésser humà com a encarnació en petit (micro) del conjunt del cosmos, com a corda que vibra amb la simfonia de tota la realitat, com a reverberació de la totalitat del món. Ramon Llull, el primer filòsof que pensa en català, diu amb mots que set segles després encara entenem que «en cascú home ha de totes creatures». La idea de microcosmos és tan present en el pensament de Llull que una de les millors introduccions que se n’han escrit es titula precisament El microcosmos lul·lià, obra de l’anglès Robert Pring-Mill, escrita originalment en català i traduïda a l’alemany, l’italià i el francès.

La idea de microcosmos també impregna el pensament de Raimon Panikkar, que sovint parla de l’ésser humà com a «mirall de l’univers sencer». Però no es tracta d’un mirall que reflecteixi passivament, sinó d’un agent que participa activament en la configuració del món. A la seva obra final, El ritme de l’Ésser, Panikkar escriu: «El destí de l’univers passa per dins i a través de nosaltres —un cop el “nosaltres”, esclar, ha estat purificat de tot el que és la “nostra” propietat privada. No som éssers aïllats.» I afegeix que «la famosa injunció de la Sibil·la de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”» es pot completar, com feia el Mestre Eckhart, amb «qui es coneix a si mateix, coneix totes les coses».

Des d’aquesta perspectiva, el que s’esdevé en el nostre interior més íntim també reverbera i influeix en el conjunt de la realitat. Per això té sempre importància no només el que fem, sinó també el que pensem i el que sentim. I per això en el nostre interior hi ha una llibertat primera i última, que les presons no poden tancar i que hem de protegir dels enganys i paranys del món.

Tot i que avui sovint no ens sentim microcosmos, la majoria de les persones segurament hem fet algun tast d’aquesta experiència. Podem sentir com la vida vibra en el nostre cos amb la primavera, o com el món batega dins nostre en les grans experiències personals i col·lectives. Potser podem sentir com el nostre silenci interior ressona amb tots els
silencis que han precedit i seguit cada paraula viva que hagi estat mai dita. O podem sentir com la nostra mirada atenta ressona amb cada mirada atenta que hagin fet altres ulls. O potser, fins i tot, alguna vegada podem sentir, com feia Eckhart, que «l’ull amb què veig Déu és el mateix ull amb què Déu em veu».

Aquestes experiències són a l’abast de la naturalesa humana.

Però, sovint, el seu record s’acaba esvaint i aleshores tornem al món dels objectes, els obstacles, els codis i les barres. I, en el món dels objectes, l’ésser humà és vist cada vegada més com un simple objecte, un simple cos físic. Un cos definit per la seva simple vida biològica, sovint reduït a poc més que una suma de músculs o corbes o el que sigui que es busca. Un cos simple, isolat, petit: un microcòs. Deixem de ser microcosmos i ens contraiem en microcossos.

Aquil·les i Antígona no se’n preocupaven gaire, de la seva simple vida biològica, com tampoc no ho feien Gandhi o Martin Luther King o tots els presos polítics del passat i del present. Però per l’ésser humà materialista, reduït a microcòs, l’única salut que compta és la salut física, la salut del cos. I aquest cos, atomitzat des de fa temps, ara ha quedat més aïllat que mai amb les mesures de distanciament social.

La Constitució de l’Organització Mundial de la Salut, redactada el 1948 (quan no depenia del finançament privat), a la primera pàgina defineix la salut no com a «mera absència de malaltia», sinó com un «estat de complet benestar físic, mental i social». Més recentment, es parla també d’una altra dimensió essencial de la salut: la salut espiritual. El Handbook of religion and health, coordinat pel psiquiatre Harold Koenig i periòdicament actualitzat, mostra amb tot de dades com les persones que troben un sentit profund a la seva existència tendeixen a afrontar millor els reptes i a tenir una vida més plena i també més sana i més llarga.
Ara bé, quan les persones queden reduïdes a microcossos, només compta la salut física i s’acaba oblidant la salut social, la salut mental i la salut espiritual.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Carles Vallejo: va néixer al Poblenou el 1950. Llargament vinculat a la lluita sindical, va ser empresonat i torturat durant el franquisme i va haver d’exiliar-se a França i Itàlia. Amb l’amnistia de 1976 va tornar a Catalunya. Ha estat reconegut amb el premi Memorial Lluís Companys i la Medalla d’Honor de Barcelona.

Alaaddine Azzouzi: va néixer a Mataró el 1999. És periodista i activista antiracista. Ha escrit en mitjans com La Directa, Mirall, Sàpiens, Vilaweb o Crític. A finals de maig del 2020 va exercir de portaveu d’un manifest que van signar més de 40 col·lectius denunciant la passivitat de les institucions davant les agressions racistes a Premià de Mar.

Alaaddine Azzouzi i Carles Vallejo van néixer amb gairebé mig segle de diferència. En Carles, vinculat activament a la lluita sindical, va ser represaliat i empresonat durant el franquisme per la seva dissidència. L’Alaaddine, tot i haver nascut a Catalunya, pateix el racisme estructural i quotidià del sistema i és una de les veus de referència de l’activisme antiracista. Converso amb tots dos en un espai que crec que també parla de lluites compartides i de radicalitat, la Comunal, a Sants, un espai cooperatiu on, entre d’altres, conviuen la redacció de La Directa, la llibreria La Ciutat Invisible i el bar La Deskomunal.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

L’experiència religiosa és una experiència que ha estat descrita sovint com a transcendent (més enllà de la percepció habitual, d’una altra naturalesa). És una experiència de la realitat, però no només de la seva dimensió habitualment accessible, la d’un animal humà que ha de satisfer les seves necessitats bàsiques, altrament anomenada com a relativa, sinó també de la dimensió absoluta de la realitat, de la gratuïta i lliure de necessitats. La relació dels humans amb la dimensió absoluta de la realitat és essencial per a la motivació, la cohesió i la felicitat. D’aquí la importància de tenir en compte aquesta dimensió per a la construcció de projectes axiològics col·lectius, projectes socials de cohesió i motivació comuna. La dimensió relativa a les nostres necessitats sense aquesta dimensió absoluta és un cau de perills. L’antropologia mostra aquesta ambigüitat que ens cal gestionar bé.

És cert que les tradicions religioses i espirituals han generat i alimentat desacords seriosos, dissensions i, fins i tot, conflictes violents i armats. La història és plena d’exemples ben coneguts. En canvi, el potencial socialment positiu de les tradicions religioses i espirituals no és tan ben conegut. Tenen recursos culturals, ètics, espirituals i humans hàbils per contribuir a la cultura de la pau, com deixa clar, entre altres, l’anomenada Declaració de Barcelona de la UNESCO (Declaració sobre el rol de la religió en la promoció d’una cultura de la pau, 1994). Els experts en mediació de conflictes i en cultura de la pau ja fa molts anys que destaquen que la religió és i pot ser, cada cop més, una aliada i, fins i tot, imprescindible per a la cohesió social, la solidaritat i la justícia. El diàleg entre creences és una realitat transversal cada vegada més present en les societats diverses, plurals i pluralistes, i permet visualitzar d’una manera privilegiada el rostre socialment més positiu de la religió. Hans Küng afirma: «No hi haurà pau entre les nacions sense pau entre les religions. No hi haurà pau entre les religions sense diàleg entre les religions.» I fent una adaptació o glossa del que Küng deia: «No hi haurà cohesió a les nostres ciutats i poblacions sense diàleg entre les tradicions religioses locals.»
La mediació interreligiosa exerceix de funció social del diàleg interreligiós i interconviccional. La mediació interreligiosa té en el diàleg interreligiós i interconviccional una de les seves eines més valorades. De fet, la mediació no es redueix a la resolució de conflictes, sinó que té en la prevenció un dels seus eixos centrals. El diàleg entre creences i conviccions és essencial per a aquesta tasca de prevenció. Convé que cada cop es tingui més socialment present la importància, consciència i incidència de les narratives religioses i conviccionals del diàleg. Els límits identitaris es construeixen sovint al voltant del marcador religiós. Les divisions dels actors religiosos tenen una connexió profunda amb les maneres en què els sistemes de creença identifiquen l’«altre», l’«estranger» o el «forani». Les vegades en què els que garanteixen l’afiliació religiosa utilitzen el proselitisme de l’altre per assimilar-lo a un grup de «dins» es genera una font de conflicte. És important, doncs, saber on és i com es fa la línia de separació entre «dins» i «fora», i com l’actor religiós participa en aquesta definició. Hi ha una gran diversitat de narratives sobre l’alteritat depenent de diferents variables (temps, espai, tradició, lideratges, etc.). Les que serveixen al diàleg són majoritàriament aquelles en què l’alteritat no és percebuda com una amenaça a la pròpia identitat, sinó com una possibilitat d’enriquiment i aprofundiment humà i religiós.
No es poden excloure els no religiosos

El Consell d’Europa, la Unió Europea i la UNESCO insisteixen que el diàleg interreligiós no pot ser una eina per fer lobby a favor dels interessos dels «religiosos» davant dels «no religiosos». La defensa dels drets humans i de les llibertats dels religiosos inclou, necessàriament, el dret de les conviccions no religioses. Aquestes inclouen les cosmovisions no religioses, sobretot agnòstica i atea, que sovint es presenten com a pensament secular. Com a exemples d’aquest moviment, es poden esmentar l’humanisme secular i algunes tendències de nova espiritualitat. En les conviccions no religioses s’observa una creixent autoconsciència i, en alguns casos, fins i tot un cert grau d’organització i estructura. No es pot ignorar un cert conflicte, sovint latent, d’alguns sectors no religiosos davant la sensació de necessitat defensiva enfront de les creixents narratives religioses que mostren intolerància envers les persones que es confessen no religioses, o envers altres col·lectius de la societat que manifesten posicions morals discordants amb les seves. A partir del segon decenni d’aquest segle, s’ha anat consolidant, entre les conviccions no religioses, una reinterpretació de la complexitat del fet religiós, així com una sèrie de nous posicionaments més matisats, com ara la superació de posicions filosòfiques dialèctiques, com la incompatibilitat o exclusió entre matèria i esperit (André Comte-Sponville o Sam Harris parlen d’espiritualitat atea). Per això, cada cop hi ha més organitzacions interreligioses que eixamplen el seu horitzó donant la benvinguda al diàleg interconviccional.

Catalunya

En l’àmbit català, el diàleg interreligiós és una realitat i un moviment relativament recent (dècada dels noranta). L’esdeveniment mediàtic més rellevant va ser el quart Parlament de les Religions del Món, que va tenir lloc del 7 al 13 de juliol del 2004. Va ser un èxit pel que fa als resultats espectaculars des de la perspectiva de la sensibilització de la població, i va suposar un nou alè i un reforç d’iniciatives interreligioses a Catalunya. D’aquí van sorgir el Grup de Treball Estable de les Religions, amb una major presència d’autoritats religioses, i la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, que coordina AUDIR i que actualment aglutina més d’una vintena d’entitats interreligioses de l’àrea geogràfica de la cultura catalana.
AUDIR treballava des de finals del 1999 en la promoció del diàleg interreligiós des d’una perspectiva UNESCO i de laïcitat positiva, i havia estat reconeguda per un estudi de l’Interfaith Center de Nova York com una de les dues entitats interreligioses europees més dinàmiques. Catalunya és avui una de les zones d’Europa amb més dinamisme interreligiós.

Deures

Queda camí per recórrer i el diàleg interreligiós i interconviccional ha de penetrar encara les diferents tradicions religioses i conviccions no religioses de manera més general i homogènia, i incorporar-se als seus diferents estrats socials. Per aconseguir-ho, farà falta el treball sinèrgic de tothom, especialment de les comunitats religioses i conviccionals, de la societat civil i de les administracions. Caldrà una bona dosi de creativitat i d’innovació. La societat del coneixement és inviable sense diàleg entre creences i conviccions.

Un lloc per fer silenci

La meditació.

Un moment sagrat

Cada instant.

La paraula que m’agrada més

La que coincideix amb pensaments i actes.

Què m’indigna

La injustícia.

Què em motiva

Estimar.

Una lectura que m’ajuda  

Els llibres sincers.

Una música 

La que representa l’ànima.

Una olor agradable

La del menjar quan tens gana.

Un lema que m’inspira

L’esforç correcte.

Déu?

El punt en què es troba el vertical amb l’horitzontal. 

Una imatge 

Una mà que ajuda una altra. 

Un do/habilitat que posseeixo

Potser l’entusiasme. 

Una mestra

L’àvia.

La mort és…

Part de la vida.

El meu desig profund

Respecte i igualtat. O sigui, consciència. 

¿Sabem per què una tercera part dels aliments que es produeixen al món s’acaben llençant? Amb el lema «El menjar no es llença», la Fundació Espigoladors ofereix un seguit d’activitats de sensibilització que ens ajuden a comprendre que el malbaratament alimentari és un problema social, ambiental i econòmic que ens afecta a tots. Proposen maneres de combatre’l per fer que «d’un problema que suposa un escàndol global neixin solucions escandalosament impactants». Per a l’alumnat de primària s’ofereix un taller enfocat a mirar amb uns altres ulls la imperfecció en general i, més concretament, aquells aliments que es rebutgen perquè no compleixen uns estàndards estètics. També organitzen activitats per a més grans, tallers de cuina d’aprofitament i dinàmiques per a famílies.

El reconeixement de la diversitat a les xarxes socials.

És indiscutible que les noves tecnologies donen llibertat als i les adolescents. Llibertat de veure i escoltar el que vulguin, llibertat de dir el que pensen, llibertat d’experimentar i participar. I llibertat de relacionar-se amb persones que estan a quilòmetres de distància o que pertanyen a àmbits i cultures molt diferents. Internet augmenta la capacitat que tenen d’accedir a la informació i de relacionar-se ampliant els seus horitzons.

Però ¿són conscients de la responsabilitat que comporta aquesta llibertat? ¿Comprenen el que implica exposar-se a les xarxes? ¿Reflexionen sobre la imatge que volen projectar? ¿Estan preparats per construir una identitat segura que actuï en conseqüència amb valors ètics i responsables? ¿Són conscients del paper que tenen en la construcció d’un espai democràtic, lliure de discursos d’odi? ¿Saben defensar-se quan són atacats o intenten captar-los per radicalitzar-los?

És important recordar que l’alumnat de secundària i batxillerat es troba en procés de definició de la identitat. Un cop acabada la infància, s’endinsen en un procés de diferenciació dels altres. Canvia el cos, però també canvia la capacitat de pensar, i aconsegueixen un grau d’abstracció que els permet generar un pensament independent, des del qual poden construir una personalitat en la qual encaixin els seus desitjos i aspiracions.

És el moment de les grans preguntes metafísiques, totes elles encaminades a respondre ¿qui soc jo?, que equival a la construcció de la identitat que em farà una persona única i diferent, i que respondrà els interrogants sobre qui vull ser, quines coses considero importants, significatives i valuoses, quines són les meves idees, els meus valors, les meves creences…1 I és en aquest moment quan més vulnerables es troben davant de les crítiques, i quan estan més oberts a trobar un grup amb el qual identificar-se.

En la major part dels casos, les relacions que s’estableixen a través de la xarxa estan determinades pels contactes en la vida real. Així, els amics que es tenen en una xarxa social a aquestes edats acostumen a ser amics i coneguts de fora o, en alguns casos, amics d’amics, de manera que la xarxa s’utilitza com una extensió de les converses que han iniciat a l’institut per planificar el cap de setmana o per resoldre conflictes que s’han generat en una conversa cara a cara. Els i les adolescents utilitzen la xarxa com una modalitat més de comunicació per millorar la qualitat de les amistats, mentre que el temps d’interacció cara a cara amb els amics no disminueix ni augmenta.

Ens cal revisar i revisitar el vocabulari que emprem. Si no, perdem la comprensió del que vivim. En aquest temps, una de les paraules que més tímidament però insistentment apareix als diaris i als mitjans de comunicació, per donar-nos «informació» de la pandèmia, és la mort en forma d’estadístiques. Una paraula que voldríem eludir i que ara és davant nostre amb tota la seva cruesa. La pronunciem com la sentència d’un final inapel·lable.

És la paraula categòrica que emprem per referir-nos a l’acabament de la nostra vida biològica. Ens hi referim per parlar d’un final irreversible, oblidant que només ens referim a un sol pla de l’existència. La nostra cultura ha confós l’anhel d’eternitat amb la perdurabilitat. Pensem que si vivim més, si perdurem més, tindrem més quota d’existència. Terrible confusió que ens porta a molts enganys i a molta frustració, perquè, pendents d’allargar la vida, augmenta la nostra por de la mort.

Si tenim por de la mort és perquè tenim por de la vida, perquè la vida està feta de morts contínues per tal que assolim formes més altes de Vida. ¿No vam morir a la calidesa de l’úter matern quan vam néixer? No anomenem mort aquell final de cicle perquè ens va donar més vida. ¿No ens ha passat semblantment al llarg dels anys? Quan vam acabar la infantesa per iniciar l’adultesa, quan vam acabar d’anar a l’escola o a la universitat per posar-nos a treballar, quan vam deixar la casa dels pares per construir la pròpia llar, i quan arriba l’ancianitat, ¿no es desvetlla una saviesa que abans no teníem? Amb la successió de les quatre estacions, ¿no és també la natura una mestra del cicle de la vida en la mort i de la mort en la vida?

¿Com podem oblidar-nos de tot el que comença quan un cicle acaba?

¿Què ens treu la mort que tant ens espanta?

Tot allò que ens pren és el que encara no som, i ens ho pren perquè arribem a ser més plenament.

¿No hem mort ja moltes vegades? Semblantment, naixerem quan morirem.

La mort és el que més necessitem perquè es doni un canvi de nivell. És el que ens cal perquè puguem néixer.
La qüestió no és morir, sinó cap a on morim. És a dir, la consciència que posem en aquest moment cabdal de la nostra existència, una lucidesa i una llibertat que s’han d’haver exercitat al llarg de totes les morts i naixements que precedeixen.

És lamentable que la nostra cultura hagi quedat reduïda al tram de realitat que només podem percebre amb els nostres sentits i anticipar i controlar amb la nostra ment.

¿Qui parlarà del que neix quan morim, del que comença quan ens desprenem del nostre vehicle biològic?

No hauria de retardar-se el dia en què ciències i religions es posin a dialogar per compartir el coneixement que unes i altres tenen per tal d’ajudar-nos i donar-nos més perspectiva de la nostra condició humana.

Altrament, tremolem davant l’acabament que ens plenifica quan podríem estremir-nos d’alegria.

Va matar el seu marit tancant-lo al dormitori i fent-li menjar una truita de matallops esmicolats. N’estava tipa i no se li va acudir una alternativa millor que fulminar-lo d’amagat. No ho havia dit a ningú, que no el suportava, perquè allò tenia a veure amb la seva vida privada. I, aleshores, els murs entre la vida privada i l’esfera pública eren de pedra dura, opaca i gruixuda com la de les parets de les cases del poble.
Això passava fa tot just vuitanta o cent anys, quan Sartre buscava a La nàusea un lloc on tancar-se, quan la intimitat es relacionava amb allò que passava en l’àmbit de la vida privada, en contraposició a l’espai públic. Quan la intimitat s’associava, sovint, al secret, a la vergonya, al deshonor, fins i tot. A l’època en què abundaven les confessions als diaris personals i els intercanvis epistolars entre els qui sabien de lletra.
Moltes vegades era en aquests espais d’escriptura en solitud o abandonat al treball de la terra que hom construïa la seva identitat. Es feia ús d’aquests espais íntims, arrecerats de mirades alienes, per conèixer-se i construir la pròpia identitat.
És exactament per això que Virginia Woolf defensava la cambra pròpia. Perquè tenir una cambra pròpia significava disposar d’un espai privat, segur, on poder practicar la interiorització, on poder estar sola amb el propi jo, on poder-se desxifrar.
On poder ser. Eren elles, les dones, les que necessitaven i reclamaven aquests espais en cases sovint enormes; els homes ja tenien els seus.
Aquesta intimitat que abans es vinculava a l’espai privat s’està transformant. Els murs estàtics que separaven el que és públic del que és privat són ara portes corredisses i parets de pladur. ¿Busquem encara la solitud per interpretar-nos? ¿O la defugim per por de trobar-nos?
Cada vegada més, les xarxes s’omplen de confidències. Les diferents aplicacions d’internet i les pantalles en general s’han transformat en aparadors on exhibim allò que abans en dèiem intimitat (¿ho és, encara?), fins al punt que ens desdoblem nosaltres mateixos entre el cos que som i el que veiem en directe a la pantalla.
Per ser algú ara ja no volem la cambra pròpia de Virginia Woolf, sinó la connexió a la xarxa. Allà ens submergim en nosaltres pendents de les mirades dels altres. I, com més ulls ens vegin, millor. Però, ¿no és això una intimitat vigilada? I, sabent-nos vigilats, ¿som igual de lliures?
Conèixer i construir la identitat des de la solitud privada és encara necessari. Allà podem desemparaular el jo, en termes de Mèlich. Per això, amb tant sentit com el de les dones de fa cent anys, les entitats que atenen avui «persones sense sostre» demanen poder oferir llars als seus usuaris. Perquè saben, com Virginia Woolf sabia, que només la intimitat els permetrà ser qui realment són.

Bruna Cusí. És actriu. Ha treballat amb Agustí Villaronga a Incerta glòria i amb Carla Simón a Estiu 1993, paper amb el qual va aconseguir, el 2018, el Premi Goya a millor actriu revelació.

Sílvia Tarragó. És analista junguiana i vicepresidenta de la Fundació C. G. Juny d’Espanya. Durant dècades, ha combinat la pràctica clínica amb l’estudi i la difusió de l’obra de Jung.