Quan Josep Rius-Camps va publicar Demostració a Teòfil (Editorial Fragmenta, 2009) va revolucionar els estudis bíblics. Segons aquest doctor en patrística que viu i diu missa a la parròquia de Sant Pere de Reixac, a Montcada i Reixac, l’Evangeli de Lluc no era un evangeli. Era la primera part d’un llibre que Lluc va escriure per encàrrec de Teòfil, summe sacerdot del temple de Jerusalem, que volia saber si Jesús era o no el Messies que el seu pare Annàs havia fet condemnar a mort. I era un llibre que formava una unitat amb els Fets dels apòstols. Ara Josep Rius-Camps, en vistes a publicar els propers anys un nou estudi al voltant de l’Evangeli de Joan, aporta noves informacions sobre les lluites de poder al si de les primeres comunitats cristianes. Ho fa, com sempre, estudiant a fons el Còdex Beza.

¿Abans que res, què és el Còdex Beza?

El Còdex Beza és un còdex del segle IV, com ho són la majoria de còdexs importants dels evangelis. Però en aquest cas conté un text més primitiu, més rude, menys treballat que la majoria de còdexs, un text que es feia servir a l’església de Lió (a les Gàl·lies interiors) i que per això va quedar aïllat de l’intercanvi de textos de la Mediterrània, del qual sí que participen, per exemple, els grans còdexs Sinaític, Vaticà o Alexandrí.

Sabem, per la carta dels màrtirs de Lió i de Viena que recull Eusebi a la seva Història Eclesiàstica, que a Lió hi va haver una persecució de cristians a finals del segle II. Els màrtirs eren missioners que havien vingut d’Àsia i de Frígia, i quan arriben allà es troben que aquella gent parlava llatí i no grec. Aleshores fan un còdex bilingüe. Estava pensat per a comunitats petites i no per a la lectura pública en grans basíliques. Això fa que el to del text sigui diferent.

El còdex es va anar llegint fins al segle VII, quan va quedar apartat. I no surt a la llum fins que al segle XVI, els hugonots, en la seva lluita contra els papistes, s’apoderen de Lió. El capellà responsable de l’exèrcit d’ocupació Teodor de Bèze s’està refugiat a Ginebra (és amic íntim de Calví) i sap que a la cripta de l’església de sant Ireneu hi ha un manuscrit antic. Hi envia uns delegats perquè li portin, l’estudia durant quatre anys, s’adona que aquest text és lleugerament diferent als textos evangèlics que circulen i el regala a la Biblioteca de Cambridge perquè el tinguin sota pany i clau, ja que considera que podria fer mal als creients. Encara és allà. És accessible a tothom per internet, però se sol ignorar de forma sistemàtica.

¿En què canvia el Còdex Beza la teologia?

Li dona to. Al text hi ressona encara la música amb què es va escriure. D’una banda hi ha canvis d’ordre de les paraules —per donar importància a certs mots o frases— que canvien el sentit de l’oració. Però també hi ha canvis més profunds.

¿Em pot posar un exemple?

Hi ha un moment, al capítol novè de l’Evangeli de Marc, en què els apòstols van de camí a Cafarnaüm discutint entre ells qui és el més important. Quan hi arriben, Jesús els pregunta sobre què parlaven, però ells, avergonyits, no volen contestar. Aleshores entren en una casa, Jesús abraça un infant i els diu: “Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi” (Mc 9,  36-37).

La paraula utilitzada per Jesús és paidion, que es pot traduir per ‘infant’. Però en aquest cas va precedida per l’article, to paidion, i seria per tant ‘el criat’. A més, un escriba posterior corregeix el còdex posant uns puntets a sota d’algunes lletres de la forma verbal “anaklisamenos” (fer seure) i els posa a sobre d’unes altres fent que en resulti un altre verb, “enagkalisamenos”, que vol dir ‘abraçar’. El mateix procediment es repeteix en el capítol desè (10, 16), canviant “proskalesamenos” (convocar) per “enagkalisamenos” (abraçar).

Fixa’t en la diferència: de “fer seure o convocar un criat” —que diu l’original— a “abraçar un infant” —que fan circular els textos evangèlics que llegim.

¿Hi ha una transmissió interessada del relat evangèlic?

Clar. Això hi és en l’ús d’un còdex o un altre, però també en les traduccions. Es veu de manera diàfana a l’apèndix de l’Evangeli de Joan, quan Jesús diu:

—Simó, fill de Joan, m’ames més que aquests? 

—Sí, Senyor, tu saps que t’estimo.

—Simó, fill de Joan, m’ames?

—Senyor, ja saps que t’estimo.

—Simó, fill de Joan, m’estimes?

Aleshores Simó queda callat i Jesús li diu: “Segueix-me”. Vol dir que fins aleshores no l’havia seguit. Quan s’escriu aquesta obra no hi ha constància que Simó estimi Jesús. És un líder incapaç d’amar i d’estimar. I és el cap de l’església. Però cap traducció catalana fa la distinció entre ‘amar’ i ‘estimar’ i, sense aquesta distinció, no s’entén en absolut el passatge.

¿Per tant, l’autor de l’Evangeli de Joan està criticant Simó Pere, cap de l’església?

Efectivament. De mica en mica vas descobrint que l’autor de l’Evangeli és el ‘deixeble amat’, aquell que recolza el cap sobre el pit de Jesús a l’últim sopar (el mateix que Maria Magdalena va a buscar quan es troba el sepulcre buit). I que el text no és un evangeli sinó un llibre escrit.

¿Com vol dir?

Un evangeli és un text predicat a una comunitat no creient. Però fixa’t en una cosa. El Còdex Vaticà ens diu (Jn 20, 30): “Molts altres senyals Jesús va fer davant dels seus deixebles, els quals no han estat escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu. I, creient, tingueu vida en el seu nom”.

En canvi el text del Còdex Beza diu: “…a fi que cregueu que Jesús Messies Fill és de Déu”. Per tant, vol dir que els jueus d’aquesta comunitat ja estaven convençuts que Jesús era el Messies, però encara havien de fer un pas més: arribar a creure que Jesús és “el Fill de Déu”.

¿I la tensió entre el Deixeble amat i Simó Pere què ens diu?

D’entrada la tensió entre aquests dos personatges són tensions que han sorgit a l’interior de la comunitat cristiana. El Deixeble amat escriu aquesta obra per dir-nos quins són els autèntics seguidors de Jesús.

Fixa’t que a l’Evangeli de Lluc i als Fets dels Apòstols se’ns explica com Simó Pere, en sortir de la presó, en assabentar-se que Jaume, el germà del Senyor, ha assumit la presidència de l’Església de Jerusalem, no es digna d’anar-li a comunicar el seu alliberament, sinó que abdica i se’n va “a un altre lloc”. En base a això creiem que l’Evangeli de Joan és anterior al de Lluc. I creiem que és molt probable que l’autor de l’Evangeli de Lluc conegui l’Evangeli de Joan, com també coneixia els evangelis de Marc i de Mateu.

A principis del segle II apareixen molts evangelis de caràcter gnòstic on el Jesús històric interessa poc. Veient el caos que això produïa entre les comunitats creients, les autoritats escullen quatre textos canònics

Això canvia la idea que tenim del cànon evangèlic.

En certa manera. A principis del segle II apareixen molts evangelis on el Jesús històric interessa molt poc (els evangelis de Pere, de Maria Magdalena o  l’Evangeli de Tomàs). Són uns textos gnòstics, on es parla d’un ésser que ve de dalt i que ve a alliberar els que estaven retinguts per la matèria.

Aleshores, veient el caos que això produïa entre les comunitats creients, escullen quatre textos, emulant les quatre dimensions de la realitat. Només tenen dos evangelis, el de Marc i el de Mateu. Però coneixen l’obra de Lluc, la primera part de la qual s’assembla molt a aquests dos. Aleshores la desenquadernen (els Fets dels Apòstols anirà per lliure) i en fan els tres que avui anomenem Sinòptics, perquè els podem abraçar d’un cop d’ull si els disposem en paral·lel. L’escrit de Joan l’afegeixen al final per fer-ne una tetralogia.

¿I què més ens diu el còdex Beza de l’Evangeli de Joan?

D’entrada descobrim que hi ha dues edicions d’aquest escrit. Hi ha una primera edició molt més breu, més o menys la meitat de l’actual, i unes ampliacions que anys després s’hi insereixen —monòlegs, excursos, explicacions, traduccions de noms hebreus, comentaris que fan les primeres comunitats— que enriqueixen considerablement el relat.

La segona edició insistirà molt en aquestes tensions que sorgeixen en el si de la comunitat i posarà l’accent en la instrucció dels deixebles. Moltes coses que abans Jesús debatia amb els adversaris, les repetirà ara en forma d’ensenyança als deixebles perquè encara continuen sense creure.

¿M’ho pot il·lustrar amb algun passatge? 

Mira, això es veu molt bé en el relat de la Samaritana. Quan Jesús arriba a Sicar, a Samaria, estava cansat i s’asseu al costat d’un brollador. Aleshores arriba una dona de Samaria a pouar aigua. Jesús li diu: “Dóna’m aigua”. I ella contesta: “Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?”

Entre mig d’aquest diàleg hi ha una acotació que fa: “Els deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar.” Aquesta referència als deixebles trenca completament amb la lògica del diàleg.

Després Jesús es presenta a la Samaritana com el Messies, i aleshores tornen els deixebles i li diuen: “Rabí, menja”. I ell els diu:  “Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu”.

Es tracta d’un excursus, un afegit pensat perquè la comunitat s’adoni que els deixebles han estat en bàbia tot aquest temps. No han intervingut per a res en el diàleg ni s’han interessat per la samaritana. Adona’t que mentre Jesús parla d’aigua viva, ells parlen de menjar.

a través de les ampliacions de l’evangeli de joan, l’autor del text vol fer una crítica als falsos lideratges que s’allunyaven de jesús

¿Per què es fa, aquesta ampliació?

Amb aquesta segona redacció que recull les intervencions dels deixebles l’autor fa dir a Jesús: l’ensenyança que vosaltres porteu (la que heu anat a comprar) no és la que tinc jo. La meva no es compra en diners.

Es tracta d’una ampliació del mateix autor perquè la comunitat vegi que els problemes són interiors, a dins de la comunitat. Abans els problemes eren a fora, però ara són a dins.

L’autor de l’obra vol demostrar que els lideratges no valen si no es deuen a Jesús. Per això Simó Pere, un cop Jesús és mort, diu que se’n va a pescar, com havia fet en el passat abans de conèixer Jesús,  però no pesca res. Fins que se’ls apareix Jesús i només el reconeix el Deixeble amat. “És el senyor”; diu l’autor del text. I aleshores Pere es tira a l’aigua, en el que és una mena de baptisme (Jn 21, 7).

¿Amb quina metodologia treballa, vostè?

Doncs mira, un cop em vaig convèncer que la meva intuïció tenia fonaments, en vaig parlar amb la meva col·lega Jenny Read-Heimerdinger, amb qui havíem treballat plegats durant anys sobre l’obra de Lluc. Ella en va parlar amb un grup de doctorands de la universitat de Tolosa amb qui s’havien posat a treballar sobre l’estructura interna del text de Joan —per exemple, en l’ús de determinades partícules.

Al principi de l’evangeli hi ha determinades partícules temporals (l’endemà, al cap de tres dies) però arriba un moment en què ja no hi ha cap divisió més. Des del darrer sopar, el comiat de Jesús amb els deixebles, Getsemaní, la presa de Jesús pels soldats… tot és un bloc, qui ho escriu ho tenia en ment com un relat unitari. La nova divisió comença quan Jesús mor. Tot el relat l’ha portat cap aquest punt, per explicar bàsicament l’efecte de les ensenyances de Jesús a la comunitat.

¿Què sabem de l’autor del text?

Poca cosa. Sabem que és el Deixeble amat. Sabem que no és Joan el Zebedeu. Però a mi em sembla que és un dels Dotze, o que ha estat en contacte directe amb ells, i que tant la primera edició com la segona haurien estat escrites abans de l’any 70, quan encara no se sap ben bé què passa amb Simó Pere. Pensa que el procés pel qual Simó Pere agafarà plena confiança en Jesús s’explicarà després, a l’Evangeli de Lluc i als Fets dels Apòstols.

I, ara, amb confiança: ¿tot això per què ho fa?

Per saber millor qui va ser Jesús. I mira què et dic: aquest Jesús que traça l’autor de l’Evangeli de Joan té poc a veure amb la imatge que ens n’hem fet nosaltres. Ja des del començament és algú que s’allunya del poder: fixa’t que, després de prendre consciència que ell era el Messies d’Israel que el poble esperava (com es veu a l’episodi dels pans i els peixos), s’adona que no ho pot comunicar a ningú perquè si no el farien rei i ha de retirar-se a la muntanya. Però és que després de fracassar com a Messies ja no li importava res que tingués a veure amb Israel. En l’obra de Joan s’accentua el paper del Fill de l’home-Fill de Déu, amb un missatge universal que supera tota mena de fronteres polítiques i religioses. 

Hi ha artistes que semblen bolets solitaris ocupant un espai aparentment aïllat i inesperat. La seva és una emergència que sembla no obeir les regles de la cronologia i la continuïtat. Més aviat, semblen ser en ells mateixos i prou, i en contemplar-los —sigui per causa de la sorpresa o d’alguna altra força misteriosa— provoquen un salt, un ai al cor. No van mai sols, però, si ens hi fixem, acostumen a saludar, malgrat la seva excèntrica suggestió, sota l’ombra d’un gran arbre o traient el cap d’entre un espès matoll.

(més…)

Antoni Llena Font (Barcelona, 1942) és un home discret i un dels artistes plàstics catalans més importants de l’últim segle natural. N’és tant, de reservat, que quan li vaig escriure per entrevistar-lo em va enviar aquest missatge:

«BONA TARDA, GRÀCIES PER PENSAR EN MI, PERO JO SOC UN NO NINGÚ, NO CREC QUE PUGUI FER-VOS CAP SERVEI. EN TOT CAS, DEIXEU QUE M’HO PENSI.»

(més…)

Amb Sisa com a referent, Quimi Portet (Vic, 1957) s’autoconcep com un músic local que practica i fa «música moderadament moderna i passablement popular».

(més…)

L’inconscient i l’experiència humana

Tota experiència humana està condicionada pels continguts inconscients, no explicitats, que serveixen de fonament, motivació i criteri d’avinença o aversió. Per bé que siguem homo sapiens, l’originalitat, la creativitat i els factors de socialització responen sovint a raons del cor que la raó no entén (Blaise Pascal). De fet, som homo sapiens demens (Edgar Morin), ja que bona part de la nostra manera d’actuar depèn del caos i de les contradiccions de la pròpia personalitat que escapen del domini de la consciència.  

(més…)

En un carrer poc transitat de Sant Gervasi hi ha un cotxe de Mossos d’Esquadra parlant amb un guàrdia de seguretat. Costa saber què protegeixen, perquè només s’hi veuen edificis tranquils i convencionals. «Vinc al sàbat», dic al guàrdia. Llavors, em fa passar a la saleta d’uns baixos amb vidres mats i contrasta la meva documentació amb els papers que vaig haver-los d’enviar fa unes setmanes. Després de fer-me una mà de preguntes, em deixa entrar. La sinagoga d’Atid és plena de càmeres de seguretat.

(més…)

Les tècniques del surrealisme, com els somnis o les associacions lliures, han fet fortuna en el foment dels processos inconscients que intervenen en la creació

«I, feta sargantana, | per les graus del desig sense barana | torno, ben d’amagat de mi mateixa», fan uns versos de Bruixa de dol, de Maria Mercè Marçal. La transformació en rèptil, presentada com una escissió, fa emergir el que s’escapa de la consciència, com el desig. A la poesia de Marçal és recurrent l’evocació d’una part que el subjecte no controla, un territori ocult que podríem identificar amb l’inconscient. D’ençà que Sigmund Freud el va caracteritzar i popularitzar, l’inconscient ha estat discutit i fins i tot posat en dubte.

(més…)

Estimada Eva,

he llegit Difamació (Club Editor, 2025) d’una tirada. Amb el cor encongit, ho confesso. I no puc sinó empatitzar amb el teu dolor. Exposes amb detall els efectes que unes determinades paraules de Bernat Dedéu van tenir sobre tu i sobre la teva família i en dissecciones les possibles motivacions. I més enllà del cas particular que exposes, planteges obertament l’espinosa qüestió de la capacitat de les paraules per ferir i de la possibilitat que com a societat hi posem límits. «Llibertat d’expressió no vol dir llibertat per mentir ni per difamar, tot i que sovint aquest dret —fonamental en democràcia— es confon amb el dret a difamar impunement. Les crítiques i opinions estan emparades per la llibertat d’expressió, però els insults o comentaris vexatoris, humiliants i ofensius, no» (p. 91). I més endavant: «una societat justa hauria de trobar mecanismes per protegir les persones de l’abús de les paraules» (p. 95). En aquest punt m’he encallat. Perquè si realment legitimem la idea que la llibertat d’expressió no empara «els insults o comentaris vexatoris, humiliants i ofensius», els tribunals haurien de dictar sentències condemnatòries sobre periodistes, humoristes i rapers cada dia, i la crítica al poder es veuria seriosament amenaçada. Els «insults o comentaris vexatoris, humiliants i ofensius» són molestos, poden ser de molt mal gust, poden fins i tot fer molt mal, però això no vol dir que haguem de recórrer al codi penal per posar-hi límits. Ens trobem, a més, en un context en què la llibertat d’expressió es troba més amenaçada que mai: tenim un músic a la presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona i a les institucions, hem tingut un músic a l’exili per motius similars, la instrumentalització del «delicte d’odi» està fent estralls, hem vist intel·lectuals cancel·lats per tenir opinions políticament incorrectes en àmbits de legítim debat públic… ¿De debò és una bona idea proposar que s’ampliï el marc d’allò que no pot ser dit?

Ens trobem en un context en què la llibertat d’expressió es troba més amenaçada que mai. ¿De debò és una bona idea proposar que s’ampliï el marc d’allò que no pot ser dit?

Al llibre, tanmateix, tractes aquest tema amb prudència, i tu mateixa exposes amb tota honestedat i transparència els teus dubtes sobre la qüestió: «De jove hauria estat partidària de posar la línia com més enllà millor» (p. 96-97). I fins i tot: «Si mai em prenc la molèstia d’escriure sense filtres què opino de la persona a qui he anomenat Ricard, vull tenir la garantia que no acabaré a la presó» (p. 97). Sembla, doncs, que la teva proposta no és l’enduriment del codi penal en detriment de la llibertat d’expressió. ¿Quina és, doncs? Si en lloc de llegir-te al llibre t’escolto a les entrevistes que has concedit aquests dies, la resposta és molt clara: la cancel·lació pública. Parles de Bernat Dedéu com d’«una persona que no sé a sant de què té micròfons», i hi afegeixes: «em sap molt de greu que li donin micròfons a una persona així» (entrevista de Gemma Nierga a Cafè d’Idees, La Dos, 7-10-2025).

Qui signa aquestes ratlles és l’editor del primer i per ara últim llibre de Bernat Dedéu, No mataràs (Fragmenta, 2024). Soc, doncs, algú que ha donat veu a aquell a qui tu creus que no hauríem de donar veu. Comprendràs, per tant, que em doni per al·ludit i que em senti interpel·lat per les teves paraules. Una amiga em deia una vegada: «El Bernat té una hemeroteca molt dura.» I és una hemeroteca que s’ha construït ell, podríem afegir-hi. Article a article, tuit a tuit. No negarem l’evidència. Però la societat s’ha organitzat de tal manera que es jutgen delictes concrets, conductes acotades i diferenciades, però no persones en la seva integritat. Hem delegat en la justícia la resolució de determinats conflictes i la persecució de les conductes lesives per a la convivència perquè és la manera que els judicis es puguin fer amb totes les garanties. Els tribunals populars, els esquellots, el convertir cada ciutadà en un jutge, ens conduïria a un món distòpic. La teva opinió sobre Bernat Dedéu, que expresses —i tens tot el dret a fer-ho— al teu llibre, no es pot convertir en una sentència: les víctimes (i això val per les víctimes d’ETA com per a qualsevol altre tipus de víctima) han de ser escoltades, però les sentències les dicten els jutges. I les dicten havent escoltat l’acusat, que té dret a defensar-se. I si imposen una pena, aquesta ha de ser proporcionada, previsible i acotada en el temps, sense oblidar-ne la finalitat reinseridora. I les denúncies han de respectar els terminis de prescripció, perquè altrament instauraríem la persecució de per vida i negaríem a les persones la possibilitat de canviar. Cap d’aquestes garanties s’estaria respectant si féssim el que ens demanes: retirar els micròfons a Bernat Dedéu.

convertir cada ciutadà en un jutge ens conduïria a un món distòpic. Les sentències les dicten els jutges i ho fan havent escoltat l’acusat, que té dret a defensar-se

El tema de la prescripció és rellevant en el cas present. Entre partidaris i detractors de l’insult, és evident que a mi se m’ha de comptar entre els detractors. M’he exposat prou perquè calgui aprofundir-hi. És evident que, fa deu anys, jo no hauria publicat cap llibre de Bernat Dedéu, com tampoc no hauria publicat cap llibre dels tres o quatre insultadors professionals que circulen per les xarxes del país i que també m’han insultat a mi i a la meva família. La diferència és que aquells professionals de l’insult, deu anys més tard, és a dir, avui, viuen voluntàriament instal·lats al marge de la més mínima decència. Si els compares amb l’evolució de Bernat Dedéu, em sembla que l’honestedat intel·lectual ens obliga a fer distincions. Bernat Dedéu té una hemeroteca molt dura, però és això, una hemeroteca, és a dir, un passat. És evident que ha fet l’esforç per continuar dient el que vol dir, però buscant un altre to i unes altres paraules. Tots tenim dret a canviar la manera com volem relacionar-nos amb els altres. Tu pots passar comptes amb la persona que fa deu anys et va fer mal, però demanar-nos que el cancel·lem és obligar-nos a acatar una sentència de part sense garanties per a ningú i és condemnar les persones a viure lligades irremissiblement al seu passat sense possibilitat de reorientar-se en les relacions i a la vida. Tots tenim dret a canviar la manera com volem relacionar-nos amb els altres i com ens relacionem amb la paraula.

Em coneixes prou per saber que el meu estil és el que és: m’agrada tractar les persones amb respecte, ponderar les paraules, tenir en compte l’efecte del que dic sobre qui m’escoltarà… Soc ferm partidari del suaviter in modo, fortiter in re, i sempre he defensat que l’insult és la dimissió de l’argument. Però també em sembla evident que el món seria molt avorrit si tothom s’expressés a l’àgora com ho faig jo. Ens agradi o no, el debat públic s’enriqueix amb veus lliures que no estan gaire preocupades per les convencions socials i per la possibilitat d’ofendre. Aquestes veus són molt incòmodes, a vegades insuportables, són «impertinents» (un adjectiu que apareix als paratextos del teu llibre per definir Dedéu), però són també necessàries. Per paradoxal que sembli, i admeto que és profundament injust que tu n’hagis hagut de pagar el peatge, el món seria menys habitable si decretéssim l’expulsió inapel·lable i definitiva d’aquestes veus.

Un hivern de crisis familiars va sortir-me una urticària espantosa a cada raconet del cos. Només veure’m entrar a la consulta, la xamana estrafolària que em fa acupuntura va dir: «Aquest tipus d’erupció té a veure amb la por a la desintegració, que és la por més antiga i forta dels humans.» Com que era impossible que sabés res de la meva vida íntima, vaig quedar molt impactada. 

Bruno Bettelheim explica al seu assaig Psicoanàlisi dels contes de fades que el moment més angoixant en la vida d’un nen és quan entén que la casa familiar, tal com la coneix, no hi serà sempre. Quan s’adona, cap als sis o set anys, que aquell món es desintegrarà i que si vol convertir-se en un adult fet i dret haurà d’enfrontar-se sol a la vida. És per això que, de La Caputxeta a Hansel i Gretel, tots els contes infantils són plens de nens que emprenen el camí ben sols, travessant boscos plens d’amenaces. Llegint el clàssic de Bruno Bettelheim t’adones que la saviesa popular, recollida en els contes tradicionals, havia detectat els punts flacs d’aquest magma que és la ment humana. 

Segons la psicoanalista Marie Balmary, només un jueu incrèdul ubicat a la capital d’un Imperi austrohongarès desfent-se hauria pogut descobrir l’inconscient

La cultura, en general —i les religions, en particular, amb els seus mites i rituals—, han servit per donar forma a la nostra pasterada d’emocions primàries des de l’origen dels temps. Ara bé: no serà fins al segle xix que l’estudi d’aquestes emocions, i sobretot la història de la seva manifestació i repressió, se sistematitzarà. En aquest número, Francesc-Xavier Marín ens explica per què, per mitjà de Sigmund Freud, l’inconscient encara és una hipòtesi tan vigent i rellevant. Va ser el psiquiatre vienès qui va popularitzar la psicoanàlisi com un procés de traducció de l’inconscient que es manifesta, per exemple, en l’art. En aquest sentit, és il·luminador el reportatge que Irene Zurrón escriu sobre la petjada de l’inconscient en la literatura catalana contemporània. O bé el de Maria Garganté amb relació a les artistes plàstiques del país. 

La psicoanalista Marie Balmary sempre diu que només un jueu incrèdul ubicat a la capital d’un Imperi austrohongarès desfent-se hauria pogut descobrir l’inconscient. El lligam entre el Déu omnipotent dels jueus i la instància del superjò és més obvi. En canvi, el lligam entre les estructures polítiques que es desfan i les malalties mentals ho és menys. Per això també és important l’entrevista que Joan Safont fa a Joana Masó a propòsit del psiquiatre reusenc Francesc Tosquelles, on parlen de la dimensió comunitària de la bogeria en el context europeu de la segona meitat del segle xx. 

No sabrem mai què hauria passat sense l’invent d’aquest jueu incrèdul, però és meravellós que ni la cultura ni les estructures socials, per favorables que ens siguin, hagin pogut aplacar les nostres pors primigènies, els instints excloents i les pulsions vergonyants. És meravellós que tu, jo, tots ens perfeccionem com a subjectes resilients i pensants, i el nostre caos interior se’ns escoli a la vida conscient i civilitzada a través dels somnis, les fòbies, els trastorns, la sexualitat indomable o les urticàries. 

____________

EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 94 anirà dedicat a la cara i la creu de la culpa.

Foto de portada: part de l’interior de la casa, situada a Brussel·les, on el pintor surrealista René Magritte va viure vint-i-quatre anys. Aquest espai vital va inspirar l’obra de l’artista.

AMÈRICA

1. EXPERIÈNCIA ESPIRITUAL I SUBSTÀNCIES PSICODÈLIQUES

Entre el 2016 i el 2019 es van administrar dosis de substàncies psicodèliques a líders de diverses religions amb motiu d’un estudi. El juny passat se’n van publicar els resultats, que han estat objecte de crítiques acadèmiques, però que són rellevants per abordar l’inconscient. En l’experiment, dues dotzenes de guies espirituals cristians, jueus, budistes i musulmans van viatjar a Baltimore i Nova York per participar en una sessió de dos dies. Cap d’ells havia consumit aquest tipus de substàncies abans. La pregunta central era si els religiosos viurien els efectes de la droga com una experiència espiritual o només com una alteració química del cervell. La resposta majoritària va ser afirmativa: vint-i-tres dels vint-i-quatre participants van qualificar l’experiència com «un dels cinc moments espiritualment més significatius de la seva vida».

(més…)

Al surrealisme, el moviment artístic més relacionat amb l’inconscient, s’hi van vincular algunes dones artistes. Al costat de Leonora Carrington, Frida Kahlo o Maruja Mallo, hi trobem catalanes com Remei Varo Uranga, Ángeles Santos Torroella i Josefa Tolrà.

(més…)

L’inconscient, des de la perspectiva de la psicoanàlisi, és un lloc inaccessible que determina molts aspectes del nostre comportament. L’art permet apropar-s’hi perquè, mitjançant l’expressió artística, es poden mostrar pors, il·lusions i tota mena d’emocions irracionals. Per això hi ha l’artteràpia, i també per això els artistes contemporanis tot sovint diuen que el seu art emana de l’inconscient o que són els transmissors d’una idea que els supera. En aquest punt de contacte es troben psicòlegs, psiquiatres i artistes, conscients que la idea d’inconscient presenta molts interrogants amb una relació directa amb l’espiritualitat i la fe. 

Elena Padrell: metge, residència en Psiquiatria al Mount Sinai de Nova York. Té una llarga trajectòria professional, sobretot als Estats Units, i darrerament també als instituts Guttmann i Sarró de Barcelona. Sempre ha mantingut un vincle amb el món de l’art, i des de la seva prejubilació es dedica a l’activisme cultural, gestionant dos espais d’art: Espai Mil Nou, de Reus, i artAMILL, de Vinyols.  

Joan Casellas: artista plàstic, fotògraf documentalista i especialista en art performatiu, Joan Casellas (nom artístic de Joan Hernández Casellas) es va formar a l’Escola Massana i va créixer com a artista a Nova York. Defensa que l’inconscient és la font d’inspiració de la majoria d’artistes d’ençà que la fotografia va revolucionar el món de l’art donant més importància a la ment que al treball manual. 

***

(més…)