La memòria que il·lumina el present Als seus 91 anys, Adolfo Pérez Esquivel manté viu l’esperit inquiet que el va portar a ser activista pels drets humans del seu país, Argentina, i de tot Amèrica Llatina, amb la lluita no violenta en un moment de dictadures militars a tot el continent. L’any 1980 va rebre el Premi Nobel de la Pau, i a la presó havia rebut un Memorial per la Pau de l’entitat catalana Unipau. També és pintor i escultor. Ens rep al seu taller envoltat d’obres que tracten de religió i rebel·lia.

Rep el Premi Nobel de la Pau «en nom dels pobles d’Amèrica Llatina». ¿Com es viu aquesta consciència de pàtria comuna entre pobles?

Amèrica Llatina té una gran diversitat cultural i lingüística, i em preocupa la dominació cultural. Hi va haver un corrent continental independentista, primer dels espanyols, dels anglesos, i ara dels nord-americans: canvien els dominadors, però persisteix la dominació en forma de marginalitat, racisme, especialment contra els pobles originaris. Abans molts miraven cap a Europa, ara miren cap als Estats Units, i té molt a veure amb un suposat model de civilització i democràcia que danya molt la integració continental. Si no ho trenquem, perdem quelcom essencial: els valors i la identitat de cada cultura. En canvi, els pobles originaris van perseverar en la resistència per la llengua, la religiositat, la comunicació amb la Mare Terra.

¿Quina és la importància d’integrar les minories ètniques, lingüístiques i nacionals? ¿I com es poden combatre els prejudicis de la població majoritària?

Ningú no alliberarà els indígenes. Ells mateixos s’han d’alliberar revaloritzant les seves cultures, la seva llengua, fent memòria dels ancestres. Això els donarà identitat i pertinença. Evo Morales, a Bolívia, va tenir molta força en això, perquè va aconseguir un país pluricultural i lingüístic, amb la participació de dones kolla i cholita en càrrecs oficials. En la segona Conferència Mundial de Drets Humans de 1993, vam aconseguir que el Dret dels Pobles fos un dels drets humans. La política de drets humans no pot tractar només de desaparicions i tortures; cal que integri drets socials, culturals i polítics, i el dret dels pobles és important perquè hi ha coses que afecten tot un poble, com els conflictes armats o la pobresa. Vaig treballar amb refugiats de Guatemala a Mèxic, i dels pobles indígenes fugien cent cinquanta persones de cop: una comunitat sencera caminava vint dies per la selva.

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

En la història occidental, el debat sobre la justícia s’ha centrat especialment en la dimensió econòmica, però en les darreres dècades del segle xx s’ha anat enriquint amb noves dimensions. En aquest context, no es tracta de diluir el concepte, sinó precisament d’aprofundir-hi, incorporant-hi unes dimensions que n’havien quedat al marge o bé perquè no s’havien considerat importants o bé perquè havia predominat un paradigma massa centrat en el món occidental cèntric i molt androcèntric. Així, àmbits com la diversitat cultural, la perspectiva de gènere o la problemàtica ecològica… havien quedat fora del debat. Recordem, però, que en el si d’aquestes dimensions hi ha hagut molt patiment per bona part de la humanitat, que no s’havia tingut present i s’havia tractat de manera injusta. Creiem que una visió integradora d’aquestes tres dimensions pot ajudar la humanitat a fer front als reptes actuals, que suposen un canvi de paradigma.

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Totes les religions, d’una manera o altra, compten amb relats d’una Terra sense mal que està als Orígens, als quals anhelem tornar. En aquest estat paradisíac, estàvem en comunió amb el Tot, amb tot i tots. Ens narren quelcom que ha existit en un temps i un espai mític-místics, que d’alguna manera hem perdut i que ens cal recuperar.

Paradoxalment, Allò que està enrere, està al davant; Allò que està als orígens, està al terme; Allò que ens va ser donat, es converteix en una tasca de la qual ens fem partícips i coautors perquè s’esdevingui. Aquest és el sentit de la història: realitzar pas a pas el que va ser, reconstruir els fragments del paradís perdut, transformar l’exili en Regne; i això és tasca de tots.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Des de fa uns quants anys, comprovo que hi ha una certa apatia i desmotivació per part dels meus alumnes amb relació als deures que han de fer. Molts d’ells manifesten que no tenen temps per fer-los o que no els troben sentit. En contraposició, hi ha pares i mares que consideren que un bon institut és aquell que posa deures als alumnes o que és necessari fer deures perquè hi hagi aprenentatge. Aquesta darrera afirmació, hi ha molts docents que la comparteixen. Jo, no, i argumentaré per què.

Fa tretze anys que soc al món de l’educació i us parlaré de la meva experiència com a professora de matemàtiques dels primers cursos de secundària. En primer lloc, posem-nos en context. L’alumnat que arriba de primària ve de tenir un únic referent de mestre (un o dos) que imparteix totes les matèries. Aquest fet permet que aquesta persona gestioni amb ordre i coherència els deures dels alumnes. Quan arriben a secundària, passen de tenir un únic mestre a tenir un professor per matèria, i poden arribar als dotze o tretze professors. Si cadascun d’aquests docents posa deures als alumnes al final de cada sessió, l’alumnat es pot trobar amb deures de cinc o sis assignatures al dia, la qual cosa els sobrecarrega el temps lliure, els desanima i molts d’ells acaben frustrant-se i abandonant la responsabilitat de fer-los. Però aquesta realitat ja hi era abans, quan érem nosaltres els que anàvem a l’institut; per tant, per si sola, no pot justificar la necessitat del canvi, tot i que cal tenir-la present.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

¿Ets sents persa?

Diria que tinc la síndrome del fill del migrant: pels perses soc massa espanyola i pels espanyols soc massa persa.

Els teus pares van fugir de l’Iran, on eren perseguits per ser bahá’ís.

Ser bahá’í a l’Iran és patir opressió en tots els àmbits. La meva mare va ser una alumna extraordinària, amb una nota mitjana de 9,8 al batxillerat. Ara bé, tot i l’excel·lència acadèmica, no va poder matricular-se en cap universitat perquè en el formulari d’accés et preguntaven quina era la teva religió. I només podies escollir entre quatre opcions: musulmana xiïta, jueva, cristiana o zoroastriana. Cap altra. Si no marcaves cap d’aquestes opcions, el fitxer constava com a incomplet i, per tant, se’t denegava l’accés.

¿Mentir és una opció?

Esclar que pots mentir, però arriba un punt, fruit de tanta opressió, que decideixes que ja no renegaràs ni de la teva identitat ni del que creus. És quan prens la decisió que val la pena sacrificar la teva vida si així potser ajudes a elevar la consciència i a obrir les portes a un futur millor per a les següents generacions. Perquè, si no, tot seguirà igual.

Quina fortalesa!

També és la història del meu avi, que sempre havia treballat com a professor universitari i que el 1979, quan va esclatar la revolució, es va quedar sense feina d’un dia per l’altre, simplement per ser bahá’í.

No volien bahá’ís fent classe.

Estic molt orgullosa d’ell perquè, amb altres companys, va fundar una universitat clandestina: el Bahá’í Institute for Higher Education. Els volien condemnar a la pobresa, a la ignorància, i aïllar-los, però ells van trobar una manera de tirar endavant.

No volien que els seus joves es quedessin sense estudiar i robar-los la possibilitat d’un futur millor.

Però temo que van enxampar el teu avi.

La policia va venir a casa amb metralletes i se’l va endur a la presó. En total, van ser cinc anys de reclusió. A més, van expropiar a la família gairebé totes les propietats i recursos que tenien.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Podríem dir que la justícia és una de les idees que s’han perseguit amb més força al llarg de la història de la humanitat. I, tanmateix, seguim vivint en un món injust i desigual en termes socioeconòmics i, en alguns casos, també polítics. Des de sempre, les diferents religions han treballat a favor d’aquest equilibri, tot i que fos referint-s’hi de maneres diverses. M’he citat amb Concepció Huerta i Agustí Pániker al claustre del convent de Sant Agustí Vell per intentar treure l’entrellat del que és la justícia i si és possible viure en un món més just, des de les mirades del cristianisme i la tradició índia.

¿Diríeu que la justícia és un tema central en la qüestió de la fe? 

Concepció Huerta: En la tradició judeocristiana, evidentment. Perquè, quan parlem del marc bíblic, de la revelació de Déu, també estem parlant de la revelació de l’home. Aquesta revelació de Déu als homes ens fa conèixer la humanitat i la singularitat de les relacions interpersonals, i com aquesta revelació de Déu hi influeix.

Agustí Pániker: Potser en les religions de l’Índia és més complex, perquè és difícil traslladar el concepte de justícia als conceptes de la tradició índia, a l’hinduisme i al budisme, sobretot. Però, fent un esforç, sí que podem trobar una sensibilitat per la justícia, segurament diferent de la judeocristiana. Evidentment, hi ha molta reflexió a propòsit de com organitzar l’Estat, com organitzar les lleis o els diferents grups de persones, sobretot en la tradició bramànica-hindú. El budisme s’ha preocupat menys d’aquests aspectes socials perquè és un camí d’alliberament, però sí que també hi ha ensenyaments sobre aquests temes.

De fet, a les escriptures de moltes religions, la qüestió de la justícia, per exemple en l’àmbit de la comunitat, hi és molt present. Alguns dels ensenyaments passen per l’organització de l’estructura social d’una època determinada, i fins i tot contenen indicacions sobre com dirimir conflictes o disputes. 

CH: Hem de pensar que els setanta-dos llibres que componen la Bíblia van des de l’any 3000 aC fins al 300 dC; per tant, les circumstàncies socials en què s’escriuen canvien moltíssim. De fet, els pròpiament cristians, dins del Nou Testament, formen part d’una societat que ja no estava emmarcada dins del territori jueu; són unes comunitats que s’han expandit a través de la Mediterrània i l’Àsia i, per tant, les configuracions han variat moltíssim. Però les qüestions bàsiques de la justícia no hi canvien, sempre són les mateixes; sempre es fa referència a la relació de l’home amb Déu i a les relacions entre els homes. I hi ha un aspecte bàsic, que és la cura dels més desvalguts. La justícia humana sempre està orientada a aquesta finalitat. L’home jueu reconeix que Déu és just, i demana que Déu el protegeixi de les injustícies de què és víctima.

De vegades somric en pensar en el Déu de l’Antic Testament, perquè pot arribar a semblar injust: el que fa a Job, el que fa a Abraham…

AP: Colèric.

CH: Perquè, segons el marc judeocristià, la revelació de Déu sempre es dona en un context concret de la història humana. Déu es manifesta de manera molt tirànica amb els altres pobles quan Israel hi està vivint una realitat de lluita, i el Déu d’Israel s’ha compromès amb el seu poble. Per tant, aquesta revelació farà servir un llenguatge que aquest poble pugui entendre. Això canvia radicalment amb Jesús de Natzaret. I després encara canvia molt més amb els primers pares de l’Església, teòlegs i bisbes, des del segle ii fins al vii, els quals fan una reflexió molt profunda sobre els textos bíblics i miren de trobar-hi un sentit per a les societats en què viuen. Són els primers que elaboren la doctrina social de l’Església moderna. I més tard segueix, no cal dir-ho, amb la gran encíclica de Lleó XIII sobre el Rerum novarum, el 1881, i fins al papa actual, que en cada discurs que fa elabora una nova doctrina social de l’Església, perquè els problemes que es troba no són els mateixos que es trobaven Lleó XIII o Pius XXIII.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

L’argentina Emilce Cuda (Buenos Aires, 1965) és una de les principals divulgadores del pensament i obra del papa Francesc. Aposta per una transformació econòmica global que tingui cura del planeta i que pugui garantir l’existència de totes les persones. «Ja hi ha formes creatives de subsistència que tenen cura de l’entorn», explica. La teòloga portenya mesura les seves paraules amb intel·ligència i recorda que representa el pensament del pontífex. Ho fa amb una pressió important pel fet de ser dona a la cúria romana. «Tenim al damunt totes les mirades d’aquells que no confien en les dones», confessa.

Es compleixen deu anys del pontificat de Francesc. ¿Com valores aquesta dècada?

És molt important. Menys del 25% dels pontífexs en la història de la humanitat arriben als deu anys. En el cas de Francesc, és una gran novetat perquè és un papa que no ve d’Europa; és jesuïta i llatinoamericà. Una persona amb una formació eclèctica i amb un nivell cultural molt alt que parla el llenguatge de la gent.

Em sembla que el balanç del seu pontificat és que ha recuperat catòlics per a l’Església. Avui no hi ha cap universitat al món, pública o privada, sigui o no catòlica, on no s’estigui treballant la Laudato si’. Ha recuperat l’interès de joves, d’investigadors, d’acadèmics i de polítics, que van ser batejats però no es reconeixien com a catòlics, i que ara estan tirant endavant el magisteri social.

Algú podria dir: bé, però això és reprendre una qüestió social. No, perquè és el magisteri de l’Església, i quan l’Església es promulga en una encíclica social ho fa per imitar Crist, per defensar la dignitat humana. Aquest és l’eix central.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

1. Un lloc per fer silenci
A la platja, a primera hora del matí, veient la sortida del sol.

2. Un moment sagrat
El naixement d’un nadó.

3. La paraula que m’agrada més
Finitud.

4. Què m’indigna
La crueltat, la manca de respecte, la indiferència.

5. Què em motiva
La tendresa.

6. Una lectura que m’ajuda
Les ones, de Virginia Woolf; Les Elegies de Duino, de Rainer Maria Rilke, entre d’altres.

7. Una música
El segon moviment (lento) del Concert núm. 5 en fa menor, de J. S. Bach, i Epitaph, de King Crimson.

8. Una olor agradable
La de la tinta.

9. Un lema que m’inspira
«D’allò de què no es pot parlar, cal guardar silenci» (Wittgenstein).

10. ¿Déu?
El misteri i l’amor.

11. Una imatge
Les pintures negres de Goya.

12. Un do/habilitat que posseeixo
Ho haurien de dir els altres.

13. Un mestre
Lluís Duch.

14. La mort és…
El final, o potser el començament.

15. El meu desig profund
No fer mal a ningú i, si en faig, que l’altre m’accepti les disculpes.

1. Un lloc per fer silenci.
La meditació.

2. Un moment sagrat
El descans.

3. La paraula que m’agrada més
Suéñate.

4. Què m’indigna
La injustícia.

5. Què em motiva
Tota allò aliè que aconsegueixo sentir com a propi.

6. Una lectura que m’ajuda
Hartmunt Rosa.

7. Una música
“Todo cambia”, en la versió de Mercedes Sosa.

8. Una olor agradable
Un cadell.

9. Un lema que m’inspira
Deixa l’altre en pau, amb tu mateix en tens suficient.

10. Déu?
Molts, en diverses formes, algunes força subtils.

11. Una imatge
L’horitzó .

12. Un do/habilitat que posseeixo

La paraula.

13. Un mestre
La meva vessant més fosca si soc capaç de posar-hi una mica de llum.

14. La mort és…
El pas intermedi.

15. El meu desig profund
Salut.

«Benvolgut Sàgar, avui, remenant cartes, me n’ha caigut a les mans una de teva del 12 de desembre del 2010. M’ha sobtat molt, ja no et recordo, i és que la memòria, als meus 86, n’ha fet de les seves… No sé de la teva vida i rellegeixo els molts viatges a països que et van deixar molts records, com també el record de Poblet, i, en aquest cas, el record de la meva persona, que, com et deia, als 86 anys ha perdut el record de moltes coses i persones» (Poblet, 4 de gener del 2021).

El 2021 el pare Paco (Francesc Martínez Soria) ja no em recordava, malgrat la nostra intensa amistat de trenta anys des que havia entrat com a monjo cistercenc al monestir de Santa Maria de Poblet. En canvi, dos anys abans, el 2019, sí que em recordava quan em responia una carta així: «Bé, estic feliç dient tot això! També jo ho he de viure així i en dono gràcies de dir-t’ho als quasi 85 anys i en un ambient benedictí, que n’és el segon capítol del meu viure de batejat. Primer escolapi i ara monjo conscient de les mancances de la meva vida d’escolapi. Ara visc més obert al món que quan vivia fora» (Poblet, 13 de febrer de 2019).

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

La idea de canvi és més present que mai a la nostra societat, com a amenaça, en termes ecològics i econòmics, però també com a valor, en termes emocionals i socials. ¿Canviem, ens adaptem o triem? ¿El canvi implica sempre una transformació? M’he trobat amb Marisa Pugès, psicòloga, i Mar Griera, sociològa, per parlar de les implicacions del canvi en l’àmbit col·lectiu i de com ens podem enfrontar, com a individus, a les crisis que poden acompanyar qualsevol etapa de transformacions.

El canvi té dues dimensions: una de més visible, de cara als altres, l’acció de canvi; i una altra de més íntima, la gestió personal del canvi. Des de la sociologia s’explica molt bé la incidència de la primera i des de la psicologia s’acompanya la segona, ¿oi?

Mar Griera: En l’àmbit visible, parlar de canvi, des de la sociologia, és tan ampli que costa abordar-ho. Sí que em preguntaria quan canvia una persona, i per què pot canviar. Sovint és per un fet extern, com ara que et vegis obligat a migrar i que aquest canvi de context t’obligui a fer un canvi personal. Penso molt en les experiències límit, una malaltia greu, per exemple, o la mort d’un familiar. Sociològicament, diríem que hi ha canvis que són provocats per circumstàncies socials; altres, per circumstàncies biogràfiques, i altres que poden tenir un origen més endogen, que vinguin de la necessitat de buscar aquest canvi. El sociòleg vienès Alfred Schutz explica al seu text «El foraster» que, quan una persona migra, necessita adequar tot el seu sistema d’expectatives i definicions de la realitat que l’envolta. La categorització, una cosa aparentment tan simple, pot implicar una transformació molt gran.

Marisa Pugès: Hi ha dues vessants. D’un costat, la social, que implica que, a mesura que creixem, ens demanen ––i ens demanem–– donar resposta a noves exigències. Aquesta seria la part més íntima: quines expectatives tenim sobre nosaltres mateixos i com fem front a les diferents demandes que ens anem trobant…

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Oriol Ponsatí-Murlà és editor, escriptor, traductor, rapsode i músic; també doctor en filosofia i professor lector de filosofia antiga. Entre altres, ha publicat L’avarícia (Fragmenta, 2019) i O no ser. Antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi (Ela Geminada, 2015). És sobre aquest tema, el suïcidi, que conversem.

¿Creus que la gent en la nostra societat és feliç, en general?

Segurament cada vegada és més difícil ser feliç. Perquè les expectatives que representa que hem de satisfer per ser feliços cada vegada són més altes. I, per tant, vivim en una societat que contribueix fortament a alimentar la frustració més que no pas la felicitat. Les escoles antigues de filosofia habitualment ens ensenyen que el que cal és ser conscient que necessitem molt poques coses per ser feliços. I avui dia se’ns intenta inculcar el contrari.

D’una banda, sí, però a la vegada em pregunto: ¿per què no crema tot? Per exemple, quan estem en contra de les retallades, la monarquia, coses que ens indignen. Llavors em dic: això és perquè encara no som prou infeliços. Sí, això és veritat, i a mi també em sorprèn. Però, esclar, aquests estàndards de felicitat tendeixen a ser de caràcter molt individual. Tots som molt conscients que cada vegada hi ha més desigualtats, precarietat, injustícies… Però com que, en l’àmbit individual, el mòbil em funciona, tinc internet, quan vaig al supermercat de moment continuo trobant de tot, puc anar pagant factures…, em puc centrar a intentar satisfer aquests objectius que són de caràcter personal.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí