Catalunya: Protestantisme pioner

Text: David Casals

L’any vinent és una data important per a la història del pluralisme religiós a Barcelona: farà 150 anys que es van obrir les primeres esglésies protestants a la ciutat. Aquest fet posava fi al monopoli oficial que havia tingut l’Església catòlica des de l’expulsió de jueus i musulmans, durant el regnat dels Reis Catòlics, entre els segles XV i XVI.

Avui, la diversitat religiosa és un dels elements que singularitzen Barcelona. Però no era així l’any 1869, quan dos pisos del barri del Raval van acollir dues comunitats que, un segle i mig després, segueixen en actiu, en altres emplaçaments. Al carrer de Sant Pau es va obrir una església de tradició reformada o presbiteriana (actualment al número 51 del carrer Aragó); aquesta comunitat encara porta el nom de la via on nasqué. Molt a prop, al carrer de Ferlandina, s’hi va instal·lar una Assemblea de Germans (ara a Gràcia, al número 22 del carrer Terol).

El protestantisme va començar a caminar amb l’inici d’un nou context polític: l’any 1868 la monarca Isabel II es va haver d’exiliar després del triomf de la revolució La Gloriosa. Començava així un període curt però molt intens, el Sexenni revolucionari, en què, per primer cop, una Constitució reconeixia el dret a la llibertat religiosa, però només per als estrangers. A més, els primers f idels topaven amb moltes dificultats en àmbits que controlava l’Església catòlica: no hi havia cementiris civils i als hospitals, en mans d’ordes religiosos, se’ls obligava a combregar. Per això, l’any 1876 va néixer l’Hospital Evangèlic (carrer de les Camèlies 15-17).

En les primeres ciutats catalanes on va arrelar l’obra protestant, aquesta constava en la gran majoria de casos d’una església i d’una escola: volien combatre l’elevada taxa d’analfabetisme, que impedia un dels elements bàsics d’aquesta fe, la lectura de la Bíblia. La vida de les comunitats va canviar dràsticament després de la Guerra Civil, entre els anys 1938 i 1939: les esglésies foren clausurades i els col·legis, també. Els temples van poder reobrir a partir de 1945 per la pressió dels aliats després de la Segona Guerra Mundial, però les escoles, no. Foren anys de persecució, detencions i cultes clandestins, una situació que no té res a veure amb el pluralisme religiós que s’ha consolidat en l’actualitat.

 


Relacionats