La mort sempre va acompanyada de dol. Familiars, amics i coneguts s’acomiaden i es desaferren del seu ésser estimat amb rituals i records que els acompanyaran tota la vida. ¿Què passa, però, quan la mort és voluntària, per poder morir dignament? ¿I què passa quan la mort és sobtada en forma de suïcidi, tant si la víctima ha comès temptatives prèvies com si no? Tot i ser formes de morir totalment oposades, tenen punts en comú. Determinades opcions polítiques i morals les consideren morts indesitjables, cosa que afecta el dol del seu entorn familiar. Alhora, una forma de mort digna és l’anomenat suïcidi assistit —aquella persona que demana ajuda per morir, però no vol ser ella qui realitzi l’acció; un terme que grinyola als que han viscut un suïcidi de prop. La Isabel i la Cecília dialoguen sobre el dol, el sentiment de culpa i el qüestionament social en una conversa pausada i reflexiva enmig del silenci del cementiri del Poblenou. 

Isabel Alonso: Activista antifranquista i de les lluites veïnals a València, professora d’Història i, d’ençà de la jubilació, una de les veus més reconegudes de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD), que va presidir entre el 2016 i el 2020, un període clau en la preparació de la llei de l’eutanàsia que es va aprovar el 2021. 

Cecília Borràs: Psicòloga i, arran de la mort per suïcidi del seu fill, impulsora del moviment d’associacions de supervivents del suïcidi (terme que s’aplica als familiars i a l’entorn social de les víctimes). El 2012 va fundar Després del Suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS), que presideix des de llavors. 

***

La mort és un tabú, però ¿ho és menys que anys enrere? 

Cecília Borràs: Parlar del suïcidi mai ha estat fàcil. Abans hi havia tabú i càstig moral. No permetien enterrar en cementiris les persones que havien mort per suïcidi perquè eren considerades pecadores. Era un estigma i un tabú també per a la família. L’Església no en va permetre l’enterrament als cementiris cristians fins al 1983. Afortunadament, avui la societat està disposada a parlar de la mort. Potser mai hi ha hagut tants llibres sobre la mort orientats al públic infantil com ara. S’ha de parlar de la mort de manera sana perquè, al cap i a la fi, forma part de la vida. No la podem obviar ni com a persones ni com a societat. En el cas concret del suïcidi, durant els quinze anys que hi porto implicada, he vist com hem avançat i com ara s’entén que parlar del suïcidi no és fer-ne apologia. 

Isabel Alonso: Els llibres Adeu, vida meva, de Ramon Camats, i O no ser, a cura d’Oriol Ponsatí-Murlà, recuperen el debat sobre la llibertat davant de la mort que ja havien plantejat els filòsofs clàssics. Sòcrates tenia l’opció d’anar a l’exili, però va triar el suïcidi, per exemple. És un debat que havíem perdut i que l’associació DMD ha tornat a posar sobre la taula, especialment parlant d’eutanàsia per a persones que pateixen una malaltia greu incurable. Si superem el tabú, tot és més fàcil. Hi ha familiars de persones que han mort per eutanàsia o suïcidi mèdicament assistit que expliquen que han estat morts bones. 

AMÈRICA DEL NORD

1. LA GENERACIÓ Z ABRAÇA LA RELIGIÓ

Segons un informe del Pew Research Center, els homes de la generació Z (nascuts entre el 1997 i el 2012) són més religiosos que els homes millennials i que… les dones de la seva generació. Van més a l’església que les generacions anteriors, tenen més interès a formar una família i procrear, i troben en l’Església una aprovació que perceben que se’ls ha negat. ¿Busquen l’escalf de la comunitat, després de la pandèmia i la despersonalització de les xarxes socials? 

Els temps canvien, en molts aspectes. Si històricament les dones han tendit a ser més religioses que els homes, sembla que en l’actualitat aquests rols podrien intercanviar-se i que el canvi podria ser degut a la distància ideològica creixent entre els gèneres de la generació Z. També segons el Pew Research Center, el declivi cristià dels Estats Units, una constant de les últimes dècades, està retrocedint. I això no és tot: a dia d’avui, la Intel·ligència Artificial ja escriu sermons religiosos arreu del món i en diverses llengües. Alguns xatbots són BibleAI, QuranGPT o Buddhabot, i, per tant, les últimes tecnologies han irromput a l’islam, al cristianisme i al budisme.  

Com que, de tant en tant, a la universitat fem coses maques, permeteu que us recomani un llibre impulsat des del grau d’Humanitats de la UAB amb el suport de la Facultat de Filosofia i Lletres i coordinat per estudiants. La publicació duu per títol El jardí: presentar i representar (Anem Editors, 2022). Es tracta del resultat de les ponències del Seminari d’Humanitats i Cultura Visual on diferents especialistes aborden la noció de «jardí» des de perspectives literàries, filosòfiques i artístiques. Per exemple, Jaume Mensa parla del jardí d’Epicur com a heterotopia —com a espai simbòlicament transformador, en termes de Foucault—, però també com a espai concret, útil i agradable: una filosofia de «l’ara i l’aquí». Maria Mercè Compte també reflexiona sobre el jardí com a «límit» —el jardí clos del Càntic dels càntics de Salomó, que preserva la vida i allò més sagrat; el jardí com a topos real i ideal alhora.  

«¿Veus aquest home que t’ha rentat i guardat les sabates? Doncs és un empresari molt important», m’explica Gagandeep Singh Khalsa quan sortim de la Joraghar, l’avantsala del temple on et fan descalçar, rentar-te els peus i cobrir-te el cap. Som a la Gurdwara que els sikhs tenen a Sant Adrià de Besòs, a tocar de les Tres Xemeneies. Es tracta d’un espai immens organitzat al voltant de dues grans sales: un menjador on tothom seu a terra, amb les parets empaperades de màrtirs i presos polítics, i la sala dels ritus, on es fan les classes i els oficis. 

«Deixa anar tot allò que t’impedeix descobrir el veritable tresor de la vida, no t’ho deixis perdre…» Aquesta invitació és molt present a les diverses tradicions de saviesa. Basta recordar aquelles paraules de Jesús: «Si vols trobar la perla d’incalculable valor, si vols obtenir el tresor amagat al camp, has de vendre-ho tot» (Mt 13,44-46), tot apuntant a una descoberta que allibera, que és patrimoni de tot ésser humà, però que té un preu. Descoberta del que la realitat és i som: pur misteri inefable, infinitament valuós, bategant arreu… Al preu de desempallegar-se d’allò que no és. 

L’accés massiu i democràtic a certes eines de producció cultural ha tingut una conseqüència principal: persones i col·lectius històricament sense veu ara disposen de micròfons i càmeres. Ara bé, també ha portat saturació comunicativa: qui no té un pòdcast té un patreon; fotografies, textos, cançons i missatges inunden la vida quotidiana i sovint la converteixen en la Babel de la confusió de les llengües. A més, un cop l’oferta ha obturat les capacitats del consumidor, la majoria optem, de manera involuntària, per fixar-nos en la novetat més sorollosa, a veure qui estripa més que l’altre, etcètera, fins al punt de confondre, massa vegades, la vehemència i els exabruptes, l’assassinat dels antecessors i la constant descoberta del Mediterrani amb la qualitat, la genuïnitat. Finalment, la sobreabundància de continguts ha agusat la selecció natural de les espècies artístiques, i, per tant, quan algú destaca, qualitativament, és perquè és bo. Aquest és el cas, penso, del duet Tarta Relena, nascut l’any 2016 de la intel·ligència i la sensibilitat de Marta Torrella (estudis de Filosofia i grau de Musicologia) i d’Helena Ros (grau i màster en Lingüística). 

A principis del segle XX, en plena eclosió de personatges femenins posseïts per la gelosia, Hugo von Hofmannsthal i Richard Strauss ens presenten una dona que encarna el desaferrament amorós  

«Estic gelós del zèfir errant, | que juga amb la teva cabellera, amb el teu vel; | fins i tot, del sol que et mira des del cel, | fins i tot, del riu en què t’emmiralles.» Amb aquesta desconfiança còsmica, expressa la seva gelosia un pagès suís del segle xviii, Elvino, el tenor protagonista de l’òpera de Vincenzo Bellini La sonnambula (1831). La citació ens serveix per exemplificar la caracterització convencional de l’enamorat en l’òpera, un gènere teatral que dramatitza gairebé sempre conflictes amorosos. Des dels seus inicis al segle XVII fins al segle XX, tant si el seu amor és correspost per la protagonista femenina, com sol passar als tenors, com si, per contra, són objecte del seu rebuig, que és el destí freqüent dels barítons i baixos, les figures masculines experimenten en el decurs de l’acció violents atacs de gelosia, de vegades amb fonament real, però també prou sovint de manera injustificada. 

En Beethoven, tot sembla agermanar-se amb el vendaval, amb la força creadora que va sempre endavant, imparable, inexorable. Es diu d’ell i de la seva obra que són el paradigma del trencament, de la revolució, de l’alliberament. Beethoven és qui estripa els servils estreps del compositor lligat a l’Església o a l’aristocràcia; qui rebenta les costures de les formes clàssiques, hipertrofiant-ne cada racó; qui desmanega a plaer la lògica de les modulacions harmòniques; qui porta els instruments a l’extrem, convertint el piano en orquestra, fent xisclar els violins, omplint les simfonies i obertures de ressons pastorals i bandes militars…

Es diu sovint, també, que tot plegat fa de Beethoven el primer compositor modern. I és cert. Però no només això: fou un visionari que també va fer el gest decidit de mirar enrere amb la mateixa potència amb què ho feia endavant. Mirà cap a Bach (com ja havia fet Mozart, poc abans), cap a Händel (a qui considerava el més gran dels compositors), cap a Gluck (amb la seva única i dificultosa aventura operística, amb el Fidelio)… I, més enrere encara, cap a la polifonia renaixentista i el cant pla: aquella emotiva austeritat de la Canzona di ringraziamento offerta alla divinità da un guarito, in modo lidico del Quartet de corda, opus 132; la marmòria homofonia de l’Andante maestoso del darrer moviment de la Novena simfonia, op. 125 —«Seid umschlungen, Millionen!» (‘Abraceu-vos, oh, milions!’)—, i, sobretot, en la Missa solemnis.

Diògenes de Sinope, nascut a Grècia l’any 400 aC, va ser un filòsof que rebutjava les riqueses i els béns materials, és a dir, que ni tenia ni volia res. La síndrome que s’ha batejat amb el seu nom, curiosament, vol dir exactament el contrari. En parlo amb la psicoanalista Mercè Collell, que em demana que citi un poema (d’autor desconegut) que hi ha al Museu de l’Holocaust de Buenos Aires: «Els Objectes | són portadors d’informació | i de significat. | Els Objectes | en la seva eterna materialitat | expliquen el que la memòria | no vol | o no pot recordar. | Els Objectes ens expliquen | el que les paraules | —moltes vegades— callen.» 

M’atreveixo a dir que el desaferrament és una de les idees que més associem a les religions orientals. I, tot seguit, no puc sinó assenyalar que tota l’afirmació anterior és un niu de malentesos. 

Primer, perquè anomenem «religions» a tradicions que poc tenen a veure amb els nostres monoteismes abrahàmics; és a dir, que, entre altres coses, no han viscut la divisió històrica entre ciència i religió, entre raó i fe. Després, perquè l’etiqueta d’«orientals» parteix d’una projecció més d’aquesta banda del planeta que engloba tot allò que ens és «altre».  

El malentès que ens ocupa avui, però, és un altre: el del desaferrament. Si esteu llegint aquestes línies a Dialogal, és perquè un dia, prou fortuïtament, la seva directora em va sentir intentant aclarir aquest terme. Espero fer-ho millor aquí que en aquella conversa. 

Urgeix capgirar la direcció civilitzatòria que vam emprendre fa segles. Allò que va ser considerat un avenç per a Occident va significar la devastació per a la majoria dels altres pobles del planeta. I continua sent-ho. Devastació dels altres i de nosaltres causada per nosaltres mateixos.   
(més…)

Pep Divins (Llobera, 1951) és lector, pastor i poeta, en aquest ordre, i «un porc més del ramat d’Epicur» segons el mateix Pep. S’ha passat quaranta anys fent de pastor. Ha hagut d’engegar cada dia el ramat, diu. La paraula «engegar» creu que l’anomena diàriament. «En lloc de dir ‘adeu’, me’n vaig a engegar», rebla.