La idea de canvi és més present que mai a la nostra societat, com a amenaça, en termes ecològics i econòmics, però també com a valor, en termes emocionals i socials. ¿Canviem, ens adaptem o triem? ¿El canvi implica sempre una transformació? M’he trobat amb Marisa Pugès, psicòloga, i Mar Griera, sociològa, per parlar de les implicacions del canvi en l’àmbit col·lectiu i de com ens podem enfrontar, com a individus, a les crisis que poden acompanyar qualsevol etapa de transformacions.

El canvi té dues dimensions: una de més visible, de cara als altres, l’acció de canvi; i una altra de més íntima, la gestió personal del canvi. Des de la sociologia s’explica molt bé la incidència de la primera i des de la psicologia s’acompanya la segona, ¿oi?

Mar Griera: En l’àmbit visible, parlar de canvi, des de la sociologia, és tan ampli que costa abordar-ho. Sí que em preguntaria quan canvia una persona, i per què pot canviar. Sovint és per un fet extern, com ara que et vegis obligat a migrar i que aquest canvi de context t’obligui a fer un canvi personal. Penso molt en les experiències límit, una malaltia greu, per exemple, o la mort d’un familiar. Sociològicament, diríem que hi ha canvis que són provocats per circumstàncies socials; altres, per circumstàncies biogràfiques, i altres que poden tenir un origen més endogen, que vinguin de la necessitat de buscar aquest canvi. El sociòleg vienès Alfred Schutz explica al seu text «El foraster» que, quan una persona migra, necessita adequar tot el seu sistema d’expectatives i definicions de la realitat que l’envolta. La categorització, una cosa aparentment tan simple, pot implicar una transformació molt gran.

Marisa Pugès: Hi ha dues vessants. D’un costat, la social, que implica que, a mesura que creixem, ens demanen ––i ens demanem–– donar resposta a noves exigències. Aquesta seria la part més íntima: quines expectatives tenim sobre nosaltres mateixos i com fem front a les diferents demandes que ens anem trobant…

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Oriol Ponsatí-Murlà és editor, escriptor, traductor, rapsode i músic; també doctor en filosofia i professor lector de filosofia antiga. Entre altres, ha publicat L’avarícia (Fragmenta, 2019) i O no ser. Antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi (Ela Geminada, 2015). És sobre aquest tema, el suïcidi, que conversem.

¿Creus que la gent en la nostra societat és feliç, en general?

Segurament cada vegada és més difícil ser feliç. Perquè les expectatives que representa que hem de satisfer per ser feliços cada vegada són més altes. I, per tant, vivim en una societat que contribueix fortament a alimentar la frustració més que no pas la felicitat. Les escoles antigues de filosofia habitualment ens ensenyen que el que cal és ser conscient que necessitem molt poques coses per ser feliços. I avui dia se’ns intenta inculcar el contrari.

D’una banda, sí, però a la vegada em pregunto: ¿per què no crema tot? Per exemple, quan estem en contra de les retallades, la monarquia, coses que ens indignen. Llavors em dic: això és perquè encara no som prou infeliços. Sí, això és veritat, i a mi també em sorprèn. Però, esclar, aquests estàndards de felicitat tendeixen a ser de caràcter molt individual. Tots som molt conscients que cada vegada hi ha més desigualtats, precarietat, injustícies… Però com que, en l’àmbit individual, el mòbil em funciona, tinc internet, quan vaig al supermercat de moment continuo trobant de tot, puc anar pagant factures…, em puc centrar a intentar satisfer aquests objectius que són de caràcter personal.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Respondre la qüestió que anuncia el títol no és un repte fàcil. Infants i adults vivim processos de transformació profunda en molts moments de la nostra vida; és quelcom intrínsec a la nostra condició humana. Les persones som canviants, com també ho són la nostra societat i el nostre entorn, i els canvis són constants al llarg de tota la vida. Per això, totes les persones necessitem tenir algun pal de paller al nostre entorn immediat; és a dir, algun tipus de referent diari que ens ajudi a discernir. I, en aquest sentit, la família i l’escola, per aquest ordre, esdevenen les peces fonamentals en el procés de creixement i transformació de la persona.

A la vegada, ens hem de preguntar què entenem per «processos de transformació profunda». És una pregunta molt oberta, però gosaria dir que són el conjunt de preguntes que ens interroguen sobre les grans qüestions del sentit de la vida: la vida en si mateixa, el sentit de la mort, a què destino les meves forces, l’amistat, l’amor… Preguntes que ens aboquen a prendre decisions i que provoquen canvis constants en la nostra manera de fer i de ser.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Teilhard de Chardin deia que existeixen dos tipus de creixement en el desenvolupament dels organismes i també de les espècies: els tangencials i els radials. Els primers estan en continuïtat del que hom és i viu; són avenços en el mateix territori en què ens movíem. No comporten cap crisi ni cap ruptura. Els segons suposen mutacions qualitatives vers estats superiors en una major aproximació al Centre. Per això són radials: perquè estan dirigits al nucli, no a la perifèria, com els primers.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Aquesta secció va començar ara fa dos anys sota la rúbrica «¿Un món amb ànima?» posant entre interrogants (dos i no un, seguint el criteri de Joan Solà adoptat per aquesta publicació) el que era el lema de Dialogal des de feia molts anys. Un món amb ànima. Viure en un món amb ànima o en un món sense ànima són dues experiències ben diferents. I el cas és que el món d’avui no només pretén que el món no té ànima («el seu origen, el seu desenvolupament, les seves esperances i pors, els seus amors i creences només són el resultat de col·locacions accidentals d’àtoms», com fa seixanta anys va escriure explícitament Bertrand Russell i com avui el sistema educatiu ensenya implícitament gairebé a tot arreu), sinó que sembla haver iniciat en els darrers anys una croada contra tot el que sigui bell, honorable, subtil, espiritual, sagrat o digne de reverència. Tot d’experts proclamen que les emocions es redueixen a bioquímica; les persones, a algoritmes; les grans creacions de la cultura humana, a instint de poder i altres baixes passions. Tot el que des de fa mil·lennis ha tingut sentit (inclòs un fet tan elemental com sentir-se home o dona) es veu sotmès a tempestes de confusió cada vegada més intenses. Un món on sembla normal parlar de «persones embarassades» i incitar els adolescents a canviar de gènere a la primera crisi existencial, és un món sense nord i és un món sense ànima.

Ara fa poc més d’un segle, el sociòleg Max Weber va veure el desencantament del món (Entzauberung der Welt) com el tret més característic de la història moderna. A partir del segle xvii es va començar a imposar un model de coneixement que considera que només és real el que pot expressar-se de manera objectiva, quantificable i calculable. Aquest model de coneixement, que ha tingut el seu paradigma principal en la física de Newton i en la mirada freda i distanciada, ha donat resultats espectaculars, sobretot en les ciències naturals. Més qüestionable és la seva utilitat en les ciències humanes i en el món de l’art i la literatura —i, sobretot, en el món de la vida. El «món de la vida» o «món vital» (Lebenswelt) és una expressió emprada pel filòsof Edmund Husserl (cinc anys més jove que Weber) per referir-se al món de l’experiència directa, el món en què realment vivim, ens movem i som —el món del qual ens parlen la literatura, l’art, els somnis i els sentits, ben diferent del món del qual ens parlen la física i la bioquímica, que són eines meravelloses sempre que estiguin al servei del món de la vida. En la seva última gran obra, La crisi de les ciències europees, Husserl assenyala (i és un procés que des dels seus dies ha anat a pitjor, com el desencantament del món diagnosticat per Weber) que el que anomena «ciència galileana» (la ciència que només considera veritablement real el que és classificable, quantificable i calculable) ha comportat la «pèrdua del sentit de la ciència per a la vida» i «l’eclipsi gairebé total del món vital (Lebenswelt)». En aquest eclipsi estem —els eclipsis, però, no duren per sempre.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Estem parlant de la censura exercida per comunitats arreladíssimes a Catalunya, de tradició clarament postconciliar i compromeses amb la renovació del cristianisme a la llum de la modernitatEn la mesura que les religions aprenen a autoconcebre’s certament com a instruments i no com a finalitats, l’obsessió per la unitat de la doctrina baixaAls membres destacats d’una comunitat religiosa, aquells que són identificats clarament amb la institució, ¿és lícit que se’ls exigeixi un discurs afí al que la institució defensa?¿Els membres de comunitats religioses han de tenir la mateixa llibertat d’expressió que qualsevol ciutadà? ¿O les institucions tenen dret a exigir als seus membres que s’adaptin al discurs oficial que defensen? ¿És lícit fer callar algú en nom de Déu?

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Un lloc per fer silenci

Al bosc, buscant bolets.

Un moment sagrat

La retrobada desitjada amb una amistat.

La paraula que m’agrada més

Acabat

Què m’indigna

Les mentides recargolades, manipuladores i egoistes.

Què em motiva

L’amor.

Una lectura que m’ajuda  

La bona novel·la negra, a agafar el son.

Una música 

Pete Seeger

Una olor agradable

La terra després de la pluja.

Un lema que m’inspira

El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.

Déu?

Ell… no ho sé, però moltes de les propostes que diuen que fa, m’agraden.

Una imatge 

El llustre en un poblet africà.

Un do/habilitat que posseeixo

Cantar i fer cantar.

Un mestre

Molts: la Flora, en Grégoire Ahongbonon, l’Arcadi Oliveres, els meus fills.

La mort és…

I… fins aquí. Moltes gràcies!!!

El meu desig profund

Que el sentit comú governi.

La violència de gènere és, sens dubte, un dels reptes actuals i urgents de la nostra societat. No és una problemàtica nova, però actualment comptem amb eines de visibilització i de comptabilització que fan que estigui present en el nostre dia a dia i puguem ser-ne conscients. En les últimes dècades, mentre augmenten les campanyes de sensibilització i les jornades contra la violència de gènere, les notícies sobre noves víctimes no cessen. Així, tot i que sembli paradoxal, avui en dia no és estrany que les capçaleres de la premsa i de les xarxes socials destaquin constantment noves xifres de víctimes tant en el nostre context local com internacionalment. 

Quan ens fixem en la qüestió religiosa, l’anàlisi de la violència de gènere es fa encara més complexa. Sovint es concep la igualtat de gènere com a oxímoron de les religions i es considera que és la principal causa d’opressió de les dones religioses. Amb els avenços de l’agenda feminista en les últimes dècades i la visibilització de la violència de gènere present en la societat, les religions a vegades es queden en un lloc incòmode. Malgrat que l’agenda feminista s’ha complexificat i diversificat en les últimes dècades, hi ha un feminisme secular majoritari que sovint promou la necessitat d’entendre la lluita de gènere dins d’una perspectiva laica i no religiosa. 

No podem obviar el paper que han pogut tenir i tenen les institucions religioses i, fins i tot, els textos religiosos a l’hora de perpetuar les relacions desiguals de gènere que sovint són l’inici i la principal justificació de la violència de gènere. No obstant això, considerar les religions com la causa principal de la violència de gènere pot suposar l’oblit de quatre qüestions clau, fet que dificulta la lluita contra aquesta problemàtica en la societat actual.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

¿Qui som? ¿Qui som amb els altres?

¿Qui soc?

La identitat, la resposta al qui soc, és una pregunta inherent al procés vital de qualsevol ésser humà. En algun moment de la vida aquest interrogant s’obre. Constitueix una qüestió sostinguda al llarg de tota l’existència, atesa la dificultat per oferir una resposta definitiva. Efectivament, som éssers de gran complexitat i les nostres biografies, personals i comunitàries, així ho reflecteixen. Humanitzar(-nos) constitueix la tasca de tot procés vital. Fer de les nostres vides una oportunitat per construir es transforma en activitat: moltes persones al llarg de la història ho han entès així, fent donació de les seves existències, desplegant-se pels altres i pel món. 

La identitat es construeix gràcies a la integració dels diferents aspectes que la constitueixen. Aquests elements són diversos, flexibles i presenten una gran complexitat. Tenen a veure amb variables socials, culturals, històriques…, i també personals, biogràfiques. Pensem, per exemple, com pot incidir en la identitat d’una persona una migració, un accident (en l’ampli sentit del terme: pèrdua d’un familiar, d’una feina, de la salut) o el desenvolupament d’una feina. Així, doncs, diversitat i flexibilitat esdevenen elements indispensables a l’hora de fer-nos càrrec de la identitat, que, d’altra banda, no serà mai acabada: més aviat, anirà construint-se al llarg de tota l’existència, personal i col·lectiva. 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Les creences són punts de partença; no punts d’arribada. En un moment o altre, cal travessar un llindar, que és un pas iniciàtic. Un pas que consisteix a perforar la pantalla on es projecten les creences (imatges i significats coneguts) vers l’Enllà que cobreix la tela. Les ombres lluminoses encobertes són contornejades des de l’Ençà per les projeccions del món conegut des d’on es mira l’Enllà d’on provenen les no-Formes.

La conjunció de l’Ombra lluminosa amb la projecció dels trets específics de cada tradició configuren les creences. Caminem vers el Desconegut a través del que ens és conegut. Altrament, no es posaríem a caminar.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

«Per mi, la llibertat és poder passejar amb la meva parella agafant-nos les mans. És poder-me vestir com vull. És no estar pendent del mòbil, de l’hora, de si em veu el meu cosí o no.» «No vull haver-me d’amagar, de dir una cosa que no penso o que no sento perquè se suposa que el que penso i el que sento la meva fe no ho permet.» «Si creus, has de tenir dret a buscar el teu espai dins de la religió.» Ho diuen joves catalanes, filles de famílies musulmanes. Però ho podria haver dit una dona catòlica, una testimoni de Jehovà o un jueu.

Durant molts anys, la família, l’escola, la feina i la religió van ser les eines perfectes de reproducció (i estabilitat) social. Totes quatre eren institucions que de manera força coherent entre elles transmetien les actituds, els valors i les normes per produir «bons ciutadans».

Però això es va acabar. El procés de desinstitucionalització va permetre que les estructures de poder es modifiquessin, fet que va propiciar un augment de la llibertat personal per sobre del grup. Ara calia decidir, qüestionar-se, hibridar-se. I amb la capacitat de decisió, més incertesa, menys seguretats.

Actualment, fruit, en bona part, d’aquesta llibertat, res no és tan perenne com abans. Pràcticament ja no hi ha res que duri tota la vida: ni la casa, ni la feina, ni la parella, ni els amics. La religió no és una excepció.

La família, els capellans, el patró i el mestre ja no són els únics que tenen la paraula a l’hora de transmetre la fe. I formar part de la institució religiosa (sigui la que sigui) ja no és obligatori. Hi ha dissidència i, tanmateix, hi ha qui encara vol controlar un discurs oficial que cada vegada perd més força.

Les religions més jerarquitzades, com ara els testimonis cristians de Jehovà, són aquelles que permeten menys llibertat d’expressió als seus membres. La tendència al control del discurs acostuma a ser menys freqüent en el cas del protestantisme, per exemple, que des del moment de la seva creació va posar èmfasi en el fet que tothom ha de poder llegir i interpretar la Bíblia, i que ningú no és millor que un altre per escrutar-la. Per tant, és una religió, com d’altres, que accepta gran diversitat de branques doctrinals, pràctiques i opinions. També hi ha les noves formes de religiositat que, en general, advoquen encara més per la lliure interpretació.

En tot cas, sempre hi ha persones o grups —dins i fora de les religions— que pretenen decidir en què és correcte creure i en què no, què representa o és digne d’una religió i què no ho és. I, alhora, la llibertat personal pot abocar a l’individualisme si no té en compte la riquesa de la relació amb el grup; o pot provocar, per manca de reconeixement, la pèrdua de tota una experiència religiosa que ha nodrit l’espiritualitat humana durant mil·lennis. Per això, avui, família, feina, escola i religió han de ser capaces de potenciar la llibertat personal autèntica, aquella que ens ajuda a saber qui som i a decidir com volem viure, i en què volem creure; i fer-ho des del coneixement d’un llegat que forma part de la història humana. Perquè, en definitiva, la llibertat té molt a veure amb el coneixement. La llibertat és no tenir por. Però, sobretot, com diu una d’aquestes noies musulmanes, la llibertat és no haver de mentir.

DIÀLEG ENTRE

Marta López Ballalta

Es va llicenciar en teologia a la facultat SEUT (Madrid). És pastora de l’Església Protestant de Barcelona-Centre, delegada d’Ecumenisme i diàleg interreligiós de l’Església Evangèlica de Catalunya i vicepresidenta de la Iglesia Evangélica Española.

Jenabou Dembaga

És sociòloga, educadora infantil i activista antiracista i feminista. La seva tasca se centra sobretot en les comunitats d’afrodescendents i negroafricanes, la població africana i de la diàspora soninke i en aspectes d’espiritualitat i gènere.

Tenir i reivindicar una fe de manera activa no és vist, avui dia, com una forma d’activisme. Costa integrar la idea que les creences religioses puguin incidir en la societat de manera transformadora i, quan ens referim a comunitats minoritàries, encara més. Per esbrinar com la fe pot ser una eina per al canvi i com s’integra en la pràctica quotidiana com a activisme social, m’he citat a prop de Sant Felip Neri amb Marta López Ballalta, pastora protestant, i Jenabou Dembaga, membre destacat de la comunitat musulmana de casa nostra, sociòloga i activista antiracista.

Totes dues formeu part de comunitats religioses que són minoritàries a casa nostra. M’agradaria que m’expliquéssiu com ho viviu. 

Marta López Ballalta: Ser protestant és molt estrany, encara, en aquest país, tot i que fa 153 anys que la nostra comunitat és a Barcelona. Com que la religió majoritària és el catolicisme, et veuen com una cosa molt peculiar; però el que em sap més greu és que hi ha molt desconeixement, de manera que t’atribueixen trets d’altres grups. Vivim en una societat que té molta reticència a les religions.

Jenabou Dembaga: Jo soc musulmana i pertanyo a la branca sunnita, però sí que és veritat que la meva comunitat, la soninke, és minoritària dins el grup minoritari. A Catalunya, els soninke són molt pocs; la comunitat predominant és la marroquina. Passa una mica el mateix que deia la Marta: es barregen coses. Hi ha trets que s’atribueixen a l’islam tot i que pertanyin al cristianisme, o a l’inrevés. Hi ha molt desconeixement. La islamofòbia ha causat molt d’impacte i nosaltres, bé, som aquí i anem vivint, anem fent.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí