¿Quantes nits fosques de l’ànima devem patir, al llarg de la vida? ¿Sis? ¿Dotze? Morta de son i vergonya, arribo a Casa Virupa després d’una nit així. M’hi rep la Glòria Cagigal, companya de la Facultat de Filosofia i una dels tres impulsors del projecte, que aquest desembre farà deu anys. A la universitat vam fer-ne molta broma, del centre budista que llavors empenyia. Estic segura que ho sap, però no m’ho té en compte. Com més savi, més compassiu, els diu Buda que han de ser.

Un dels regals d’aniversari que recordo amb més il·lusió és el que em van fer unes amigues el primer any a la universitat. Era una petita còpia d’una icona bizantina que representava sant Jordi. Jo era estudiant d’Història de l’Art i aquell regal va ser especial pel que tenia de simulacre d’un objecte artístic.  
(més…)

«La dictadura moderna sorgeix de les ruïnes d’una estructura social i política heretada, enmig de la desolació de lleialtats trencades: és el gir desesperat d’unes comunitats que han trencat les amarres. Els homes, decebuts i desil·lusionats, desarrelats i sense equilibri, impel·lits pels temors dels que amb prou feines s’adonen de res i per flaixos d’apassionament, cerquen, àvids, un nou eix al volant del qual girar, noves fidelitats. Llurs somnis i angoixes, projectades cap al buit, s’agrupen al voltant d’una figura. És la monolatria del desert polític en què, com més patològica és la situació, menys importa el valor intrínsec de l’ídol. Els seus peus poden ser de fang, la cara inexpressiva, però el frenesí dels aduladors li atorga significat i poder.» 

Aquesta cita de Sir Lewis Namier sobre Napoleó III, el primer gran dictador modern, ens serveix per assenyalar fins a quin punt el messianisme és la perversió de l’esperança en política. Perversió és una paraula ambigua. Pot voler dir degradació, com una cosa que es podreix; pot voler dir una caricatura, còmica i penosa, infantil i decadent, i també pot voler dir l’explotació d’una necessitat, tornar un poble amb set de justícia en una gent viciosa, cínica i desesperada. El messianisme és la suma de totes tres coses.  

En un monestir, el vigor espiritual havia decaigut en una capa espessa de mediocritat. No sabent com sortir-se’n, l’abat va anar a visitar un savi amb fama de sant, el qual, després de sentir-lo i reflexionar, li va dir: «La causa, germà, és molt clara. Al vostre monestir viviu en la més gran ignorància: resulta que entre vosaltres viu el Messies camuflat, disfressat, i cap de vosaltres se n’ha adonat.» El bon abat no aconseguia imaginar-se qui d’entre els seus germans podria ser el Messies disfressat. Tanmateix, en arribar al monestir, va comunicar als monjos el que el sant li havia dit, i tots es van posar a pensar qui d’ells podia ser el Messies. Van començar a tractar millor els seus germans, a tots, no fos cas que poguessin ofendre el Messies. I van començar a veure que tenien més virtuts que no sospitaven. A poc a poc, el monestir es va anar transformant perquè cadascú tractava el seu germà com si fos Déu mateix (relat anònim).  
(més…)

Pels llecs com jo, l’arquitectura és una curiosa disciplina tripolar que té un peu en la ciència, un altre en l’art i un altre en l’espiritualitat. Això es fa més evident si pensem en els constructors d’esglésies durant l’edat mitjana, però també val si pensem en els vells mestres de cases: competència tècnica, sensibilitat artística —o artesanal— i missatge. Durant segles, i més enllà d’exabruptes puntuals, l’harmonia entre forma i funció ha estat una constant de l’arquitectura: a les cases s’hi ha de poder viure; a les catedrals s’hi percep la potència del diví; als palaus s’hi ha de fer notar que el dret d’admissió va car; als estadis, A; a les oficines, B; a les presons, C; als hospitals, als cementiris i als aeroports, etcètera. 

Una de les sèries més interessants que vam poder veure l’any passat portava per títol La Mesías. Recordo la intriga que em va generar la primera vegada que Raül Refree, el compositor de la banda sonora, me’n va parlar. La Mesías, amb el simple gest de feminitzar, de posar en nom de dona allò que sempre hem augurat com a masculí, obria tot un món i despertava una curiositat intensa sobre la sèrie: ¿seria la típica proposta de moderns sense gaire substància, o tindria profunditat i ens diria coses noves? Més enllà de la suspicàcia, una cosa era clara, i és que plantejaven un escenari fascinant: ¿què passaria si el messies fos una dona?  

Abans d’endinsar-me en aquesta hipòtesi, però, tinc ganes de fer-me una pregunta prèvia i més radical: ¿per què esperem un messies? El judaisme va articular i consolidar la idea que algun dia arribaria algú, el messies, que finalment faria justícia i portaria la pau al món. En el seu cas, algú que posés els jueus al lloc que mereixen. Abans i després, altres tradicions també s’han aferrat a aquesta idea. El cristianisme ja va tenir el seu messies, Jesús, que va venir i no va acabar del tot la feina (i per això, potser, en algun moment ha de tornar). L’islam, per la seva banda, també parla de figures redemptores. 

EUROPA

1. ESPERANÇA, L’AUTOBIOGRAFIA DEL PAPA FRANCESC

Després de sis anys de treballar-hi, el papa Francesc publica Esperança, la seva autobiografia. Nascut com a Jorge Mario Bergoglio a Buenos Aires l’any 1936, fill d’immigrants italians humils, es va ordenar capellà el 1969. L’any 2013 es va convertir en el 266è papa i, en paraules de la seva editora, les seves memòries són «un testament moral i espiritual per a les generacions futures». El pontífex de 88 anys està molt delicat de salut i pretenia publicar el llibre després de la seva mort, però, davant dels reptes del món actual, ha decidit avançar-se. L’autobiografia, que va arribar a les llibreries de manera simultània a 80 països, narra la passió del líder religiós pel tango, la seva infantesa a Buenos Aires, el conflicte entre cristians tradicionalistes i liberals, i alguns detalls (sembla que insuficients, segons diuen les ressenyes) del conclave que el va convertir en papa.  

El pontífex deixarà un llegat humanista, un cristianisme més universalista i reformista i, per tant, més a l’esquerra de l’espectre polític: en un context mundial cada vegada més xenòfob, Francesc és una de les poques figures de poder vigents que s’ha referit als drets de les persones migrants. En els últims temps, a més, les xarxes s’han fet ressò de les seves trucades gairebé diàries a la comunitat cristiana de Gaza, fins i tot des de l’hospital.  

(més…)

Des de l’antropologia social, l’estudi del profetisme ha contribuït empíricament a enriquir els debats sobre l’impacte de la inspiració religiosa en els canvis socials. Antropològicament, el profeta és vist com un individu inspirat per la divinitat i capaç de fer canviar actituds i disposicions d’una comunitat, que el segueix devotament, atès el seu «carisma».
(més…)

Durant el barroc, a mesura que el teatre anava situant-se en un lloc prominent en el món cultural, en general, i musical, en particular, van anant destil·lant-se i caracteritzant-se, gairebé a manera de diccionari bilingüe paraula-música, totes aquelles emocions i passions que els compositors volien plasmar en les seves partitures: del dolor a l’alegria, de la tristesa a l’apassionament, de l’odi al desig, de la guerra a la pau, de la calma a la tempesta.

Tant allò que es deia sobre l’escenari com allò que s’hi cantava (o allò que s’hi escoltava per sota) havia d’anar a l’una per tal d’arribar a transmetre’s als espectadors, i que aquests, així, experimentessin aquest anar amunt i avall de sentiments i se sentissin, tant com fos possible, protagonistes. La dita teoria dels afectes (que no deixa de ser un nom general per tal de conglomerar tot un seguit de tractats i estudis que es feren en aquells temps sobre el tema; un tema sobre el qual ja s’anava donant voltes des de l’antiguitat clàssica, cal dir) enumerava, descrivia i exemplificava tot aquest seguit d’emocions i de passions (d’humors, d’afectes) que els compositors anirien col·locant en les seves partitures per tal d’aconseguir els canvis expressius més efectius i amb un punt tan alt de contrast entre ells que fos possible anar de l’un a l’altre en el mínim temps possible i de la manera més trasbalsadora possible: si la joia i l’apassionament són una expansió de l’ànim, cal escriure intervals ben oberts i les dinàmiques més fortes; si la tristesa i el dolor són, al contrari, un moviment de constricció, el que cal escriure són subtils descensos cromàtics i tenses dissonàncies; si l’arrogància i la ràbia bel·licosa ens mouen en violentes batzegades, notes repetides en ritmes ràpids i bruscos trencaments.

La política és plena de lideratges. Alguns són orgànics, triats pels espais de decisió dels partits o dels moviments socials. D’altres són morals, per una referencialitat que s’escapa de qualsevol estructura. ¿Com es compaginen els diversos tipus de lideratges amb una lògica d’organització col·lectiva? ¿Quins riscos corren les organitzacions polítiques quan tenen un lideratge molt fort? ¿I quan no tenen ningú que sigui un referent moral? Alhora, els líders han d’explicar-se de manera breu i senzilla. Estan obligats a comunicar idees complexes en pocs caràcters a les xarxes socials o pocs segons a ràdios i televisions. És una simplificació de les idees que, acompanyada de la lògica d’espectacle, converteix els nostres plenaris i parlaments en grans platós, i les disputes dialèctiques, en exabruptes que freguen el bel·licisme. En conseqüència, l’extrema dreta guanya força i els lideratges són cada cop més violents i dogmàtics. ¿Com és la política en l’era de l’algoritme? 

Aleix Clarió: Assessor en estratègia i comunicació digital, i també assessor del president Carles Puigdemont des del 2016. Abans va treballar a l’Àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Girona, amb Jordi Puigneró quan aquest era conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, i amb Gemma Geis quan era la consellera de Recerca i Universitats.

Gabriela Serra: Activista antimilitarista, comunista i independentista. Va tenir el seu moment de màxima visibilització durant la legislatura 2015-2017, quan va ser diputada per la CUP. Tot i això, es reivindica com a política des que va néixer, per un compromís social que va més enllà dels partits i que la van portar el 2024 a iniciar una vaga de fam per Palestina.

***

La tensió és al punt de partida, perquè les organitzacions polítiques són projectes col·lectius, però els lideratges són individuals. 

Gabriela Serra: No podem parlar de lideratge i de fer política com en parlaríem fa vint anys. La política s’ha convertit en un escenari. El poder legislatiu no resol cap problema real. S’aproven propostes però després no van als pressupostos. A l’estat espanyol la democràcia servia per dirigir i manar. Ara, però, mana el capital. No hi ha hagut capacitat de resituar aquests canvis. Per això vivim tot aquest histrionisme en política. A més, s’ha perdut el poder i l’autoritat en el sentit de la seducció, d’algú que s’ha d’escoltar perquè s’ho ha guanyat.

Aleix Clarió: L’autoritat moral. És el que ha passat amb el president Puigdemont, que, sense cap càrrec orgànic a Junts durant molts anys, tenia molts seguidors. Artur Mas no esperava això quan el va nomenar. L’autoritat que va guanyar Puigdemont és molt més gran que la de Mas.

José María Sánchez es defineix com a naturòpata holístic, psicoterapeuta transpersonal, divulgador i escriptor. «Vinc del món de la micronutrició i de l’osteopatia, i defenso que el que equilibra la salut és l’alimentació i la manera com vius: com descanses, com respires, com et relaciones amb la natura.» Amb 22.000 seguidors a Instagram, acaba de publicar el llibre Muladhara. Sé tu propia luz. Tenia previst impartir un màster de Naturopatia Integrativa a la Universitat de Girona, però el Col·legi Oficial de Metges de Girona va exigir que no es fes perquè deien que s’allunyava de l’evidència científica. 

Antropòlegs, filòsofs i historiadors han dedicat moltes pàgines a explicar com han funcionat al llarg dels segles els moviments religiosos o polítics de masses. Tot i això, hi ha un aspecte d’aquests moviments que no han aconseguit aclarir: com es construeix, si és que es construeix, un líder carismàtic. El carisma és un dels pocs conceptes que el materialisme i la ciència no han esgotat, perquè té un peu en el món espiritual. 

Els líders carismàtics moderns i contemporanis, que tenen molts trets en comú amb els profetes bíblics, són algú que connecta de manera especial i intensa amb una comunitat. Són éssers inspirats, o que s’hi consideren, i que arriben en temps de canvis molt bruscos per portar la seva gent a un estadi millor d’aquell en què es troben. No és estrany que als segles XIX i XX sortissin tants profetes en el marc de les colonitzacions, quan es desposseïa els nadius dels seus sistemes de vida. Individus carismàtics iniciaven moviments de revitalització cosmològica per pura reacció a l’imperialisme. Els gestos profètics, diu Ramon Sarró a la secció Recerca que trobareu en aquest número, sempre són gestos contra un sistema.

En la nostra època, de pèrdua d’influència dels grans relats religiosos i de disseminació del sagrat en mil llocs, aquells líders espirituals i polítics s’han infiltrat a totes les esferes: l’empresa, l’esport, l’alimentació. En aquest sentit és inquietant i significativa l’entrevista que Gemma Ventura fa a José María Sánchez, un naturòpata holístic que parla convençudíssim contra els laboratoris farmacèutics i que fia tota la salut a la dieta. Impacta i alarma veure com, partint del seu nínxol d’expertesa, formula tot un plantejament sobre els humans i l’univers.

¿Per què hi ha líders naturals que tenen capacitat per arrossegar la gent? ¿Com distingim els profetes benignes dels profetes perillosos? Dialogal 91 tracta de vells i nous profetes en termes filosòfics, històrics, polítics i artístics. El filòsof Jordi Graupera explica per què el pactisme català ha estat sempre un antídot contra els messianismes polítics. Jordi Pascual signa una conversa magnífica entre Gabriela Serra i Aleix Clarió sobre els punts forts i febles dels lideratges de partit enfront dels lideratges naturals. Joan Safont entrevista Xavier Torrens per parlar dels trets que comparteixen els nous lideratges forts de l’extrema dreta. Sira Abenoza, doctora en filosofia i professora de lideratges responsables a ESADE, reflexiona sobre els costos del messianisme. En té, esclar. Perquè hi ha dones i homes que capten millor que altres l’esperit dels temps, que desvetllen consciències, que creen escola i llenguatge, però també n’hi ha que aprofiten les crisis per fanatitzar i estimbar qui els segueix. Esperar messies que vinguin a salvar-nos, ¿no és dimitir de l’acció concertada dels individus informats, lluitadors i resistents?

____________

EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 92 anirà dedicat al desaferrament.