La llibertat té llocs, o no ho sabies?

 

Llibres:

Títol: Llegir petit i escriure sobre literatura i amor

Autor: Blanca Llum Vidal

Editorial: Arcàdia

Títol: Lo mig del món

Autor: Roser Vernet

Editorial: Club Editor

Dos llibres parlen del lloc des d’on parlen

«Blanca Llum Vidal ho posa a coure tot en una hermenèutica amorosa que gosa dir el jo tremolenc i proteïforme només si és amb els altres, només si és a través dels altres»

«El jo de Roser Vernet s’explica i s’assenta en la relació matisada —passada pel sedàs del record, la denúncia de l’espoli i l’esqueix de l’exili— amb el paisatge al qual retorna»

«El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dona ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament. […] Jo, quan vaig començar a guaitar a través de mon cor les coses del món, vaig ensopegar-me a fer-ho per la quarta banda», declara Víctor Català al pròleg d’Ombrívoles. Aquest amor de l’autora per l’ombra és, sobretot, com bé explica Blanca Llum Vidal, el desig de posar llum a «les altres vides, les que es desvien i les que surten del solc»: de les dones als vells i dels xacrosos als malalts mentals, passant per l’ampli elenc de les bèsties dites inferiors, a les quals Català se sent fraternalment unida. I aquest amor declarat per l’ombra és, també, un gest d’explicitació del lloc de l’escriptura que uneix pel pinyol dos llibres publicats aquest any: Llegir petit i escriure sobre literatura i amor, de Blanca Llum Vidal (Arcàdia), i Lo mig del món, de Roser Vernet (Club Editor).

En efecte, els llibres de Vidal i Vernet els uneix la voluntat d’allarar, de fer-se una casa: en la lectura i en el paisatge. Fer-se una casa i, tanmateix, saber-se nòmades. En el cas de Vidal, l’allarament nòmada li ve per l’assentament compromès en cada text —som davant d’una lectora perspicaç i exigent, que escura el sentit etimològic de cada mot— i, alhora, per la propensió a la lectura relacional i enllaçada —en un gest que es vol estètic i ètic— que espigola, de cada assaig, un apunt d’idea; de cada poema, un vers, i de cada vers, una corba d’hemistiqui, i ho posa a coure tot en una hermenèutica amorosa que gosa dir el jo tremolenc i proteïforme només si és amb els altres, només si és a través dels altres: de Charlotte Delbo en subratlla «el convenciment que la supervivència té a veure amb els altres i que compartir la tragèdia és compartir les mínimes possibilitats de sortir-se’n»; de Martin Buber l’emociona la idea que «el proïsme és l’única possibilitat humana d’accés a un mateix».

En el cas de Vernet, el nomadisme que s’allara és el gest narratiu que explica tot el llibre: el retorn al paisatge; l’assentament en cada replec del tros, en cada revolt de la llengua feliçment local —i, per això, precisa com mai—; l’exhibició mig orgullosa, mig esglaiada, i sempre crítica, de l’agre del terrer. Com el revers de la magnífica ensulsiada d’un edifici que omple de pols Mequinensa a l’inici de Camí de sirga, de Jesús Moncada (un autor amb qui Vernet s’agermana per la sornegueria feliç des d’on tots dos diuen la seva llesca de terra), Lo mig del món dreça, reflexió a reflexió i pedra a pedra, una casa prioratina. El jo s’explica i s’assenta en la relació matisada —passada pel sedàs del record, la denúncia de l’espoli i l’esqueix de l’exili— amb el paisatge al qual retorna.

«Tinc davant dels ulls l’esllavissada que, des del peu de la Corbatera en forma de Y de cap per avall, baixa fins al camí dels Cartoixans, que travessa la serra de punta a punta quasi sempre a mitja alçària. […] Sembla que l’origen de tot fou en una penya mig partida que era ben bé dalt de tot, en lo primer relleix de la carena. Lo despreniment d’aquesta roca inicià l’allau de pedruscall de mides i formes diverses, que n’anà arrossegant més i més, amb fúria creixent, fins a saltar el camí.» Vernet performa, crea i recrea el paisatge des d’aquest lloc: des d’aquests dos peus que es fermen en un cingle, des d’aquests dos ulls que es posen en la cicatriu d’una antiga allau, des d’aquesta veu que, sabent-se el cos aquí assentat, arrenca a rumiar en la petitesa i la supèrbia humanes enfront del temps geològic. «I mil anys abans o mil anys després, quan aquella aglomeració de rocam inert vingut de les altures s’hagi tornat lloc hospitalari, algú decidirà que cal batejar-lo per donar-li estament i carta de naturalesa. Lo Codolar en serà el nom, perquè en alguna engruna de memòria etimològica resta l’origen, que les successives esllavissades van recordant. Anomenar és fer-se el lloc. Però habitar-lo és una altra cosa, i qui l’habita prou que ho sap.» El gest és moncadià, pel record que es mossega la cua i sobre el qual es dreça la faula, i catalanesc, per l’elegància de l’espardenya que trepitja i declara la trepitjada.

Vidal i Vernet, en definitiva, comparteixen el gust pel detall, i en escriure escuren l’angle: lo mig del món, elles ho saben, és el melic, i per tant el redol i la cicatriu ensenyada. «En comptes de la totalitat, triar minúscul, voler menut», demana Vidal. «Espelinxats de la terra, unim-nos!», proclama Vernet, irònica i enamorada del revolt de la llengua prioratina. I ho diu també Segimon Serrallonga en un vers que els podria fer de bandera en l’escriptura: «La llibertat té llocs, o no ho sabies?»

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí