La seva llibertat és el progrés de tots. Periodista i activista pels drets humans: en el cas de Carme Vinyoles, són dues cares d’una mateixa moneda. Fa deu anys va cofundar l’associació Valentes i Acompanyades, que ajuda les nenes i les dones que es veuen forçades a casar-se. La feina constant i perseverant que fan ha permès que a Catalunya es presentés, el 2020, un protocol per a la prevenció, la detecció i la intervenció en el matrimoni forçat. L’objectiu és que cap dona que viu a Catalunya en sigui víctima.

¿Què és el matrimoni forçat?

És una de les més terribles vulneracions dels drets humans que pateixen les nenes, adolescents, joves i dones de molts països del món. No deixa de ser una forma de violència masclista que es produeix sota l’empara de la privacitat familiar i amb la cooperació de l’entorn que segueix la mateixa tradició, cosa que deixa les víctimes en una situació de forta vulnerabilitat i indefensió.

¿Hi ha dades sobre la prevalença del matrimoni forçat?

Sabem que afecta molt més les nenes que els nens. De fet, la taxa de matrimoni infantil dels nens equival a una cinquena part de la de les nenes. Segons dades de les Nacions Unides, en aquest moment hi ha al món 900 milions de dones que han estat casades abans de fer els 18 anys, de les quals el 50% van ser casades abans de fer els 15.

¿És un problema que podríem resoldre endarrerint l’edat legal d’accés al matrimoni?

Estem parlant d’un tema que defuig l’àmbit de la legalitat. Endarrerir l’edat d’accés legal al matrimoni és un pas endavant, però no és tan efectiu com sembla, ja que estem parlant d’unions que es produeixen en l’àmbit familiar i comunitari (en la família extensa), on hi ha prou força per escapar-se dels requisits legals, ja que de vegades es practica en poblats on l’Estat pràcticament no hi arriba. Són llocs on mana la tradició, una tradició antiga i molt arrelada que cohesiona el grup.

¿Els matrimonis són entre membres de la mateixa família?

Sí, en alguns casos. Els pares són els que escullen el marit per a la filla i sovint busquen entre els oncles, ja siguin de la família directa, de la família extensa o, com a mínim, del mateix grup ètnic. I això ho fan perquè reforça la identitat de grup.

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Som a Tarragona, el 15 de desembre del 2023, quan fa dos mesos de l’inici del conflicte de Gaza, el 7 d’octubre. L’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional planteja una taula rodona amb el títol «Fent camí cap a la pau». És un diàleg entre Jorge Burdman, professor de cultura hebrea; Muntsa Castellà i Olivé, instructora budista; Ahmed Maruf, metge i activista palestí, i Francesc Torradeflot, expert en diàleg interreligiós. El modera Clara Fons i Duocastella, sociòloga de les religions.

Jorge Burdman        

És professor de cultura hebrea i director del departament de Diàleg Interreligiós de la Comunitat Israelita de Barcelona. També és membre del Grup de Treball Estable de Religions (GTER).

Muntsa Castellà i Olivé      

És traductora i editora de textos budistes. També és instructora de meditació, cofundadora de la Coordinadora Catalana d’Entitats Budistes, presidenta de Sakyadhita Spain i directora del Festival de Cinema Budista de Catalunya.

Ahmed Maruf

D’origen palestí, és activista pels drets humans. És doctor en estomatologia, expresident de l’Associació de Metges Hispanopalestins a Espanya i expresident de la comunitat de metges hispanopalestins a Madrid.

 Francesc Torradeflot

És doctor en teologia, llicenciat en Història de les Religions i en Filosofia. És professor i investigador del Centre d’Estudis de les Tradicions Religioses. Fundador i director d’AUDIR fins el 2021. És coordinador de la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós.

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, es va crear la UNESCO, la qual, en el Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides, estableix que les guerres neixen de les ments humanes i que, per tant, és a la ment dels homes on cal construir els baluards de la pau. ¿Les religions són portadores de recursos per fomentar la pau?

Francesc Torradeflot: Si bé la història ens ensenya que alguns conflictes, tot i no haver estat provocats per les religions, sí que han estat alimentats per aquestes, alhora sabem que les tradicions religioses, els seus textos sagrats i les persones sàvies són testimonis de pau. De fet, la UNESCO diu que la literatura sagrada de totes les religions és patrimoni cultural de tota la humanitat, fins i tot dels que no són religiosos. Són textos que ens aporten una saviesa imprescindible i no podem viure com si no existissin: són una ofrena de les religions a la humanitat. Per altra banda, les religions ofereixen tècniques per treballar l’harmonització interior, així com la unió i la pau amb els altres. Hi ha un discurs ètic, una moral comuna, de totes les religions que duu un missatge com aquest, per exemple: «No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.»

Ahmed Maruf: Totes les religions han de coexistir de manera pacífica i civilitzada. Sovint el problema no és la religió, sinó la manipulació que se’n fa, per exemple, per part dels grups extremistes islàmics.

Jorge Burdman: La paraula Torà significa ‘educació’ i, per tant, aquest text sagrat és un llibre educatiu per a tota la humanitat. A la Torà, hi ha dos moments clars en què es fa referència a la pau. Un és el moment en què el poble hebreu és al desert, ha sortit de l’esclavitud cap a la llibertat i ha d’aprendre a viure en llibertat després de tres-cents anys d’esclavitud. El líder, Moisès (en àrab, Musa), tenia el rol de liderar. El seu germà, Aaron, era el sacerdot, i s’ocupava de la part espiritual. El poble estimava Aaron més que Moisès. «Aaron estimava la pau i perseguia la pau.» Els jesuïtes tenen una expressió similar: «Estima la pau i busca-la.» En aquests referents (Moisès i Aaron) veiem la diferència entre un lideratge sociopolític i un lideratge espiritual.

En segon lloc, la Torà ens ensenya una cosmovisió sobre la pau en el setè dia, del qual es parla com d’un dia de meditació, de descans, de no treball, que en el judaisme és el dissabte; en el cristianisme, el diumenge, i en l’islam, el divendres. Aquest és un dia de contemplació de la natura, en què tampoc no es pot fer treballar els animals ni el camp i aprenem del repòs, de la serenitat. Després de tres mil anys, encara no hem après a contemplar, a respectar i a gaudir aquesta natura comuna a tots els éssers humans.

Muntsa Castellà: És impossible que l’essència de les religions generi guerres; les guerres neixen de les ments humanes i cal que s’aturin a partir de les ments dels humans. La persona és el nucli per on ha de passar el canvi i evitar els conflictes. Cal una transformació interior, de veritat, i les religions aporten aquesta dimensió espiritual que cal preservar com a llegat de saviesa. Cada dia, des que ens llevem fins que anem a dormir, cal que mirem dins nostre i revisem si estem cultivant la pau interiorment.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Fa dotze anys, l’Assemblea Nacional Catalana va organitzar a diverses ciutats alemanyes unes jornades per parlar del conflicte entre Catalunya i Espanya. Eren uns debats en què participàvem tant catalans instal·lats a Alemanya com alemanys relativament sensibles a la causa catalana. Aviat em vaig adonar que entre tots nosaltres hi havia un pacte tàcit: mentre parlàvem constantment d’independentisme català o de republicanisme català, el terme «nacionalisme» havia quedat bandejat dels diàlegs. Ara bé, sense el nacionalisme català no s’entenia què hi fèiem, tants catalans a l’estranger parlant de Catalunya sota un sol de justícia.

Un dia, tipa d’un debat bizantí sobre el respecte al constitucionalisme, i tipa de les insinuacions més o menys malicioses d’un dels ponents alemanys, vaig dir que els catalans no havíem exterminat set milions de persones en nom de cap superioritat nacional i que, per tant, «els perills del nacionalisme», com deia ell, eren relatius al tipus de nacionalisme del qual parléssim. Llavors es va fer un silenci espès. Hi va haver un moment de tensió (de molta tensió), però vaig tenir la sensació que posar aquella veritat històrica sobre la taula servia per a moltes coses. En primer lloc, per verbalitzar el que molts catalans pensaven des de feia estona però no gosaven verbalitzar. En segon lloc, per desestigmatitzar la idea de nació i poder parlar de política des d’una perspectiva catalana, que era el que havíem anat a fer. Sobretot, però, vaig veure que abordar les realitats de fons, per incòmodes que fossin, servia per discutir amb més honestedat i avançar per trobar solucions o, com a mínim, consensos.

L’episodi em va ensenyar que revelar el fons dels conflictes és l’única manera de començar a resoldre’ls. Això és el que fa Lurdes Casanova en aquestes pàgines, quan diu a la periodista Gemma Ventura que l’Església catòlica ha promogut una idea de la dona obedient i servicial per motius totalment aliens al missatge evangèlic. O Moussa Bourekba, en un reportatge sobre el conflicte dels conflictes, la guerra entre Palestina i Israel. És possible que alguns lectors no se sentin còmodes amb la perspectiva de Bourekba, però és un article que verbalitza realitats històriques que estan a la base de les discussions geopolítiques detallades, tan habituals en els nostres dies.

L’activista Gabriela Serra ens diu que hi ha tants conflictes perquè debatem poc. Aquesta afirmació és la raó per la qual existeix Dialogal, que amb aquest número tanca una etapa sota la direcció de Clara Fons i Duocastella. El que va començar sent uns quaderns dedicats de manera exclusiva al debat interreligiós, i que, gràcies a la bona feina de la directora, va endinsar-se en la pedagogia i l’ecologisme, volem que a partir d’ara també sigui una revista de cultura permeable a l’esperit. Llengua, història, pensament, literatura. Tot, amb una mirada espiritual que ens ajudi a revelar el fons de les ànimes, que és alhora el fons dels conflictes.

Lurdes Casanovas em diu que és «una dona feminista que viu la fe amb contradicció». Forma part del col·lectiu Alcem la Veu, que «va néixer el 2019 per donar visibilitat a les dones dins l’Església». Quedem davant la parròquia de Sant Felip Neri, a Barcelona, un lloc que m’explica que és simbòlic: «He volgut quedar aquí pel valor històric que té, perquè em fa pensar en les dones que ens han precedit: les nostres mares, les nostres àvies; a totes els devem la reivindicació que ara estem fent.»

¿Quines discriminacions viu la dona a l’Església?

Per haver nascut dones sovint no hi tenim ni veu ni vot: no podem votar els òrgans de poder dels bisbats o del Vaticà, no podem ser ordenades sacerdotesses ni diaques, ni rebre formació seminarista. Tot això s’ha anat cronificant al llarg de la història: és per això que diem prou al masclisme de l’Església.

A Jesús ja li va tocar transgredir les normes d’una societat patriarcal. No ha canviat gaire res.

Ell no discriminava entre home, dona, jueu, negre, blanc; tractava tothom igual. Però, com que els textos de l’Església han estat interpretats per homes i són ells els que han predicat, el missatge s’ha anat desviant.

¿Reivindiqueu que una dona pugui fer de mossèn o de papa?

Si ho vol, sí. No cal que sigui l’objectiu, però que en tingui la possibilitat.

Al final, no és altra cosa que poder transmetre un missatge.

Sí, i que ric que seria si ho poguéssim fer dones i homes.

Una de les poques possibilitats de les dones és ser monges.

Tot i així, elles també han viscut el fet de no tenir prou veu i moltes vegades han estat invisibilitzades.

I una de les lloses que arrossega l’Església és la visió del sexe.

Que sigui tan tancada no ajuda: no hi ha d’haver només una finalitat reproductiva, sinó que ha d’existir el dret a viure’l plenament, des d’una amorositat molt més dolça.

Molts joves veuen l’Església carca. Si hi hagués una renovació i la dona tingués el mateix paper que l’home, ¿n’eliminaríem aquesta pàtina?

Totalment. A vegades penso que un dia les meves filles em diran: «¿Vosaltres vau formar part de l’Església i no vau fer-hi res?» És a dir, si defenso la igualtat de les dones a casa meva, al carrer i a la feina, també ho he de fer a l’Església, perquè tinc el carnet d’un club amb el qual no estic d’acord i no em puc quedar amb els braços plegats.

¿Com seria, per tu, una Església moderna?

Tal com la va voler Jesús. Circular, amb més responsabilitat dels laics, on s’escolti les dones i se les reconegui, i on l’autoritat es basi en el servei comú. Històricament, les encarregades d’alimentar la família han estat les dones. I, en canvi, de l’eucaristia, que és quan compartim l’aliment espiritual, només se’n poden encarregar els homes, els preveres. Reivindiquem la dignitat en doble sentit: les dones s’han encarregat de tenir cura dels malalts, però el sagrament de la unció dels malalts només el poden administrar els homes. És així: quan l’espai profà passa a ser sagrat, les dones som expulsades.

Per imaginar-ho: en una missa, ¿ja no seuríem als bancs, sinó en cercles?

Sí, i encara que hi hagués una preveressa o un sacerdot dirigint-ho, no deixaria de ser un més dins d’una comunitat on tothom podria intervenir.

¿Com us la imagineu més, aquesta Església?

Que sigui un lloc de trobada, que ningú s’hi senti discriminat. Els col·lectius LGTBI: tothom hi ha de tenir el seu lloc. De fet, amb Alcem la Veu s’hi pot sentir identificat tothom: homes i dones, perquè és entre tots que hem de construir una Església més justa.

Anem al principi: ¿la modernor de Jesús en què es notava?

Jesús va ser molt trencador. La tradició jueva deixava la dona relegada a servir, a passar desapercebuda. Als Evangelis, a Marc 15,4, es parla de Maria Magdalena, Maria, mare de Jacob, i Josep i Salomé. És una cosa mai vista a la història de l’època. Jesús no s’acontenta de col·locar la dona en un rang més elevat del que se l’havia col·locat pel costum; la col·loca davant de Déu en igualtat amb l’home.

En un manifest dieu que veniu de les dones valentes i lliures de les primeres comunitats cristianes.

Sí. Per exemple, Febe era una dona coríntia i sant Pau l’anomena a la Carta als Romans com a diaca de l’Església de Céncrees i benefactora de deixebles i de Jesús. Tot i que alguns biblistes n’han intentat modificar el nom fent-la passar per home, era una dona econòmicament ben situada. O també hi ha Tecla, que es va convertir al cristianisme després d’escoltar Pau de Tars, i tenia la facultat de predicar i batejar. Míriam, la germana d’Aaron, tenia un lideratge natural: a Èxode 15:20, ens narra com va prendre un pandero i com totes les dones, guiades per ella, van sortir darrere seu amb danses i panderetes. A la Bíblia hi ha molts textos de dones líders, economistes, emprenedores, que sovint se les ha deixat sense nom, com si només fossin acompanyants.

O dones servicials i obedients.

I el que no pot fer l’Església catòlica és reforçar aquest missatge, i molt menys a hores d’ara, quan la reivindicació de les dones és al carrer i a tot arreu.

O com algú que ve a parir.

Sí, com la idea que s’ha fet de Maria: una dona servicial. Valdria la pena deixar-la de veure com una dona immaculada i començar a veure-la com una dona empoderada, perquè el seu paper tampoc no és fàcil: gestava com a mare soltera. Tot això, històricament, té molta força, però no se’ns ven d’aquesta manera.

Alceu la veu de les dones del passat i també de les del present, però, mentrestant, a missa escoltem testimonis d’homes exemplars.

Exacte, el nostre imaginari es crea amb homes, masculins, i per això volem que a missa es destaqui el paper de les dones. N’hi ha moltes de molt potents: Elisabeth Johnson, Elisabeth Schüssler Fiorenza, Ivon Guevara, Teresa Forcades. Volem que la teologia feminista s’expliqui a les parròquies, perquè hi ha religions que ens han avançat: les protestants tenen bisbesses, fins i tot hi ha rabines jueves casades i amb fills.

¿Ens toca tornar a ser transgressors?

I tant. Sortir al carrer, fer-ho públic. Alcem la Veu ens manifestem el diumenge abans del 8 de març; el 25 de novembre, el Dia de la violència contra les dones, i el dia de Santa Febe, el 3 de setembre. I això no només passa aquí: en l’àmbit mundial hi ha el consell de dones catòliques, que n’aplega de tots els continents.

A molta gent els deu sorprendre que es pugui ser feminista i cristià, ¿oi?

I no és cap mena de contrasentit: necessitem viure la fe sense sentir-nos invisibilitzades ni menystingudes. Necessitem una Església feminista.

¿Què us diuen des de l’Església?

A Barcelona encara no hem tingut un tu a tu amb el bisbe; en l’àmbit global, estan veient que alguna cosa està ressonant. ¿Cap a on ens portarà aquest camí? No ho sé, però, com a mínim, a tots els continents, la veu de les dones cada cop és més forta i més clara.

PEÇA:
«La narració bíblica es vehicula a través dels homes, a través de la vida dels patriarques, reis, savis i líders. Amb tres dades es veu:
– A la Bíblia hi apareixen uns 3.240 personatges, dels quals 93 són dones, i només 49 tenen nom.

– Les dones parlen un 1% del temps. Unes 14.000 paraules d’un total d’1,1 milions.

– Maria, la mare de Jesús, diu 191 paraules. Maria Magdalena, 61, i Sara, 141.

Això no vol dir que les dones no tinguin la seva parcel·la de poder.»

Josep Monells, La Bíblia amb veu de dona, Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya, 2024, pàgina 19.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Nom: Víctor Martínez Creus

Lloc de naixement: Barcelona

Data de naixement: 1996

Breu descripció: Cooperant internacional a CERAI ONGD als campaments de població refugiada sahrauí

Un lloc per fer silenci:
Qualsevol. Per mi el repte és més donar-me, diàriament, l’espai per fer-ne i trobar-me en disposició de fer-ne.
Un moment sagrat:
La nit.
La paraula que m’agrada més:
Caliu.
Què m’indigna:
Normalitzar la injustícia.
Què em motiva:
Les persones despertes.
Una lectura que m’ajuda:
Cansados de no caminar, d’Alessandro Pronzato.
Una música:
No em caso amb cap estil. Grups com Ain Karem, Tribade, LdS, Seatbelts…
Una olor agradable:
La que em trasllada a un bon record.
Un lema que m’inspira:
Ser contemplatius en l’acció.
Déu?:
Ens interpel·la i espera resposta.
Una imatge:
Una mirada de complicitat.
Un do/habilitat que posseeixo:
Gaudir del moment i aprendre dels altres.
Un mestre:
Exceptuant la família, la gent que viu en soledat no desitjada.
La mort és…:
…angular per entendre la vida. Parlem-ne més, de la mort.
El meu desig profund:
Un món més harmònic. Amb voluntat és possible.

El silenci és una forma de fugida d’una societat accelerada i, alhora, la fugida és un lloc de trobada. El silenci ens ajuda a trobar-nos, a empatitzar amb l’altre i, fins i tot, per algunes religions, és una forma de contacte amb Déu. El silenci és molt més que l’absència de soroll; pot ser la concentració d’un futbolista quan xuta per marcar un gol entre crits d’un estadi ple a vessar. Parlar-ne al costat del mar de la Barceloneta és l’evidència de la contradicció entre un silenci que necessitem enmig d’un bullici que també ens travessa com a humans.

Marta Millà

És actriu de teatre i televisió, directora d’espectacles de poesia i autora de Contes zen, petites històries per a despertar i de Jatakes. Sis contes budistes. També és terapeuta Gestalt i professora de meditació budista. Després de trenta anys de pràctica, recentment ha fet vots de monja zen.

Jordi Corominas

És doctor en filosofia i exdirector del doctorat de filosofia iberoamericana, professor de l’Institut de Ciències Religioses de Barcelona i codirector de la revista Perifèria. Treballa en el camp de la filosofia de la religió. Acaba de publicar Entre els déus i el no-res (Fragmenta).

Quan parlem de soroll ens referim tant al so com, per exemple, a l’excés d’informació i d’inputs.

Jordi Corominas: El silenci no és gens fàcil de definir. De fet, el silenci és classista, perquè la gent amb menys recursos està rodejada de sorolls, mentre que els que en tenen més també tenen més possibilitats de fugir-ne. També pot ser violent; per exemple, quan no rebem cap resposta en una relació tòxica. Certament, hi ha un silenci més metafòric que ens interessa més perquè és el silenci amic. Es pot trobar passejant, fent meditació…, però a molta gent li fa por perquè suposa trobar-nos amb nosaltres mateixos. Pascal deia que tots els problemes de la nostra civilització es resumeixen en el fet que no podem estar sols gaire temps en una habitació. O sigui, una mica de silenci està bé, però molt silenci fa por, és el desert. Precisament per això ens distraiem, però la distracció no pot ser sistèmica. La nostra civilització intenta viure distreta a tota hora i llavors cau en el no-res.

Marta Millà: Aquesta part del silenci m’interessa: l’espai buit on passen les coses. Contactar amb la vacuïtat és molt important, perquè, sense silenci, no pots escoltar el so. Vivim en una societat que té por del silenci i per això omplim, omplim… Llavors no veus, no sents, no contactes amb la realitat. Si no som capaços d’aturar-nos i escoltar, tot és soroll sense contingut. Necessitem el silenci extern, però, sobretot, el silenci mental: buidar-nos del mental per omplir-nos de presència de Ser.

JC: Totes les creences parlen del silenci, fins i tot les que ens aboquen a l’acció, com és el cas de Jesús o de Buda. Nietzsche diu que el problema de la nostra civilització és que fugim de l’observador: els qui observem som nosaltres, però qui observa l’observador? O sigui, no ens trobem mai perquè no ens busquem. El silenci és fonamental per saber què volem. Vivim vides falses, fins i tot ens enamorem de persones que no ens agraden. Per saber realment què volem cal tenir l’art d’un mateix, que implica silenci.

MM: Perquè, si no fas silenci, no pots escoltar. Tampoc a tu mateix. Si no t’escoltes, no saps què necessites. Sense una escolta profunda només actuem per inèrcia. Com hàmsters que fan voltes a la rodeta.

JC: Moltes persones no saben contactar amb les seves emocions o no saben explicar-les. Ens costa mostrar les fragilitats, els dubtes i les pors, tot i que és el que més ens humanitza.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Després d’estar mesos a les selves de Gombe, a Tanzània, observant un grup de ximpanzés, la primatòloga Jane Goodall va escriure: «Tot era en silenci, en la pau més absoluta […] vaig entrar en un estat de lucidesa ampliada. És difícil —de fet, impossible— arribar a traduir en paraules el moment de veritat que tot d’una em va envair. […] La infinitud i l’èxtasi serè.» Així va viure el silenci Jane Goodall.

És curiós que utilitzem la mateixa paraula —silenci— per referir-nos a tipus d’experiències tan diferents. El silenci de Jane Goodall no té res a veure amb el de la dona que calla per por davant de les vexacions del seu marit, amb el de l’infant que és agredit pels seus companys, amb el del jove immigrant «sense papers» enfront del seu cap després de quinze hores de treballar o, fins i tot, amb el del telespectador absent al sofà mentre observa anestesiat el conflicte bèl·lic a través de la pantalla.

Hi ha experiències de silenci que són fruit de la por, de l’opressió i de la desídia. Són silencis que paralitzen, que bloquegen, que porten els seus protagonistes al col·lapse. I hi ha, en canvi, un silenci diferent, que no té res a veure amb l’anterior, i que proporciona una experiència que en lloc d’oprimir-te, t’expandeix, que en lloc d’ofegar-te et meravella, que en lloc de situar-te a l’abisme et porta al cim.

Aquest segon tipus de silenci està relacionat amb l’espiritualitat. És el silenci profund de l’ésser, que fa callar el soroll emocional i mental per fer espai a la presència de la vida. És una mirada silenciada que permet l’escolta més pura, més genuïna, més amable. És la possibilitat de rebre-ho i de donar-ho tot en un mateix instant. És la clau de volta de les arts; és font de comunió i de gratuïtat. És impossible d’explicar en paraules, diu Jane Goodall, però, tot i així, moltes persones ho han intentat al llarg de la història, perquè és tan immens el seu rastre que necessita ser comunicat encara que no hi hagi paraules per fer-ho.

Convivim amb aquests dos tipus de silenci: el que ens oprimeix i el que ens meravella; el silenci no volgut i el silenci desitjat. I, en la contradicció, en aquest tast dels dos extrems del silenci, entre la necessitat de callar i la impossibilitat de no dir, és on descobrim i aprenem en què consisteix Viure i de què va la Vida.

Nascut a Madrid el 1963, Pablo d’Ors, net d’Eugeni d’Ors, és sacerdot i escriptor. Ha peregrinat al Sàhara, a la muntanya Athos i a l’Himàlaia. Entre tots els seus viatges, n’hi ha un que, sense moure’s gens, cada dia fa i ens convida a fer: el que va al nostre interior.

¿Què alimenta el soroll avui en dia?

Seria molt més fàcil respondre què no alimenta el soroll avui en dia. El silenci és un estat d’excepció i, tot i això, és el que l’ànima necessita més.

¿Què fa visible el silenci?

Tot. Sense silenci, sense la verdadera contemplació, no veiem res. És per això que gairebé tothom està profundament alienat.

¿Escoltar el silenci és una manera d’escoltar el nostre cos i la nostra ment?

I tant! I el que acostuma a dir el silenci és: «Vine, entra més endins, descansa dins meu, no tinguis por.» El silenci diu el mateix que Déu: «Pots confiar en mi, tot està bé.»

Vivim a l’època de la dispersió. No sabem què sentim ni què opinem. ¿Què hauríem de fer per poder escoltar amb més claredat el nostre interior, és a dir, per saber què hi ha més enllà de la boira del nostre cap?

Més enllà del cos i de la ment hi ha l’ànima, que és la nostra veritable identitat. El que ens fa patir és la identificació amb el nostre propi cos i amb la nostra pròpia ment. El que hauríem de fer és senzill: dedicar temps a l’esperit; n’hi ha prou amb mitja hora diària. Això ho anirà transformant tot a poc a poc. D’aquí ve la meva insistència en la pràctica meditativa.

¿Per què consideres que és tan potent l’atenció?

Perquè és el mateix que l’amor. Només estem atents a allò que estimem. Estimar és prestar atenció. Estem fets per a l’amor i, per això, quan estimem, descobrim qui som.

Necessitem la gran casa, el cotxe, les vacances, el mòbil, més i més roba. ¿Quin és el preu de ser esclaus de la necessitat?

No necessitem gairebé res: això és el que descobreixes quan fas el camí interior. Quan estem en el nostre centre ens adonem que tenim, a cada moment, allò que necessitem.

Viatgem, tot el dia estem corrent. ¿Ens recomanaries, per exemple, passar un dia quiets, asseguts en un banc?

No, això seria massa dur gairebé per a qualsevol. Aconsello estar vint-i-cinc minuts al dia el més quiet possible, només respirant i percebent el cos. I, si et venen pensaments o sentiments, reconeix-los, no t’hi enfadis i torna a la percepció. Això és tot.

Vivim en el fer, fer, fer: ¿és una manera de no fer-nos preguntes?

L’activisme és, efectivament, una de les nostres principals maneres d’escapar-nos de nosaltres mateixos. Normalment, com més fem (i, per descomptat, com més tenim), menys som.

Dius que és molt difícil saber quines distraccions ens arrosseguen. ¿Quines acostumen a ser?

Substancialment, dues: les del passat i les del futur. Les del passat es reconeixen perquè es revesteixen de culpa. Les del futur, perquè es revesteixen de por o d’angoixa. Tot es redueix a això: no sabem estar on estem.

Parles dels problemes falsos, als quals donem la categoria de tragèdies. Si tot el que pensem és una invenció, ¿creus que és possible viure sense preocupacions?

Sí, és possible viure en la llum i sense preocupacions. La pau interior és totalment possible, però, per aconseguir-la, un ha d’haver arribat a un punt de saturació en el patiment. Per viure amb plenitud hem de decidir deixar de patir i de fer patir, i emprendre amb determinació el camí de la recerca de la veritat sense pal·liatius.

A vegades tenim una imatge desproporcionada de nosaltres mateixos, de manera que projectem, al nostre jo, les grandeses més delirants. ¿Per què ens hem de deslliurar d’aquest tipus de fantasies?

Perquè només la realitat ens allibera. Per començar a canviar i a millorar, el primer que hem de fer és reconèixer on som, quin és el nostre punt de partida. Sense això, començarem malament. Qualsevol fantasia a llarg termini és més opressora que qualsevol realitat. Des d’un punt de vista religiós, diria que la realitat és on es manifesta la voluntat de Déu.

¿Quin és el perill de somiar en un mateix? ¿I de somiar en el que t’agradaria que fossin els altres?

Somiar en un mateix està bé si després busquem traduir els nostres somnis. La mirada ha d’estar a l’horitzó, però també en el següent pas que ens toca fer. Somiar en com ens agradaria que fossin els altres és una pèrdua de temps que no recomano a ningú. Als altres cal deixar-los en pau. Prou en tenim amb nosaltres mateixos.

¿Què opines de la tendència que tenim a queixar-nos i a culpar?

És propi de l’ego: convertir-se en víctima. El dit que normalment apunta cap a fora es dirigeix cap a nosaltres quan fem el camí interior. No podem créixer sense autoresponsabilitzar-nos de tot el que ens passa a dins.

¿Per què és necessari tenir present que tot i tothom, a cada moment, canvia i canviem?

Perquè, si pensem el contrari, ens aferrem i se’ns bloqueja l’energia, que és essencialment dinàmica. Tot està naixent i morint a cada instant. Els il·luminats són els que s’adonen d’això.

¿Quins verbs ens recomanes?

«Créixer i servir gaudint.» Aquest és, precisament, el meu lema personal.

¿Ser conscients de com respirem, a què ens ajuda?

A adonar-nos que som donar i rebre, i que, si rebem més que donem o donem més que rebem, és perquè s’ha produït un curtcircuit en algun lloc.

¿Ens podries recomanar un petit hàbit per millorar la nostra rutina?

Sí. Cada dia fes alguna cosa a poc a poc. Per exemple, netejar-te les dents o fregar els plats. Començaràs a descobrir un món nou.

PEÇA:
«Guanyaríem molt si, en lloc de jutjar les coses, les afrontéssim. Les nostres càbales mentals no solament ens fan perdre un temps preciós, sinó que alhora ens fan perdre també l’ocasió per transformar-nos. Perquè hi ha coses que si no es fan en un instant determinat ja no es poden fer, o no com s’haurien de fer. Personalment estic convençut que més d’un vuitanta per cent de la nostra activitat mental —i és probable que m’hagi quedat curt en aquesta proporció— és totalment rellevant i prescindible; més encara, contraproduent. És molt més saludable pensar menys i refiar-se més de la intuïció, del primer impuls.»

Pablo d’Ors, Biografia del silenci, traducció de Tina Vallès, Angle, Barcelona, 2013, p. 46

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Nom: Laia Muns Serra

Lloc de naixement: Castelltallat

Data de naixement: 1977

Breu descripció: Gestora cultural i turística

1. Un lloc per fer silenci
A la natura.

2. Un moment sagrat
Trobar cada dia una estona per cuidar-me.

3. La paraula que m’agrada més
Alliberament.

4. Què m’indigna
La indiferència.

5. Què em motiva
Tenir il·lusió pel que faig.

6. Una lectura que m’ajuda
Simplicidad elegante, de Satish Kumar.

7. Una música
«La llum que portes dins», de Gossos.

8. Una olor agradable
La del bosc després de la pluja

9. Un lema que m’inspira
«Si ho somies, fes que passi.»

10. ¿Déu?
No ho sé, alguna força superior hi ha d’haver, ¿Univers?

11. Una imatge
La muntanya de Montserrat és màgica la miris per on la miris.

12. Un do/habilitat que posseeixo
Ser capaç de connectar amb les persones.

13. Un mestre
Els meus fills.

14. La mort és
Acceptar que algú que estimes ja no hi és físicament.

15. El meu desig profund
Que els humans siguem capaços de millorar el nostre hàbitat abans que sigui massa tard.

«Quan vaig començar amb l’art xinès, no parlaven mai de creativitat ni d’estil propi, sinó d’energia: si el teu esperit està bé, el pinzell el seguirà»

María Eugenia Manrique ha estudiat pintura tradicional xinesa i cal·ligrafia. Una forma d’art, però també una filosofia de vida. En parlem a casa seva, al mig de Barcelona.

¿Què és per tu el taoisme?

La filosofia que proposa la integració de l’ésser humà amb la seva essència, la natura. Perquè sovint fem com si la natura i els éssers humans fóssim dues coses diferents, i no ens adonem que, igual que qualsevol animal o fins i tot qualsevol pedra, venim de la mateixa mare.

¿I de quina manera ens recorda aquesta idea?

Convidant-nos a prendre’n molta consciència. Sabent que és una consciència que no et ve de sobte, sinó que ens ve i se’ns en va, perquè vivim a la ciutat, allunyats de la natura. Però és que fins i tot el teu mòbil ve de la natura, perquè és l’única font que tenim. En l’aspecte espiritual, per mi, seria com caminar sola en un bosc. Perquè hi pots anar amb algú i que els dos estigueu callats, però ja no és el mateix. Quan hi vas sola, seus en una pedra, o et perds entre els arbres. La part espiritual és inherent a l’ésser humà, és una percepció interior molt subtil i intensa, i, com més ens allunyem de la natura, més complicat és percebre-ho. Per això és tan important la contemplació, que no és veure ni mirar, és entrar i sentir-te part del que tens al davant.

¿Com es pot practicar això al mig de l’Eixample?

Hi ha la meditació, que no és deixar la ment en blanc, perquè, si estem vius, la ment està activa. Hi ha un diagrama taoista en què el cos humà és un paisatge amb mar, muntanyes. A través de la respiració, hi pots entrar i pots arribar a estar en aquest espai de natura que hi ha dins del teu cos. Respirar i transcendir. Respirar és el camí, sense pretendre res. Com més t’alliberis de les intencions, més aviat hi arribaràs. Has de deixar de buscar per trobar. Deixar anar i deixar que arribi. És rendir-te. Comences a respirar i connectes amb el teu mar. Quan ho faig, visualitzo un mar en calma i la respiració meva és l’onatge. ¿I què fa el mar quan ve un objecte? Amb les ones, l’aparta. Quan et vingui un pensament: «Demà he de fer tantes coses», deixa que se’n vagi. Si ho aconsegueixes en tres minuts, ja estaràs fent un contacte amb el teu interior.

¿Què ens ha regalat el taoisme que puguem reconèixer en l’art?

Si llegeixes el Tao-teking, pots pensar: «¿Com s’entén, això?» Però, per exemple, a mi no em cal entendre-ho perquè m’agradi. La cal·ligrafia pot ser abstracta, com les obres de Tàpies, que estan totalment influenciades per les cal·ligrafies. Quan ho estudies, els mestres prefereixen que no et preocupis pel significat. Perquè sempre diem: «¿què és això?, ¿per què és així?», i pels xinesos i els japonesos l’important no és el perquè, sinó el fet de centrar-se en el pinzell, a fer aquesta forma. L’art no és un estil, però sí que és un camí per a qui ho practica, igual que la meditació. Vaig estudiar belles arts a Mèxic, en una escola fundada per Frida i Diego. Hi havia una pressió immensa perquè demostressis la teva creativitat, perquè trobessis un estil únic que et definís i no s’assemblés a res. Cosa absurda. Vaig estudiar amb aquestes pressions i, a part, aprenent tècniques; com més, millor: aquarel·la, carbonet, ho has de dominar tot.

Quan vaig començar amb l’art xinès, no parlaven mai de creativitat ni d’estil propi, sinó d’energia: si el teu esperit està bé, el pinzell el seguirà. L’important és la respiració, el cos, la postura. I vas al Japó, a la Xina, i els mestres calquen. No calquen amb la intenció de dir «això és meu», sinó que és una intenció pedagògica. Pensa que tot el que hem après a la vida ha estat per imitació, perquè, si no, no sabríem caminar ni agafar una cullera.

¿Què trobem avui que sigui fruit d’aquesta tradició?

Està arribant. Hi ha molta gent que fa pintura, tinta, cal·ligrafia, taitxí, txikung.

Estan impregnats d’una manera de fer, de la lentitud, la concentració, que potser és el que més necessitem, ¿oi?

I tant! Al taitxí has de reproduir una coreografia, on hi ha els principis bàsics del taoisme: el yin i el yang, i el txi, que és l’energia. Això està en tot. I, quan estudies amb un mestre, et parla del yin i el yang, que són les dues polaritats que estan en el nostre cos, que no són oposades, sinó complementàries. Seria el femení i el masculí, el bé i el mal, però tot té una part de l’altra. ¿N’has vist el símbol? El blanc té una part negra. En el yang hi ha yin, i a l’inrevés. Així és també en l’ésser humà: no som només hormones femenines. Pel taoisme, el que és importantíssim és el canvi: la transformació a la vida és constant, no hi ha cap moment que s’aturi. El taoisme ens ensenya que el canvi és necessari. I, encara que no te n’adonis, les nostres cèl·lules s’estan renovant constantment. La transformació és un principi de la naturalesa. Yijing, que és el llibre més antic de tots els xinesos, és el llibre de les transformacions, i es fa servir oracularment per fer preguntes. I l’interessant és com es van veient els canvis.

¿I què en podem aprendre?

Primer, la consciència del canvi i de la transformació, perquè a vegades, si estem bé, ens costa acceptar els canvis. Si estem malament, benvinguts siguin, però es tracta d’acceptar el «deixa-ho venir i deixa que se’n vagi», saber-ne veure els temps. I cadascú ha de trobar un què, la meditació, l’exercici, l’art, per poder-se aïllar i per tenir un espai per a si mateix. Abans la paraula energia era estranya. I ara vas a un bar i et serveixen un «suc zen». Han passat molts anys abans que comencés a fer classes, però ara em fa por perquè amb un any ja pots ser monitor de ioga.

Dona’m exemples que uneixin l’art amb aquesta filosofia que m’expliques.

En la pintura xinesa hi ha quatre cavallers: el bambú, l’orquídia, el crisantem i el cirerer. L’orquídia neix petita i silvestre entre les pedres, i té la virtut que la seva delicadesa no és fragilitat, que pot ser molt forta, i això és el yin i el yang. El bambú és rígid, però flexible: a vegades penses que t’has de mantenir aquí perquè ets forta, però, si ets flexible, no et trencaràs. El crisantem representa la unitat familiar: és una flor que té molts pètals, i és el grup: cada flor està en cada pètal i cada pètal és la flor. El cirerer floreix a l’hivern i és bellíssim, perquè durant l’any els troncs són secs i pots creure que no florirà mai, però enmig del fred fa flors. La primavera és l’orquídia, l’estiu és el bambú, el crisantem és la tardor i el cirerer és l’hivern: a la vellesa també hi ha energia per florir.

En la cal·ligrafia, ¿cada caràcter significa una paraula?

Sí. Però no hi ha preposició. Una vol dir ‘ocells’; l’altra, ‘muntanya’; l’altra, ‘núvols’. Hi ha diccionaris amb cinquanta mil caràcters. Al segle v, al Japó, només parlaven, i de la Xina va arribar la cal·ligrafia: llavors van començar a escriure aquests caràcters. I els japonesos van considerar que era quelcom molt yang, «molt home», i que les dones no ho podien escriure. I és aleshores quan elles transformen tota una taula que existia, i creen l’hiragana, que és l’escriptura japonesa d’ara.

¿Quin significat dones a la cal·ligrafia?

És una art a part, que no té res a veure amb l’aprenentatge de l’idioma, perquè jo no sé xinès. És un camí: el camí de la cal·ligrafia, igual que la pintura o la cerimònia del te. La meta és el camí, com en el poema de Kavafis: Ítaca és el teu recorregut. És així per la concentració que et demana. Les arts xineses et demanen molta repetició, molt d’abandonament del teu ego, de la pretensió. Després de molts anys, pots arribar a fer-ho. Em costa dir que soc cal·lígrafa, perquè encara em falta molt. Em vaig passar tot l’estiu fent aquesta poesia. El pinzell és part de tu. Quan estudiava pintura i feia oli, no suportava els pinzells, perquè m’allunyaven de la pintura; en canvi, amb la cal·ligrafia no sento el pinzell a la mà, forma part del meu cos.

FRAGMENT:

«De la mateixa manera que els canvis constants de l’univers troben ressò en la natura, l’univers íntim de l’artista també experimenta transformacions internes que s’exterioritzen a través de la pràctica amb el pinzell. La capacitat de reconèixer aquesta relació dinàmica de ressonància, entre la naturalesa externa i la interna, facilita el camí necessari per establir l’harmonia amb el Tot, i permet a l’artista viure l’esdevenir natural del canvi i evolucionar en l’experiència de l’art, tal com l’entén la filosofia taoista.»

María Eugenia Manrique, Arte, naturaleza y espiritualidad, Kairós, Barcelona, p. 23.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

—Si desitgés conèixer la composició de l’aigua del mar, ¿què faria? —va preguntar el savi ‘Abdu´l-Bahá, fill del fundador de la fe bahá’í, a un científic a qui concedia una entrevista.

—Agafaria una mostra d’aigua del mar amb un recipient, l’examinaria al laboratori, i així sabria quina és la composició de l’aigua del mar.

—Molt bé. ¿I si volgués conèixer la composició d’una llàgrima?

—Faria el mateix: agafaria la llàgrima amb un recipient, l’examinaria al laboratori, i sabria quina composició té.

—Però —va preguntar aleshores ‘Abdu´l-Bahá— ¿podria conèixer si la causa de la llàgrima ha estat l’alegria o la tristesa?

El llenguatge científic i conceptual ens ajuda i és del tot necessari, però no ho pot explicar tot. Modela, descriu, ordena, projecta, interpreta la realitat, sí. Però, més enllà de les nostres paraules, la realitat continua bategant, i no es deixa atrapar fàcilment. Més enllà, ja només podem avançar a les palpentes, deia el poeta José Ángel Valente, i aquesta és la raó de ser de l’acte creatiu. Les arts, la filosofia o algunes formes religioses mostren l’intent d’explorar i expressar allò que per naturalesa és inexpressable.

Tota la gran diversitat de codis simbòlics, metafòrics, que es despleguen en les diverses cultures són vehicles expressius que no busquen descriure o simplificar, sinó obrir escletxes. Ens conviden a fer-nos preguntes, a mirar i admirar, a sentir i valorar, a deixar-nos commoure per l’incommensurable alè de la vida, pel fet mateix d’existir.

Però potser hem perdut l’hàbit de fer servir la capacitat poètica. Ja només el llenguatge descriptiu parla de «veritats». A l’escola, un nen em deia que el mite que li explicava sobre l’origen de l’univers era ridícul, que allò no s’ho creia «ni un tonto»; una dona es reia d’una altra perquè el poema que li ensenyava era «una palla mental», i un amic es justificava dient que «la religió és per a crèduls i, en canvi, la ciència està demostrada empíricament: és el que val».

Ni el grau de religiositat és correlatiu a les connexions neuronals de cadascú, ni un mite és una descripció històrica objectiva, ni un poema parla a la raó. Si volem que el seu missatge ens arribi i ens interpel·li, no podem aproximar-nos-hi des d’aquí. Haurem d’obrir-nos a altres codis comunicatius, donar-los temps i espai.

¿Podem conèixer si la causa de la llàgrima ha estat l’alegria o la tristesa? Una al·legoria que ens recorda el veritable valor d’allò que ja és.

«Contra la ignorància, els tòpics i els mites que envolten la història dels jueus només hi ha un remei: la difusió del coneixement; i, per assolir-lo, cal identificar el patrimoni jueu»

«La literatura i les obres religioses i científiques fetes per jueus catalans són reivindicades per persones jueves d’arreu, mentre que al lloc on es van gestar són desconegudes»

«Cal recuperar el patrimoni jueu sense idealitzacions, i presentar la societat jueva sense quedar-se en les persecucions i les migracions, sinó explicant també l’intercanvi cultural, el contacte interpersonal»

La societat, en general, desconeix la història de les comunitats jueves catalanes i l’empremta que van deixar. Algú recordarà que van ser expulsats el 1492 i que van ser perseguits per la Inquisició. I poca cosa més. Malgrat aquest desconeixement, el món jueu interessa: rutes jueves, exposicions, pel·lícules i llibres amb protagonistes jueus o d’autors jueus… tenen públic i un impacte econòmic quantificable.

Professar la religió jueva és l’aspecte que diferencia i defineix la identitat d’aquesta comunitat. A l’edat mitjana, tot i la desigualtat en diversos àmbits respecte de la majoria cristiana (eren una regalia, propietat del rei), els jueus catalans van poder viure com a jueus i preservar el judaisme.

            La memòria de la vida jueva a Catalunya s’ha intentat esborrar en molts moments de la història. D’una banda, hi ha hagut una eliminació física dels materials que recorden aquesta presència; una destrucció coetània a la seva existència. Es van produir nombrosos atacs i saquejos en els quals es van destruir i incendiar calls, s’eliminà documentació… L’eliminació més significativa va ser la de 1391, en un context més ampli de saquejos a jueries, la qual va suposar la fi de moltes comunitats catalanes. Després del decret d’expulsió de 1492, molts dels que van marxar es van emportar documents; en canvi, els que es van quedar van passar a eliminar documents que els poguessin perjudicar com a cristians recordant un passat jueu.

Tot i això, hi ha un llegat visible i palpable, divers, un record d’aquest passat jueu que no s’ha esborrat. Hi ha documentació escrita, en hebreu, llatí i català, també sobre pedres (epigrafia, sobretot de làpides hebrees) i gràfica (caricatures, representacions pictòriques, cal·ligrafies…). Els papers de la comunitat jueva que van deixar de tenir sentit quan les comunitats van desaparèixer sovint reapareixen perquè han estat utilitzats com a farciment de cobertes de llibres. També hi ha restes arqueològiques i arquitectòniques: barris jueus (calls), sinagogues, banys rituals, cementiris, restes materials de la vida quotidiana, objectes rituals… Una excavació arqueològica al pati del Centre Bonastruc ça Porta de Girona descobrí les restes d’un micvé (bany ritual) de la darrera sinagoga medieval de la ciutat. Aquesta troballa constata un element físic del call, i fa visible un element imprescindible per viure plenament el judaisme: sense bany ritual no hi ha puresa ritual. Les lleis de la puresa del judaisme, reflectides en unes estructures de pedra. Són objectes que materialitzen el pas del poble jueu i que ajuden a conèixer com vivien.

Al costat d’aquesta llista hi ha tot un altre patrimoni intel·lectual, d’autors i obres absolutament oblidats. La literatura i les obres religioses i científiques fetes per jueus catalans són reivindicades per persones jueves d’arreu, mentre que al lloc on es van gestar són desconegudes. Com el gironí Mossé ben Nahman, que va ser metge, rabí, filòsof, cabalista i la major autoritat talmúdica de l’època, i el qual va protagonitzar la Disputa de Barcelona, una mena de diàleg interreligiós del segle xiii per discutir sobre el Messies.

D’altra banda, hi ha una altra manera d’esborrar el passat jueu que és més subtil (i molt eficient), que consisteix a transmetre una història esbiaixada. Defensar la tesi d’una coexistència pacífica i meravellosa, o una història lacrimògena en què el poble jueu és constantment atacat. Difondre una imatge manipulada dels jueus i les jueves com l’alteritat jueva en l’imaginari cristià; una imatge estereotipada i homogeneïtzada que perpetua uns valors determinats i la intolerància. Aquesta representació no es limita, malauradament, a l’edat mitjana.

En aquest intent de desdibuixar la realitat jueva, les dones han estat particularment invisibilitzades. Els documents les mencionen només amb el nom i la seva relació amb el pare o el marit. La historiografia no ha rescatat la seva memòria fins fa relativament poc.

Els jueus que vivien als territoris catalans tenien una identitat diferent dels jueus de la resta de la península Ibèrica, i utilitzaven el català com a llengua vehicular (l’hebreu estava reservat a la litúrgia i com a llengua de cultura). També tenien una litúrgia i tradicions particulars, com mostra el Sidur Catalunya.

Encara hi ha una altra realitat alterada, que és considerar el judaisme català com un element del passat. És cert que l’expulsió dels jueus va provocar que durant segles no hi hagués vida jueva a Catalunya, i que la concepció del que és «ser jueu/jueva» es va construir des de l’absència. Però, des de finals del segle xix, hi hagué un retorn de persones jueves que s’assentaren a Catalunya. Els estatuts de la Comunitat Israelita de Barcelona (1918) van ser els primers aprovats a Espanya. La nova comunitat no estava formada per descendents de jueus catalans, sinó a partir de diferents onades migratòries de persones de religió jueva. Actualment, a Barcelona hi ha sinagogues, banys públics, cementiri jueu, una escola jueva (a Sant Cugat) i diverses comunitats de diferents tendències. Altres vegades, Catalunya no va ser un destí per als jueus europeus, sinó una via de pas. Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), molts jueus europeus fugien del nazisme pels Pirineus. Aquestes rutes d’evasió s’han recuperat i senyalitzat, per recuperar-ne la memòria i el significat.

            Contra la ignorància, els tòpics i els mites que envolten la història dels jueus només hi ha un remei: la difusió del coneixement. Per assolir-lo, cal identificar el patrimoni jueu, interpretar les fonts i aplicar la metodologia científica històrica. Sense idealitzacions, presentant la societat jueva amb tensions i contradiccions, com qualsevol societat humana. Sense quedar-se en les persecucions i les migracions, sinó explicant també l’intercanvi cultural, el contacte interpersonal. I és imprescindible que la recerca no es quedi en un calaix, sinó que arribi a la societat. La identificació del patrimoni jueu (programa Aljames, inventari Yerushá) és un pas important, i la revalorització d’aquest patrimoni, necessari. No s’hauria de cedir a pressions, com va passar amb l’excavació del fossar de Tàrrega (que hauria permès documentar l’abast real de l’atac al call targarí l’any de l’esclat de la pesta negra, però que es va aturar), i cal aplicar polítiques de patrimoni i conservació (s’ha d’actuar ràpidament per preservar, mantenir, estudiar i difondre el llegat jueu).

            Per les comunitats jueves actuals, aquest patrimoni jueu permet commemorar els fets del passat i conèixer com han recordat els jueus. I el que ha quedat del patrimoni forma part del present jueu. Les comunitats jueves van trobar el seu lloc a Catalunya, i conèixer la seva història és conèixer la nostra història, ja que el poble jueu no és l’altre. Reivindiquem, doncs, aquest passat compartit.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí