Clara Fons i Duocastella. Directora
És la mateixa sensació que tenen els infants quan es fan grans i passen a veure-hi més enllà de les faldilles de la mare. És el que els passa als astronautes que s’allunyen de la Terra: primer només busquen el seu país d’origen, i a mesura que se’n van distanciant creix el sentiment de pertinença al globus terrestre. És, també, el que ens succeeix quan deixem de mirar de reüll els escrits de les grans tradicions espirituals i passem a llegir-los sentint-los com a propis, independentment d’on s’hagin escrit i de la tradició en la qual haguem crescut nosaltres.
Ibn Arabí va escriure: «Hi va haver un temps en què jo rebutjava el meu proïsme si el seu refugi no era com el meu. Ara el meu cor ha esdevingut el receptacle de totes les formes: és el prat de les gaseles i claustre dels monjos cristians, temple d’ídols i Ka‘ba de pelegrins, taules de la Llei i plecs de l’Alcorà. Perquè professo la religió de l’Amor i vaig on vagi la seva cavalcadura, perquè l’Amor és el meu credo i la meva fe.»
Un text que ens convida a callar. Un text que no serveix per adquirir més coneixements, que no analitza res. Com la poesia o la música és, en canvi, un intent d’expressar-se i ens condueix més enllà del sedàs de la raó. Així són els textos sagrats. Textos que cal interpretar —lluny de normes i de dogmes— des de la pròpia experiència.
I, essent així, per tant, és bo acompanyar-los de grans dosis de silenci que ens permetin escoltar-nos i deixar-nos meravellar per tot allò que ja és més enllà de nosaltres i de la nostra intervenció.
Si som capaços de llegir-los amb aquesta mirada, els textos sagrats esdevenen mapes incerts que ens ajuden a caminar per la vida «de debò» (sense passar-hi de puntetes), independentment de les circumstàncies en què vivim o ens trobem. No es tracta d’una lectura ni d’una experiència automàtica, sinó que és fruit, sovint, d’un entrenament —compartit, millor— que demana calma, perquè la velocitat no sempre ens permet veure-ho «tot».
Ens convé, doncs, no tenir pressa. Com el mariner a qui li cal navegar entre la foscor esperant coincidir amb la llum del far. Perquè sense la foscor, o amb una llum immòbil, cap far, cap text sagrat, no seria mapa ni guia per ningú.
