Un lloc per fer silenci

Al costat d’algú que necessita poder-se explicar, que se l’escolti.

Un moment sagrat

El primer cafè del dia.

La paraula que m’agrada més

Resiliència.

Què m’indigna

La manipulació.

Què em motiva

Saber que «voler és poder», que els límits els poso jo.

Una lectura que m’ajuda  

Qualsevol que m’enriqueixi permetent-me entendre les coses des de perspectives i punts de vista diferents de com les conec.

Una música 

Depèn del moment i de l’estat d’ànim; en tot cas, la música sempre és una bona companyia.

Una olor agradable

La del pa acabat de sortir del forn.

Un lema que m’inspira

Si t’enfades, tens dues feines, enfadar-te i desenfadar-te.

Déu?

Com la fe, l’esperança, ajuda a recolzar-se en moments difícils.

Una imatge 

El cel rogent quan va caient la tarda.

Un do/habilitat que posseeixo

La paciència.

Una mestra

Un, no; molts. De cada persona que coneixem n’aprenem.

La mort és…

La mateixa vida. Si morim és perquè som vius.

El meu desig profund

Dins de la profunditat, esperant a ser trobat.

La persecució que van patir els protestants durant el franquisme va tenir una conseqüència dolorosa, però molt desconeguda: l’exclusió d’Espanya del Pla Marshall, les ajudes que els Estats Units van posar en marxa per reconstruir l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. És un dels fets que aborda el documental «Protestants: la història silenciada», de la productora Clack, estrenat recentment durant la darrera Mostra de Cinema Espiritual, que organitza la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat.

La Inquisició va impedir que el protestantisme arrelés a Espanya, però l’any 1868, amb el triomf d’una revolta liberal, les coordenades van canviar. La nova Constitució reconeixia «la llibertat religiosa només per als estrangers», tal com exposa la historiadora Carme Capó. Aquest fet va propiciar que sortissin a la llum grups fins llavors clandestins, així com l’arribada de missioners d’altres països, els quals fundaven temples, però també escoles, ja que l’elevat analfabetisme impedia un principi bàsic d’aquesta tradició: la lectura directa i la interpretació personal de la Bíblia.

Durant la Segona República (1931) es reconeix, per primer cop, la llibertat religiosa per a tothom. Però l’esclat de la Guerra Civil (1936) fa que, als territoris on s’imposen els sublevats, el protestantisme sigui perseguit. «Al mestre de Pradejón (La Rioja) el van arrossegar per tot el poble, per assenyalar que era un heretge, i li van treure els ulls», explica el pastor Pablo García-Rubio (1936-2021). El cas més paradigmàtic fou l’assassinat del reverend anglicà, mestre i polític republicà Atilano Coco a Salamanca.

Al bàndol republicà, qui sofreix persecució és l’Església catòlica. La fi de la Guerra Civil (1939) consagra un nou règim legitimat per l’Església catòlica. Les escoles evangèliques tanquen, i ja no obriran mai més. Els temples també ho fan, i els cultes es comencen a fer clandestinament als domicilis. En aquell moment, l’única excepció és Madrid, ja que el règim no vol crítiques dels ambaixadors.

La fi de la Segona Guerra Mundial i la derrota dels aliats de Franco força el règim a canviar de posició. Per això, el 1945, s’impulsa el Fuero de los Españoles, segons el qual «ningú no serà molestat per les seves creences religioses». Permet la reobertura dels temples, amb presència policial, tot i que això no va servir perquè Espanya ingressés a l’ONU.

La reobertura indigna els sectors més durs del catolicisme i, en pastorals i escrits, carreguen contra la «infiltració protestant». Alguns s’ho van prendre al peu de la lletra: el 1947, comença una onada d’atacs per part de requetès (milícies paramilitars carlistes). S’assalta el temple metodista de Ciutat Vella i el baptista de Granollers; a Rubí es distribueixen pamflets contra aquesta tradició, i a Figueres, a la façana de l’església baptista, s’hi fa una pintada que no només és «indicativa del moment», sinó que «insisteix en un tòpic que encara dura avui: presentar les esglésies de la Reforma com a quelcom estranger», assegura l’estudiós del protestantisme Josep Lluís Carod-Rovira. «Guerra al protestante. No os queremos. Id a Inglaterra», s’hi llegia.

En aquell moment, el pastor baptista Samuel Vila (1902-1992) era als Estats Units per participar al Congrés Baptista Mundial, on coincideix amb el secretari d’Estat. El Senat just havia aprovat la inclusió d’Espanya al Pla Marshall i, en tenir coneixement de la situació, el president Harry S. Truman decideix enviar un emissari a Espanya.

El doctor en filosofia i teologia David Estrada, que en aquells moments també residia als Estats Units, recorda que l’emissari es va trobar amb el seu pare, que imprimia bíblies clandestinament. Al seu informe, exigeix blindar legalment la llibertat religiosa. El règim ho consulta als bisbes i al Vaticà, però, davant del seu silenci, no mou fitxa. Poc després, també quedarà fora de l’OTAN.

Punt d’inflexió

L’aïllament internacional d’Espanya fa un tomb el 1953, quan el republicà Ike Eisenhower arriba a la Casa Blanca amb un fort programa anticomunista, el gran element que feia ressaltar la diplomàcia franquista. «Espanya tenia una posició geoestratègica atractiva» i Eisenhower acorda amb el règim instal·lar bases militars a canvi de diners. Una clàusula no escrita en aquest acord era «una mica de mà oberta amb els protestants», exposa la historiadora Marta Velasco, autora de Los otros mártires.

El desig fou més teòric que real. Els fidels continuen tenint problemes per casar-se, ja que molts jutges rebutgen oficiar matrimonis civils. La solució consisteix a empadronar-se a casa d’uns familiars en algun barri on hi hagi un magistrat que sí que els celebri. Giralt-Miracle recorda haver assistit a cultes clandestins l’any 1957, ja que el Govern Civil va denegar els permisos per obrir el temple baptista del carrer Verdi, d’on és membre.

D’aquesta mateixa comunitat provenen l’impressor Salvador Salvadó i el pastor Josep Monells. Van ser processats per imprimir i distribuir uns pamflets sobre Els deu manaments durant l’estrena d’aquesta pel·lícula l’any 1960. Salvadó també recorda les penúries dels soldats evangèlics: el servei militar acabava amb una missa, la jura de la bandera, on s’havien d’agenollar, i «això anava contra la nostra consciència», indica. Als cementiris, protestants, jueus, infants nascuts sense batejar, persones en situació irregular i ateus eren enterrats en un espai a part, separat de la resta per un mur.

«Cada vegada que un nou ambaixador dels Estats Units presentava les credencials al dictador, denunciava els problemes d’intolerància», recorda Carod-Rovira. La pressió internacional i el reconeixement de la llibertat religiosa per part de l’Església catòlica durant el concili II del Vaticà, forcen el règim a impulsar una «malanomenada» Llei de llibertat religiosa, en paraules de Carod-Rovira. Els llocs de culte i els fidels s’havien d’inscriure en un registre, «un fet que va generar temor», exposa el pastor Santiago Giordano. Malgrat aquesta normativa, hi ha casos d’intolerància fins al final del règim: el 1973, dos anys abans de la mort de Franco, el pastor metodista Enric Capó és processat per criticar aquesta llei en una revista evangèlica de distribució interna.

El restabliment de la democràcia va blindar la llibertat religiosa. Ara bé, l’opinió majoritària dins de les esglésies protestants és que encara falta molt per avançar cap a la laïcitat i la igualtat de tracte de totes les religions. Molts pastors no tenen dret a una pensió pública, ja que l’Estat no va reconèixer la seva categoria laboral fins als anys noranta. I, a més, se segueix vinculant el món evangèlic amb la categoria d’estranger: a aquest fet hi ha contribuït el fort creixement que han viscut comunitats carismàtiques i neopentecostals, de clara influència americana, en aquestes darreres dues dècades.

No sé si hi ha estudis que ho certifiquin, però m’imagino que el bigoti de Dalí és un dels més famosos de la història de la humanitat. Dalí deia que el seu bigoti era, en part, el responsable de la seva inspiració perquè era un bigoti que somreia.

Amb tots els respectes a Gala, jo diria que la inspiració venia també d’un sentit de l’humor brillant del personatge, que li permetia riure’s del mort i del qui el vetlla. ¿Un do, inconsciència o una eina de lluita i resistència també per a un excèntric com ell?

L’humor, après i cultural, és un gran mecanisme de jerarquització. Una eina de poder, amb molts segles de recorregut, que pot encetar lluites, produir víctimes i engendrar botxins. Perquè ¿fa humor qui pot o qui vol?

No és patrimoni de les elits. És també l’escletxa que permet a dominats i oprimits expressar-se i fer una crítica irònica dels poders fàctics: l’humor com una forma de contrapoder. El van utilitzar Aristòfanes i Menandre a l’Antiga Grècia; els epigramistes a Roma; els bufons a l’època medieval; El Be Negre; Monty Python; o, ben recentment, Adriana Bertran Anía amb el seu poema «El 4º lado del triangulo».

Thubten Wancheng: Tibet, 1954. És el fundador i director de la Casa del Tibet de Barcelona, el representant del Tibet a Espanya i un membre del parlament del Tibet a l’exili, on representa Europa.

Adriana Bertran: Barcelona, 1985. És poeta i performer. Va guanyar el campionat d’Espanya de slam poetry el 2018 i va quedar subcampiona d’Europa en aquesta disciplina. Ha publicat el poemari Viaje de vuelta (2018).

A la sala d’exposicions de la Casa del Tibet de Barcelona, un mural amb la vida de Buda ens fa de marc per a aquest diàleg. El nostre amfitrió, Thubten Wancheng, és un monjo amb un dels riures més contagiosos que he vist mai. Volem que dialogui amb Adriana Bertran, poeta, slammer i mestra de secundària, amb el somriure sempre a punt i un sentit de l’humor esmoladíssim. Vull que m’expliquin, ells dos, de somriure ample, com d’important és l’humor a les seves vides i a la seva feina.

Fer riure per fer pensar. Això és el que busca i aconsegueix Marc Buxaderas (1999) dalt de l’escenari amb monòlegs com Posa un discapacitat a la teva vida. L’objectiu és clar: fer visibles els que són invisibles i, sobretot, dignificar-los.

Quan algú diu que té paràlisi cerebral, la gent s’acostuma a imaginar que està totalment immòbil. ¿Què és? ¿Què suposa en el teu dia a dia?

El que la gent s’imagina és la forma més severa, però n’hi ha molts graus, que depenen de la manera i del moment en què t’afecta. En el meu cas, no puc caminar i el meu cos a vegades fa moviments que no controlo. Vaig amb els peus lligats a la cadira perquè tenen tendència a fer el que volen: s’aixequen, els dono una ordre i no em fan cas… Tinc uns peus una mica rebels.

Tinc un germà amb autisme i veig que, d’entrada, el miren amb pena. ¿Que t’ho facin et fa enfadar?

És el prejudici i ja hi estic acostumat. Quan era petit vaig viure en un entorn molt normalitzat, i veure més tard que hi havia gent a qui li provocava rebuig no va ser un descobriment, perquè m’ho podia arribar a imaginar, però sí que va ser molt dur. Vaig veure que feia falta pedagogia i em vaig llançar a fer-la. He intentat vèncer la pena i el rebuig fent humor.

¿És sa riure? Abans he anat a fer el cafè i em fixava com de seriosos anem tots pel món.

Explico mig de broma que la loteria no em tocarà mai perquè ja m’ha tocat, la dolenta, però ja m’ha tocat. I, dins de la dolenta, encara vaig tenir sort que més o menys em toqués la bona. El que intento és relativitzar els problemes.

Riure’s d’un mateix ajuda a prendre distància de tu mateix i del que et preocupa.

En els meus espectacles, la gent, al principi, no s’atreveix a riure. Quan veuen que a mi tot plegat tant me fot, entren dins del joc. Però sí que noto que la gent o no es veu imperfeccions o, si se les veu, se les amaga.

El punt de partida de cadascú per esdevenir i per accedir a la realitat és el seu jo, com el jo dels altres ho és pels altres.

Perplexitat, fascinació, baralles, guerres i pactes, conflictes i reconciliacions es produeixen entre tants jos en els múltiples àmbits i estadis de convivència dels humans.

¿Com podem alteritzar-nos sense alterar-nos? ¿Com podem créixer cap a un mateix i a la vegada cap als altres?

Les silencioses ferides que cadascú porta —sovint desconegudes per un mateix— no ens permeten deixar gaire espai a l’altre, perquè de seguida ens sentim amenaçats de ser engolits. Tanmateix, la reivindicació contínua del jo cansa tant els altres com em cansa a mi, perquè tots fem el mateix i ens quedem sense espai per a ningú.

¿Com podem habitar en aquest espai comú? ¿Com podem ser amb-els-altres i envers-els-altres sense deixar de ser nosaltres? La nostra capacitat de relacionar-nos és directament proporcional al coneixement que tenim de nosaltres mateixos. La difícil alteritat té molt a veure amb la inaccessible identitat, perquè allò que identifiquem com a «jo» és parcial, fragmentari i confús.

Els nostres fragments ensopeguen amb els fragments dels altres, la qual cosa fa impossible la trobada, perquè no hi ha un jo veritable en mi, ni un jo veritable en l’altre, amb el qual trobar-nos.

¿On és aquest jo en mi? ¿On és el jo dels altres, de manera que puguem esdevenir un nosaltres?

Si l’alteritat és relativa a la identitat, hauríem de remuntar-nos a la Font, a l’Origen d’on emanen l’una i l’altra.

La font originària ha difractat el seu ésser en cada ésser. Quan ens separem de l’U, ens separem també dels altres, i aquí comencen les guerres, les identitats defensives i ofensives envers les alteritats que ens alteren.

Però, si romanem en la Font, la diversitat conviu en la unitat i possibilita la riquesa i la celebració de la multiplicitat i de la diferència.

Aleshores, el jo defensiu esdevé un jo oblatiu, i la trobada amb l’altre esdevé una teofania. L’U es mostra a través de cadascú i podem celebrar el sagrament de la diferència.

Amb poc més d’un segle d’existència, avui dia ningú no dubta del poder que té el cinema per despertar emocions, sentiments i vivències, del poder que té per il·luminar, transformar… i educar.

El cinema és una finestra de coneixement i una font de transmissió de valors. I ho és especialment per al públic més jove, que configura part de la seva identitat a partir de codis audiovisuals. També és un mitjà engrescador per al jovent, una eina idònia per treballar amb l’alumnat en la seva formació humana i espiritual, com mostren diverses iniciatives pedagògiques a través del cinema.

A casa nostra, una d’aquestes iniciatives és l’Espai educatiu de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, que organitza anualment la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Aquest espai forma part del projecte ACCIÓ CINEMA, «Construcció d’una ciutadania crítica i responsable», que impulsen Catalunya Film Festivals i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. L’objectiu de la proposta consisteix a generar reflexió i contribuir en la construcció d’una societat compromesa amb els drets individuals i col·lectius des d’una vessant humanista i espiritual. Per aconseguir-ho, es planteja el treball a partir d’un conjunt de pel·lícules seleccionades amb els criteris de la pluralitat de creences existents i la varietat temàtica. Les pel·lícules són aquestes: La història de Marie Heurtin, De déus i homes, Ves-te’n i viu, Déu meu, però què t’hem fet?, Mustang, Buda 2: Camí a la Il·luminació, Una bossa de bales, Especials, El pa de la guerra i El secret del llibre de Kells.

D’aquesta manera, el cinema esdevé una eina clau per afavorir la cohesió social a través del diàleg entre tradicions culturals i religioses, tant a l’aula com als espais d’oci i al carrer. En efecte, és acostant-nos a la idiosincràsia i la sensibilitat pròpies de cadascuna de les confessions religioses que conviuen en les nostres societats actuals, que podem acompanyar l’alumnat a eixamplar el seu univers simbòlic i a nodrir el bagatge amb què s’exposarà en les seves relacions interpersonals. Tot plegat ens ajuda a construir comunitats amb un imaginari col·lectiu ric, heterogeni i empàtic davant de la diversitat.

La gran pantalla constitueix una manera d’accedir a l’experiència de l’altre com a espectadors actius, és a dir, sentint-nos implicats en el relat de la pel·lícula, els conflictes socials que s’hi presenten i la vivència pròpia de cada personatge. Si ens deixem interpel·lar per les històries que ens envolten, ens sentirem convocats a trobar les nostres pròpies respostes o, si més no, a reflexionar si les respostes que donen els personatges serien vàlides al nostre món real. El debat posterior al visionament del film ens convida a participar activament en espais de reflexió individual i de grup, i a entrenar-nos a afrontar reptes col·lectivament.

Sovint sentim a parlar de teories de la conspiració. Etimològicament, con-spiració evoca l’acte de compartir la respiració, d’unir l’alè, de la mateixa manera que con-còrdia remet a la unió dels cors. La conspiratio llatina podia tenir un sentit perfectament positiu. Ciceró, a les Catilinàries, lloa la conspirationem bonorum omnium, la «unanimitat de tots els bons». Ivan Illich va explicar moltes vegades que, entre els primers cristians, la conspiratio era un moment clau de l’eucaristia: un solemne bes litúrgic, a la boca, amb què compartien el seu alè, reforçaven els vincles de la seva comunitat corporalment i espiritualment encarnada, i simbolitzaven la participació en l’alè de Déu.

Avui conspiració s’utilitza sobretot en el sentit pejoratiu de ‘conxorxa’. Però el primer sentit de conspirar que dona el diccionari de l’IEC és ‘tendir a un fi comú’, amb un exemple que ja voldríem que fos real: «Tots conspiraven al bé comú.» Veure conxorxes per tot arreu seria paranoic, però creure que, en un món tan complicat com el nostre, mai no hi ha conxorxes i sempre se’ns diu la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, seria d’una ingenuïtat extrema. Per trobar la sana via mitjana entre un extrem i l’altre cal estar alerta i mantenir desperta la capacitat de discerniment.

Per exemple, si no parem prou atenció, podríem creure que el propòsit de l’existència consisteix, sobretot, a consumir cada vegada més. És una creença absurda, vista des de qualsevol tradició de saviesa, i contraproduent, com mostren la psicologia i la sociologia, però és com si bona part de la informació que ens arriba, a través de la publicitat i dels grans mitjans de comunicació, «conspirés» per fer-nos creure que som al món per consumir. No es tracta de cap conspiració orquestrada per un personatge malèvol amb nom i cognom, sinó que és el resultat d’una confluència d’interessos creats, impulsats pels tres sospitosos habituals: cobdícia, corrupció i inconsciència.

Si no estem prou desperts, també podem arribar a creure que no som res més que simples combinacions d’àtoms i molècules, i que l’existència no té cap sentit més enllà del que és mesurable i material. Podem creure que l’únic important és el que diuen les dades, no el que ens diu el cor.

I podem arribar a creure que en un món com el nostre, amb recursos finits, el creixement econòmic pot continuar per sempre.

O podem creure que la creixent desigualtat entre països enriquits i països empobrits té alguna mena de sentit, quan en la majoria de casos resulta de processos d’explotació (colonial i postcolonial) extremament injustos.

O podem creure que l’energia nuclear és segura, tot i que ningú no sap ben bé què fer amb Txernòbil i Fukushima, ni amb els residus que les centrals nuclears produeixen cada dia i que són mortalment tòxics en quantitats microscòpiques durant milers d’anys. (El plutoni 239 té un període de semidesintegració de 24.110 anys. La radioactivitat del plutoni 239 que produeixen les nostres centrals nuclears l’any 2021 haurà caigut a la meitat l’any 26131, i a una quarta part l’any 50241. ¿Hi ha alguna obra de ciència-ficció que arribi tan lluny?)

O podem creure que, com més tecnologies tinguem, tot anirà millor, en tots els casos. Si alguna tecnologia genera noves formes de contaminació i deshumanització, ja vindrà a arreglar-ho una altra tecnologia (que potser generarà formes pitjors de contaminació i deshumanització).

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Un lloc per fer silenci

La natura.

Un moment sagrat

Al matí, mentre em bec un suc de taronja natural davant de la finestra i assaboreixo el seu gust cítric tranquil·lament, tot encetant un nou dia.

La paraula que m’agrada més

Tarannà.

Què m’indigna

Que sovint les persones tendim a mirar-nos només el melic. Cerquem mecanismes per sentir-nos sempre millor que els altres en lloc de reconèixer les nostres vulnerabilitats, allò que ens uneix com a humans, per escoltar-nos més obertament i amb el fi de construir xarxes i espais comuns i diversos. Vaja, poca cosa.

Què em motiva

Cercar la manera d’emocionar i fer reflexionar a través de la música i l’humor.

Una lectura que m’ajuda  

Free play, de Stephen Nachmanovitch.

Una música 

«Freedom is a voice», de Bobby McFerrin.

Una olor agradable

L’olor d’una infusió de camamilla, que em recorda la meva padrina.

Un lema que m’inspira

 «Si quan ho fas no et fa una mica de vergonya, llavors ja és massa tard.»

Déu?

La vida, l’amor, l’energia vital, allò que ens inspira i fa que tot estigui viu, el que ens uneix a tots els éssers vius i ens permet empatitzar entre nosaltres… Sens dubte, hi ha quelcom invisible i misteriós que genera la màgia de viure i que durant tota la nostra vida podem estar cercant, estimant, investigant, experimentant… 

Una imatge 

Hi ha un pont a prop de Camarasa, el poble del meu pare, just a sobre del riu Segre, on comença el pantà de Sant Llorenç de Montgai. Prenc aquest camí per passejar o per córrer una mica. Quan es pon el sol, m’aturo en aquest pont i observo el reflex de l’aigua: les roques, els arbres i el cel s’hi multipliquen per dos. Tot és serè i bonic.

Un do/habilitat que posseeixo

Fer el ridícul a consciència. I sense consciència, també.

Una mestra

Caitlin Moran.

La mort és…

…necessària perquè tot es transformi i la vida creixi; allò que ens permet tenir consciència del miracle de la vida.

El meu desig profund

Que de veritat trobem la manera d’aturar el canvi climàtic i no carregar-nos el planeta.

L’humor viu de renda. Només rep elogis, aplaudiments i, sobretot, rialles. Al voltant de l’humor no hi ha ombres de recel, reticències, objeccions. Tothom repeteix sovint que riure és molt saludable. Fins i tot ha donat pas a una teràpia psicològica que empeny alguns individus a congregar-se en una habitació i riure sense cap estímul exterior, només amb la força de la voluntat. Em recorda el que em va preguntar un company d’escola una tarda, tot caminant pel carrer Calàbria: «¿Tu amb què et masturbes? ¿Amb revistes o amb el pensament?» Amb el pensament. Una descripció excel·lent de la tasca de l’intel·lectual.

No tenir sentit de l’humor, o no tenir-ne gaire, és considerat un dels pitjors defectes d’un individu. Tant o més que si fos criminal o copròfag (una inclinació gastronòmica tractada molt injustament, perquè, portada a terme en la intimitat més estricta, no fa cap mal a ningú). Per contra, els posseïdors d’aquest tret són aclamats. A les entrevistes, actrius i models declaren que la virtut que més valoren en un home és el sentit de l’humor. No és veritat, esclar. Després descobreixes que les que responen aquest lloc comú no s’han casat amb Buster Keaton, precisament. El que és interessant és veure com s’ha construït el tòpic.

També es repeteix sovint que és molt important riure’s d’un mateix, quan el que és realment important és prendre’s una mica seriosament, amb un punt de seny i sentit pràctic. No és senzill. Riure’s d’un mateix és una virtut a l’alça que s’emmarca en el moviment igualitarista i que serveix sobretot perquè t’acceptin amb benevolència. Per altra banda, si et conviden a anar a veure una comèdia, ningú no respon: «No, gràcies, em quedaré a casa per riure’m de mi mateix.»

No tinc gaire respecte per l’humor. No em cal en totes les facetes de la vida. No em fa falta que, durant el tractament, el meu dentista desplegui el seu gran sentit de l’humor. En tinc prou amb la correcció i la cordialitat (i les dosis adequades de novocaïna). Tampoc no em cal que les obres literàries o artístiques continguin humor tant sí com no. Per mi no és cap condició sine qua non. Un dels aspectes que més em satisfà de l’art abstracte és l’absència d’humor.

L’humor és servil, apocat i benpensant. Sobretot l’humor polític. Els espectadors només riem si el que s’hi diu coincideix amb la nostra ideologia. Riem per complicitat. Sota una aparença de llibertat màxima, en realitat l’humor és només una servitud sota el jou del públic. Fet i fet, el que exposa l’humorista amb més o menys gràcia i enginy és just el que pensen els espectadors. Ja construeix l’humor en la direcció adequada. Cap sorpresa. Sovint els humoristes es consideren, o són considerats, pensadors. Res més lluny de la realitat. Només repeteixen idees ambientals. D’una manera enginyosa i divertida. Però res més. Fa uns quants anys, quan sentia «Tant de bo el Pepe Rubianes fos president del govern!», rumiava en quin país m’exiliaria.

L’humor sol fer befa de la solemnitat —i aquí hi entra la solemnitat cultural, política, religiosa. Però per instaurar una altra solemnitat: la solemnitat del mateix humor. L’humor adquireix una respectabilitat tan extrema que l’acosta a allò sagrat: és indiscutible i és fonamental. S’ha convertit en una virtut màxima, per damunt de la intel·ligència, la responsabilitat, el tacte en el tracte humà, la fortalesa per encarar l’adversitat, les virtuts adequades per criar. Fins i tot és més cabdal que les nocions bàsiques de bricolatge, que és un dels pilars del matrimoni (encara més del matrimoni catòlic; no és possible pregar mentre cauen els prestatges).

Sento una gran prevenció davant dels barrets de rialles (que és algú que no es pren res seriosament, que es riu de tot): els humoristes socials, els de la broma, els que s’han marcat la missió de despertar la hilaritat en reunions familiars, colles d’amics, empreses, oficines, cartoixes —el típic cartoixà que sempre et surt amb un acudit. Sovint en les seves vides privades hi domina l’amargor, l’ensopiment, la rutina, la tristesa. Les seves dones (o marits) ho saben prou bé. El barret de rialles ha convertit l’humor en una manera d’estar en el món. De fer-se estimar. Una manera que resulta un pèl feixuga per a tothom, diguem-ho obertament.

No s’ha de confondre l’humor amb l’alegria. Sovint els humoristes professionals són grans depressius. Tampoc no ens ha de sorprendre gaire: resulta molt angoixant asseure’s cada dia i imaginar una vinyeta humorística per a un diari, uns gags per a un monòleg, un punch line per a un discurs del president de la diputació (que llegirà monòton i decaigut, com si presidís una commemoració de l’Amical de Mauthausen). D’aquesta manera l’humor perd espontaneïtat, quan n’és una condició altament desitjable. Així és com va guanyant terreny l’humor construït en despatxos llòbrecs que donen a celoberts sinistres. Metòdicament, esforçadament, lluny de l’alegria i el benestar. N’hi ha que s’alcoholitzen, com és natural. Només amb whisky Dyc aconsegueixes imaginar un gag d’un administrador de finques intolerant a la lactosa. Sembla que bona part dels acudits tenen el seu origen a les presons. No m’estranyaria gens. Riem de desesperació i monotonia.

L’humor és sec, tallant, hostil. D’una manera abrupta, ens expulsa de les convencions de la normalitat, interromp la seriositat i la calma, el discurs enraonat i lògic. Per uns moments destensa l’ambient, riem o somriem agraïts. Però tot seguit continuem tenint al davant els mateixos reptes i maldecaps sense resoldre. Calen habilitats més complexes que el cop d’humor per sortir airós d’un entrebanc laboral, d’una crisi familiar.

No s’ha de confondre l’humor amb la simpatia. He conegut individus molt simpàtics sense gaire sentit de l’humor. Tampoc no els fa cap falta. Per viure i treballar, n’hi ha prou amb ser equilibrat i benhumorat, amb l’esperança i l’energia adequades per tirar endavant, el grau just de disciplina i lògica, encert i saviesa, correcció i tacte. No cal que ens faci riure molt. De vegades ho agraïm i tot. Sovint és un indici d’una certa honestedat vital.

D’entre tots, el que més detesto és l’humor sobre la vida quotidiana: els costums conjugals —el lavabo, la cuina, la família política—, els que passegen el gos, els que van a la muntanya el diumenge, els solters, els nens, etc. Aquí és on estan atrapats la majoria de monologuistes humorístics —els no humorístics són diputats o senadors. Com que en la societat actual la vida quotidiana s’assembla molt, els gags es repeteixen sovint. No hi ha monòlegs humorístics sobre la vida de sant Simeó Estilita (a aquest atreviment només s’hi va veure amb cor Buñuel). De vegades el monologuista adopta el paper de quillo, o analfabet, o ultradretà, i constates que no s’hi ha d’esforçar gaire. Que pretengui passar per «home del poble que diu grans veritats» és només una convenció. Sincerament, diu més veritats Slavoj Zizek que Toni Moog.

De tot el que he exposat, en queden al marge els Monty Python. Per ells sí que em deixaria arrencar el queixal del seny.

¿Què té el cinema d’animació de Pixar que commou tant l’espectador? ¿Com és que ens sacseja els mons interiors i que ens acompanya sempre en un trajecte on, paral·lelament a les històries dels protagonistes, petits i grans encetem el nostre propi periple emocional? A l’exposició «Construint personatges» descobrim la màgia que s’amaga darrere de la gran pantalla. Coneixem de prop el procés de creació dels caràcters, i hi aprenem que els resultats exitosos no tenen tant a veure amb la suma de les parts, sinó amb la fusió d’individualitats que es fonen per donar lloc a un producte únic i sense costures. També s’hi posen en valor l’esforç, la paciència, el detallisme, l’experimentació i el diàleg. Es podrà veure al recinte CaixaForum Tarragona de febrer a juliol del 2022.