Els de 6è érem al jardí de l’escola. Cadascú s’havia assegut davant d’un ésser viu que li cridés l’atenció (una flor, un arbre, una formiga…) i que, alhora, s’estigués prou quiet per mirar-lo amb calma, en silenci, escoltant el seu missatge… «Que difícil! —era la queixa—. Però si no parla!» «El secret és no tenir pressa —els deia jo—. Comenceu pel més senzill: noteu-ne els colors, la forma, el tacte, el moviment…»

Els animava a dibuixar-lo i pintar-lo per centrar-hi l’atenció d’una manera més sostinguda. Finalment, els proposava concretar la vivència contestant una pregunta: ¿Què m’ensenya avui a mi aquest ésser viu? ¿Què en puc aprendre?»

Llavors, el següent dia de classe, els proposo un text de la tradició hindú: «El rei Yadu i el savi Avadhuta», del capítol 11 del Srimad Bhagavatam. Un text preciós en què el savi, interpel·lat pel rei, va explicant-li quins han estat els seus mestres per adquirir saviesa: «De la Terra he après paciència i a ser el sosteniment dels altres…, l’aigua és dolça i pura, i a tots ajuda…, d’ella vaig aprendre a estimar…, de l’abella he après a agafar només la quantitat que necessito…»

Treballant-lo, aquest text ens ajuda a comprendre millor l’experiència del jardí del dia anterior. «Ah! Això és el que vam fer nosaltres!», comenta algú. «Sí! El text ha posat paraules a la nostra experiència, l’ha il·luminat i l’ha fet aprofundir. I l’experiència prèvia ens ha ajudat a comprendre millor el text, a fer que tingui sentit per nos-
altres, a escoltar-lo amb ganes perquè sabem de què parla…»

L’itinerari pot finalitzar aquí o podem seguir estirant fils. A mi, a l’aula, després m’agrada treballar el mestre Moisès i com ensenya a tenir cura de tot amb el text que coneixem com els deu manaments. I, per adonar-nos que el que va ensenyar hi ha gent que ho viu, presento algun testimoni actual, com Wangari Maathai o Greta Thunberg.

I és així com a l’aula anem creixent i teixint els nostres aprenentatges amb els fils de l’experiència personal, la riquesa i els ensenyaments dels textos sagrats, i el testimoniatge de tantes persones com nosaltres que, al llarg de la història, han après a viure i a conviure.

També, en altres moments, per introduir els textos sagrats a l’aula, he començat fent preguntes. És una altra manera de connectar amb la seva experiència. Pregunto als infants i joves: «¿Qui ens ajuda a créixer?» I van apareixent: la família, els amics i amigues, l’escola… I si hi vas insistint, finalment sempre hi ha algú que diu: «Els llibres!» «Molt bé! ¿I quins llibres ens ajuden a créixer? ¿En coneixeu algun d’especial?» Llavors aquí la resposta ja depèn del públic que tinguem al davant, però a la meva aula, on hi ha alumnes sikhs, evangelistes, musulmans, catòlics…, sempre acaben sortint els «seus» llibres.

«¿I d’on surten aquests llibres? —continuem preguntant—. ¿Qui els va escriure? ¿Per què els van escriure?

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Hi ha textos que transmeten coneixements i textos que conviden a callar, a mirar, a atendre. Els primers són fruit de la mirada que interpreta, de la ment que reflexiona, del traginar de la vida, dels interrogants, les necessitats i les expectatives personals i col·lectives. Paraules que confereixen solidesa al «món», que fan possible interactuar amb la realitat: entendre i entendre’ns.

Els altres, els que conviden a callar, són tota una altra cosa. No expliquen, no afegeixen res als nostres coneixements: testimonis d’unes vivències de les quals només es pot parlar en proposicions mancades de sentit perquè allò que procuren és expressar el que és inexpressable. Paraules que miren de sacsejar-nos, de fer-nos tastar un bocí d’allò que se’ns ofereix més enllà de les vidrieres dels nostres dirs, més enllà del llenguatge que dona forma al nostre món… Aquestes frases no són meves, és així com Wittgenstein parla dels textos religiosos a la seva Conferència sobre ètica.1 En la mateixa línia, Hermann Hesse escriu que són, com la poesia, «un intent de la humanitat d’expressar, per mitjà d’imatges, precisament aquella indicibilitat que és impossible traduir en expressions racionals».2

Ens trobem, doncs, davant de dos codis de comunicació que fan possible vehicular l’experiència i les aportacions de les dues modalitats de la cognició humana: l’analítica i la contemplativa, o la racional i la poètica, la que confereix solidesa a la realitat i la que, obrint-nos al silenci, mira d’aproximar-nos al fet d’existir, de submergir-nos-hi, com a les palpentes. Aquesta segona és la que, des de la nuesa atenta, és font de descoberta, de comunió, de meravella; la que permet sentir el profund valor de l’existència. I d’aquí que generi un interès total, gratuït, que no pot sinó traduir-se en un actuar atent, amant i curós vers tot… Els textos religiosos, o sagrats, s’emmarcarien de ple en aquesta segona modalitat.

Però… ¿com és que aquest missatge queda tan amagat? ¿Com és que el que ens arriba és més aviat el ressò d’uns discursos normatius des d’unes categories, per molts, ben alienes? ¿No podríem limitar-nos a expressions que ens resultin més properes? Certament, totes les arts creen i aporten des de l’àmbit del silenci, com també hi ha escrits contemporanis que orienten com endinsar-s’hi des de llenguatges no religiosos i imatges que ens poden resultar més explícites. Però… quina llàstima seria desaprofitar l’experiència de tantes generacions que ens han precedit, simplement per manca de descodificador! I aquest «clic» no té a veure amb determinats coneixements, sinó amb la intuïció del secret que amaga l’existència. Abans i ara. En entorns religiosos o laics.

Un tresor amagat dins i fora de nosaltres mateixos pel qual val la pena vendre-s’ho tot…, «més petit que un gra d’arròs, o que un gra d’ordi, o que un gra de mostassa, o que un gra d’escaiola, habita en el meu cor. Més gran que la Terra, més gran que l’atmosfera, més gran que el cel, més gran que tots els mons, habita en el meu cor. Abraça tot l’univers i, en silenci, és Amor envers totes les coses. És el meu Atman, és Brahman», llegim a l’Upanishad Xandogya. «Buit i silenciós, lliure, immutable, u, | es troba a tot arreu i és inexhaurible. | Pot ser que sigui la Mare de l’univers. | No sé el seu nom, però l’anomeno Tao» (Daodejing, núm. 25, fragment). Tresor o certesa que escapa a qualsevol nom perquè es viu allà on les paraules callen, però que —des dels diferents mons culturals— no podem sinó buscar paraules per referir-nos-hi.

Paraules que miren d’apuntar-hi, que avisen que la visió des de l’ésser necessitat que som ho mediatitza tot, que allò que de debò és no s’hi correspon. I proposen vies i recursos per modificar la perspectiva i reeducar les capacitats per tal de situar-les al camp infinit de la gratuïtat, més enllà dels límits que marca el jo. I aquesta és, en essència, l’aportació dels textos sagrats. Són com aquell mapa de l’explorador que, embadalit per la descoberta d’un riu immens, volia animar els seus a anar-hi. I va dibuixar un mapa per orientar-los.3 I ja tenim el problema. Perquè el mapa aviat va quedar penjat en un lloc important, convertit en objecte de veneració, i qui en tenia una còpia ja es considerava expert del riu. Estirant una mica el relat podríem afegir-hi enfrontaments entre posseïdors de mapes, pretensió d’exclusivitat, etc.

Sense la intuïció del riu, el mapa perd el poder metafòric. Aquest és el punt clau. L’esforç per compartir una vivència fonda, per convidar a descobrir el misteri infinit en cada bri d’herba («Miris on miris, allà hi ha el rostre de Déu», Alcorà 2,115), queda ofegat. Convertida la imatge en veritat absoluta, podrà ser, potser, instrument útil per cohesionar col·lectius, al preu d’excloure els diferents, de sotmetre, etc. D’aquí la paradoxa que uns mateixos textos puguin ser motiu de vida i de mort, d’amor i d’odi, de comunió i d’exclusió, de pau i de violència, d’alliberament i de submissió, de servei i d’explotació, de profunda qualitat humana i de deshumanització.

Però aquesta no és una dificultat d’una època o d’una altra. Des de sempre i des de tots els racons del planeta ens arriba l’advertiment: no confongueu la lluna amb el dit que l’assenyala; aprengueu a mirar aquí, a cada racó! Els automatismes del llenguatge descriptiu tenen tanta força, la ment està tan habituada a associar qualsevol paraula o forma amb entitats i conceptes, que sovint sembla incapaç de percebre la subtilitat de les imatges que conviden a obrir-se al batec viu de la realitat. Com canta Hal·lâg en aquell bell poema: «Tu, ¿de quina terra ets absent | perquè s’alcin tots orgullosos a cercar-te dalt el cel? | Prou els veus mirant-te a plena llum, | però, cecs com són, tan sols perceben foscor.» 4

Seríem davant de dos estils culturals de ceguesa, de signe contrari. La que entronitza el mapa, el text o la imatge sagrada, la que feia clamar al Mestre Eckhart: «Prego a Déu que m’alliberi de Déu per poder aprehendre la Veritat!»5 I, l’altra, la que, satisfeta d’haver superat velles imposicions, ha arxivat totes aquelles veus sense sospitar el tresor que amaguen. Però… corren nous aires. Basta donar un cop d’ull a les llibreries, o a l’oferta cultural. La globalització, posant-nos en contacte amb una àmplia diversitat, facilita poder diferenciar entre el fons i les formes, sentir que «una mateixa lluna es reflecteix en totes les aigües, tots els reflexos provenen d’una sola lluna, una saviesa inclou totes les savieses»… («Shodoka»).6 Ens convida a redescobrir el valor de la immensa riquesa d’aquest llegat, a reconèixer —i agrair— la llibertat i l’esforç de tantes persones que ens han precedit obrint camins de recerca.

Un lloc per fer silenci

Un tren, per exemple. Però els llocs em són força indiferents si porto el silenci al cap

Un moment sagrat

El moment que les paraules flueixen durant l’escriptura, i no pots parar d’escriure

La paraula que m’agrada més

La paraula paraula

Què m’indigna

La prepotència habitual de qui se sent poderós, tot i ser un imbècil

Què em motiva

La curiositat

Una lectura que m’ajuda  

Llegeixo cada dia. Avui he acabat Gli zii di Sicilia, de Leonardo Sciacia, i m’ha semblat un llibre esplèndid

Una música 

The Köln Concert, de Keith Jarrett

Una olor agradable

La pinassa després de la pluja sobtada

Un lema que m’inspira

Mon oncle Màrius, que va fer la guerra amb els rojos, que va passar pel camp del Barcarès i després es va fer monjo cartoixà a Montalegre durant mig segle, em deia que per ser veritablement humil no m’havia de deixar humiliar. És l’única homilia que li recordo i un bon lema, trobo

Déu?

Soc incapaç de creure en la seva inexistència, i intento que cap abstracció guiï les meves accions

Una imatge 

La del nostre fill Llullu mort en braços de sa mare, asseguda al terra del bar La Vitamínica d’Horta, el 24 de juliol del 2009.

Un do/habilitat que posseeixo

Sorprendre’m

Un mestre

Jacqueline Hurtley, professora de literatura anglesa a la UB

La mort és…

El silenci definitiu

El meu desig profund

No perdre la capacitat de desitjar

Laia de Ahumada (Barcelona, 1957) és doctora en filologia catalana i escriptora, i ha inspirat des del Centre Obert Heura fins a l’Associació Terra Franca. Experta en Teresa de Jesús, parlo amb una dona íntegra sobre allò que perdura en el temps.

¿Quina idea tens de text sagrat?

És com un fil invisible que travessa i va cosint els segles, que de vegades es deixa veure i de vegades no tant, i que ens porta un missatge que no caduca: de plenitud, d’essencialitat.

¿Què és el que perdura en el temps?

El que ens acara a nosaltres mateixos. El que ens fa experimentar tot allò que estem cridats a ser. M’interessa tot el que m’ensenya, el que em qüestiona, el que em dona eines per saber què he vingut a fer aquí.

¿Hi ha una perversió de l’espiritualitat, per exemple, amb l’autoajuda, oi?

Per mi té valor allò que m’implica amb el món, el que em fa aterrar i em fa donar-me a l’altre. Tot allò que em tanca, que em fa ser una supermeditadora fantàstica, que només és en profit meu, per mi no té res a veure amb això.

Però el missatge d’ara és coneix-te a tu mateix, mira’t a tu mateix.

És que qualsevol missatge es perverteix. Si el «mira’t a tu» i «estigues amb tu» em porta a l’individualisme, és una trampa.

Esborra l’altre.

Sí. Primer mira’t a tu i després no et tornis a mirar a tu, mira’t l’altre.

La idea d’aterrar, ¿per què és important?

Perquè som comunicació. La vida sense l’altre no té sentit. La imatge del desert pot ser molt bonica, però m’agrada molt més un desert poblat. Quan vaig veure que hi havia gent al carrer, vaig anar a muntar un centre obert.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

És la mateixa sensació que tenen els infants quan es fan grans i passen a veure-hi més enllà de les faldilles de la mare. És el que els passa als astronautes que s’allunyen de la Terra: primer només busquen el seu país d’origen, i a mesura que se’n van distanciant creix el sentiment de pertinença al globus terrestre. És, també, el que ens succeeix quan deixem de mirar de reüll els escrits de les grans tradicions espirituals i passem a llegir-los sentint-los com a propis, independentment d’on s’hagin escrit i de la tradició en la qual haguem crescut nosaltres.

Ibn Arabí va escriure: «Hi va haver un temps en què jo rebutjava el meu proïsme si el seu refugi no era com el meu. Ara el meu cor ha esdevingut el receptacle de totes les formes: és el prat de les gaseles i claustre dels monjos cristians, temple d’ídols i Ka‘ba de pelegrins, taules de la Llei i plecs de l’Alcorà. Perquè professo la religió de l’Amor i vaig on vagi la seva cavalcadura, perquè l’Amor és el meu credo i la meva fe.»

Un text que ens convida a callar. Un text que no serveix per adquirir més coneixements, que no analitza res. Com la poesia o la música és, en canvi, un intent d’expressar-se i ens condueix més enllà del sedàs de la raó. Així són els textos sagrats. Textos que cal interpretar —lluny de normes i de dogmes— des de la pròpia experiència.
I, essent així, per tant, és bo acompanyar-los de grans dosis de silenci que ens permetin escoltar-nos i deixar-nos meravellar per tot allò que ja és més enllà de nosaltres i de la nostra intervenció.

Si som capaços de llegir-los amb aquesta mirada, els textos sagrats esdevenen mapes incerts que ens ajuden a caminar per la vida «de debò» (sense passar-hi de puntetes), independentment de les circumstàncies en què vivim o ens trobem. No es tracta d’una lectura ni d’una experiència automàtica, sinó que és fruit, sovint, d’un entrenament —compartit, millor— que demana calma, perquè la velocitat no sempre ens permet veure-ho «tot».

Ens convé, doncs, no tenir pressa. Com el mariner a qui li cal navegar entre la foscor esperant coincidir amb la llum del far. Perquè sense la foscor, o amb una llum immòbil, cap far, cap text sagrat, no seria mapa ni guia per ningú.

Cada instant neix de si mateix des d’un Fons que desconeixem i que es fa present en allò que en aquell moment vivim. La Paraula Sagrada neix d’aquest mateix Fons, alhora que l’interpreta i ens hi relliga.

La vida és una successió d’instants en què és impossible la repetició perquè res no pot tornar a ser el que ha sigut. Avancem cap endavant i cada instant n’obre un altre en allò que ha engendrat el precedent.

Els textos que es llegeixen en les festivitats periòdiques de cada tradició semblen els mateixos, però no ho són, perquè cada Nadal, cada Pasqua, cada Ramadà, cada Yom Kippur, cada Diwali, cada Vesak, etc., els rebem d’una manera inèdita, encara que tinguin l’aparença de ser sempre iguals.

La lectura insistent, assídua i recurrent dels mateixos passatges pot semblar monòtona, i ho és per la ment, però no pel cor dels fidels que els reben, perquè són portadors d’un batec ancestral i transcendent que fa que es regenerin cada cop que es proclamen.

En el seu caràcter cíclic i repetitiu rau la seva capacitat regeneradora, tal com el cicle de les estacions fa créixer els arbres. Cada any apareix un nou anell al tronc i neixen noves branques, més altes, més extenses.

¿D’on prové la seva força transformadora? Del vincle que s’estableix entre la Font d’on brollen i la receptivitat dels que els escolten, que s’estén i creix amb el temps. D’aquest nexe neix la seva capacitat creadora.

El poder dels textos sagrats no rau en la novetat, sinó en la profunditat, i per això cal la repetició, la qual en possibilita l’assimilació.

La nostra cultura abomina de la repetició, alhora que n’és addicta. En els textos sagrats, la novetat es transforma en interiorització fins que neix en nosaltres el que diu el text.

Les llavors de les Paraules Sagrades germinen en nosaltres i ens fan creadors de noves paraules. És més, la pròpia vida esdevé Paraula, nodrida per les lentes destil·lacions que continuen generant noves significacions.

Al nord del desert de Karakum, molts segles enrere, una poderosa cultura es va desenvolupar al voltant del llac de Khwarizm o Khorazm (en persa se l’anomenava Daryotxa-i Khorazm, ‘llac Khorazm’). El gran matemàtic MuḥammadibnMūsā procedia d’aquella regió, i per això era anomenat al-Khwārizm (és a dir, ‘de Khwarizm’). El seu nom es va llatinitzar de diverses maneres: Algorizmi, Algorismus, Algoritmus. En honor a aquest gran matemàtic de fa mil dos-cents anys, anomenem algorismes o algoritmes els sistemes de càlcul que avui mouen el món.

El llac de Khwarizm és el que coneixem com a mar d’Aral, que vol dir ‘mar d’illes’, perquè hi havia més de mil illes plenes d’ocells en aquest mar de l’interior d’Àsia. Des de mitjan segle xx, però, els algoritmes del progrés tecnològic, en la seva versió soviètica, van convertir aquest paradís en un desert: el desert d’Aralkum.

S’estenen els deserts sobre la Terra, i també s’estenen dins la gent. «El desert creix: ai d’aquell que alberga deserts!», escriu Nietzsche prop del final d’Així parlà Zaratustra.

Un desert interior, lligat al desplegament dels algoritmes, és la creença que les nostres experiències vitals més íntimes no tenen cap valor en si mateixes. Yuval Noah Harari, l’intel·lectual favorit de Klaus Schwab, de Bill Gates i de Mark Zuckerberg (entre altres rostres del poder actual), afirma al seu llibre Homo Deus que «les emocions són algoritmes bioquímics». També escriu que «els algoritmes que controlen els humans actuen a través de sensacions, emocions i pensaments. Exactament el mateix tipus d’algoritmes controlen els porcs, els babuïns, les llúdrigues i les gallines».

¿Quin sentit tindria la vida anímica i mental si només consistís en algoritmes? ¿Quin sentit tindrien la història de la literatura, de la cultura, de la humanitat? La visió materialista que avui impera només explica una petita part de la realitat, i no té ni la més remota idea de com explicar el fet més immediat de la nostra experiència: la consciència. En comptes d’adonar-se que mira amb un instrument equivocat, conclou que la consciència (amb tot el que inclou: l’experiència, les idees i conviccions, les sensacions i emocions, el conjunt de la vida interior…) no existeix. En el nostre món tan confós, hi ha filòsofs i científics reconeguts que neguen que existeixi la consciència —negació que sorgeix… de la seva consciència!

El recentment traspassat Bruno Latour explicava que el seu col·lega Paul Churchland porta a la cartera una imatge de la seva dona, Patricia (ella i ell són reconeguts «filòsofs de la ment»). Però no es tracta d’una foto del seu rostre, sinó d’un escàner en color del seu cervell. Paul creu veure millor l’essència de la seva companya de vida en una imatge generada per ordinador, amb colors falsos, d’unes estructures fisiològiques que només entenem a mitges, que no en una fotografia amb les seves faccions i el seu esguard. En el moment en què es va difondre aquesta anècdota, l’any 2004, els Churchland i altres filòsofs reduccionistes estaven convençuts que «al cap de pocs anys» tothom miraria les imatges digitalitzades del cervell amb més afecte del que posem en «nassos, pells i ulls». Evidentment, aquesta predicció no s’ha complert. Al contrari, els escàners cerebrals de persones sanes no mostren pràcticament res que ajudi a reconèixer-les.

Com més a fons estudiem el cervell, més supera la nostra comprensió. I més ens adonem que la ment no és un producte del cervell en el sentit que la bilis és un producte del fetge. Hi ha una òbvia relació entre ment i cervell, però la ment és molt més que el cervell. (Paradoxa per qui cregui que la ment no és res més que el cervell: només podríem entendre el cervell si fos molt simple, però aleshores la nostra ment seria també massa simple i tampoc no l’entendria!)

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Tots som conscients que en els darrers anys hi ha hagut un increment considerable de l’arribada de joves migrants sense referents familiars al territori, els quals, fins fa poc, coneixíem amb les sigles MENA (menors estrangers no acompanyats). Això ha comportat un repte per al nostre sistema de protecció a la infància i l’adolescència, que ha hagut de donar resposta a les necessitats que presenten aquests joves.

Paral·lelament, des dels mitjans de comunicació ens han bombardejat amb notícies sobre aquest col·lectiu, i fins i tot l’han utilitzat per fer campanyes polítiques. ¿Com veu i percep la societat a aquests joves? ¿De veritat els coneixem o ens hem preocupat per conèixer-los? ¿Quines són les seves necessitats reals? ¿Per què emigren posant en risc la seva vida essent tan joves? Es tracta de persones d’entre 14 i 17 anys provinents del Marroc i de l’Àfrica subsahariana, que arriben al territori i no van acompanyats per cap referent familiar o adult. Provenen de contextos de pobresa i precarietat i d’un entorn familiar on l’emigració es viu com l’única sortida possible, i aquest és el motiu pel qual arrisquen la vida per travessar la frontera.

Un cop es troben al nostre territori, presenten necessitats i dificultats que com a societat hem d’atendre. S’identifiquen principalment dos tipus de necessitats. D’una banda, les bàsiques, com l’habitatge, l’alimentació, la higiene, la vestimenta… Moltes d’aquestes necessitats queden cobertes una vegada els joves accedeixen al sistema de protecció a la infància i l’adolescència. L’altre tipus de necessitats està relacionat amb l’àmbit emocional i socioeducatiu, que cal abordar de manera integral: es tracta de necessitats socioeducatives, dificultats per relacionar-se i integrar-se en la comunitat, desconeixement de la llengua, obstacles en l’accés a la formació acadèmica i al món laboral…

La majoria de joves que pertanyen a aquest col·lectiu manifesten malestar psicològic arran del procés migratori i les dificultats d’adaptació al nou territori. Això es tradueix en un malestar físic i psíquic que repercuteix en pèrdua de gana, desmotivació, problemes de son… Per tant, hi ha aspectes emocionals que influeixen en l’estat físic i psicològic de les persones. Com a societat, ¿estem preparats per atendre les necessitats reals d’aquests joves? La resposta és no. Actualment s’evidencia que hi ha una manca de recursos socioeducatius i de salut adequats per donar-hi resposta.

Dol migratori

Hi ha pocs autors que parlin del dol migratori amb relació als joves migrants sense referents familiars al territori. El dol es pot definir com un procés de reestructuració que es produeix quan una persona deixa o perd alguna cosa de gran importància per a ella. Per tant, en el cas d’un procés migratori, correspon a tot allò que cal deixar enrere: la família, la cultura, els amics, i sobretot els vincles que s’han creat i que han estat claus i indispensables per a la formació de la personalitat de la persona que migra. En conseqüència, podríem dir que la migració comporta una situació de pèrdua psicològica i social que desencadena processos de dol.

La majoria dels joves migrants que arriben al nostre territori es troben amb circumstàncies personals i socials que dificulten l’elaboració d’aquest dol. I si no atenem aquesta necessitat de manera adequada, es pot posar en perill la seva salut mental. Per això és important que els professionals que treballen amb aquests joves puguin detectar anticipadament i prevenir processos de dol que podrien produir patologies o dificultar la integració.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

El kamishibai és una de les maneres més antigues que coneixem d’explicar relats. Es va originar al segle XII, dins dels monestirs budistes japonesos. És un tipus d’art dramàtic fet a partir de làmines il·lustrades que se succeeixen sobre un suport que fa d’escenari, i encara avui en dia s’utilitza com a recurs didàctic. Còdol Educació ha actualitzat aquesta eina ancestral per facilitar experiències de creixement per a infants. Kamishibai és una proposta de teatret sobre rodes on s’expliquen relats amb un tret comú: posar la vida al centre. S’hi parla de la responsabilitat cap a tots els humans i éssers vius, l’agraïment, la resiliència, el bé comú, la dependència o la vulnerabilitat. Un taller on tan important és el que hi passa com el que passa per dins dels que hi participen.

La Victoria, de 37 anys, i la seva filla Masha, de 13, són de Kíiv i van arribar a la platja de Sant Salvador (el Vendrell) al maig. Tenen una habitació a l’hotel on s’han refugiat tres-cents ucraïnesos.

¿Recordes com va començar tot?

Era el 24 de febrer. Estava dormint. Devien ser les cinc de la matinada quan les bombes em van despertar. Queien a vint quilòmetres de casa. No sabia què fer. Al Facebook tenia un missatge d’una amiga: «La guerra ha començat.» No entenia res. Vaig trucar a la meva mare, a la meva parella, que viu a Londres. No m’ho podia creure. Jo vivia amb la meva filla i el primer dia no sabíem què fer. Em vaig dir: «D’acord, esperem tres o quatre dies a veure què passa.» Però el segon dia vam començar a rebre informació que deia que els soldats russos s’estaven apropant. I em vaig adonar que, com més esperéssim, més en perill estaríem. Vam decidir marxar cap a la frontera de Polònia. Però hi havia un problema força gros: la gasolina. Hi havia gent que s’havia quedat sense i havia hagut de deixar el cotxe i continuar caminant.

¿Què vau fer?

Pensava que podria aguantar i comprar-ne durant el camí, però a les gasolineres hi havia cues d’hores. Vaig anar a casa de la meva mare i hi vaig deixar el cotxe. La meva mare no va voler venir amb nosaltres; encara ara, cada cop que li truco, li demano que vingui ni que sigui dues setmanes, i no ho vol. Vam marxar amb el cotxe d’una amiga que anava a Polònia. A la frontera hi havia 25 quilòmetres de cua. Hi havia carreteres més ràpides entre els boscos. La família d’un company d’escola de la Masha va agafar-ne una i va morir perquè era per on venien els soldats russos.

En el moment de marxar, ¿què vas endur-te de casa?

No sabia per quant temps havia de fer la maleta ni on anàvem ni què necessitaria. Vaig agafar fins i tot estris de cuina. Era l’hivern, feia fred i anàvem molt abrigats, i vaig dir-me: «D’acord, per a la primavera hauríem d’agafar pantalons curts, samarretes.» I en l’estiu no hi vaig pensar. Però a casa de la meva mare, a part del cotxe, hi vaig haver de deixar la majoria de coses perquè necessitàvem carregar el cotxe de la meva amiga de garrafes de gasolina que ella havia trobat.

¿I els diners?

Això va ser terrible. El primer dia tothom ho provava, però no podíem treure’n. Només podem pagar amb la targeta. Per sort, tinc els diners que tenia allà, però no tothom té la mateixa quantitat. I, com que no hi ha ingressos, van disminuint.

¿Quina feina feies?

Fa temps havia treballat en un banc, i ara treballava portant estudiants immigrants a Ucraïna.

¿Com vau arribar a Polònia?

La frontera estava pleníssima de gent. Mai no havia vist res igual. Vam anar a un hotel gratuït i, des d’allà, amb la Masha, vam dir: «Anirem a Alemanya, només per veure com està tot per allà.» A Ucraïna sempre hem tingut molta admiració per aquest país. I vam dir-nos: «Si hi estem bé, ens hi quedarem; si no, en buscarem un altre.»

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí