El terme del nòrdic antic ragnarök és un compost format pel genitiu plural ragna- (regin < rögn), que fa referència a les forces divines, als déus, i el nominatiu neutre plural rök, substantiu d’ampli significat, utilitzat per designar l’origen o la causa d’alguna cosa, però també un esdeveniment especialment destacat, capaç de causar admiració i, per tant, digne de romandre a la memòria —el sintagma forn rök, per exemple, al·ludia a les «grans gestes del passat». La paraula ragnarök, recollida explícitament al poema èddic Vafþrúðnismál («Discurs de Vafþrúðnir»), pertany a un manuscrit del segle xiii, el famós Codex Regius, i es va aplicar, seguint un procediment d’especialització lèxica, al moment més dramàtic viscut pels déus: el seu tràgic final.

La narració més superba i bella dels últims temps la trobem, tanmateix, en un altre dels poemes del mateix manuscrit: Völuspá («La profecia de la vident»), on un personatge femení, una endevina o sibil·la, explica a Odín el relat sencer dels orígens, evolució i destrucció de l’univers. El relat, tot i que és el·líptic en molts punts, és d’una coherència encomiable. Del caos inicial —ens explica la vident— sorgeixen els primers elements de la realitat visible i, com especifica Snorri Sturluson a la seva Edda menor, les primeres formes de vida: un gegant, Ýmirr, i una vaca, Auðhumla, la llet de la qual li servirà d’aliment. Ýmirr és l’origen, alhora, de la raça dels gegants, símbol de les forces anàrquiques i indòmites de la naturalesa, però també dels mateixos déus, encarnació de tot allò civilitzat. Déus i gegants, doncs, són éssers oposats, condemnats a enfrontar-se fins al final dels temps.

Als déus els correspon continuar el procés de creació (ells donen vida als primers humans) i assumir la responsabilitat de mantenir l’equilibri a l’univers, conjurant l’amenaça constant dels gegants. Durant un temps, viuen en una edat d’or o d’innocència, lluny de preocupacions i disputes, però l’arribada al seu món d’una bruixa, Gullveig (també anomenada Heiðr), sembra la discòrdia, fet que condueix a un conflicte bèl·lic entre les dues principals famílies divines, la «primera guerra del món», segons la vident. S’inicia, així, un procés de degradació imparable, amplificat per un esdeveniment desafortunat que sumirà els déus en un dol inconsolable: la mort de Baldr, el fill del déu Odín i de la deessa Frigg, a mans del seu germà cec Höðr, víctima de l’engany d’un ésser mesquí i traïdor vinculat als gegants per via paterna i als déus per via materna, Loki. La venjança dels déus contra ell, inexcusable, no fa res més que accelerar aquest procés.

La vident ofereix, aleshores, a Odín, una sèrie d’imatges premonitòries de l’hecatombe que s’aproxima: un riu infernal anomenat Slíðr flueix des de l’est arrossegant destrals i espases; una estranya construcció s’alça a la vora dels morts, coberta amb una sostrada tota trenada de cucs vivents; el drac Niðhöggr, habitant de l’inframon, que es passa els dies rosegant les arrels de l’arbre sagrat, es complau a donar mort als homes i a devorar-ne els cadàvers… Aleshores anuncia els pitjors cataclismes. El sol s’apagarà i el temps es tornarà espantós. És el que el poema Vafþrúðnismál i l’Edda de Snorri Sturluson anomenen Fimbulvetr, «el gran hivern»: un llarg període —tres anys seguits— de gelades sense fi i tempestes de neu. No és difícil imaginar-se el terror que aquesta idea devia suscitar entre els antics habitants dels països nòrdics, sotmesos als hiverns més foscos i rigorosos. Tres galls cantaran, si bé un d’ells, Gullinkambi (el de la cresta daurada), serà l’encarregat de despertar els guerrers d’Odín: tots aquells que hauran cedit al camp de batalla al llarg dels segles i que hauran estat conduïts per les valquíries al gran saló del déu suprem, al Valhalla, on hauran passat el temps entre tornejos i festins a l’espera del gran combat final contra les forces del caos. Els éssers humans, mentrestant, perdran qualsevol tret d’humanitat: s’enfrontaran entre ells, sense pietat, fent prevaldre l’egoisme i la crueltat. El Sol i la Lluna —afegeix Snorri Sturluson a la seva Edda— desapareixeran devorats pels llops que els persegueixen per la volta celeste des de l’inici dels temps.

La vident prossegueix el seu vaticini: Heimdallr, el déu guardià del Bifröst, el pont irisat ardent construït per unir la residència dels déus amb el món dels humans, tocarà el corn, conegut com a Gjallarhorn. El gran llop Fenrir, el fill de Loki, encadenat pels déus per evitar que cometi els estralls més aterradors, s’alliberarà i passarà a engreixar les files de l’exèrcit de gegants, que avançarà immisericorde des dels diversos punts cardinals. A ells s’uniran, acompanyats pel mateix Loki, els gegants del foc, originaris del món primordial del Múspellsheimr, a bord del navili Naglfar, fabricat amb les ungles dels morts. La serp marina que rodeja el món dels humans s’agitarà i provocarà inundacions catastròfiques, mentre les roques s’esquerden, els homes i dones cedeixen sense remei i el cel s’esquinça.

A la planura anomenada Vígríðr, els gegants entaularan la gran batalla final contra els déus, secundats per l’exèrcit que formen els guerrers d’Odín. Serà un terrible enfrontament que la vident ens detalla, per moments, d’una manera sòbria i concisa, però profundament emotiva. L’estrofa 52 es fa eco del dolor que patirà la deessa Frigg, que tant havia patit amb l’assassinat del seu fill Baldr, quan assisteixi a la caiguda del seu marit, el déu Odín, a la gola del gran llop Fenrir. El seu únic consol consistirà a veure com el seu fillol Víðarr es venjarà del seu pare clavant la seva espasa al cor del monstre. El déu Freyr, per la seva banda, romandrà en mans del gegant Surtr, lamentant, com ens explica Snorri Sturluson a la seva Edda menor, haver-se desprès de la seva espasa en el passat, quan cortejava la geganta Gerðr. Thor, el gran protector dels humans i terror dels gegants, als quals aniquilava amb el seu martell màgic Mjöllnir, s’enfrontarà a la gran serp; la seva lluita serà acarnissada i, tot i que aconseguirà destruir el monstre marí, mostrant un intrèpid coratge, serà víctima del seu verí i expirarà. La mort de Loki i Heimdallr tancarà el cicle dels combats i deixarà pas a una hecatombe atroç: el foc s’apoderarà de tot l’univers i arrasarà amb les flames el gran arbre sagrat, Yggdrasill, l’eix que el sosté i el cohesiona.

La vident, però, augura un renaixement posterior. Descriu, en unes belles estrofes, una terra d’una verdor extraordinària, esquitxada de cascades, que sobrevola una àguila majestuosa. A aquesta terra retornaran els difunts Baldr i Höðr; s’hi alçarà un gran saló, més bell que el sol, eterna residència dels justos. S’iniciarà, així, una nova era, pacífica i esplendorosa. I, tanmateix, la mateixa vident revela a Odín, abans d’enfonsar-se definitivament a l’inframon, una última escena enigmàtica i inquietant: el drac Niðhöggr —li diu— descendirà de les Negres Muntanyes i s’emportarà els cadàvers entre les urpes. ¿Com hem d’interpretar aquesta inesperada aparició? ¿Podria ser que Niðhöggr fos, simplement, l’últim vestigi de l’antic univers, en el seu vol final? ¿O podria ser un presagi d’un altre ragnarök, el símbol d’una concepció cíclica del temps, més descoratjadora, més angoixant?

Jesucrist va donar testimoni del seu pare, Jehovà, predicant l’esperança que tenia en la humanitat. Nosaltres l’imitem, cosa que també implica predicar. Per ser uns bons deixebles hem de saber com era el mestre, i l’única via que tenim és a través de la Bíblia.» M’ho diu Josep Morell, testimoni de Jehovà, que m’explica de quina manera veu la vida, la fe i el futur.

En la vostra manera d’entendre el món, ¿amb què heu de vigilar més?

Hi ha una carta de l’apòstol Pau que diu que les obres de la carn es veuen clarament, i són «la fornicació, la impuresa, el llibertinatge, la idolatria, la màgia, les enemistats, les discòrdies, les gelosies, les indignacions, les disputes, les dissensions, les divisions, les enveges, les embriagueses, les orgies i altres coses semblants».

Cal molta disciplina.

Quan hi ha disciplina, hi ha benefici. Tot això contrasta amb els fruits de l’esperit, que són amor, goig, pau, paciència, amabilitat, bondat, fe, docilitat, autocontrol. Als testimonis de Jehovà ens agrada l’alcohol, però una cosa és que t’agradi i una altra que et descontrolis.

Veig molta gent a qui li costa creure en el que no veu. ¿Hi ha menys persones amb fe?

Hi ha coses que no veiem: el wifi o la força de la gravetat. ¿Per què sabem que existeixen? Perquè en veiem els efectes. Amb Déu passa el mateix. Per Setmana Santa veus gent, que en tot l’any no ha pensat en Déu, plorant davant d’una imatge, mentre que les imatges no han tingut mai cap efecte demostrable. I encara menys quan tens en compte un dels deu manaments que l’Església catòlica ha esborrat: «No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt del cel, a baix a la terra o a les aigües de sota la terra. No les adoris ni els retis culte.» L’Església treu totes les imatges al carrer i la gent s’ho creu. Avui sembla que el camí més fàcil sigui la credulitat.

¿Quins tòpics us encolomen?

Diuen que som els que preferiríem deixar morir el nostre fill abans de fer-li una transfusió de sang. Però això ho mana la Bíblia. No ens podem alimentar amb sang, i una transfusió és una manera d’alimentar-te’n. Hi ha qui ens retreu que anteposem la fidelitat a Déu abans que a la vida, però fixa-t’hi: tothom admira els soldats ucraïnesos que lluiten contra els russos perquè anteposen la lleialtat a la pàtria abans que a la seva vida. Però, bé, tampoc no volem que ens deixin morir. Hem demostrat que hi ha alternatives; al Puigvert han fet trasplantaments de ronyó sense utilitzar transfusions.

¿Hi haurà fi del món?

Quan la Bíblia parla de la fi del món no es refereix al final del planeta, sinó d’una era.

¿De quina?

L’evangeli de Mateu 24:3-4 diu: «Mentre seia a la muntanya de les Oliveres, els deixebles hi anaren tots sols i li van dir: “Digueu-nos quan passarà això, i quin serà el senyal de la vostra vinguda i de la fi del món.”» Més que el final del món, és el final d’una manera d’entendre el món.

Com les persones i com tots els elements de la natura, també l’Univers està en canvi constant. De fet, els elements que componen l’espai, des del moment en què es van crear, no han deixat d’evolucionar mai: se’n fragmenten d’existents i se’n creen de nous contínuament. L’Agrupació Astronòmica de Sabadell ofereix un conjunt de tallers per reflexionar sobre la formació de l’Univers i la manera com s’ha anat desenvolupant fins al sistema de galàxies tal com avui el coneixem. Petits i grans coneixeran de prop un observatori astronòmic modern i faran ús dels telescopis per observar en directe algun astre. Per a les escoles, les propostes són adaptables a cada grup d’edat i hi ha la possibilitat de tancar l’experiència amb una manualitat.

Rebo un missatge a l’Instagram que m’emociona. La Raquel, una noia a qui no conec, m’escriu per dir-me que marxa de casa els pares i que tria aquells records que necessita tenir a prop. I, entre els records, apareix un llibret, un capítol extra del llibre Leandre, el nen horrible (Cruïlla), que vaig escriure personalitzat amb els noms de tota la classe on anava l’Ester l’any 2005, quan feia quart de primària. Això passa poques setmanes més tard de topar amb un jove professor d’institut que, en escoltar la meva xerrada sobre un llibre juvenil, lliga caps i em diu que també em va llegir quan anava a l’escola. El seu record té a veure amb el mateix llibre que la Raquel, però quan hi parlo admet que, a banda del títol, recorda poca cosa més.

Tots dos records són valuosos pel que em transmeten. En un, sens dubte, hi ha la bona feina de l’escola per fer viure aquell esdeveniment com a especial. Per ajudar els alumnes a adonar-se que aquell text era diferent i escrit per a ells. I encara ho pensa la Raquel, que també s’emociona en rebre la meva resposta agraïda. No es vol separar del llibre i se l’endú a la seva nova vida com a part de la seva biblioteca personal. En l’altre cas, el professor m’explica que els el van fer llegir i encara gràcies. I sé que va ser una oportunitat perduda perquè és obvi que tinc al davant una persona que estima la lectura i a qui no es va saber acompanyar a impregnar-se de la vivència d’un llibre concret.

Quan em pregunten com fomentar la lectura, sempre dic el mateix: la lectura és una passió que s’encomana. Per tant, aquesta passió ha d’existir: per la lectura i pel llibre concret que es llegeix a classe. Perquè no sigui un tràmit, un tic marcat a la tasca que toca fer, al currículum per complir. Tants llibres al llarg del curs. Fet, i avall que fa baixada.

A les aules d’escoles i instituts he vist el millor i el pitjor. I, per provar d’esmenar el pitjor, he volgut compartir el millor i també les meves reflexions. En primer lloc, crec que la lectura i l’escriptura haurien de ser al centre del currículum. Sense aquestes dues competències, tota la resta van coixes. Van coixes la comprensió d’un problema matemàtic, la capacitat d’estudiar un text llarg i profund de ciència o de qualsevol matèria, i la capacitat d’anar per la vida en una societat que és textual tot i la digitalització, i tot i el paper, que no ha mort ni pensa fer-ho. També, i molt important, van coixos el desenvolupament de la imaginació, la creativitat i el pensament propi, que té el gran exponent en el format de la ficció.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Va ser en una sessió de grup a la presó de Lledoners. Unes confessions personals van derivar en una discussió entre dos interns, que va pujar de to. S’escridassaven i semblava que la situació no tenia aturador. Fins que, de sobte, es va fer un silenci tens. «M’agradaria fer-te una abraçada», li va dir un a l’altre en reprendre la paraula. Silenci. «¿Puc fer-te una abraçada?» Silenci. Es van abraçar. I la resta d’interns es van posar drets i van aplaudir, i uns quants vam plorar d’alleujament i de felicitat, i algú va dir que quina sort haver rebut aquella abraçada i haver pogut plorar sense dissimular.

Darrere de cada delicte, de cada crim tipificat per la justícia (o pel jutge), hi ha una persona que necessita saber-se compresa i estimada. Independentment de si ha comès el delicte o no, allà hi ha una persona que necessita rebre amor per sortir-se’n. Algú dirà que aquesta afirmació és cursi, carrinclona o típica dels qui anem amb el lliri a la mà. Molt bé. Però l’amor és el millor tractament per acompanyar qualsevol altra teràpia a la presó. I, sovint, el sistema no facilita que interns ni funcionaris puguin treballar des d’aquí.

Al centre penitenciari de joves un noi m’explicava que quan ell va néixer el seu pare ja era a la presó. I que ell, com el seu pare, els cosins i els tiets, passava temporades a la presó de manera sovintejada. Sempre hi havia algú de la família al talego. La mateixa família; el mateix barri; des de fa més de vint anys.

Reproducció social, en deia Pierre Bourdieu. Un fracàs —¿o un èxit?— del sistema. «Mentrestant, els veritables responsables de les majors atrocitats del planeta (guerres, crisi climàtica o explotació de persones) estan lliures i en diferents casos al capdavant de governs o grans companyies transnacionals», diu Jordi Cuixart al pròleg del llibre d’Angela Davis Podem abolir les presons?

«¿Saps quin és el millor èxit, Clara?», em va dir un intern que va cometre abusos sexuals. «Que no reincidim.» El final de la condemna és, sovint, el moment més delicat. Fa por a molts interns perquè saben, d’una banda, que es retrobaran amb la vida de fora, on ningú els imposarà normes ni horaris i on, en definitiva, pràcticament tot tornarà a ser possible. De l’altra, perquè la sortida de la presó voldrà dir enfrontar-se a les etiquetes, a la por dels coneguts i a tots els prejudicis que s’associen als centres penitenciaris, que en la majoria de casos dificulten la integració dels que han acabat una pena que es perpetua fora de la presó.

Els centres penitenciaris a Catalunya ja s’han anat transformant els darrers anys, però la realitat demostra que no és suficient. Ens cal que les presons no siguin el gran sistema d’incarceració. Convé teixir el país de projectes d’integració alternatius —probablement molts, petits i diversos— que incloguin el que ja funciona del sistema actual i que, sobretot, incorporin noves regles del joc on tot allò que quedi lluny de la cultura de pau, com l’abús de poder, l’opressió a la diferència, el masclisme, el racisme o la xenofòbia, no hi tingui cabuda. I tant de bo que això ajudi a fer societats més justes on, un dia, les presons no siguin necessàries.

Diàleg entre

Meritxell Campmajó: És membre de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP) d’ECAS i de la Taula de Participació Social. Des del 2012 treballa en l’àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives que gestiona l’associació INTRESS, on també és responsable de l’àrea de justícia.

Marta Nomen: Impulsa projectes amb una clara vocació transformadora i d’innovació social. Té una àmplia experiència en la gestió i intervenció en l’àmbit social i comunitari, i s’ha format en el lideratge d’organitzacions sense ànim de lucre que volen transformar el seu entorn més proper. És portaveu de la plataforma ciutadana Grup 33.

La Model, buida, impressiona. M’hi he citat amb Meritxell Campmajó i Marta Nomen, dues professionals de l’àmbit penitenciari que no només coneixen molt bé un sistema que tendeix a l’opacitat, sinó que, a partir de la seva experiència, treballen per fer-lo cada cop més transparent, democràtic i participatiu a través de propostes i mesures que tinguin en compte la llibertat, la reconstrucció i la vida en comunitat.

Surts de la presó en un país que no és el teu, i ¿què fas? ¿A on vas?

Aquí treballo, em paguen i m’ensenyen un ofici: confeccionar. I no només això: em fan sentir acompanyada i segura.» La Camila té 30 anys i una vida al ventre. L’entrevisto entre les màquines de cosir de la Fundació Ared, on ajuden dones que han estat a la presó a tornar a un món on no sempre són ben rebudes.

¿Quants anys hi vas ser?

Tres anys i mig.

¿I com van ser?

Com un dia que es repeteix durant tres anys i mig. Quan hi vaig entrar tenia 26 anys i estava com una cabra: volia viure la vida al màxim. I, tot d’una, em vaig trobar en una presó on parlaven una altra llengua i on cada dia hi havia les mateixes normes.

¿Com quines?

Et desperten els crits d’un funcionari. El so de les seves claus al passadís. El cop de porta. Esmorzes. Alguns van al pati i alguns fan activitats.

No fer res deu ser perillós per al cap.

Sí, moltes companyes buscaven refugi en les drogues, lícites o no. La pitjor droga que entra a la presó, l’entra l’Estat: antidepressius a dosis de cavall. Veus noies convertides en zombis. M’hi vaig negar, perquè hi vaig entrar sense prendre res i només faltava que en sortís enganxada a alguna merda. Quan em van traslladar de Puig de les Basses a Brians vaig haver de convèncer el metge, que em deia: «¿Però no ho vols provar per dormir millor?»

I aquest interès, ¿per què?

Per tenir-nos anul·lades: algunes noies s’adormien sobre el plat mentre sopaven. No podien agafar ni la cullera. Perquè com que els donen la medicació una hora abans… És trist.

¿Què és el que més t’indignava?

La mala hòstia, perquè sí que hi ha qui ha fet crims indefensables, però la majoria són delictes de pobresa. ¿Quantes dones trafiquen amb drogues obligades pel seu marit perquè, si ho fa una dona, tot és més fàcil? Es ven la presó com el lloc on hi ha les persones més dolentes del món, quan el que hi ha és gent sense diners.

A vegades es parla de la culpa, del penediment.

¿Em sap greu? Sí, l’he cagat. Però el que vaig fer no va ser una cosa horrible: em van enxampar a l’aeroport del Prat amb nou quilos d’MDMA. No està bé, però ¿quants polítics guanyen diners amb el tràfic de droga? L’MDMA aquí és molt barat, i allà, molt car. Hauria rebut 5.000 euros. No vaig arribar a pujar a l’avió. Quan vaig entregar el meu passaport, la noia em va demanar un minut i la meva vida va fer un tomb immens.

Molts deveu conèixer la pel·lícula Don’t look up («No miris amunt», 2021). Per als que no l’heu vist, és una enginyosa sàtira de la banalitat i la corrupció del món contemporani. Un amic em va recomanar veure-la perquè, deia, té molta relació amb les formes de corrupció de la política, l’economia i la comunicació que denuncio a Pandèmia i postveritat (Fragmenta). Aquesta pel·lícula sovint es considera una metàfora de la nostra inacció davant del canvi climàtic, però l’amic hi veia reflectit un problema global més urgent: la nostra incapacitat d’adonar-nos del totalitarisme disfressat de mesures sanitàries que s’ha començat a imposar des de dalt.

Em va semblar poc probable que aquesta pel·lícula de moda pogués interpretar-se així. Però vet aquí que sí: és una sàtira brillant del tecnocapitalisme desbocat; de la boirassa de la postveritat que desfigura la percepció de totes les coses; de l’imperi de les distraccions; d’un món de nihilisme, hedonisme i vides sense sentit; dels miratges tecnològics alienants; de la banalitat i la corrupció dels grans mitjans de comunicació; de la política com a mera gestió de les aparences, i de la incapacitat col·lectiva de veure el que és evident (d’aquí el títol: No miris amunt —és a dir, no miris, no vegis el que és evident).

Tot això és una bona radiografia de molts problemes que el món tenia des de fa temps i que s’han intensificat en els darrers anys. Hi ha tot de persones i entitats que anteposen els seus interessos particulars al bé de la humanitat: mantenir-se en el poder com sigui (els polítics), entretenir l’audiència com sigui (els mitjans de comunicació), guanyar diners com sigui (les grans multinacionals). A partir d’ara, haurem de confiar molt menys en els grans líders polítics, en els grans mitjans de comunicació i en les grans multinacionals. A la pel·lícula, quan el que es volia ocultar es torna manifestament evident, ja és massa tard. «Fucking lied to us!» («Ens han mentit fotudament!»), exclama un dels molts que s’havien cregut la narrativa oficial.

El poder dels mitjans de comunicació i la censura d’opinions alternatives fa avui més fàcil que mai crear estats d’hipnosi col·lectiva. La hipnosi no és cap broma. S’han fet amb èxit, repetidament, operacions quirúrgiques en pacients sense anestesiar que havien estat hipnotitzats. Tampoc no és cap broma la dimensió col·lectiva de la ment. Els corrents psicològics predominants assumeixen de manera gairebé dogmàtica que la ment humana és generada per un òrgan biològic (el cervell) i que és individual i intransferible. Això és comprensible dins l’orientació materialista del coneixement que predomina des de fa segles, que fa creure que una cosa és més real com més tangible, aïllable i quantificable. Això ha permès desenvolupar molts prodigis tecnològics, però també ha donat lloc a un creixent procés de cosificació del món… que a la llarga acaba conduint a la cosificació i alienació de les persones.

Tota societat és més que una mera suma de realitats individuals o materials. Les persones som sempre membres de xarxes de relacions col·lectives i integrants de comunitats vitals. No renunciarem a la condició de persona ni als drets individuals, però de la mateixa manera que no hi ha comunitat sense persones que la componguin, tampoc no hi ha individu sense el context social en què s’inscriu el curs de la seva vida. Ja Aristòtil definia l’ésser humà com a zoon politikon (l’ésser viu que viu a la polis, és a dir, a la ciutat o en societat). Tan real és la comunitat com l’individu. O potser ho és més. L’antropòleg Marshall Sahlins ha mostrat com la nostra visió del món centrada en l’individu no té sentit des de la perspectiva de la immensa majoria de les cultures humanes, per les quals la condició humana és inseparable de la condició social. Com ho era per Aristòtil. Però en un món cada vegada més individualista s’ha anat perdent el sentit de la vida col·lectiva. Émile Durkheim, el gran sociòleg francès, alertava ja a finals del segle XIX que en les societats modernes no hi ha un veritable sentit de comunitat i que l’únic que tenim és «una pols desordenada d’individus» sense altre vincle que la supervisió de l’estat.

No són les opinions, el que val. Ni tampoc el que perdura. No poden ser-ho perquè estan massa subjectes a la parcialitat dels nostres punts de vista i interessos. Mentre no ens adonem que estem implicats en el que veiem, no veiem res. D’aquí venen la pobresa, la misèria de la majoria de les nostres opinions. D’aquí també la vehemència i la violència amb què les defensem, perquè som nosaltres els que volem prevaldre.

Tampoc no és suficient la informació que ens dona un primer grau de coneixement, perquè, amb això, amb prou feines ens aproximem a la primera capa de la realitat, a la seva membrana més evident i efímera. No, no és això el que ens cal. Busquem una altra cosa, un altre coneixement, que estigui a l’origen del que veritablement és i que sigui la font del que fa que les coses siguin tal com són, i no en funció del que nosaltres volem, pensem o creiem que són.

Per això els grecs van distingir entre doxa, episteme i gnosis. Passar de la primera a la darrera requereix un llarg i exigent camí d’ascesi, fins a arribar a l’obertura de l’ull interior capaç de percebre la fondària de les coses; Allà on s’originen, Allà on retornen. Cal sostenir el pes i la densitat de l’experiència, reflexionar-hi i observar-la des de prop i a distància, de manera que puguem alçar la realitat a partir de la llavor amagada a l’interior de cada situació i de cada persona, i deixar que germinin alhora que també germinem nosaltres.

Però vivim temps d’impaciència i immediateses que se satisfan amb opinions banals basades en informacions superficials, les quals ens resulten epidèrmicament satisfactòries perquè ens fan creure que coneixem i, per tant, que controlem. Hi ha massa soroll, massa acumulació de dades, massa fonts d’informació que no permeten distingir on és la desinformació que porta a cometre accions errònies. Aquesta intoxicació fomenta l’autocomplaença, ja que no exigeix de nosaltres cap interpel·lació, sinó continuar amb la trivialitat del que ens agrada, en lloc de cercar allò que ens transcendeix per fer-nos créixer. La informació in-forma, «dona forma», però no transforma. Ens manté en el mateix estat en què estem.

Fonts més altes i més pures de saviesa ens esperen per donar-nos el coneixement que necessitem per travessar els temps que vivim. Hem de poder estar a l’escolta per rebre coneixences que no provenen de l’acumulació de dades, sinó que estan amagades en la profunditat de les coses. Un coneixement que ens desapropia, un saber que permet percebre la substància de cada situació i de cada persona, una comprensió capaç d’identificar les causes remotes i els cims vers on s’encaminen els nostres passos confusos. Un coneixement així només es dona quan arribem a reverenciar el que se’ns mostra.

Sis per vuit quaranta-vuit. De petita em va tocar copiar-ho centenars de vegades, sempre que el meu pare m’ho preguntava i no ho encertava, que era sovint. Al final ho vaig aprendre, o potser no; encara necessito invertir l’operació per saber quant fan vuit per sis, que no és cinquanta-sis, encara que rimi. Mai no em vaig aprendre les taules de memòria, les multiplicacions encara em neguitegen i sempre he pensat que les matemàtiques no eren el meu fort, fins que, ja de gran, he descobert que no és ben bé així.

Per més suaus que semblin, els càstigs sempre deixen petjada. La seva eficàcia sol ser momentània, i depèn de la por i del malestar que provoquin. Ens violenta rebre’ls i ens incomoda utilitzar-los. Amb això n’hauríem de tenir prou per entendre que no són vàlids per educar.

La neurociència ha demostrat sobradament que allò de «la lletra, amb sang, entra» no és cert. L’aprenentatge està vinculat a les emocions positives: la sorpresa, la curiositat o la confiança el faciliten, i cal mantenir a ratlla la por, la frustració o l’estrès, que poden bloquejar-lo. Equivocar-se és inevitable, necessari i saludable. L’error és inherent a l’aprenentatge: ens aporta informació valuosa del procés i ens permet explorar noves perspectives i estratègies. El càstig, per contra, el penalitza i procura erradicar-lo utilitzant la força, i es val de la culpa i de la vergonya per fer-ho. Estudis recents demostren que l’empatia del docent millora el rendiment de l’alumnat, i també els resultats. Això vol dir comprendre l’alumne, connectar-hi emocionalment i tenir cura del seu benestar, tot plegat incompatible amb el càstig.

Un estiu em vaig quedar sense colònies perquè vaig suspendre un parell d’assignatures. No era un càstig, em van dir, sinó una conseqüència, i em va tocar quedar-me a casa per rebre classes particulars de matemàtiques. Els càstigs són més fàcils de justificar si els disfressem de conseqüències, però, mentre que aquestes són el resultat d’allò què ha passat i ens ofereixen l’oportunitat de reparar l’error, aquells són imposats, i depenen del criteri i de les competències socioemocionals de qui representa l’autoritat. Si no recuperava aquelles dues assignatures, no passaria de curs, i aquesta era la principal conseqüència. És clar que les classes em van ajudar a aprovar-les, però ¿calia que em quedés sense colònies? Jo diria que no; aquí rau la diferència.

Hi ha dos tipus de conseqüències: les naturals, que es deriven d’un fet concret, i les restauratives, que tenen a veure amb la reparació del dany ocasionat i amb la millora personal per, així, evitar cometre l’error una altra vegada. Aquestes cal consensuar-les i acordar-les, perquè si les imposem estarem fent allò de disfressar els càstigs.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

¿Què sentim quan entrem en contacte amb el bosc? ¿Com s’entrena la percepció de l’entorn? ¿Quin idioma parla la natura i com podem aprendre el seu llenguatge? A aquesta mena de preguntes intenta respondre la immersió al bosc de Can Gel, on petits i grans podem prendre consciència del paper essencial que tenen els conjunts forestals en l’ecosistema que tots compartim. L’experiència es desenvolupa a través del personatge de la Nona, la protectora del bosc: els que s’hi desplacin tindran l’oportunitat de conèixer la seva història. A més, l’activitat té un alt caràcter perceptiu, tot posant en joc els sentits, i culmina amb l’elaboració d’una bossa d’olor amb plantes aromàtiques. Per als grups escolars, hi ha l’opció de treballar un dossier d’enfocament interdisciplinari a l’aula.