Aquesta secció va començar ara fa dos anys sota la rúbrica «¿Un món amb ànima?» posant entre interrogants (dos i no un, seguint el criteri de Joan Solà adoptat per aquesta publicació) el que era el lema de Dialogal des de feia molts anys. Un món amb ànima. Viure en un món amb ànima o en un món sense ànima són dues experiències ben diferents. I el cas és que el món d’avui no només pretén que el món no té ànima («el seu origen, el seu desenvolupament, les seves esperances i pors, els seus amors i creences només són el resultat de col·locacions accidentals d’àtoms», com fa seixanta anys va escriure explícitament Bertrand Russell i com avui el sistema educatiu ensenya implícitament gairebé a tot arreu), sinó que sembla haver iniciat en els darrers anys una croada contra tot el que sigui bell, honorable, subtil, espiritual, sagrat o digne de reverència. Tot d’experts proclamen que les emocions es redueixen a bioquímica; les persones, a algoritmes; les grans creacions de la cultura humana, a instint de poder i altres baixes passions. Tot el que des de fa mil·lennis ha tingut sentit (inclòs un fet tan elemental com sentir-se home o dona) es veu sotmès a tempestes de confusió cada vegada més intenses. Un món on sembla normal parlar de «persones embarassades» i incitar els adolescents a canviar de gènere a la primera crisi existencial, és un món sense nord i és un món sense ànima.

Ara fa poc més d’un segle, el sociòleg Max Weber va veure el desencantament del món (Entzauberung der Welt) com el tret més característic de la història moderna. A partir del segle xvii es va començar a imposar un model de coneixement que considera que només és real el que pot expressar-se de manera objectiva, quantificable i calculable. Aquest model de coneixement, que ha tingut el seu paradigma principal en la física de Newton i en la mirada freda i distanciada, ha donat resultats espectaculars, sobretot en les ciències naturals. Més qüestionable és la seva utilitat en les ciències humanes i en el món de l’art i la literatura —i, sobretot, en el món de la vida. El «món de la vida» o «món vital» (Lebenswelt) és una expressió emprada pel filòsof Edmund Husserl (cinc anys més jove que Weber) per referir-se al món de l’experiència directa, el món en què realment vivim, ens movem i som —el món del qual ens parlen la literatura, l’art, els somnis i els sentits, ben diferent del món del qual ens parlen la física i la bioquímica, que són eines meravelloses sempre que estiguin al servei del món de la vida. En la seva última gran obra, La crisi de les ciències europees, Husserl assenyala (i és un procés que des dels seus dies ha anat a pitjor, com el desencantament del món diagnosticat per Weber) que el que anomena «ciència galileana» (la ciència que només considera veritablement real el que és classificable, quantificable i calculable) ha comportat la «pèrdua del sentit de la ciència per a la vida» i «l’eclipsi gairebé total del món vital (Lebenswelt)». En aquest eclipsi estem —els eclipsis, però, no duren per sempre.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Estem parlant de la censura exercida per comunitats arreladíssimes a Catalunya, de tradició clarament postconciliar i compromeses amb la renovació del cristianisme a la llum de la modernitatEn la mesura que les religions aprenen a autoconcebre’s certament com a instruments i no com a finalitats, l’obsessió per la unitat de la doctrina baixaAls membres destacats d’una comunitat religiosa, aquells que són identificats clarament amb la institució, ¿és lícit que se’ls exigeixi un discurs afí al que la institució defensa?¿Els membres de comunitats religioses han de tenir la mateixa llibertat d’expressió que qualsevol ciutadà? ¿O les institucions tenen dret a exigir als seus membres que s’adaptin al discurs oficial que defensen? ¿És lícit fer callar algú en nom de Déu?

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Un lloc per fer silenci

Al bosc, buscant bolets.

Un moment sagrat

La retrobada desitjada amb una amistat.

La paraula que m’agrada més

Acabat

Què m’indigna

Les mentides recargolades, manipuladores i egoistes.

Què em motiva

L’amor.

Una lectura que m’ajuda  

La bona novel·la negra, a agafar el son.

Una música 

Pete Seeger

Una olor agradable

La terra després de la pluja.

Un lema que m’inspira

El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.

Déu?

Ell… no ho sé, però moltes de les propostes que diuen que fa, m’agraden.

Una imatge 

El llustre en un poblet africà.

Un do/habilitat que posseeixo

Cantar i fer cantar.

Un mestre

Molts: la Flora, en Grégoire Ahongbonon, l’Arcadi Oliveres, els meus fills.

La mort és…

I… fins aquí. Moltes gràcies!!!

El meu desig profund

Que el sentit comú governi.

La violència de gènere és, sens dubte, un dels reptes actuals i urgents de la nostra societat. No és una problemàtica nova, però actualment comptem amb eines de visibilització i de comptabilització que fan que estigui present en el nostre dia a dia i puguem ser-ne conscients. En les últimes dècades, mentre augmenten les campanyes de sensibilització i les jornades contra la violència de gènere, les notícies sobre noves víctimes no cessen. Així, tot i que sembli paradoxal, avui en dia no és estrany que les capçaleres de la premsa i de les xarxes socials destaquin constantment noves xifres de víctimes tant en el nostre context local com internacionalment. 

Quan ens fixem en la qüestió religiosa, l’anàlisi de la violència de gènere es fa encara més complexa. Sovint es concep la igualtat de gènere com a oxímoron de les religions i es considera que és la principal causa d’opressió de les dones religioses. Amb els avenços de l’agenda feminista en les últimes dècades i la visibilització de la violència de gènere present en la societat, les religions a vegades es queden en un lloc incòmode. Malgrat que l’agenda feminista s’ha complexificat i diversificat en les últimes dècades, hi ha un feminisme secular majoritari que sovint promou la necessitat d’entendre la lluita de gènere dins d’una perspectiva laica i no religiosa. 

No podem obviar el paper que han pogut tenir i tenen les institucions religioses i, fins i tot, els textos religiosos a l’hora de perpetuar les relacions desiguals de gènere que sovint són l’inici i la principal justificació de la violència de gènere. No obstant això, considerar les religions com la causa principal de la violència de gènere pot suposar l’oblit de quatre qüestions clau, fet que dificulta la lluita contra aquesta problemàtica en la societat actual.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

¿Qui som? ¿Qui som amb els altres?

¿Qui soc?

La identitat, la resposta al qui soc, és una pregunta inherent al procés vital de qualsevol ésser humà. En algun moment de la vida aquest interrogant s’obre. Constitueix una qüestió sostinguda al llarg de tota l’existència, atesa la dificultat per oferir una resposta definitiva. Efectivament, som éssers de gran complexitat i les nostres biografies, personals i comunitàries, així ho reflecteixen. Humanitzar(-nos) constitueix la tasca de tot procés vital. Fer de les nostres vides una oportunitat per construir es transforma en activitat: moltes persones al llarg de la història ho han entès així, fent donació de les seves existències, desplegant-se pels altres i pel món. 

La identitat es construeix gràcies a la integració dels diferents aspectes que la constitueixen. Aquests elements són diversos, flexibles i presenten una gran complexitat. Tenen a veure amb variables socials, culturals, històriques…, i també personals, biogràfiques. Pensem, per exemple, com pot incidir en la identitat d’una persona una migració, un accident (en l’ampli sentit del terme: pèrdua d’un familiar, d’una feina, de la salut) o el desenvolupament d’una feina. Així, doncs, diversitat i flexibilitat esdevenen elements indispensables a l’hora de fer-nos càrrec de la identitat, que, d’altra banda, no serà mai acabada: més aviat, anirà construint-se al llarg de tota l’existència, personal i col·lectiva. 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Les creences són punts de partença; no punts d’arribada. En un moment o altre, cal travessar un llindar, que és un pas iniciàtic. Un pas que consisteix a perforar la pantalla on es projecten les creences (imatges i significats coneguts) vers l’Enllà que cobreix la tela. Les ombres lluminoses encobertes són contornejades des de l’Ençà per les projeccions del món conegut des d’on es mira l’Enllà d’on provenen les no-Formes.

La conjunció de l’Ombra lluminosa amb la projecció dels trets específics de cada tradició configuren les creences. Caminem vers el Desconegut a través del que ens és conegut. Altrament, no es posaríem a caminar.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

«Per mi, la llibertat és poder passejar amb la meva parella agafant-nos les mans. És poder-me vestir com vull. És no estar pendent del mòbil, de l’hora, de si em veu el meu cosí o no.» «No vull haver-me d’amagar, de dir una cosa que no penso o que no sento perquè se suposa que el que penso i el que sento la meva fe no ho permet.» «Si creus, has de tenir dret a buscar el teu espai dins de la religió.» Ho diuen joves catalanes, filles de famílies musulmanes. Però ho podria haver dit una dona catòlica, una testimoni de Jehovà o un jueu.

Durant molts anys, la família, l’escola, la feina i la religió van ser les eines perfectes de reproducció (i estabilitat) social. Totes quatre eren institucions que de manera força coherent entre elles transmetien les actituds, els valors i les normes per produir «bons ciutadans».

Però això es va acabar. El procés de desinstitucionalització va permetre que les estructures de poder es modifiquessin, fet que va propiciar un augment de la llibertat personal per sobre del grup. Ara calia decidir, qüestionar-se, hibridar-se. I amb la capacitat de decisió, més incertesa, menys seguretats.

Actualment, fruit, en bona part, d’aquesta llibertat, res no és tan perenne com abans. Pràcticament ja no hi ha res que duri tota la vida: ni la casa, ni la feina, ni la parella, ni els amics. La religió no és una excepció.

La família, els capellans, el patró i el mestre ja no són els únics que tenen la paraula a l’hora de transmetre la fe. I formar part de la institució religiosa (sigui la que sigui) ja no és obligatori. Hi ha dissidència i, tanmateix, hi ha qui encara vol controlar un discurs oficial que cada vegada perd més força.

Les religions més jerarquitzades, com ara els testimonis cristians de Jehovà, són aquelles que permeten menys llibertat d’expressió als seus membres. La tendència al control del discurs acostuma a ser menys freqüent en el cas del protestantisme, per exemple, que des del moment de la seva creació va posar èmfasi en el fet que tothom ha de poder llegir i interpretar la Bíblia, i que ningú no és millor que un altre per escrutar-la. Per tant, és una religió, com d’altres, que accepta gran diversitat de branques doctrinals, pràctiques i opinions. També hi ha les noves formes de religiositat que, en general, advoquen encara més per la lliure interpretació.

En tot cas, sempre hi ha persones o grups —dins i fora de les religions— que pretenen decidir en què és correcte creure i en què no, què representa o és digne d’una religió i què no ho és. I, alhora, la llibertat personal pot abocar a l’individualisme si no té en compte la riquesa de la relació amb el grup; o pot provocar, per manca de reconeixement, la pèrdua de tota una experiència religiosa que ha nodrit l’espiritualitat humana durant mil·lennis. Per això, avui, família, feina, escola i religió han de ser capaces de potenciar la llibertat personal autèntica, aquella que ens ajuda a saber qui som i a decidir com volem viure, i en què volem creure; i fer-ho des del coneixement d’un llegat que forma part de la història humana. Perquè, en definitiva, la llibertat té molt a veure amb el coneixement. La llibertat és no tenir por. Però, sobretot, com diu una d’aquestes noies musulmanes, la llibertat és no haver de mentir.

DIÀLEG ENTRE

Marta López Ballalta

Es va llicenciar en teologia a la facultat SEUT (Madrid). És pastora de l’Església Protestant de Barcelona-Centre, delegada d’Ecumenisme i diàleg interreligiós de l’Església Evangèlica de Catalunya i vicepresidenta de la Iglesia Evangélica Española.

Jenabou Dembaga

És sociòloga, educadora infantil i activista antiracista i feminista. La seva tasca se centra sobretot en les comunitats d’afrodescendents i negroafricanes, la població africana i de la diàspora soninke i en aspectes d’espiritualitat i gènere.

Tenir i reivindicar una fe de manera activa no és vist, avui dia, com una forma d’activisme. Costa integrar la idea que les creences religioses puguin incidir en la societat de manera transformadora i, quan ens referim a comunitats minoritàries, encara més. Per esbrinar com la fe pot ser una eina per al canvi i com s’integra en la pràctica quotidiana com a activisme social, m’he citat a prop de Sant Felip Neri amb Marta López Ballalta, pastora protestant, i Jenabou Dembaga, membre destacat de la comunitat musulmana de casa nostra, sociòloga i activista antiracista.

Totes dues formeu part de comunitats religioses que són minoritàries a casa nostra. M’agradaria que m’expliquéssiu com ho viviu. 

Marta López Ballalta: Ser protestant és molt estrany, encara, en aquest país, tot i que fa 153 anys que la nostra comunitat és a Barcelona. Com que la religió majoritària és el catolicisme, et veuen com una cosa molt peculiar; però el que em sap més greu és que hi ha molt desconeixement, de manera que t’atribueixen trets d’altres grups. Vivim en una societat que té molta reticència a les religions.

Jenabou Dembaga: Jo soc musulmana i pertanyo a la branca sunnita, però sí que és veritat que la meva comunitat, la soninke, és minoritària dins el grup minoritari. A Catalunya, els soninke són molt pocs; la comunitat predominant és la marroquina. Passa una mica el mateix que deia la Marta: es barregen coses. Hi ha trets que s’atribueixen a l’islam tot i que pertanyin al cristianisme, o a l’inrevés. Hi ha molt desconeixement. La islamofòbia ha causat molt d’impacte i nosaltres, bé, som aquí i anem vivint, anem fent.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

La llibertat d’expressió passa no només pelquediem, sinó per com parlem. ¿Deixem que cadascú s’expressi com vol? ¿Què se’ns imposa i què se’ns censura? En parlo amb el lingüista Jordi Badia (Callús, 1963), corrector de Vilaweb i autor de llibres com Salvem els mots(2021).

L’altre dia em van comentar: «Si entro en una escola i dic“Déu vos guard”, hi ha qui em mira malament.»¿Per què passa,això?

Hi ha el llenguatge políticament correcte, que vol eludir tot allò que tingui connotacions discriminatòries o limitatives. I,en aquest cas, com que «Déu vos guard»conté la paraula Déui el desig que Déu et guardi, els que no són creients ho eviten. Però són els mateixos que després diuen «adeu» o que per Nadal fan festa. És a dir, que si fossin coherents, treballarien el Divendres Sant o el dia de Pasqua.

Hi ha qui,en comptes de dir «bon Nadal»,diu «bones festes d’hivern».

Sí, o qui diu que fa les vacances d’hivern per no dir les vacances de Nadal. Però, si has de ser coherent, fes les vacances en una altra època, no les facis coincidir amb Sant Esteve.

També hi ha qui veu les expressions religioses com a carques, ¿oi?

Sí. Hi ha qui diria que «Déu vos guard» és una expressió antiga. Però és que hi ha gent que es pensa que el català ha nascut al segle XXI. Contra tot això, els que defensem de poder-nos expressar de la manera en què ens hem expressat sempre, hem de ser valents i hem de continuar. Al capdavall, el llenguatge políticament correcte és una moda.

¿Qui tria com parlem?

Els que influeixen més són els mitjans de comunicació. Però hi ha una cosa que no s’havia vist tant com fins ara: com certs grups pròxims al poder han imposat una manera de parlar servint-se dels mitjans de comunicació. I com, a través d’ells, han sabut vendre la imatge de modernitat. Hem de ser valents perquè lluitem contra unes absurditats que no tenen aturador. S’ha arribat a proposar un article lis en comptes de els i les.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Els de 6è érem al jardí de l’escola. Cadascú s’havia assegut davant d’un ésser viu que li cridés l’atenció (una flor, un arbre, una formiga…) i que, alhora, s’estigués prou quiet per mirar-lo amb calma, en silenci, escoltant el seu missatge… «Que difícil! —era la queixa—. Però si no parla!» «El secret és no tenir pressa —els deia jo—. Comenceu pel més senzill: noteu-ne els colors, la forma, el tacte, el moviment…»

Els animava a dibuixar-lo i pintar-lo per centrar-hi l’atenció d’una manera més sostinguda. Finalment, els proposava concretar la vivència contestant una pregunta: ¿Què m’ensenya avui a mi aquest ésser viu? ¿Què en puc aprendre?»

Llavors, el següent dia de classe, els proposo un text de la tradició hindú: «El rei Yadu i el savi Avadhuta», del capítol 11 del Srimad Bhagavatam. Un text preciós en què el savi, interpel·lat pel rei, va explicant-li quins han estat els seus mestres per adquirir saviesa: «De la Terra he après paciència i a ser el sosteniment dels altres…, l’aigua és dolça i pura, i a tots ajuda…, d’ella vaig aprendre a estimar…, de l’abella he après a agafar només la quantitat que necessito…»

Treballant-lo, aquest text ens ajuda a comprendre millor l’experiència del jardí del dia anterior. «Ah! Això és el que vam fer nosaltres!», comenta algú. «Sí! El text ha posat paraules a la nostra experiència, l’ha il·luminat i l’ha fet aprofundir. I l’experiència prèvia ens ha ajudat a comprendre millor el text, a fer que tingui sentit per nos-
altres, a escoltar-lo amb ganes perquè sabem de què parla…»

L’itinerari pot finalitzar aquí o podem seguir estirant fils. A mi, a l’aula, després m’agrada treballar el mestre Moisès i com ensenya a tenir cura de tot amb el text que coneixem com els deu manaments. I, per adonar-nos que el que va ensenyar hi ha gent que ho viu, presento algun testimoni actual, com Wangari Maathai o Greta Thunberg.

I és així com a l’aula anem creixent i teixint els nostres aprenentatges amb els fils de l’experiència personal, la riquesa i els ensenyaments dels textos sagrats, i el testimoniatge de tantes persones com nosaltres que, al llarg de la història, han après a viure i a conviure.

També, en altres moments, per introduir els textos sagrats a l’aula, he començat fent preguntes. És una altra manera de connectar amb la seva experiència. Pregunto als infants i joves: «¿Qui ens ajuda a créixer?» I van apareixent: la família, els amics i amigues, l’escola… I si hi vas insistint, finalment sempre hi ha algú que diu: «Els llibres!» «Molt bé! ¿I quins llibres ens ajuden a créixer? ¿En coneixeu algun d’especial?» Llavors aquí la resposta ja depèn del públic que tinguem al davant, però a la meva aula, on hi ha alumnes sikhs, evangelistes, musulmans, catòlics…, sempre acaben sortint els «seus» llibres.

«¿I d’on surten aquests llibres? —continuem preguntant—. ¿Qui els va escriure? ¿Per què els van escriure?

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Hi ha textos que transmeten coneixements i textos que conviden a callar, a mirar, a atendre. Els primers són fruit de la mirada que interpreta, de la ment que reflexiona, del traginar de la vida, dels interrogants, les necessitats i les expectatives personals i col·lectives. Paraules que confereixen solidesa al «món», que fan possible interactuar amb la realitat: entendre i entendre’ns.

Els altres, els que conviden a callar, són tota una altra cosa. No expliquen, no afegeixen res als nostres coneixements: testimonis d’unes vivències de les quals només es pot parlar en proposicions mancades de sentit perquè allò que procuren és expressar el que és inexpressable. Paraules que miren de sacsejar-nos, de fer-nos tastar un bocí d’allò que se’ns ofereix més enllà de les vidrieres dels nostres dirs, més enllà del llenguatge que dona forma al nostre món… Aquestes frases no són meves, és així com Wittgenstein parla dels textos religiosos a la seva Conferència sobre ètica.1 En la mateixa línia, Hermann Hesse escriu que són, com la poesia, «un intent de la humanitat d’expressar, per mitjà d’imatges, precisament aquella indicibilitat que és impossible traduir en expressions racionals».2

Ens trobem, doncs, davant de dos codis de comunicació que fan possible vehicular l’experiència i les aportacions de les dues modalitats de la cognició humana: l’analítica i la contemplativa, o la racional i la poètica, la que confereix solidesa a la realitat i la que, obrint-nos al silenci, mira d’aproximar-nos al fet d’existir, de submergir-nos-hi, com a les palpentes. Aquesta segona és la que, des de la nuesa atenta, és font de descoberta, de comunió, de meravella; la que permet sentir el profund valor de l’existència. I d’aquí que generi un interès total, gratuït, que no pot sinó traduir-se en un actuar atent, amant i curós vers tot… Els textos religiosos, o sagrats, s’emmarcarien de ple en aquesta segona modalitat.

Però… ¿com és que aquest missatge queda tan amagat? ¿Com és que el que ens arriba és més aviat el ressò d’uns discursos normatius des d’unes categories, per molts, ben alienes? ¿No podríem limitar-nos a expressions que ens resultin més properes? Certament, totes les arts creen i aporten des de l’àmbit del silenci, com també hi ha escrits contemporanis que orienten com endinsar-s’hi des de llenguatges no religiosos i imatges que ens poden resultar més explícites. Però… quina llàstima seria desaprofitar l’experiència de tantes generacions que ens han precedit, simplement per manca de descodificador! I aquest «clic» no té a veure amb determinats coneixements, sinó amb la intuïció del secret que amaga l’existència. Abans i ara. En entorns religiosos o laics.

Un tresor amagat dins i fora de nosaltres mateixos pel qual val la pena vendre-s’ho tot…, «més petit que un gra d’arròs, o que un gra d’ordi, o que un gra de mostassa, o que un gra d’escaiola, habita en el meu cor. Més gran que la Terra, més gran que l’atmosfera, més gran que el cel, més gran que tots els mons, habita en el meu cor. Abraça tot l’univers i, en silenci, és Amor envers totes les coses. És el meu Atman, és Brahman», llegim a l’Upanishad Xandogya. «Buit i silenciós, lliure, immutable, u, | es troba a tot arreu i és inexhaurible. | Pot ser que sigui la Mare de l’univers. | No sé el seu nom, però l’anomeno Tao» (Daodejing, núm. 25, fragment). Tresor o certesa que escapa a qualsevol nom perquè es viu allà on les paraules callen, però que —des dels diferents mons culturals— no podem sinó buscar paraules per referir-nos-hi.

Paraules que miren d’apuntar-hi, que avisen que la visió des de l’ésser necessitat que som ho mediatitza tot, que allò que de debò és no s’hi correspon. I proposen vies i recursos per modificar la perspectiva i reeducar les capacitats per tal de situar-les al camp infinit de la gratuïtat, més enllà dels límits que marca el jo. I aquesta és, en essència, l’aportació dels textos sagrats. Són com aquell mapa de l’explorador que, embadalit per la descoberta d’un riu immens, volia animar els seus a anar-hi. I va dibuixar un mapa per orientar-los.3 I ja tenim el problema. Perquè el mapa aviat va quedar penjat en un lloc important, convertit en objecte de veneració, i qui en tenia una còpia ja es considerava expert del riu. Estirant una mica el relat podríem afegir-hi enfrontaments entre posseïdors de mapes, pretensió d’exclusivitat, etc.

Sense la intuïció del riu, el mapa perd el poder metafòric. Aquest és el punt clau. L’esforç per compartir una vivència fonda, per convidar a descobrir el misteri infinit en cada bri d’herba («Miris on miris, allà hi ha el rostre de Déu», Alcorà 2,115), queda ofegat. Convertida la imatge en veritat absoluta, podrà ser, potser, instrument útil per cohesionar col·lectius, al preu d’excloure els diferents, de sotmetre, etc. D’aquí la paradoxa que uns mateixos textos puguin ser motiu de vida i de mort, d’amor i d’odi, de comunió i d’exclusió, de pau i de violència, d’alliberament i de submissió, de servei i d’explotació, de profunda qualitat humana i de deshumanització.

Però aquesta no és una dificultat d’una època o d’una altra. Des de sempre i des de tots els racons del planeta ens arriba l’advertiment: no confongueu la lluna amb el dit que l’assenyala; aprengueu a mirar aquí, a cada racó! Els automatismes del llenguatge descriptiu tenen tanta força, la ment està tan habituada a associar qualsevol paraula o forma amb entitats i conceptes, que sovint sembla incapaç de percebre la subtilitat de les imatges que conviden a obrir-se al batec viu de la realitat. Com canta Hal·lâg en aquell bell poema: «Tu, ¿de quina terra ets absent | perquè s’alcin tots orgullosos a cercar-te dalt el cel? | Prou els veus mirant-te a plena llum, | però, cecs com són, tan sols perceben foscor.» 4

Seríem davant de dos estils culturals de ceguesa, de signe contrari. La que entronitza el mapa, el text o la imatge sagrada, la que feia clamar al Mestre Eckhart: «Prego a Déu que m’alliberi de Déu per poder aprehendre la Veritat!»5 I, l’altra, la que, satisfeta d’haver superat velles imposicions, ha arxivat totes aquelles veus sense sospitar el tresor que amaguen. Però… corren nous aires. Basta donar un cop d’ull a les llibreries, o a l’oferta cultural. La globalització, posant-nos en contacte amb una àmplia diversitat, facilita poder diferenciar entre el fons i les formes, sentir que «una mateixa lluna es reflecteix en totes les aigües, tots els reflexos provenen d’una sola lluna, una saviesa inclou totes les savieses»… («Shodoka»).6 Ens convida a redescobrir el valor de la immensa riquesa d’aquest llegat, a reconèixer —i agrair— la llibertat i l’esforç de tantes persones que ens han precedit obrint camins de recerca.

Un lloc per fer silenci

Un tren, per exemple. Però els llocs em són força indiferents si porto el silenci al cap

Un moment sagrat

El moment que les paraules flueixen durant l’escriptura, i no pots parar d’escriure

La paraula que m’agrada més

La paraula paraula

Què m’indigna

La prepotència habitual de qui se sent poderós, tot i ser un imbècil

Què em motiva

La curiositat

Una lectura que m’ajuda  

Llegeixo cada dia. Avui he acabat Gli zii di Sicilia, de Leonardo Sciacia, i m’ha semblat un llibre esplèndid

Una música 

The Köln Concert, de Keith Jarrett

Una olor agradable

La pinassa després de la pluja sobtada

Un lema que m’inspira

Mon oncle Màrius, que va fer la guerra amb els rojos, que va passar pel camp del Barcarès i després es va fer monjo cartoixà a Montalegre durant mig segle, em deia que per ser veritablement humil no m’havia de deixar humiliar. És l’única homilia que li recordo i un bon lema, trobo

Déu?

Soc incapaç de creure en la seva inexistència, i intento que cap abstracció guiï les meves accions

Una imatge 

La del nostre fill Llullu mort en braços de sa mare, asseguda al terra del bar La Vitamínica d’Horta, el 24 de juliol del 2009.

Un do/habilitat que posseeixo

Sorprendre’m

Un mestre

Jacqueline Hurtley, professora de literatura anglesa a la UB

La mort és…

El silenci definitiu

El meu desig profund

No perdre la capacitat de desitjar