Quin va ser el procés que us va portar a prendre la decisió de fer donació del monestir?

—Mira, en aquest monestir, que es va construir l’any 1973, vam començar-hi setze monges, totes joves, que vivíem de la granja d’engreix de pollastres, però amb els anys ens vam trobar que la comunitat s’anava reduint, que ens havíem fet grans. Vam pensar d’admetre joves vingudes d’altres països i ho vam intentar, però vam veure que no era el que volíem. Aleshores què havíem de fer? Nosaltres així no podíem continuar, i no volíem deixar-ho perdre tot, ens sabia greu. 

I vau contactar amb la Fundació Acollida i Esperança.

—Primer vam tenir tractes amb l’Ajuntament de Figueres per fer-hi un centre sociosanitari, però no va anar endavant. De manera que vam seguir donant veus, fins que al final, per casualitat, vam contactar amb el pare Josep Costa, franciscà, fundador de la Fundació Acollida i Esperança, i amb ell ens vam entendre de bon començament. Al cap d’un any ja teníem tots els papers arreglats. 

I heu fet donació de tot el monestir i de les terres que l’envolten? 

—Ara ja no tenim res! Tot està donat. Pobresa absoluta. És l’esperit de sant Francesc i santa Clara; no volem res. Ens hem recollit a l’hostatgeria, que era la part més ben arreglada, i hem fet el nostre convent aquí. Amb la Fundació estem molt bé, ens cuiden molt i podem quedar-nos aquí fins que vulguem. 

I què hi diuen els altres monestirs?

—Van quedar una mica sorpresos i també preocupats per si ens passava alguna cosa i no teníem res, però per a nosaltres va ser la cosa més normal del món: estem en mans de la providència, hem de viure amb confiança i, a més, tenim les nostres pensions.

Dit així sembla molt senzill, però no devia ser un discerniment fàcil…

—És clar, va ser un procés que ens va costar, a la comunitat, però va ser bonic perquè es van anar fent passos petits fins que finalment vam estar-hi totes d’acord. La veritat és aquesta. 

Esteu contentes de la decisió?

—Estem d’allò més contentes i satisfetes! Ens anem acabant i hem de tocar de peus a terra. Ara som quatre. Quant de temps podem durar? No ho sabem. I el projecte de la Fundació va creixent. A més d’ocupar-se de la granja de pollastres, fan horta ecològica, i ara estan habilitant un obrador per fer confitures amb productes de l’hort. A més, n’han cedit una part a la Fundació Antonio Jiménez, que ha fet una escola de formació agrària. Mira, ara ve l’Engràcia.

Ara ja no tenim res! Tot està donat. Pobresa absoluta. És l’esperit de sant Francesc i santa Clara; no volem res. Ens hem recollit a l’hostatgeria, que era la part més ben arreglada, i hem fet el nostre convent aquí. 

Engràcia, com es treballa aquí?

—Jo no hauria dit mai que un dia treballaria en un monestir. Sóc atea. Un dia em vaig plantejar si creia en Déu o no i em vaig respondre que no, perquè no ho sentia, però tot va ser d’una forma molt natural, i per això mai no he tingut prejudicis cap a les persones religioses. En arribar aquí i començar a treballar en una fundació cristiana, vaig constatar que, malgrat el que creguis o deixis de creure, l’important d’aquesta vida és estimar i compartir. I jo, que vinc del món del cooperativisme, em trobo amb una gent que, des del cristianisme, practica molts dels principis de la cooperació amb una gran coherència, perquè són gent que ja tenen aquesta manera de fer. Aquí veig unes dones que no se les menja l’hàbit, ni la creu; les veig com a persones, amb aquells ulls i aquella il·lusió que posaven en el projecte que estàvem engegant, i amb molta capacitat per resoldre les diferències, des de la sinceritat. Treballo amb molta calma i em sento molt acompanyada. 

El Museu sobre Vida i Art Religiosos de Saint Mungo va néixer l’any 1993. Es tracta d’un espai pioner sobre pluralisme religiós que explora les sis religions principals, presentades en un pla d’igualtat i a través de tres grans àrees: una galeria d’art religiós, una exposició sobre la història religiosa d’Escòcia i un tercer espai sobre com celebra cada tradició els moments més importants de la vida de les persones: el naixement, l’entrada al món adult, el casament, la feina, la fertilitat i la mort. El fet religiós hi és tractat amb el màxim respecte i de manera que les persones espirituals sense religió puguin sentir-s’hi també còmodes.

Està situat al costat de la catedral presbiteriana de Glasgow, a les antigues dependències medievals destinades al bisbe i al cos catedralici. Inicialment, l’edifici havia de ser un centre d’interpretació de la catedral, però l’Església d’Escòcia no tenia prou recursos econòmics per tirar endavant el projecte i va demanar ajuda a les autoritats locals, que van proposar reconvertir-lo per fer-ne un espai dedicat al fet religiós en comptes de dedicar-lo a una tradició concreta.

Entre els elements més destacables del museu hi ha un jardí zen. També hi ha una secció per als infants, amb manualitats, jocs i textos adaptats als més petits.

2 Castle St, Glasgow G4 0RH, Regne Unit

Divendres i diumenge: 11.00–17.00 
Dimarts, dimecres, dijous i dissabte: 10.00-17.00
Dilluns tancat

T 00 44 141 276 1625

mungobookings@glasgowlife.org.uk

Entrada gratuïta

http://www.glasgowlife.org.uk/museums/st-mungos/Pages/default.aspx

Giusepina Nicolini, alcaldessa del municipi de Lampedusa, l’illa italiana més meridional, va ser unes hores a Barcelona per recollir el Premi per la Pau que concedeix l’Associació de les Nacions Unides a Espanya amb el suport de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament de Barcelona. El jurat del premi va voler reconèixer l’acollida que fan els ciutadans de Lampedusa als qui hi arriben per mar buscant refugi i asil, i el lideratge de la seva alcaldessa, i, alhora, agrair-los la seva disposició i el seu treball ingent. Dialogal va tenir ocasió d’entrevistar breument l’homenatjada i ens vam interessar principalment pels aspectes religiosos i/o espirituals de l’acollida humanitària a l’illa.

A banda de l’acollida humanitària, es fa algun tipus d’acollida espiritual a l’illa?
A Lampedusa hi ha una parròquia on conflueixen diverses organitzacions d’origen cristià com Càritas i el Moviment dels Focolars, però els refugiats hi acudeixen independentment de la seva tradició religiosa. Hi preguen o hi van, simplement, perquè saben que hi trobaran algú que els escoltarà. Entre els refugiats també hi ha sacerdots i imams al voltant dels quals s’organitzen pregàries o celebracions. A la parròquia no hi ha una activitat pròpiament interreligiosa, però hi conviuen les diverses religions de forma natural i espontània. Amb motiu de la commemoració del 3 d’octubre sí que celebrem un acte institucional pròpiament interreligiós; a la darrera edició hi van participar nou tradicions religioses diferents. Pel que fa als morts, quan arriben cadàvers a les nostres platges no sempre se sap de quina tradició religiosa són; però mirem sempre de fer cerimònies senzilles de comiat als difunts, sovint dobles: musulmana i cristiana. Si hi ha un gran nombre de cossos es traslladen a l’illa de Sicília i es distribueixen entre alguns municipis i aleshores depèn dels alcaldes…

El 3 d’octubre de 2013 es va produir el naufragi més important davant les costes de l’illa: hi van morir més de 360 persones…
Efectivament, aquella enorme pèrdua de vides humanes va canviar la perspectiva de la ciutadania, les coses van canviar arran d’aquell naufragi: hi va haver la visita del papa Francesc i la nostra crida per demanar ajuda. La ciutadania, l’opinió pública, el territori, els ajuntaments, tothom s’hi va involucrar i s’ho va sentir propi. Els qui fan les normes diuen: “tornem-los a casa seva”, “no els acollim”, però des del terreny no es pot deixar d’acollir, a Lampedusa, a Grècia… s’ha d’actuar. I després d’actuar s’ha de pressionar perquè els polítics canviïn les normes. L’acollida està recaient sobre les espatlles dels ciutadans.

El canvi, doncs, va ser un canvi de les persones…? Què les va fer canviar? D’on surt la força per fer aquest canvi interior?
Quan reps en plena cara l’impacte d’una gran injustícia… us parlo de quelcom brutal, molt fort, molt terrible: la visió de cossos de criatures mortes, el patiment a les cares, relats de sofriment i de desesperança… treus la força, la treus del reconeixement de la injustícia, i decideixes que allò s’ha de combatre, decideixes lluitar i no resignar-te i acceptar-la. Penso que els de Lampedusa no som diferents dels altres, qualsevol persona és capaç de treure aquesta força a partir del moment en què reconeix l’altre com a persona i deixa de considerar-lo un número. Per això la informació té una importància cabdal, s’ha d’informar d’allò que està passant realment, només així canviarà també la percepció de l’opinió pública.

Lampedusa té tradició hospitalària…
Sí, la nostra illa ha tingut un paper de jaç de diverses cultures: les víctimes de naufragis ja s’hi refugiaven des de temps molt antics. Un testimoni d’aquestes estades és un lloc de culte molt antic: el temple de la Madonna de Santo Sauro, un santuari que antigament rebia el nom de l’illa, Nostra Signora di Lampedusa. La descripció que en va fer al seu rei el capità responsable de la colonització de l’illa per part dels Borbons deia que l’indret que havia descobert era un únic espai que tenia dues estances, una habilitada per al culte cristià i l’altra per al culte musulmà…

I de convivència entre religions, doncs…
Deixi’m que li expliqui una llegenda molt popular a Lampedusa: és la història d’un esclau que va aprofitar una parada de la seva nau a l’illa per amagar-se i guanyar la llibertat. En aquells temps, l’illa era gairebé deserta i per sobreviure als desembarcaments de bàrbars, cristians, musulmans, etc., duia un medalló amb dues cares, una amb una creu i una altra amb una mitja lluna, i segons qui veia arribar en mostrava una o l’altra… Lampedusa ha estat, des de temps molt antics, una terra diversa en l’aspecte religiós. A la cerimònia interreligiosa de la qual li he parlat, que celebrem cada 3 d’octubre, cristians, musulmans, budistes, sikhs, hindús… tots hi aporten alguna cosa, a través d’una pregària o d’una cançó de la seva tradició. Es tracta d’una diversitat en la unitat: la unió per retre homenatge als morts, a les víctimes de la injustícia que veiem diàriament, per recordar la dignitat de tot ésser humà, la llibertat de moviment, el dret a l’asil… diverses creences i religions diferents, però que reconeixen els valors fonamentals. Aquest és el missatge que hauria de recollir la política i haurien de recollir els estats… Diversos però units en els drets humans.

Un lloc per fer silenci
Assegut, mirant el mar.

Un moment sagrat
Sóc molt terrenal: tota la família junta asseguda a taula.

La paraula que m’agrada més
T’estimo.

Què m’indigna
La mentida.

Què em motiva
Com n’és, d’emocionant, la vida cada dia.

Una lectura que m’ajuda  
No sóc de llegir.       

Una música
“Dust in the wind”, de Kansas.

Una olor agradable
El croissant i el cafè amb llet del matí.

Un lema que m’inspira
La meva mare sempre em deia: “Lluita i fes tot el que puguis en totes les coses i aleshores les faràs bé”.

Déu?
La meva mare és al cel.

Una imatge
Jo abraçat al meu germà després de guanyar l’Olimpíada, recordant la nostra germana.

Un do/habilitat que posseeixo
La constància i el sacrifici.

Un mestre
En diré dos: el meu primer entrenador, Josep Claret, i el meu amic Pep Guardiola.

La mort és…
Un pas més de la nostra vida.

El meu desig profund
Fer feliços els meus.

De vegades, el discurs confon creativitat amb una certa inventiva tecnològica, però, sí, segur, ens cal flexibilitat i creativitat per veure-hi i viure més enllà dels prejudicis, dels motlles apresos i reproduïts tantes vegades, més enllà del que projecten les expectatives, les pors, les incerteses… En l’àmbit individual i col·lectiu.

Som humans, vivents que parlen: de l’ús que fem de les paraules en depèn la possibilitat de mantenir un cor i un cap oberts, lliures, capaços d’anar més enllà de visions estereotipades i planes, o no. I si d’això se n’aprèn, aleshores cal veure com fer-ho. Avui més que mai. Perquè no podem esperar que les capacitats s’adaptin de manera natural al ritme dels canvis, cal accelerar processos competencials. Per definició, la cultura és transformació i adaptació, però hi ha ritmes i ritmes…

“Cal educar la creativitat, vivim en un món en constant transformació, necessitem persones flexibles i creatives!” Aquest és l’eslògan, o la certesa, que no ens cansem de sentir i de repetir.

Amb la parla configurem la realitat; les paraules separen, interpreten, organitzen tot el que percebem i pensem. Posen ordre. Però també amb les paraules anem més enllà de l’ordre imposat. És aquí on neix el poema, la metàfora, totes aquelles formes lingüístiques que són fruit de l’esforç d’estrenar la realitat i que conviden a fer-ho. La manera com ens apropiem del llenguatge (dels diversos codis de llenguatge) tindrà molt a veure amb el fet que ment i cor conservin (i acreixin) la seva capacitat de sorprendre’s, d’inaugurar, de crear; amb el fet que petits i grans disposem —o no— de recursos per explorar, descobrir i expressar una realitat sempre renovada i il·limitada. I aquí és on hi ha matèries que ofereixen oportunitats de primer ordre, perquè poden posar en contacte amb l’esforç de recerca lliure de la humanitat i amb els seus fruits.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Xavier Trias: Polític i alcalde de Barcelona entre 2011 i 2015. Militant del PDC

David Fernández: Periodista, activista social i exdiputat del Parlament. Militant de les CUP

David Fernàndez i Xavier Trias, dos homes amb una llarga trajectòria en el món polític i social provinents de contextos i ideologies ben diferents. Amb tots dos encetem un diàleg sobre la relació existent entre l’àmbit polític i el religiós.

“La religiositat forma part de les cultures, però preferim un sistema més neutre en l’àmbit polític.”
David Fernàndez

“Jo sóc catòlic, i crec que els valors de l’evangeli són importants per configurar un país.”
Xavier Trias

“En el nostre espai alternatiu i anticapitalista persones com Pere Casaldàliga, Leonardo Boff, Ignacio Ellacuría, són referents que citem recurrentment. Aquesta teologia de l’alliberament forma part del patrimoni comú, perquè lluita per la dignitat humana, i això va més enllà d’una qüestió d’esquerres i dretes….”
David Fernàndez

“Molts ens allunyem de l’església tot i que ens continuem sentint catòlics, perquè aquesta institució s’ha ancorat en algunes qüestions que no tenen sentit.”
Xavier Trias

T’has preguntat mai com pots viure l’espiritualitat en el dia a dia? Si ho has fet, segurament has buscat moments per sentir aquesta dimensió i donar-hi cabuda i presència.

Però qualsevol acte quotidià és, en si, una acció espiritual. Viure’l així tan sols depèn de la teva actitud, de la teva obertura a la realitat més enllà de l’aparent transcendència o intranscendència del gest.

Convertir un moment en un instant de consciència és un exercici molt recomanable per viure un dia a dia més ple.

Avui et convido a fer una prova. Pren-te una estona per beure un got d’aigua amb la consciència plena del que estàs fent. Quan agafis el got, sent-ne el pes, nota’n el tacte, observa’l bé. Després, omple’l amb cura, com si fos un objecte preciós que s’omple amb un líquid exquisit. Observa els jocs de llum del líquid transparent. Abans de beure’t l’aigua, dóna gràcies a les  fonts per oferir-te-la, i als núvols i a la terra sencera per purificar-la per a tu, per cuidar-la per a tu. I llavors beu-te-la amb cura, sentint les sensacions que et proporciona aquesta aigua, que passarà a formar part del teu cos, de les teves cèl·lules, de les teves neurones, que serà part de la teva sang. Aquesta aigua que et nodrirà i et netejarà. Atura’t a sentir aquestes sensacions, donant la benvinguda a cada glop, assaborint-lo.

Quan t’hagis acabat el got, pensa en tota l’aigua del món i recorda que tots els éssers són en gran part aigua, com tu. Pensa que un dia, quan hagis mort, l’aigua marxarà del teu cos i seguirà el seu camí, transformada i de nou renovada.

L’aigua sempre viu, tan sols se’ns presta uns instants.

La vida és ara.

Fer dissabte

Aquesta expressió podria tenir l’origen en l’època de la Inquisició. La religió jueva mana que els creients consagrin el dissabte (o sàbat) a Déu i descansin. Per protegir-se de les enraonies dels veïns i evitar les denúncies, alguns jueus conversos* haurien trobat la manera de demostrar que ja no seguien la tradició jueva del descans en sàbat iniciant una tradició que encara avui molts seguim: posant-se a netejar a fons la casa… precisament en dissabte!

*Convers -a: que s’ha convertit a una altra religió, especialment el cristianisme.