Joves migrants i dol migratori

Tots som conscients que en els darrers anys hi ha hagut un increment considerable de l’arribada de joves migrants sense referents familiars al territori, els quals, fins fa poc, coneixíem amb les sigles MENA (menors estrangers no acompanyats). Això ha comportat un repte per al nostre sistema de protecció a la infància i l’adolescència, que ha hagut de donar resposta a les necessitats que presenten aquests joves.

Paral·lelament, des dels mitjans de comunicació ens han bombardejat amb notícies sobre aquest col·lectiu, i fins i tot l’han utilitzat per fer campanyes polítiques. ¿Com veu i percep la societat a aquests joves? ¿De veritat els coneixem o ens hem preocupat per conèixer-los? ¿Quines són les seves necessitats reals? ¿Per què emigren posant en risc la seva vida essent tan joves? Es tracta de persones d’entre 14 i 17 anys provinents del Marroc i de l’Àfrica subsahariana, que arriben al territori i no van acompanyats per cap referent familiar o adult. Provenen de contextos de pobresa i precarietat i d’un entorn familiar on l’emigració es viu com l’única sortida possible, i aquest és el motiu pel qual arrisquen la vida per travessar la frontera.

Un cop es troben al nostre territori, presenten necessitats i dificultats que com a societat hem d’atendre. S’identifiquen principalment dos tipus de necessitats. D’una banda, les bàsiques, com l’habitatge, l’alimentació, la higiene, la vestimenta… Moltes d’aquestes necessitats queden cobertes una vegada els joves accedeixen al sistema de protecció a la infància i l’adolescència. L’altre tipus de necessitats està relacionat amb l’àmbit emocional i socioeducatiu, que cal abordar de manera integral: es tracta de necessitats socioeducatives, dificultats per relacionar-se i integrar-se en la comunitat, desconeixement de la llengua, obstacles en l’accés a la formació acadèmica i al món laboral…

La majoria de joves que pertanyen a aquest col·lectiu manifesten malestar psicològic arran del procés migratori i les dificultats d’adaptació al nou territori. Això es tradueix en un malestar físic i psíquic que repercuteix en pèrdua de gana, desmotivació, problemes de son… Per tant, hi ha aspectes emocionals que influeixen en l’estat físic i psicològic de les persones. Com a societat, ¿estem preparats per atendre les necessitats reals d’aquests joves? La resposta és no. Actualment s’evidencia que hi ha una manca de recursos socioeducatius i de salut adequats per donar-hi resposta.

Dol migratori

Hi ha pocs autors que parlin del dol migratori amb relació als joves migrants sense referents familiars al territori. El dol es pot definir com un procés de reestructuració que es produeix quan una persona deixa o perd alguna cosa de gran importància per a ella. Per tant, en el cas d’un procés migratori, correspon a tot allò que cal deixar enrere: la família, la cultura, els amics, i sobretot els vincles que s’han creat i que han estat claus i indispensables per a la formació de la personalitat de la persona que migra. En conseqüència, podríem dir que la migració comporta una situació de pèrdua psicològica i social que desencadena processos de dol.

La majoria dels joves migrants que arriben al nostre territori es troben amb circumstàncies personals i socials que dificulten l’elaboració d’aquest dol. I si no atenem aquesta necessitat de manera adequada, es pot posar en perill la seva salut mental. Per això és important que els professionals que treballen amb aquests joves puguin detectar anticipadament i prevenir processos de dol que podrien produir patologies o dificultar la integració.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Kamishibai: relats conscients

El kamishibai és una de les maneres més antigues que coneixem d’explicar relats. Es va originar al segle XII, dins dels monestirs budistes japonesos. És un tipus d’art dramàtic fet a partir de làmines il·lustrades que se succeeixen sobre un suport que fa d’escenari, i encara avui en dia s’utilitza com a recurs didàctic. Còdol Educació ha actualitzat aquesta eina ancestral per facilitar experiències de creixement per a infants. Kamishibai és una proposta de teatret sobre rodes on s’expliquen relats amb un tret comú: posar la vida al centre. S’hi parla de la responsabilitat cap a tots els humans i éssers vius, l’agraïment, la resiliència, el bé comú, la dependència o la vulnerabilitat. Un taller on tan important és el que hi passa com el que passa per dins dels que hi participen.

Vaig dir a la meva filla: «Anirem a Barcelona, no com a refugiats, sinó com a turistes»

La Victoria, de 37 anys, i la seva filla Masha, de 13, són de Kíiv i van arribar a la platja de Sant Salvador (el Vendrell) al maig. Tenen una habitació a l’hotel on s’han refugiat tres-cents ucraïnesos.

¿Recordes com va començar tot?

Era el 24 de febrer. Estava dormint. Devien ser les cinc de la matinada quan les bombes em van despertar. Queien a vint quilòmetres de casa. No sabia què fer. Al Facebook tenia un missatge d’una amiga: «La guerra ha començat.» No entenia res. Vaig trucar a la meva mare, a la meva parella, que viu a Londres. No m’ho podia creure. Jo vivia amb la meva filla i el primer dia no sabíem què fer. Em vaig dir: «D’acord, esperem tres o quatre dies a veure què passa.» Però el segon dia vam començar a rebre informació que deia que els soldats russos s’estaven apropant. I em vaig adonar que, com més esperéssim, més en perill estaríem. Vam decidir marxar cap a la frontera de Polònia. Però hi havia un problema força gros: la gasolina. Hi havia gent que s’havia quedat sense i havia hagut de deixar el cotxe i continuar caminant.

¿Què vau fer?

Pensava que podria aguantar i comprar-ne durant el camí, però a les gasolineres hi havia cues d’hores. Vaig anar a casa de la meva mare i hi vaig deixar el cotxe. La meva mare no va voler venir amb nosaltres; encara ara, cada cop que li truco, li demano que vingui ni que sigui dues setmanes, i no ho vol. Vam marxar amb el cotxe d’una amiga que anava a Polònia. A la frontera hi havia 25 quilòmetres de cua. Hi havia carreteres més ràpides entre els boscos. La família d’un company d’escola de la Masha va agafar-ne una i va morir perquè era per on venien els soldats russos.

En el moment de marxar, ¿què vas endur-te de casa?

No sabia per quant temps havia de fer la maleta ni on anàvem ni què necessitaria. Vaig agafar fins i tot estris de cuina. Era l’hivern, feia fred i anàvem molt abrigats, i vaig dir-me: «D’acord, per a la primavera hauríem d’agafar pantalons curts, samarretes.» I en l’estiu no hi vaig pensar. Però a casa de la meva mare, a part del cotxe, hi vaig haver de deixar la majoria de coses perquè necessitàvem carregar el cotxe de la meva amiga de garrafes de gasolina que ella havia trobat.

¿I els diners?

Això va ser terrible. El primer dia tothom ho provava, però no podíem treure’n. Només podem pagar amb la targeta. Per sort, tinc els diners que tenia allà, però no tothom té la mateixa quantitat. I, com que no hi ha ingressos, van disminuint.

¿Quina feina feies?

Fa temps havia treballat en un banc, i ara treballava portant estudiants immigrants a Ucraïna.

¿Com vau arribar a Polònia?

La frontera estava pleníssima de gent. Mai no havia vist res igual. Vam anar a un hotel gratuït i, des d’allà, amb la Masha, vam dir: «Anirem a Alemanya, només per veure com està tot per allà.» A Ucraïna sempre hem tingut molta admiració per aquest país. I vam dir-nos: «Si hi estem bé, ens hi quedarem; si no, en buscarem un altre.»

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

«No faig una interpretació feminista de l’Alcorà, sinó una lectura inclusiva»

La professora amina wadud (EUA, 1952) va ser titular als mitjans de comunicació de tot el món el 2005, després d’haver dirigit la salat (la pregària islàmica del divendres) davant d’una congregació mixta a Nova York, trencant amb la tradició que només permet als imams barons dirigir les pregàries en què participin homes i dones alhora. El mateix any va ser a Barcelona per participar al I Congrés de Feminisme Islàmic, organitzat per la Junta Islàmica Catalana, on també va dirigir la pregària davant d’una congregació d’homes i dones que van resar junts, sense cap separació per gènere. El sentit d’aquest gest, que podríem qualificar de revolucionari i que va generar molta controvèrsia dins de la comunitat musulmana, ens remet a una llarga trajectòria d’estudi del text alcorànic, de recerca i de treball acadèmic i comunitari que la professora wadud ha portat a terme els darrers cinquanta anys.

Aprofitem la seva nova visita a Barcelona, on ha participat a les jornades Fe(r) i dones que ha organitzat l’Oficina d’Afers Religiosos de la ciutat, per tenir aquesta conversa amb ella.

¿Com ha estat el viatge vital d’amina wadud?

Els meus ancestres se’ls van endur d’Àfrica per ser esclavitzats. El meu bagatge ètnic és un 65 % africà i un 35 % europeu, sobretot irlandès, però el llegat de l’esclavitud als EUA ens ha impactat no només en la nostra etnicitat, sinó també en la comprensió de la nostra dignitat.

El meu pare era pastor metodista i vaig créixer en un entorn religiós, però tenia molta curiositat per les altres religions i, durant un temps, vaig practicar el budisme. Quan vaig arribar a l’islam, a la universitat, ja havia esborrat el Déu patriarcal de la meva consciència i vaig dedicar els següents quinze anys a estudiar l’Alcorà per fer-ne una lectura inclusiva. És molt clar que, quan els homes interpreten el text sagrat, de vegades tenen en compte les dones, però el més habitual és que se n’oblidin. I això el text no ho fa. El meu primer llibre, L’Alcorà i les dones, s’ha traduït a una dotzena de llengües i encara es llegeix avui.

Un cop acabats els estudis, la meva primera feina va ser a Malàisia, perquè no se’m permetia treballar en cap universitat americana portant hijab. Allà, juntament amb altres dones, vam fundar Sisters in Islam, una organització que treballa per la reforma política i per fer transversal una lectura de l’islam que tingui en compte les qüestions de gènere. D’aquesta organització ha sorgit també Musawah, un moviment internacional que treballa per la reforma de la llei familiar islàmica. Aquest activisme i el treball col·lectiu amb altres dones per fer canvis concrets a partir d’una teologia inclusiva són un element fonamental de la meva trajectòria. La meva teologia està centrada sobretot en la relació íntima entre el creador i la creació, especialment les criatures humanes, i és des de la reivindicació d’aquesta intimitat entre cada persona i Déu que confronto i qüestiono qualsevol interpretació de l’islam que sigui excloent, en qualsevol sentit.

Fa cinquanta anys que soc musulmana i no he tingut cap dia de vacances; aquesta feina és un procés obert. La promoció de les idees per a la reforma de l’islam és una necessitat, però també és un benefici. I l’element més fort d’aquest procés de reforma és, precisament, el feminisme islàmic. Amb tot, no són només les interpretacions patriarcals de l’islam el que cal confrontar, sinó també les interpretacions seculars i antireligioses del feminisme. I és així com s’ha desenvolupat l’híbrid «feminisme islàmic», qüestionant les definicions excloents d’aquests dos conceptes.

¿Què representa llegir l’Alcorà des d’una perspectiva de gènere? ¿I com es porten l’exegesi i la reflexió teològiques en la pràctica diària, en els àmbits personal i comunitari?

D’entrada vull puntualitzar que no faig una interpretació feminista de l’Alcorà, sinó una lectura inclusiva, que va començar amb la inclusió del gènere i que ara continuo treballant perquè també sigui inclusiva de la diversitat d’identitats de gènere. És important entendre que, per mi, el feminisme és el resultat d’un procés, no una motivació inicial. Ha estat a través de la redefinició tant de l’islam com del feminisme que he pogut ajuntar totes dues coses.

La major part de la meva feina s’ha centrat en la interpretació del text sagrat fent servir les eines clàssiques d’interpretació. La meva aportació a moviments com Sisters in Islam o Musawah és sobretot una lectura de gènere i una metodologia d’anàlisi crítica accessibles per tothom, però, al mateix temps, precises i rigoroses i, per tant, difícils de rebatre.

Tot i que, per mi, el mateix exercici d’interpretació ha estat molt alliberador; no sempre s’ha traduït en accions concretes. Quan vam començar a treballar amb Sisters in Islam, vam fer formació per oferir eines per a una lectura crítica, i van ser les participants de la formació les que van començar a concretar com traduir la teologia en accions concretes que afrontessin els problemes del seu context. Per exemple, l’aplicació del fiqh (jurisprudència islàmica) sol ser molt patriarcal, però a través d’aquesta lectura crítica i inclusiva ens adonem que això és el resultat del privilegi que tenen els homes a l’hora d’interpretar i posar en pràctica el fiqh.

El treball amb organitzacions de dones és fonamental perquè serveix per construir coneixement i per comprendre que l’islam és una religió dinàmica, que sempre està subjecta a interpretació. Per això és important poder desconnectar la interpretació del fet que allò que interpretes sigui sagrat o diví. La llei sempre és humana i és el resultat de com interpretem allò que creiem que és la voluntat divina. Com a teòloga, treballo sobre nocions abstractes del diví i sobre com la paraula divina esdevé part de la comunitat. La interpretació i el discurs de la comunitat sobre la paraula divina és només discurs humà, i jo soc part d’aquest discurs.

¿Com transforma el lideratge femení, individual o col·lectiu, la vida de la comunitat i la manera de viure l’islam?

Per moltes comunitats de les tradicions abrahàmiques sembla que hi ha una noció única d’autoritat, entesa com algú que té poder «sobre». Aquest paradigma és molt patriarcal i, a més, no és etern i no té res a veure amb Déu, sinó amb el privilegi de les persones de gènere masculí i amb la gent que es beneficia del poder masculí. Per mi, hi ha una altra idea sota la paraula lideratge: el servei a la comunitat. Aquest és el tipus de lideratge que més han exercit les dones, sovint de manera inconscient, i no perquè hagin tingut poder «sobre», sinó perquè han promogut el poder «amb».

Quan es desconstrueixen les nocions de lideratge segons les quals només unes persones concretes poden fer determinades coses, quan es democratitza la idea d’autoritat, es pot construir una comunitat de servei per a la transformació de totes les relacions. Totes les persones estem en relació amb el sagrat i totes tenim el potencial per transformar aquesta relació en actes. Ningú no ens pot prendre aquesta comunió amb Déu, i ningú no ens la pot donar.

Per mi, la vida de la comunitat està plena de nocions sobre el sagrat, però cal tenir cura d’aquestes idees sobre el sagrat en la pràctica, no només en els rituals, sinó en la manera com sostenim la vida: com tenim cura del medi ambient o com són les relacions que establim entre nosaltres.

¿Quina evolució ha tingut el feminisme islàmic en aquests anys?

Quan vaig començar, sempre deia que jo no veuria el canvi per al qual treballava, però el canvi ja és visible ara. D’una banda, hi ha un canvi generacional. Les joves musulmanes, tant en contextos de majoria com a la diàspora, veuen molt clara la necessitat de fer una síntesi dels diferents elements que conformen la seva identitat i estan trobant maneres de reconciliar coses que sempre se’ls havia dit que eren contradictòries. També hi ha la col·laboració entre persones que tenen experiències d’opressió per diferents motius, per treballar conjuntament contra aquestes opressions. Des del món acadèmic també s’ha fet molta feina, amb la voluntat d’afrontar la qüestió del gènere de manera crítica des de totes les disciplines del pensament islàmic. La feina d’entitats com Musawah permet veure canvis concrets amb relació a les lleis sobre la família, per exemple. No és una posició majoritària, esclar, però he vist prou canvis substancials per ser optimista.

Viatges amb presses

Parlàvem en veu baixa per no destorbar la quietud de l’entorn. Feia bo; el corriol era verd. No ens imaginàvem que, de sobte, darrere d’un cavalcar desbocat, se’ns abraonaria un cérvol que fugia de la persecució de tres gossos. Va ser ràpid, fugaç. En veure’l venir, la Núria va quedar palplantada al mig del camí, observant estupefacta l’escena de la qual no se sentia protagonista. Jo em vaig llançar al marge. El cérvol no va poder evitar estampir la Núria i fer-la giravoltar mentre ell guimbava per arribar a la feixa que quedava a sota del corriol. Els gossos, lladrant, li van saltar al darrere.

Amb la Núria ens veiem poc. Per això, quan aconseguim trobar l’encaix de les agendes, volem aprofitar molt el temps. «Aprofitar el temps» és, em sembla, el desig d’alentir-lo. I caminar, frenar el ritme dels desplaçaments, és una bona manera de fer-ho: aleshores, la densitat del pas del temps es percep més espessa que no pas viatjant a través d’altres mitjans. Sigui com sigui, els viatges, caminant o sobre motor, més lluny o més a prop, ens empenyen a deixar llocs propis i coneguts per arribar o travessar nous horitzons. Irremeiablement, cada viatge ens porta vivències singulars (com l’envestida d’un cérvol), que ens enfronten a nosaltres mateixos i a les nostres pors; a la fugida (llançant-nos daltabaix d’un marge) o a la protecció de muralla (quedant-nos immòbils davant de la novetat).

Al Petit tractat sobre la immensitat del món, Sylvain Tesson escriu: «No és perquè m’agradi patir que faig servir les soles de les meves sabates, sinó perquè la lentitud m’ensenya coses que la velocitat m’amaga.» Ell parla, en aquest cas, de la velocitat del trajecte, però el cert és que caminar també calma el ritme interior de cadascú fent aflorar allò que les presses tapen i descobrint-nos nous recorreguts interiors.

Caminar esdevé, doncs, un desplaçament exterior i, alhora, un viatge interior. En tots dos casos, sembla que més que la fita, el cim o el destí, l’important és el recorregut que fem per arribar-hi. D’això, L’estilita, l’home que es va enfilar dalt d’una columna per viure-hi durant mesos, n’és un gran exemple. «Sabia més i creia menys, sentia més i pensava menys», diu Uri Costak.

Tanmateix, els darrers anys, amb la simfonia dels viatges low cost, les «ofertes d’última hora» i l’«avió fàcil», afegit a la moda del running i el training, aquesta importància del trajecte en si ha perdut valor. El que compta ara és, sobretot, el destí. Hi ha cua a la Pica d’Estats, al Montseny i a l’Everest. I hi ha moltes persones disposades a travessar mars, oceans i continents sencers per atapeir-se entre altres turistes en algun punt des d’on es faran fotos que s’afanyaran a penjar a les xarxes abans d’arribar a la següent destinació. Ens cal arribar a lloc i fer-ho ràpid. És una banalització del viatge i, com a conseqüència, la dessacralització dels espais. Tenim la percepció que ens falta temps: el temps just per fer la fotografia.

«No ens desplacem només geogràficament, també ho fem cap endins»

Diàleg entre

Halil Barcena: És doctor en filologia i islamòleg especialitzat en sufisme. Des de 1988 dirigeix l’Institut d’Estudis Sufís. Ha traduït poesia àrab i persa i ha publicat diversos llibres. Viatger incansable, ha visitat les tres principals ciutats islàmiques: Jerusalem, Medina i la Meca.

Rubèn Jordan:  És fisioterapeuta i professor de ioga i marxa nòrdica. Treballa com a fisioterapeuta en una escola d’educació especial. Al llarg de la seva carrera, el cos, el moviment i la natura han estat els eixos del seu camí.

Viatjar no és només desplaçar-se. Els éssers humans, des que tenim ús de raó, ens hem mogut amunt i avall, buscant menjar, descobrint, explorant. L’escriptor Cesare Pavese deia als seus diaris que «viatjar és una brutalitat: t’obliga a confiar en els estranys i a allunyar-te de tot allò que t’és familiar i confortable, res no et pertany, llevat de l’essencial: l’aire, la son, els somnis, el mar, el cel, i tot tendeix a l’eternitat o al que ens n’imaginem». Per parlar d’aquesta eternitat i del viatge exterior i interior, m’he citat amb Rubèn Jordan, fisioterapeuta, i Halil Bárcena, director de l’Institut d’Estudis Sufís, tots dos caminadors interiors i exteriors. Ho fem en un dels llocs de recolliment més especials de Barcelona, el Temple d’August, dins la seu del Centre Excursionista de Catalunya, perquè m’expliquin com encaren aquesta doble vessant del viatge en els temps de la hiperconnexió geogràfica

Pelegrinar

El camí de tot pelegrí es dirigeix a un lloc sagrat exterior i parteix d’un lloc sagrat interior: el seu propi cor. És el cor el que escull el terme exterior vers on encaminar-se.

Sense llibertat ni escolta del cor no hi ha pelegrinatge. Hi haurà algun tipus de desplaçament, però no serà pelegrinatge encara. Esdevindrà pelegrí aquell o aquella que senti la crida sagrada que ho converteix tot en escolta i en aprenentatge, a través d’un mateix, malgrat un mateix i més enllà de si mateix.

El pelegrí no és un rodamon ni és nòmada. Si bé viu la incertesa dels camins concrets que haurà de recórrer, el que no és incert és el motiu del seu moure’s ni és incert el terme del seu camí, encara que el desconegui.

Com més camí farà, més s’adonarà que cada passa és sagrada, perquè apropa el lloc intern a l’extern fins a unir-los del tot.

El camí que avança per fora al mateix temps es desplega per dins. El destí exterior és un pre-text d’un altre text que el pelegrí ha d’aprendre a desxifrar en el seu interior. El paisatge de l’ànima es revela a través del paisatge exterior i dels esdeveniments que li van sortint al pas i que el van traspassant.

Cada camí conté el seu terme, i el seu terme és el seu origen. Quan el pelegrí arriba allà on acaba el camí, arriba allà on precisament comença.

I és que, en la vida humana, tot acabament és un inici, perquè aquesta és la nostra condició d’homo viator, éssers en camí. Quan pensem que hem arribat, no hem fet res més que començar.

En veritat, ¿què és inici i què és final? La nostra vida no és lineal, sinó que avancem en espiral, aparents repeticions que no ho són, perquè el que vivim sempre és nou i la repetició és impossible. Cada pas que fem, cada esdeveniment que vivim, cada persona que trobem, deixa un pòsit d’experiència que sosté i nodreix el pas següent.

La culminació de tot pelegrinatge és descobrir que la vida mateixa és el santuari vers on ens encaminàvem. Caminar de manera sagrada és el que permet que es descorri el vel que ho amaga.

Cap viatger no torna

l viatge més extraordinari i inquietant és potser el que fem quan s’acaben els dies. El monòleg més famós de Hamlet, el que arrenca amb «To be or not to be», «ser o no ser», té com a tema central aquest viatge. D’entrada, amb «To be or not to be» el príncep de Dinamarca es planteja la conveniència o no d’existir, de ser. Però aviat el monòleg passa a centrar-se en el que hi ha després de la mort, definida com «el territori inexplorat, del confí del qual | cap viatger mai no torna» («The undiscovered country from whose bourn | no traveller returns»). Pot ser que en aquest territori simplement dormim, i no passi res de res, però també pot ser que somiem, i no sabem, ai, què ens trobarem en aquests somnis: «perquè en aquest somni de la mort quins somnis poden venir […] ens ha de fer respecte» («For in that sleep of death what dreams may come […] | must give us pause»). Així que la qüestió acaba sent si el viatger té o no somnis quan travessa aquest territori, si l’ull de la ment («mind’s eye», en l’expressió que apareix sis escenes abans) segueix obert: si l’ull de la ment, pròpiament, hi és o no hi és.

Però Hamlet ja ens ha donat a entendre, en el primer acte, que l’ull de la ment segueix d’alguna manera actiu. A Hamlet se li apareix l’esperit del seu pare, recentment traspassat, per dir-li que en realitat ha estat assassinat i per fer-li saber qui n’és culpable. El príncep de Dinamarca, tan indecís en altres qüestions, troba que la ment pot tenir algun tipus de continuïtat després de la mort, en aquest territori inexplorat del que «cap viatger mai no torna». Ara bé, com a mínim un testimoni d’algú que havia fet aquest viatge era conegut en els cercles cultes, perquè ocupa el lloc més destacat de l’obra més notable del filòsof més influent d’Occident. Em refereixo a la conclusió de La República de Plató. Allà Sòcrates exposa el testimoni d’Er, un guerrer mort en combat que va despertar dotze dies després, l’alba del dia que anaven a cremar el seu cos encara incorrupte, i va relatar que se l’havia fet tornar a aquest món per tal que expliqués el que havia viscut. En mitja dotzena llarga de pàgines brillants, Plató, per boca de Sòcrates, aprofita per explicar que el que fem i com som en aquest món repercuteix en el que viurem després de la mort. També explica que l’elecció més important és la de la nova vida que viurem, perquè, llegim en aquest monument de la filosofia clàssica, cadascú escull (sovint, ai, precipitadament) la vida que li tocarà viure. Les pitjors són les vides plenes d’egoisme, sobretot les dels tirans; les millors, les vides plenes de saviesa. I Plató remarca la importància d’investigar i aprendre («ζητητὴς καὶ μαθητὴς», «zētētēs kai mathētēs») com escollir la vida més propícia, la vida que forneix, diguem-ne, el millor karma.

El salt a Orient no és ociós, perquè Plató sembla demanar per a aquest viatge una detallada guia com el Bardo Thodol tibetà, que seria concebut més de mil anys després per Padmasambhava i donat a conèixer sis segles més tard encara per Karma Lingpa. El Bardo Thodol, text fonamental de la tradició Nyigma, és popularment conegut com «El llibre tibetà dels morts», però el que el seu títol significa és ’Despertar per l’escolta en l’interval’. Aquest interval (bardo) és l’estat intermedi entre una vida i la següent (el «territori inexplorat» que esmenta Hamlet), però es pot aplicar a tota transició, inclòs l’interval entre un instant i el següent. Els tibetans consideren el Bardo Thodol «l’elixir de tots els ensenyaments», i des de fa segles el llegeixen a l’oïda dels moribunds i dels que acaben de morir per ajudar a guiar-los en aquest viatge. La frase que més sovint es reitera com a guia per a aquest viatge és «no tinguis por».

¿Què en podem dir, de tot això, vint-i-quatre segles després de Plató, dotze segles després de Padmasambhava, quatre segles després de Hamlet? Evidentment, tot això és incompatible amb la visió materialista de la vida i del món que des de fa temps s’ha imposat en la ciència i en els continguts educatius. Però la visió materialista, per molts miratges tecnològics amb què ens pugui enlluernar, és profundament incompleta: no ens ensenya a viure i només explica una petita part de la realitat. I és tan inconsistent que no té la més petita idea de com explicar el fet més immediat de la nostra existència: la consciència.

Però la bona ciència ha d’abandonar els seus pressupòsits cada vegada que troba evidències inesperades. I resulta que avui hi ha milions de persones que s’han acostat al llindar de la mort (en situacions d’aturada cardíaca, coma i altres), o que fins i tot han començat el viatge i, gràcies als avenços de la ciència mèdica, han tornat.

Algunes d’elles desperten recordant experiències insòlites que un nombre creixent d’investigadors anomena
near-death experiences («experiències properes a la mort», tot i que també poden produir-se davant una situació de perill i en altres situacions límit). Tenim milers de casos documentats per psiquiatres, cardiòlegs i altres professionals de la major credibilitat que mai no haurien imaginat que aquest fenomen fos possible.
La majoria de persones que viuen una experiència propera a la mort es troben en estat de mort cerebral, amb un electroencefalograma pla, per la qual cosa, teòricament, no haurien de tenir cap mena d’experiència o de consciència. Però «recorden» fets que van succeir a la sala després de la seva mort clínica. Encara més sorprenent és el fet que persones cegues de naixement descriguin el que succeïa al seu voltant després de la seva mort clínica, inclòs l’aspecte físic de metges i infermeres, i els colors i els detalls de la seva roba. De la mateixa manera, les persones sordes descriuen el que es deia al seu voltant.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Joan Vilaplana

Un lloc per fer silenci

Allà on se senti el fluir cíclic de l’aigua

Un moment sagrat

En despertar, quan arriba el silenci profund de la nit per inaugurar un temps nou

La paraula que m’agrada més

Totes, si el to és l’adequat

Què m’indigna

La frivolitat del materialisme

Què em motiva

Caminar pel bosc i mirar els horitzons

Una lectura que m’ajuda  

Shakespeare

Una música 

Bach, Beethoven i Mahler. En les seves obres és on millor puc intuir la condició divina, la humana i la còsmica, respectivament

Una olor agradable

La fusta

Un lema que m’inspira

«El millor pla és no tenir pla»

Déu?

Imaginar la condició divina és el desafiament que més ens humanitza

Una imatge 

La foscor de la imatge del que no té imatge

Un do/habilitat que posseeixo

Molta paciència

Un mestre

Zhuangzi, una espècie d’anarcotaoista que va esdevenir el més savi de la Xina

La mort és…

El gran mirador de la vida des del qual podem comprendre-la

El meu desig profund

Que sapiguem conjugar humanitat i natura novament

Compte enrere

L’Elionor tenia | catorze anys i tres hores | quan va posar-se a treballar. | Aquestes coses queden | enregistrades a la sang per sempre. | Duia trenes encara | i deia: «sí, senyor» i «bones tardes». […] L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia | predicció de les dones, | va créixer, es va casar i va tenir fills. | El gran, que era una noia, | feia tot just tres hores | que havia complert els catorze anys | quan va posar-se a treballar. | Encara duia trenes | i deia: «sí, senyor», i «bones tardes».

Vaig aprendre de memòria aquest poema de Miquel Martí i Pol i el vaig recitar davant de tot l’institut quan devia tenir, més o menys, l’edat de l’Elionor. M’agradava perquè em recordava la meva àvia i perquè, malgrat la duresa del relat, la descripció em transmetia seguretat. En un moment en què ja es començava a tenir la sensació generalitzada que tot s’accelerava, que els trens es perdien i que l’arròs es passava, imaginar un horitzó immutable m’era muralla i refugi.

Cada vegada més, ens hem trobat mesurant el temps que ens queda per arribar a qualsevol lloc o per accedir a qualsevol cosa, colgats de rellotges, agendes, Google calendars i alarmes al mòbil. Cronometrem i calculem un temps inventat pels humans cada vegada menys compassat amb els cicles naturals que hem esgavellat.

Vivim immersos en el compte enrere d’un món que s’acaba i del qual, a hores d’ara, no s’espera un futur millor. L’horitzó l’imaginem apocalíptic o utòpic. L’apocalipsi a la qual ens condemnen les catàstrofes naturals, el capitalisme ferotge i les seves guerres. O la utopia d’un món feliç a la qual ens portaran els robots, la tecnologia o el descobriment d’altres planetes on habitar.

La filòsofa Marina Garcés ens diria que ella hi creu ben poc, en aquest tipus de relats. Que, de fet, aquests relats només deixen lloc a la reacció davant de situacions en temps de termini. Ella proposa la il·lustració radical, en la qual, entre altres coses, el que cal fer és combatre les incredulitats del propi temps. Cada temps té les seves, de credulitats, i una de les nostres és creure’ns constantment que tot s’acaba.

Tant la condemna que estem alimentant (ambientalment, per exemple) com la salvació que posem en mans de la tecnologia o dels déus ens distancien de treballar la confiança en l’espècie humana, en nosaltres. I ens allunyen de la certesa que després d’un horitzó sempre n’hi ha un altre.

«L’espècie humana té un cicle i s’ha d’acabar extingint»

Diàleg entre

Carme Jordi: És doctora en física. El seu àmbit de recerca és la caracterització física d’estrelles i cúmuls estel·lars, basada en observacions des de la Terra i des de l’espai. Ha participat en missions espacials com Hipparcos i Integral, i actualment és al projecte Gaia de l’Agència Espacial Europea (ESA).

Oriol Quintana: És doctor en humanitats. És autor de diversos llibres que configuren una filosofia inconformista i crítica, no només davant el productivisme del model tecnocràtic de la nostra societat, sinó també davant aquelles filosofies espiritualistes que, mirant de compensar-lo, no fan sinó servir la mateixa mentalitat. 

Sempre que pensem en la fi del món, ens imaginem meteorits gegants que impacten contra la Terra, grans catàstrofes naturals i diluvis. Ja fa anys que observem que el món tal com el coneixem està experimentant un canvi, no només climàticament, sinó també en els àmbits social i de pensament. ¿Pot ser que aquesta transformació ens estigui acostant cada cop més a alguna cosa semblant a un final? ¿De què parlem, quan parlem de la fi del món? Per saber-ne una mica més, m’he trobat amb la catedràtica d’astronomia Carme Jordi i el pensador Oriol Quintana, per intentar conjugar ciència, mitologia i ètica en aquesta narrativa canviant de l’apocalipsi.