¿Ets sents persa?

Diria que tinc la síndrome del fill del migrant: pels perses soc massa espanyola i pels espanyols soc massa persa.

Els teus pares van fugir de l’Iran, on eren perseguits per ser bahá’ís.

Ser bahá’í a l’Iran és patir opressió en tots els àmbits. La meva mare va ser una alumna extraordinària, amb una nota mitjana de 9,8 al batxillerat. Ara bé, tot i l’excel·lència acadèmica, no va poder matricular-se en cap universitat perquè en el formulari d’accés et preguntaven quina era la teva religió. I només podies escollir entre quatre opcions: musulmana xiïta, jueva, cristiana o zoroastriana. Cap altra. Si no marcaves cap d’aquestes opcions, el fitxer constava com a incomplet i, per tant, se’t denegava l’accés.

¿Mentir és una opció?

Esclar que pots mentir, però arriba un punt, fruit de tanta opressió, que decideixes que ja no renegaràs ni de la teva identitat ni del que creus. És quan prens la decisió que val la pena sacrificar la teva vida si així potser ajudes a elevar la consciència i a obrir les portes a un futur millor per a les següents generacions. Perquè, si no, tot seguirà igual.

Quina fortalesa!

També és la història del meu avi, que sempre havia treballat com a professor universitari i que el 1979, quan va esclatar la revolució, es va quedar sense feina d’un dia per l’altre, simplement per ser bahá’í.

No volien bahá’ís fent classe.

Estic molt orgullosa d’ell perquè, amb altres companys, va fundar una universitat clandestina: el Bahá’í Institute for Higher Education. Els volien condemnar a la pobresa, a la ignorància, i aïllar-los, però ells van trobar una manera de tirar endavant.

No volien que els seus joves es quedessin sense estudiar i robar-los la possibilitat d’un futur millor.

Però temo que van enxampar el teu avi.

La policia va venir a casa amb metralletes i se’l va endur a la presó. En total, van ser cinc anys de reclusió. A més, van expropiar a la família gairebé totes les propietats i recursos que tenien.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Podríem dir que la justícia és una de les idees que s’han perseguit amb més força al llarg de la història de la humanitat. I, tanmateix, seguim vivint en un món injust i desigual en termes socioeconòmics i, en alguns casos, també polítics. Des de sempre, les diferents religions han treballat a favor d’aquest equilibri, tot i que fos referint-s’hi de maneres diverses. M’he citat amb Concepció Huerta i Agustí Pániker al claustre del convent de Sant Agustí Vell per intentar treure l’entrellat del que és la justícia i si és possible viure en un món més just, des de les mirades del cristianisme i la tradició índia.

¿Diríeu que la justícia és un tema central en la qüestió de la fe? 

Concepció Huerta: En la tradició judeocristiana, evidentment. Perquè, quan parlem del marc bíblic, de la revelació de Déu, també estem parlant de la revelació de l’home. Aquesta revelació de Déu als homes ens fa conèixer la humanitat i la singularitat de les relacions interpersonals, i com aquesta revelació de Déu hi influeix.

Agustí Pániker: Potser en les religions de l’Índia és més complex, perquè és difícil traslladar el concepte de justícia als conceptes de la tradició índia, a l’hinduisme i al budisme, sobretot. Però, fent un esforç, sí que podem trobar una sensibilitat per la justícia, segurament diferent de la judeocristiana. Evidentment, hi ha molta reflexió a propòsit de com organitzar l’Estat, com organitzar les lleis o els diferents grups de persones, sobretot en la tradició bramànica-hindú. El budisme s’ha preocupat menys d’aquests aspectes socials perquè és un camí d’alliberament, però sí que també hi ha ensenyaments sobre aquests temes.

De fet, a les escriptures de moltes religions, la qüestió de la justícia, per exemple en l’àmbit de la comunitat, hi és molt present. Alguns dels ensenyaments passen per l’organització de l’estructura social d’una època determinada, i fins i tot contenen indicacions sobre com dirimir conflictes o disputes. 

CH: Hem de pensar que els setanta-dos llibres que componen la Bíblia van des de l’any 3000 aC fins al 300 dC; per tant, les circumstàncies socials en què s’escriuen canvien moltíssim. De fet, els pròpiament cristians, dins del Nou Testament, formen part d’una societat que ja no estava emmarcada dins del territori jueu; són unes comunitats que s’han expandit a través de la Mediterrània i l’Àsia i, per tant, les configuracions han variat moltíssim. Però les qüestions bàsiques de la justícia no hi canvien, sempre són les mateixes; sempre es fa referència a la relació de l’home amb Déu i a les relacions entre els homes. I hi ha un aspecte bàsic, que és la cura dels més desvalguts. La justícia humana sempre està orientada a aquesta finalitat. L’home jueu reconeix que Déu és just, i demana que Déu el protegeixi de les injustícies de què és víctima.

De vegades somric en pensar en el Déu de l’Antic Testament, perquè pot arribar a semblar injust: el que fa a Job, el que fa a Abraham…

AP: Colèric.

CH: Perquè, segons el marc judeocristià, la revelació de Déu sempre es dona en un context concret de la història humana. Déu es manifesta de manera molt tirànica amb els altres pobles quan Israel hi està vivint una realitat de lluita, i el Déu d’Israel s’ha compromès amb el seu poble. Per tant, aquesta revelació farà servir un llenguatge que aquest poble pugui entendre. Això canvia radicalment amb Jesús de Natzaret. I després encara canvia molt més amb els primers pares de l’Església, teòlegs i bisbes, des del segle ii fins al vii, els quals fan una reflexió molt profunda sobre els textos bíblics i miren de trobar-hi un sentit per a les societats en què viuen. Són els primers que elaboren la doctrina social de l’Església moderna. I més tard segueix, no cal dir-ho, amb la gran encíclica de Lleó XIII sobre el Rerum novarum, el 1881, i fins al papa actual, que en cada discurs que fa elabora una nova doctrina social de l’Església, perquè els problemes que es troba no són els mateixos que es trobaven Lleó XIII o Pius XXIII.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

L’argentina Emilce Cuda (Buenos Aires, 1965) és una de les principals divulgadores del pensament i obra del papa Francesc. Aposta per una transformació econòmica global que tingui cura del planeta i que pugui garantir l’existència de totes les persones. «Ja hi ha formes creatives de subsistència que tenen cura de l’entorn», explica. La teòloga portenya mesura les seves paraules amb intel·ligència i recorda que representa el pensament del pontífex. Ho fa amb una pressió important pel fet de ser dona a la cúria romana. «Tenim al damunt totes les mirades d’aquells que no confien en les dones», confessa.

Es compleixen deu anys del pontificat de Francesc. ¿Com valores aquesta dècada?

És molt important. Menys del 25% dels pontífexs en la història de la humanitat arriben als deu anys. En el cas de Francesc, és una gran novetat perquè és un papa que no ve d’Europa; és jesuïta i llatinoamericà. Una persona amb una formació eclèctica i amb un nivell cultural molt alt que parla el llenguatge de la gent.

Em sembla que el balanç del seu pontificat és que ha recuperat catòlics per a l’Església. Avui no hi ha cap universitat al món, pública o privada, sigui o no catòlica, on no s’estigui treballant la Laudato si’. Ha recuperat l’interès de joves, d’investigadors, d’acadèmics i de polítics, que van ser batejats però no es reconeixien com a catòlics, i que ara estan tirant endavant el magisteri social.

Algú podria dir: bé, però això és reprendre una qüestió social. No, perquè és el magisteri de l’Església, i quan l’Església es promulga en una encíclica social ho fa per imitar Crist, per defensar la dignitat humana. Aquest és l’eix central.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

1. Un lloc per fer silenci
A la platja, a primera hora del matí, veient la sortida del sol.

2. Un moment sagrat
El naixement d’un nadó.

3. La paraula que m’agrada més
Finitud.

4. Què m’indigna
La crueltat, la manca de respecte, la indiferència.

5. Què em motiva
La tendresa.

6. Una lectura que m’ajuda
Les ones, de Virginia Woolf; Les Elegies de Duino, de Rainer Maria Rilke, entre d’altres.

7. Una música
El segon moviment (lento) del Concert núm. 5 en fa menor, de J. S. Bach, i Epitaph, de King Crimson.

8. Una olor agradable
La de la tinta.

9. Un lema que m’inspira
«D’allò de què no es pot parlar, cal guardar silenci» (Wittgenstein).

10. ¿Déu?
El misteri i l’amor.

11. Una imatge
Les pintures negres de Goya.

12. Un do/habilitat que posseeixo
Ho haurien de dir els altres.

13. Un mestre
Lluís Duch.

14. La mort és…
El final, o potser el començament.

15. El meu desig profund
No fer mal a ningú i, si en faig, que l’altre m’accepti les disculpes.

1. Un lloc per fer silenci.
La meditació.

2. Un moment sagrat
El descans.

3. La paraula que m’agrada més
Suéñate.

4. Què m’indigna
La injustícia.

5. Què em motiva
Tota allò aliè que aconsegueixo sentir com a propi.

6. Una lectura que m’ajuda
Hartmunt Rosa.

7. Una música
“Todo cambia”, en la versió de Mercedes Sosa.

8. Una olor agradable
Un cadell.

9. Un lema que m’inspira
Deixa l’altre en pau, amb tu mateix en tens suficient.

10. Déu?
Molts, en diverses formes, algunes força subtils.

11. Una imatge
L’horitzó .

12. Un do/habilitat que posseeixo

La paraula.

13. Un mestre
La meva vessant més fosca si soc capaç de posar-hi una mica de llum.

14. La mort és…
El pas intermedi.

15. El meu desig profund
Salut.

El Pere va interessar-se pel sufisme una setmana després que el seu cosí, jove com ell, perdés la vida en un accident de trànsit. L’Alèxia va començar el camí hinduista quan buscava respostes que expliquessin per què el seu home l’havia deixat per anar-se’n amb una altra. La Mònica va ser una altra transitant per la malaltia. I el Cristian…, al Cristian li va canviar la vida quan va fer saber als seus pares que, en realitat, li agradaven els homes.

Hi ha circumstàncies o camins personals que sovint són el motor de grans canvis existencials. T’empenyen a convertir-te. No cal que sigui a una religió, però sí que habitualment suposen un tomb, un gir de volant en el camí interior de cadascú. Durant aquest temps, sol haver-hi un sentiment de vulnerabilitat molt accentuat. I, alhora, també una certa tendresa. La tendresa de qui no domina el traç, la tendresa del que no sap on agafar-se perquè tot el crema, la tendresa d’allò que continua bategant malgrat tot.

En aquests moments, plens de dolor, aquells que no es resisteixen, s’entreguen. Es lliuren a la vida, a Déu, al dubte, a la mort. I, en aquest lliurament —sovint involuntari—, es reverteix, sense esperar-ho, la sensació de gàbia, d’ofec, d’asfíxia. És l’oportunitat perquè s’estreni alguna cosa, més enllà dels límits que abans podies imaginar. És, sens dubte, una manera nova de ser en el món. Amb o sense religió.

El Pere no s’havia plantejat mai fer-se musulmà, ni l’Alèxia conèixer els viaranys de l’espiritualitat hindú, ni la Mònica era conscient del canvi que li generaria saber que la vida se li acabava, ni el Cristian s’imaginava com seria viure sense el pes d’haver-se d’amagar. Però sentir-se al límit els va obrir nous camins.

La monja budista Pema Chödrön explica que, quan tot s’ensorra i estem a punt de no se sap què, hem de ser capaços de quedar-nos en aquell punt, en aquest límit, i no concretar. Aquesta mirada, em sembla, no té gaire a veure amb el desig de canvi ni amb l’esperança, sinó que justament el que proposa és el repte d’instal·lar-nos sense presses en un llindar on ni l’esperança ni la por ens arrosseguin a la riba.

El camí espiritual deu ser aquest. Un que no et porta ni et promet cap lloc màgic ni esplèndid, sinó aquell que, també en situacions de conversió, t’ajuda a conviure confiadament amb la incertesa.

«Benvolgut Sàgar, avui, remenant cartes, me n’ha caigut a les mans una de teva del 12 de desembre del 2010. M’ha sobtat molt, ja no et recordo, i és que la memòria, als meus 86, n’ha fet de les seves… No sé de la teva vida i rellegeixo els molts viatges a països que et van deixar molts records, com també el record de Poblet, i, en aquest cas, el record de la meva persona, que, com et deia, als 86 anys ha perdut el record de moltes coses i persones» (Poblet, 4 de gener del 2021).

El 2021 el pare Paco (Francesc Martínez Soria) ja no em recordava, malgrat la nostra intensa amistat de trenta anys des que havia entrat com a monjo cistercenc al monestir de Santa Maria de Poblet. En canvi, dos anys abans, el 2019, sí que em recordava quan em responia una carta així: «Bé, estic feliç dient tot això! També jo ho he de viure així i en dono gràcies de dir-t’ho als quasi 85 anys i en un ambient benedictí, que n’és el segon capítol del meu viure de batejat. Primer escolapi i ara monjo conscient de les mancances de la meva vida d’escolapi. Ara visc més obert al món que quan vivia fora» (Poblet, 13 de febrer de 2019).

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

La idea de canvi és més present que mai a la nostra societat, com a amenaça, en termes ecològics i econòmics, però també com a valor, en termes emocionals i socials. ¿Canviem, ens adaptem o triem? ¿El canvi implica sempre una transformació? M’he trobat amb Marisa Pugès, psicòloga, i Mar Griera, sociològa, per parlar de les implicacions del canvi en l’àmbit col·lectiu i de com ens podem enfrontar, com a individus, a les crisis que poden acompanyar qualsevol etapa de transformacions.

El canvi té dues dimensions: una de més visible, de cara als altres, l’acció de canvi; i una altra de més íntima, la gestió personal del canvi. Des de la sociologia s’explica molt bé la incidència de la primera i des de la psicologia s’acompanya la segona, ¿oi?

Mar Griera: En l’àmbit visible, parlar de canvi, des de la sociologia, és tan ampli que costa abordar-ho. Sí que em preguntaria quan canvia una persona, i per què pot canviar. Sovint és per un fet extern, com ara que et vegis obligat a migrar i que aquest canvi de context t’obligui a fer un canvi personal. Penso molt en les experiències límit, una malaltia greu, per exemple, o la mort d’un familiar. Sociològicament, diríem que hi ha canvis que són provocats per circumstàncies socials; altres, per circumstàncies biogràfiques, i altres que poden tenir un origen més endogen, que vinguin de la necessitat de buscar aquest canvi. El sociòleg vienès Alfred Schutz explica al seu text «El foraster» que, quan una persona migra, necessita adequar tot el seu sistema d’expectatives i definicions de la realitat que l’envolta. La categorització, una cosa aparentment tan simple, pot implicar una transformació molt gran.

Marisa Pugès: Hi ha dues vessants. D’un costat, la social, que implica que, a mesura que creixem, ens demanen ––i ens demanem–– donar resposta a noves exigències. Aquesta seria la part més íntima: quines expectatives tenim sobre nosaltres mateixos i com fem front a les diferents demandes que ens anem trobant…

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Oriol Ponsatí-Murlà és editor, escriptor, traductor, rapsode i músic; també doctor en filosofia i professor lector de filosofia antiga. Entre altres, ha publicat L’avarícia (Fragmenta, 2019) i O no ser. Antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi (Ela Geminada, 2015). És sobre aquest tema, el suïcidi, que conversem.

¿Creus que la gent en la nostra societat és feliç, en general?

Segurament cada vegada és més difícil ser feliç. Perquè les expectatives que representa que hem de satisfer per ser feliços cada vegada són més altes. I, per tant, vivim en una societat que contribueix fortament a alimentar la frustració més que no pas la felicitat. Les escoles antigues de filosofia habitualment ens ensenyen que el que cal és ser conscient que necessitem molt poques coses per ser feliços. I avui dia se’ns intenta inculcar el contrari.

D’una banda, sí, però a la vegada em pregunto: ¿per què no crema tot? Per exemple, quan estem en contra de les retallades, la monarquia, coses que ens indignen. Llavors em dic: això és perquè encara no som prou infeliços. Sí, això és veritat, i a mi també em sorprèn. Però, esclar, aquests estàndards de felicitat tendeixen a ser de caràcter molt individual. Tots som molt conscients que cada vegada hi ha més desigualtats, precarietat, injustícies… Però com que, en l’àmbit individual, el mòbil em funciona, tinc internet, quan vaig al supermercat de moment continuo trobant de tot, puc anar pagant factures…, em puc centrar a intentar satisfer aquests objectius que són de caràcter personal.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Respondre la qüestió que anuncia el títol no és un repte fàcil. Infants i adults vivim processos de transformació profunda en molts moments de la nostra vida; és quelcom intrínsec a la nostra condició humana. Les persones som canviants, com també ho són la nostra societat i el nostre entorn, i els canvis són constants al llarg de tota la vida. Per això, totes les persones necessitem tenir algun pal de paller al nostre entorn immediat; és a dir, algun tipus de referent diari que ens ajudi a discernir. I, en aquest sentit, la família i l’escola, per aquest ordre, esdevenen les peces fonamentals en el procés de creixement i transformació de la persona.

A la vegada, ens hem de preguntar què entenem per «processos de transformació profunda». És una pregunta molt oberta, però gosaria dir que són el conjunt de preguntes que ens interroguen sobre les grans qüestions del sentit de la vida: la vida en si mateixa, el sentit de la mort, a què destino les meves forces, l’amistat, l’amor… Preguntes que ens aboquen a prendre decisions i que provoquen canvis constants en la nostra manera de fer i de ser.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Teilhard de Chardin deia que existeixen dos tipus de creixement en el desenvolupament dels organismes i també de les espècies: els tangencials i els radials. Els primers estan en continuïtat del que hom és i viu; són avenços en el mateix territori en què ens movíem. No comporten cap crisi ni cap ruptura. Els segons suposen mutacions qualitatives vers estats superiors en una major aproximació al Centre. Per això són radials: perquè estan dirigits al nucli, no a la perifèria, com els primers.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Aquesta secció va començar ara fa dos anys sota la rúbrica «¿Un món amb ànima?» posant entre interrogants (dos i no un, seguint el criteri de Joan Solà adoptat per aquesta publicació) el que era el lema de Dialogal des de feia molts anys. Un món amb ànima. Viure en un món amb ànima o en un món sense ànima són dues experiències ben diferents. I el cas és que el món d’avui no només pretén que el món no té ànima («el seu origen, el seu desenvolupament, les seves esperances i pors, els seus amors i creences només són el resultat de col·locacions accidentals d’àtoms», com fa seixanta anys va escriure explícitament Bertrand Russell i com avui el sistema educatiu ensenya implícitament gairebé a tot arreu), sinó que sembla haver iniciat en els darrers anys una croada contra tot el que sigui bell, honorable, subtil, espiritual, sagrat o digne de reverència. Tot d’experts proclamen que les emocions es redueixen a bioquímica; les persones, a algoritmes; les grans creacions de la cultura humana, a instint de poder i altres baixes passions. Tot el que des de fa mil·lennis ha tingut sentit (inclòs un fet tan elemental com sentir-se home o dona) es veu sotmès a tempestes de confusió cada vegada més intenses. Un món on sembla normal parlar de «persones embarassades» i incitar els adolescents a canviar de gènere a la primera crisi existencial, és un món sense nord i és un món sense ànima.

Ara fa poc més d’un segle, el sociòleg Max Weber va veure el desencantament del món (Entzauberung der Welt) com el tret més característic de la història moderna. A partir del segle xvii es va començar a imposar un model de coneixement que considera que només és real el que pot expressar-se de manera objectiva, quantificable i calculable. Aquest model de coneixement, que ha tingut el seu paradigma principal en la física de Newton i en la mirada freda i distanciada, ha donat resultats espectaculars, sobretot en les ciències naturals. Més qüestionable és la seva utilitat en les ciències humanes i en el món de l’art i la literatura —i, sobretot, en el món de la vida. El «món de la vida» o «món vital» (Lebenswelt) és una expressió emprada pel filòsof Edmund Husserl (cinc anys més jove que Weber) per referir-se al món de l’experiència directa, el món en què realment vivim, ens movem i som —el món del qual ens parlen la literatura, l’art, els somnis i els sentits, ben diferent del món del qual ens parlen la física i la bioquímica, que són eines meravelloses sempre que estiguin al servei del món de la vida. En la seva última gran obra, La crisi de les ciències europees, Husserl assenyala (i és un procés que des dels seus dies ha anat a pitjor, com el desencantament del món diagnosticat per Weber) que el que anomena «ciència galileana» (la ciència que només considera veritablement real el que és classificable, quantificable i calculable) ha comportat la «pèrdua del sentit de la ciència per a la vida» i «l’eclipsi gairebé total del món vital (Lebenswelt)». En aquest eclipsi estem —els eclipsis, però, no duren per sempre.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí