Diuen que no cal carregar gaire les tintes sobre la influència dels voltants en l’obra d’un escriptor, però qualsevol intent de glossar Josep Palàcios (20 de març de 1938) ha de tenir en compte Sueca, municipi i capital de la Ribera Baixa. La ciutat és petita, de carrers drets i bessons, de cantonades en angle recte —costa de trobar cap arrodoniment enlloc. Els edificis són poc ambiciosos, de poques plantes, grisos i funcionals, llevat d’algunes joies modernistes i exemples magnífics del curiós art-déco valencià. S’hi sol respirar un aire de ciutat dormitori, per no dir de ciutadans vegetatius. O potser és que es tracta d’un poble al qual fer de ciutat li va gros; un poble en què, com en tots els altres, les efusions de l’amistat, polítiques, de l’espiritualitat, es manifesten de portes endins i amb el dret d’admissió reservadíssim.

El cristianisme podria ser bo si algú intentés practicar-lo. George Bernard Shaw, escriptor irlandès, defineix amb sornegueria una realitat: el cristianisme és difícil i podria millorar la societat si el que proposa es dugués a terme.  

El cristianisme és una proposta de sentit que es pot conjugar de maneres ben diferents: amb un caire progressista, obert, compromès i implicat, però també amb una derivada conservadora, més vinculada a la tradició, ben còmode amb devocions i cultura popular. Ara bé, el que no pot ser és irrellevant: el missatge de llibertat i salvació té pretensions mundials.

Al principi, hi havia la paraula. També la música ha acabat sent tal com ara la coneixem a partir d’anar posant la paraula al centre de tot. Al tombant dels segles XVI i XVII, aparegué i s’imposà una manera nova de fer i pensar la música. La dita seconda prattica (o estil modern), que, a més de significar un (cert) alliberament pel que fa a les normes del contrapunt i a l’ús (i abús) de les dissonàncies, també situà la paraula, el text, en un lloc prominent de l’acte creatiu. Això canvià moltes coses.

El sacre i el profà començaren a confondre’s. Al cap i a la fi, el camí de la paraula i del text és el camí del teatre. El mot que es transmuta en gest, ja sigui corporal o musical. Totes les arts van viure una metamorfosi semblant. Bernini ho reflectí perfectament en marbre a mitjans del segle XVII en el seu Èxtasi de Santa Teresa —en què, a part de representar l’expressió extrema de dolor i plaer agermanats de santa Teresa, va envoltar la figura central de dues llotges des d’on s’aboquen, com públic d’una escena teatral, els petrificats membres de la família del cardenal Cornaro (patrocinador principal de l’obra). El que veuen (ho veiem nosaltres a les seves cares i als gestos exagerats dels seus braços) els està causant una impressió majúscula. Veiem, doncs, l’èxtasi de la santa dalt de l’escenari i la catarsi dels espectadors a les seves butaques.

“Vaig néixer el 1991, i soc el lama occidental més jove d’aquesta tradició. Em dedico a dirigir el projecte de Casa Virupa i el Laboratori d’Arts Contemplatives. Però el més important és que ensenyo el Dharma del Buda a petició del meu mestre, Sakya Gongma Trichen Rinpoche, i que acompanyo els processos de la comunitat de practicants que viuen al centre de Dharma, així com la resta de practicants que estan compromesos amb aquest mode de vida. Tinc una vida exigent i atapeïda, però plena i satisfactòria: cada dia intento aprofitar l’oportunitat d’haver nascut amb aquests privilegis, d’estar envoltat de gent tan meravellosa i de seguir una tradició tan viva com ho és el Dharma del Buda, que sé que m’ha de seguir ensenyant tant.” Així es presenta Lama Norbu, que respon aquestes preguntes per videotrucada des del Nepal.

El nexe entre creients i agnòstics, com diu Francesc Torralba, és una capacitat per preguntar molt més potent que per respondre. ¿Existeix un tomb conservador en l’ecosistema catòlic del país? ¿Amb quina intensitat s’expressa el retrocés lingüístic en espais espirituals? Si existeixen tal tomb i tal retrocés, ¿quin paper hi juguen les xarxes socials? Preparant aquest reportatge, descobrir quina de les preguntes que he anat repetint aquestes setmanes era capciosa i quina era procedent, el misteri, és el que ha vertebrat un text que vol mostrar, de manera heterogènia, com, des d’on i amb quins tarannàs es transmet la fe a les generacions de catalans que pugen. També parlar dels reptes que, en un context d’emergència nacional, necessàriament se’n deriven. 

De l’Ave Maria a la psicoanàlisi de grup

L’any 2013, la Generalitat de Catalunya va guardonar la Comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes amb el III Memorial Cassià Just. El reconeixement arribava quan, després de dues dècades, el centre havia sistematitzat la seva senya d’identitat: la interiorització matinal transversal a tots els cursos, de primer d’infantil a sisè de primària. «La interiorització», m’explica Mireia Trias, directora de l’Escola Lurdes, «es basa en tècniques de relaxació, de respiració, de visualització, per a les quals habilitem un espai d’un quart d’hora perquè els infants puguin connectar amb el més profund d’ells mateixos. Al món educatiu, quan se’ns vol ubicar de manera ràpida, sovint parlen de nosaltres com l’escola que fa meditació». ¿Hi ha pregària, durant la interiorització? «No n’hi ha. Els infants amb un rerefons més practicant sí que poden trobar-hi la connexió amb Déu, però la doctrina cristiana no s’expressa obertament durant aquests quinze minuts.»

¿El qüestionament a l’Església catòlica a Catalunya és una crisi de fe? ¿A què és degut? ¿Els escàndols que envolten la institució expliquen per si sols la dificultat per arribar al jovent? ¿Quins canvis ha de fer el cristianisme catòlic per recuperar força? En aquesta conversa, sorgeixen molts reptes, presents i no assolits, com la plasmació pràctica dels postulats del Concili Vaticà II. Amb una religiosa eclèctica, com ella mateixa es defineix, i un capellà que prefereix ser tractat d’activista, aquest diàleg esdevé una reflexió sobre la fe, sobre com han canviat el país i l’Església, sobre l’Església progressista que mamava de la teologia de l’alliberament i sobre la mirada conservadora que sembla més present que mai als estaments eclesiàstics.

Enric Canet: Escolapi, capellà i llicenciat en Ciències Biològiques, i màster en Polítiques Socials i Acció Comunitària. És director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants del Raval. Lamenta que les parròquies hagin deixat de cohesionar els barris.

Gemma Morató: Religiosa dominica de la Presentació, doctora en Humanitats, llicenciada en Teologia Moral i Periodisme, i professora de Periodisme a Blanquerna i de Teologia a l’ISCR Don Bosco. Dirigeix el Projecte Maria, Reina de la Pau a Barcelona. Veu el sínode 2021-2024 com una possibilitat d’obertura i transformació de l’Església.

***

¿La religió i l’espiritualitat estan en retrocés?

Gemma Morató: Primer diferenciaria la religió de l’espiritualitat. Si ens centrem en la religió, caldria preguntar-nos quines religions i confessions. Al nostre país hi ha religions en retrocés, sí. Pel que fa a l’espiritualitat, tothom en té i la busca. És més que necessària.

Enric Canet: Les religions sempre són patriarcals, dominants i deixen al marge molta gent. Al nostre país, molta gent veu inadmissible que el paper de la dona estigui supeditat al de l’home a la religió catòlica. Les noves generacions de dones, però també d’homes, no accepten aquestes estructures. Hi ha dades clares del retrocés: el 2011 el 20% dels casaments es feien per l’Església i el 2021 n’eren el 10%. L’espiritualitat cristiana és en relació amb l’altre. És a dir, en relació amb Déu, que és l’altre. Aquesta és una sensibilitat que els joves d’ara tenen més, tant pel que fa als altres éssers com a la natura.

Des de fa decennis, el tema de la religió a l’escola ha estat objecte de debat. Podem posar l’origen d’aquesta controvèrsia en la dictadura feixista a la qual l’Església catòlica va servir de crossa ideològica i que, en gratificació, va rebre el monopoli de l’educació durant molt de temps. Com és sabut, aquesta aposta de la jerarquia va anar sent progressivament contestada, especialment a partir dels anys cinquanta i seixanta. (més…)

Aquest any ha tocat Sexenni a Morella. És la festa que commemora el vot del poble a la Mare de Déu de Vallivana i que se celebra cada sis anys. Tota la població s’hi conjura per ocupar ritualment els carrers, que veuen passar en processó, no tan sols la imatge de la Mare de Déu, sinó també la representació de diferents quadres bíblics i danses representatives de diferents col·lectius i institucions, com ara les Gitanetes del Gremi de la Joventut, la Corronquina del Gremi de la Gent Gran, les Heroïnes Bíbliques del Gremi del Comerç i el Carro Triomfal del Gremi de Professions, Indústria i Transport. Aquest últim és un dels artefactes més espectaculars i evocadors de la festa barroca: nens i nenes representant les virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i l’emblema de la ciutat, «Fidel, Forta i Prudent». (més…)

És molt fàcil fer-ne escarni: les guitarretes, el cumbaià, l’estètica tronada, el bonisme. El cristianisme progressista català es pot caricaturitzar fàcilment. També se li poden fer crítiques més fonamentades: l’eclesiocentrisme, la manca de transmissió, un cert intel·lectualisme. Les comunitats cristianes més identificades amb la renovació que va representar el Concili Vaticà II molt sovint són vistes amb recel entre altres motius perquè van prioritzar la lluita pel canvi de les estructures mentre el cultiu d’una espiritualitat fonda sovint passava a segon pla.

Hem de passar per situacions d’extrema carència per adonar-nos del que suposa el simple i sagrat acte de menjar. Quan consumim algun aliment, una forma de vida deixa de tenir vida per donar-nos la a nosaltres. Per això, cada mos i cada mastegada s’hauria de fer amb una profunda reverència per l’ésser (animal o vegetal) que està entrant en nosaltres. (més…)

Si hi ha una tasca pendent entre totes les que van inspirar el Concili Vaticà II, aquesta és acabar amb la injustícia històrica que pateixen les dones en el si de les institucions catòliques.

Després de l’aggiornamento de l’Església proclamat per Joan XXIII, el Concili Vaticà II va representar el canvi de paradigma que la institució necessitava: una reformulació a l’hora de relacionar-se amb els dogmes, les pràctiques religioses i la societat. A pesar que aquesta modernització més inclusiva i oberta va reeixir en molts àmbits, en d’altres va ser més limitada o inexistent. Aquest és el cas del paper de la dona en el si de l’Església, que encara avui provoca malestar.

AMÈRICA

1. LA VICTÒRIA DE TRUMP I LES MINORIES RELIGIOSES

Donald Trump tornarà a ser el president dels Estats Units gràcies als anomenats swing states, els que oscil·len entre el partit republicà i demòcrata, i això inclou les comunitats religioses minoritàries cristianes i jueves.

Un d’aquests estats «oscil·lants» és Pensilvània, que té una comunitat amish de més de noranta mil persones. Tot i que només el 10% dels amish acostumen a votar, Trump va saber captar el seu vot amb nocions sobre el retorn a les arrels tradicionals i la reprovació de l’avortament. També Michigan, un altre swing state amb forta representació arabomusulmana, s’ha decantat per Trump. El vot musulmà per als republicans s’ha interpetat sobretot com a càstig per la gestió i falta d’intervenció de l’executiu de Biden davant la massacre israeliana a Gaza. El 7 d’octubre, quan feia un any de l’atac de Hamàs a Israel, Trump va visitar la tomba d’un líder jueu ultraortodox, el rabí Menachem M. Scheerson. Tot i que gairebé el 80% de jueus van votar Harris, el suport a Trump entre la comunitat jueva ortodoxa va ser notable.

(més…)