Viatjo amb tren a Madrid. En veure el nom de l’estació d’arribada, em ve al cap la imatge del Nen Jesús d’Atocha que es venera a Califòrnia, la meva terra natal. Veig els ninots del Niño, tal com l’anomenem allà, amb vestits de vellut, amb els cabells arrissats i un barret d’ala ampla, envoltats de barres de pa, tortillas mexicanes, espelmes i flors… Abans de canviar de tren, tindré dues hores per voltar per la ciutat. El temps just per anar a fer una visita a la Mare de Déu d’Atocha i el Nen Jesús en el seu entorn original.

La Mare de Déu d’Atocha és una marededeu negra. A Europa, les marededeus negres són com un mapa dels cultes antics a les deesses mare que van sorgir en els indrets on la terra era especialment fèrtil i les llavors arrelaven bé. Allà on hi ha una marededeu negra, també s’hi han trobat restes arqueològiques de cultes anteriors a alguna deessa precristiana: Cíbele, Àrtemis, Diana, Hècate o Isis. I en tots aquests indrets, curiosament, sempre hi ha fonts sagrades amb aigües que tenen propietats curatives miraculoses. 

L’adoració a la petita imatge negra de la Mare de Déu d’Atocha va començar a Toledo pels volts de l’any 1100. Les històries sobre els miracles del Nen Jesús d’Atocha, el Niño, s’inicien més tard, al segle xiii. Explica la llegenda que els invasors musulmans van empresonar els homes de la zona i els van prohibir menjar, llevat que qui els portés els aliments fos un infant menor de dotze anys. I que, aleshores, va aparèixer un nen desconegut, vestit de pelegrí, que va portar pa als presoners. Un cop va haver marxat, es van adonar que les seves petjades tornaven cap a l’església i van trobar la imatge del Nen Jesús als peus de la Mare de Déu. Aquella talla es va tornar a col·locar al costat de la Verge, però en una capella lateral de l’església es va posar una nova imatge del Nen Jesús d’Atocha vestit de pelegrí. La gent hi va començar a anar per venerar-lo i per demanar-li que intercedís davant les injustícies que patien.

Els treballadors que vivien a prop d’Atocha van ser reclutats per anar a Mèxic a treballar en una mina de plata, i van emportar-s’hi les seves creences i les seves tradicions. La petita marededeu negra i el Nen Jesús d’Atocha van travessar l’Atlàntic per primera vegada l’any 1554. Van ser traslladats a un poblet anomenat Plateros, a la regió de Zacatecas, i al seu voltant s’hi va construir una catedral magnífica. Com que les condicions de treball a les mines eren terribles, hi va haver revoltes entre els miners. I, naturalment, al cap de poc, el Nen Jesús d’Atocha va fer el que ja havia fet abans. Diuen que un infant va anar a portar pa als miners empresonats. I que les petjades d’aquell infant tornaven cap a l’església.

Quan ja havia extret fins a l’últim gram de plata de les muntanyes que envoltaven Zacatecas, la mateixa corporació minera es va traslladar a Santa Fe, Nou Mèxic. Els miners sabien prou bé que a la seva nova llar continuarien necessitant que el Niño intercedís per ells, de manera que se’l van endur. Les notícies sobre els seus miracles van arribar-hi fins i tot abans que la imatge. Els miners que van ser enviats des de Mèxic cap a les Filipines també es van emportar la veneració del Nen d’Atocha com a portador de justícia i defensor dels immigrants pobres.

Allà on hi hagi homes poderosos que manipulen la mitologia per obtenir un efecte social, també hi haurà sempre resistència en forma de llegendes i danses populars.

Avui, encara se li ret culte a Plateros (Mèxic), al santuari de Chimayo (Nou Mèxic) i a les Filipines, en aquest darrer indret com a Santo Niño de Cebú. Allà s’explica que pels voltants de Cebú, a la marxa de la mort de Bataan, durant la Segona Guerra Mundial, un infant amb els cabells arrissats i un barret d’ala ampla va portar menjar als presoners.

Tant a Mèxic, com al sud-oest dels Estats Units, com a les Filipines, on hi hagi treballadors migrants –els més necessaris i, alhora, els més vulnerables de tots—, hi trobareu sempre la imatge del Niño enganxada als recipients de vidre de les espelmes, o a les botigues d’alimentació i de licors. 

En aquests llocs, el Niño és tan necessari com el pa que reparteix. Es fa present a tot arreu on hi ha algú que alimenta els pobres o treballa per la justícia social. A cada casa hi ha sempre una vella que, al vespre, seu al costat d’una espelma i resa. Quan sortim, ens mira per sobre les ulleres i ens recorda que el que duu menjar als presos o als activistes sempre és el Niño. Tothom sap que és ell el que s’ocupa d’aquestes coses. I com que, quan tornem a casa, la vella continua asseguda al mateix indret, malgrat que sentim la flaire del pa que es cou al forn, ens costa d’imaginar que mentre érem fora hagi estat ocupada… 

Tot això es remou al meu interior quan, finalment, el tren arriba a l’estació d’Atocha. L’església, del 1952, és a molt poques travessies de l’estació. La marededeu negra està situada més amunt de l’altar, enmig de tants ornaments daurats que es fa difícil de distingir-ne la figura. La poma que ens allarga amb la mà dreta queda fora del nostre abast. Prop de l’entrada, tancada en una vitrina per motius de seguretat, hi descobreixo la imatge del Niño. Porta la capa dels pelegrins i el barret d’ala ampla, però on és el pa? On són les espelmes? Allà dins només hi ha un ninot.

Quan les imatges de la Mare de Déu i el Nen van partir cap a Mèxic, Atocha només era un canyissar, lluny de la ciutat. Un segle i mig més tard, aquelles mateixes imatges, des de Zacatecas, van tornar a ser carregades damunt un vaixell i van travessar de nou l’oceà. Aleshores Atocha ja havia quedat absorbida per la ciutat de Madrid i s’havia convertit en un més dels seus barris atrafegats. Avui, els monarques continuen beneint-hi els seus matrimonis i batejant-hi els seus fills, però molt pocs recorden el que el Niño, en altres èpoques, havia fet per la gent.

A Mèxic, al sud-oest dels Estats Units o a les Filipines, el Niño es fa present sempre que hi ha algú que alimenta els pobres o treballa per la justícia social.

Si mai teniu l’ocasió d’anar a veure la marededeu més antiga de Madrid, no us limiteu a mirar-li aquells ulls captivadors. Jo us animo a que li agafeu la poma. Preneu la saviesa antiga i prohibida que us ofereix. Feu un glop d’aquella aigua pura. Hi descobrireu un missatge interessant i nodridor alhora. Allà on hi hagi homes poderosos que manipulen la mitologia per obtenir-ne un efecte social, també hi haurà sempre resistència en forma de llegendes i danses populars. Mengeu-vos aquella poma. Digueu el seu nom. Expresseu en veu alta les oracions que porteu escrites al cor. Expliqueu-li com podeu posar els vostres dons al seu servei.

Obriu la vitrina i permeteu que el Niño torni a fer, de nit, la seva tasca benèfica. No tingueu por! Farà el que ha fet sempre: alimentar els pobres, organitzar els treballadors, reformar les presons. I, quan el deixeu sortir, no us sorprengueu si, de cop i volta, els joves comencen a recordar cançons sobre la justícia i la resistència que feia temps que havien oblidat i s’uneixen amb un amor fraternal. Quan algú us pregunti qui és el responsable de tot això, vosaltres responeu-li que ha estat el Niño. 

L’any vinent és una data important per a la història del pluralisme religiós a Barcelona: farà 150 anys que es van obrir les primeres esglésies protestants a la ciutat. Aquest fet posava fi al monopoli oficial que havia tingut l’Església catòlica des de l’expulsió de jueus i musulmans, durant el regnat dels Reis Catòlics, entre els segles XV i XVI.

Avui, la diversitat religiosa és un dels elements que singularitzen Barcelona. Però no era així l’any 1869, quan dos pisos del barri del Raval van acollir dues comunitats que, un segle i mig després, segueixen en actiu, en altres emplaçaments. Al carrer de Sant Pau es va obrir una església de tradició reformada o presbiteriana (actualment al número 51 del carrer Aragó); aquesta comunitat encara porta el nom de la via on nasqué. Molt a prop, al carrer de Ferlandina, s’hi va instal·lar una Assemblea de Germans (ara a Gràcia, al número 22 del carrer Terol).

El protestantisme va començar a caminar amb l’inici d’un nou context polític: l’any 1868 la monarca Isabel II es va haver d’exiliar després del triomf de la revolució La Gloriosa. Començava així un període curt però molt intens, el Sexenni revolucionari, en què, per primer cop, una Constitució reconeixia el dret a la llibertat religiosa, però només per als estrangers. A més, els primers f idels topaven amb moltes dificultats en àmbits que controlava l’Església catòlica: no hi havia cementiris civils i als hospitals, en mans d’ordes religiosos, se’ls obligava a combregar. Per això, l’any 1876 va néixer l’Hospital Evangèlic (carrer de les Camèlies 15-17).

En les primeres ciutats catalanes on va arrelar l’obra protestant, aquesta constava en la gran majoria de casos d’una església i d’una escola: volien combatre l’elevada taxa d’analfabetisme, que impedia un dels elements bàsics d’aquesta fe, la lectura de la Bíblia. La vida de les comunitats va canviar dràsticament després de la Guerra Civil, entre els anys 1938 i 1939: les esglésies foren clausurades i els col·legis, també. Els temples van poder reobrir a partir de 1945 per la pressió dels aliats després de la Segona Guerra Mundial, però les escoles, no. Foren anys de persecució, detencions i cultes clandestins, una situació que no té res a veure amb el pluralisme religiós que s’ha consolidat en l’actualitat.

Tot ve i tot va al cor del cel. En la llengua maia, Huracà (Juracán) significa ‘esperit vent, tempesta i foc’, i és conegut també com “el cor del cel”. Huracà fou un dels creadors de tot el que existeix. Viu a les boirines que hi ha damunt les aigües torrencials. Huracà és el que actualment es coneix com a constel·lació d’Orió. El seu nom varia d’una nació a una altra: Hurakan, Huracán, Tohil, Bolon Tzacab i Kauil. El cor del cel, el cor de la terra i el cor de l’aire són aspectes fonamentals de la vida, pèndols de puresa dels quals parteix, on neix i on conclou tot el que existeix; per això estem juntes totes les criatures, les que respirem i les que no respirem, i formem un tot. Això és difícil d’entendre si no estem oberts a identificar-nos amb la integritat total del món, de l’univers, del cosmos; sota el concepte de multiculturalitat en tota la seva plenitud. Des d’aquest punt de vista, mirant enrere i reprenent els moments clau del passat, jo hauria de transferir el que sento, penso i sé en l’escriptura dels meus primers ancestres…, però l’escriptura maia fou esborrada. Per què va haver de ser així? Tot es remunta a l’origen dels orígens, que emmagatzemem des de fa temps a les fulles de l’amate,1 a la pedra i, sobretot, al cor; des del 13 d’agost de l’any 3114 abans de la història de Jesús o de l’inici del calendarigregorià. En nom de “Crist”, Diego de Landa va manar que tots aquells registres físics es cremessin. Amb tot, però, no van poder evita que fossin transmesos a la nostra genètica i a les forces intrínseques del nostre cor, que es van connectar a tot ritme de temps i d’espai amb els nuclis de les energies de les quals veníem i cap a les quals anem. Després de la invasió, a partir del 1492, els espanyols van intentar evitar que es fabriqués paper d’amate. Tots els intents van fracassar, però els espanyols estaven tan entossudits en la idea nècia que es tractava de llibres de bruixeria i rituals que contenien informació satànica o demoníaca, que aquells còdexs escrits van ser ràpidament condemnats pels cristians invasors, que es van dedicar a cremar- los i eliminar-los. Només tres d’aquells còdexs han perdurat fins avui (a l’Estat espanyol, a Alemanya i a França).

El sincretisme religiós que va desencadenar la “santa inquisició” en els nostres pobles es va escriure amb sang, ens va criminalitzar i va satanitzar la nostra espiritualitat. Però no la va matar. Perquè l’energia no s’acaba.

Però els esperits dels nostres ancestres, aquells que van descobrir el propòsitde l’existència en cada tancar i obrir d’ulls, coexisteixen en la gran energia que encara manté latent l’equilibri que ens sosté. Nosaltres, el poble camperol, originari, ens mantenim fidels a la nostra identitat, als nostres sentiments, als nostres llaços de pertinença cosmogònica, a les nostres energies del passat i del futur; som condescendents amb la nostra “dignitat trepitjada”, amb els nostres somnis esquerdats però molt vius, amb la nostra espiritualitat esberlada però ardent, i amb la força dels ancians, encara que estiguin lligats per una transculturació assassina que va desembarcar i ens va copejar. Oberts a una interculturalitat harmònica possible, subsistim i, amb ganes d’alliberar- nos del sotmetiment, consumem els morts i ens aixequem. Aquesta ha estat la nostra travessia. Després de la juxtaposició que ens va imposar l’anomenada “conquista”, que fou una invasió a partir de la qual se’ns va considerar “subversius” i que no s’ha acabat, va venir la nostra aflicció. Els documents històrics redactats sobre amate durant baktuns i baktuns van ser consumits pel foc voraç de la “Santa Inquisició”, que va desencadenar el sincretisme religiós en els nostres pobles, establerta i escrita amb sang, i que ens va criminalitzar i va satanitzar la nostra espiritualitat. Però no la va matar. Perquè l’energia no s’acaba.

Ens mantenim fidels a la nostra identitat, als nostres sentiments, als nostres llaços de pertinença cosmogònica, a les nostres energies del passat i del futur.

Encara ara podem respirar l’olor de l’amate cremant-se, respirem les sagetes d’amor dels nostres ancians, i és per això que estem predisposats a contemplar de manera harmònica una societat pluricultural. Sense oblidar el passat. Una societat possible, un poble de pobles, cadascun amb la seva cultura, amb la seva manera de fer justícia, de traslladar l’harmonia natural als àmbits de la salut, la saviesa, la vida. El poble de maies i de xinques, garifunes i mestissos. La Justícia és espiritual i prové de Xibalbà o Xib’alb’a. Els esperits de Xibalbà faran justícia als éssers que van sotmetre sense pietat el poble dels nostres ancestres, així és, i a aquells que mantenen aquest tall de “llinatge” pervers i criminal, esclafant durant dècades l’harmonia d’aquest poble de pobles, vivint com a explotadors exclusius, com a monarques, nobles mancats d’essència de vitalitat, però nodrits d’aristocràcies i/o obscurantismes. I això mateix s’esdevindrà a tot el planeta. Pels fets de memòria històrica (basada en la saviesa ancestral), la nostra espiritualitat camperola té com a principis la resistència i la defensa. Aquesta resistència es nodreix dels vestigis de l’harmonia que encara tenyeixen d’esperança i de llum les nostres albades, en les quals l’ens superior és l’equilibri que guarda la vitalitat per a totes les criatures.

Som un poble de pobles –maies, xinques, garifunes i mestissos–, cadascun amb la seva cultura, amb la seva manera de fer justícia, de traslladar l’harmonia natural als àmbits de la salut, la saviesa, la vida.

En el Popol-Vuh, llibre sagrat dels nostres ancestres, es diu “que tots s’aixequin, que es cridi a tothom, que no hi hagi ni un grup, ni dos, d’entre nosaltres, que es quedi enrere en relació amb els altres”. És una crida espiritual vertiginosa que clama per la consolidació de la gran nació plurinacional formada per tots els pobles. Els vint-i-dos pobles maies que som, el poble mestís, el poble garífuna i el poble xinca, que es revitalitza amb força a l’orient del nostre país, Guatemala. Des de l’any 2012 de l’any gregorià, concretament el 22 de desembre, el dia del gran Ajaw, ha començat una fase de transcendència a l’univers, un gir en el qual l’esperit dels nostres ancestres ha estat elevat per esdevenir alliberador, i per això perviu en nosaltres el pensament d’una travessia escabrosa que ha de ser consumada i que s’anomena “lluita”. Lluita camperola per la defensa de la Mare Terra, dels germans animals, per l’ànima de les deus d’aigua, el cant dels boscos, el murmuri dels éssers celestes, el recer que ens ofereix l’obscuritat de les nits, la puresa de la boira, l’esperança de la humanitat que hauria d’ajustar-se quotidianament a la possibilitat de la igualtat, no únicament al seu proïsme, sense diferència de raça i pensament, sinó que hauria d’equilibrar la seva existència amb el dret que mereix qualsevol ésser que respira i que conspira per tal de fer possible aquesta existència.

Carlota Subirós: Directora teatral i dramaturga, i cofundadora de la companyia teatral La Perla 29. Ha dirigit Shakespeare, Txékhov, Guimerà i molts altres autors al Teatre Nacional de Catalunya, al Teatre Lliure i en moltes altres sales i festivals.

Montse Armengou: Periodista  compromesa a desvetllar  veritats incòmodes. Dirigeix i presenta documentals de recerca històrica i de temes socials i, des de 1985, treballa a Televisió de Catalunya, TV3, en els programes 30 minuts i Sense ficció.

Text i moderació: Anna Ramis

Montse Armengou: Tradicionalment, la gent es refia de la feina dels altres. Això és la base de la confiança. La confiança és bàsica per a tots. El periodisme consistia a ser cercadors d’informació, que després posàvem a disposició de la gent. Però la nostra feina ha canviat molt amb la irrupció de les xarxes. La gent pot trobar la informació per ella mateixa. I, tot i que a les xarxes hi ha informacions que no són fidedignes, als mitjans tradicionals, també.

Carlota Subirós: En el teatre, i en les arts en general, treballem de manera visible amb la punta de l’iceberg, amb allò que es veu, però sempre hi ha una base enorme que és tot allò que no es veu però que ho fonamenta tot: les motivacions, el passat, la xarxa de relacions. Allò que es veu només és un indici. Però, per darrere, o fora d’escena, hi ha tot allò que realment dona sentit al que veus. En grec, ob-skené, literalment, vol dir ‘fora d’escena’. Tradicionalment, allò que era obscè era la violència, la mort i el sexe: tot allò que era tabú. Les coses que són massa terribles per ser vistes directament passen fora d’escena.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

“Imagini’s que aquesta nit, mentre vostè dorm en algun lloc del món, per una estranya casualitat, allò que el preocupa, l’ofega o l’angoixa queda solucionat. I ara expliqui’m com seria la seva vida a partir de l’endemà.”

Aquesta és una intervenció terapèutica on es convida el pacient a narrar una història de la qual és el protagonista i on el problema que el preocupa queda superat. D’aquesta manera, només pel fet de narrar, la persona dona per fet que hi ha una solució i que hi ha un demà. Això facilita molt l’esperança de poder trobar una sortida als problemes. És un joc fabulatiu que ens dona esperança, ens permet obrir comprensions i descobrir altres mirades sobre el que ens succeeix.

Aquest és un dels grans tresors d’inventar històries: imaginar i jugar a viure altres vides i, d’aquesta manera, enriquir la nostra.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

La pluja havia caigut amb força els darrers dies. La terra respirava humitat i aromes. Aquell raig de sol que per fi va treure el nas darrere dels darrers núvols era com una porta oberta a l’esperança de calma i claredat. Va fer que tot brillés, cada gota donant-se el temps de lluir el seu potencial de llum reflectida. Cada bri d’herba, cada floreta, cada pètal, tota pedra i totes les branques, fins i tot les seques i les cobertes de molsa i líquens.

Tot brillava sota el primer raig de sol, com un món nou per estrenar sorgit de la foscor humida.

Els meus ulls s’ompliren d’una emoció profunda en veure la joia del món en tota la seva esplendor.

Mai no havia vist aquell món.

Vaig caminar descalça per la terra coberta de flors i tolls brillants com miralls. Trepitjava els núvols a cada pas.

El cel per fi era aquí i ara, en cada cosa, en cada gest. Sense distància fictícia ni enganyosa.

Tota cosa era al seu lloc. Jo també.

Cada forma, un misteri desvelat.

El sol va seguir escalfant i, a poc a poc, els llums es van anar atenuant. Tan sols brillaven al meu interior, i allà mai no es podien apagar.

L’experiència interior, la més subjectiva, la certesa de quelcom que no té nom ni cal que en tingui, m’havia corprès. No tenia explicació ni tampoc la necessitava. Ni justificació. La meva pròpia ment volia, per moments, fer una anàlisi que d’altra banda em semblava inapropiada. Vaig sostenir els embats dels dubtes. I vaig poder fer-ho perquè sabia que l’experiència havia estat transformadora i que mai més no podré mirar la pluja i el sol, el bri d’herba i les petites coses i els gestos de la gent, sense veure-hi l’Essencial.

Tot és tan simple, que se’ns escapa constantment.

Caminava d’esma. A pas lent, feixuc. Amb la motxilla plena de trastos. Sense gairebé ni adonar-me’n, vaig trobar-me a dalt de tot del precipici. Just en el punt on els peus es balancegen entre la terra i el buit. Exactament allà on l’abisme pretén absorbir-te sense contemplacions.

Per sort (o deliberadament), els precipicis quotidians són com els de les pel·lícules amb final feliç: sempre hi ha mans disposades a ajudar-te i branques on agafar-se. I és recomanable fer-ne ús. De totes les amarres possibles, n’hi ha dues que són, em sembla, més segures que la resta. Es tracta de la confiança i del sentit de l’humor.

Confiar en si mateix, en les altres persones i en allò que esdevindrà resulta imprescindible en temps d’incertesa. No parlo d’una confiança cega, absent de límits, sinó d’aquella que parteix del rigor amb un mateix que es veu reflectit en els altres. Hi ha, alhora, la confiança en allò altre menys tangible a què cadascú posa un nom diferent. Es tracta de la mare de totes les altres confiances: aquella que és útil per a tot perquè no serveix ni pot ser aprofitada o manipulada per a res en particular; és una confiança gratuïta en una realitat sense forma; l’única que, a aquells que la tenen, els dona plenitud. Sense confiança, qualsevol branca, per més fort que t’hi aferris, es podrirà o s’esqueixarà.

Si confiar és imprescindible, especialment en temps de crisi, l’humor esdevé igual d’important. No ha existit mai una cultura humana sense sentit de l’humor. L’humor, la rialla que sovint dona la mà a la creativitat i a la fabulació, permet donar una sortida quan no hi ha sortida possible; ofereix un punt de vista nou. El riure fa possible que imaginem un món diferent del que estem vivint. En un instant, mantenint les condicions de partida, el sentit de l’humor ens permet tenir una experiència inèdita. De fet, sovint, el riure esdevé una manera de sobreviure.

“L’experiència de la comicitat és una promesa de redempció”, va escriure Peter Berger. I “el sentit de l’humor és el sentit de l’amor”, em va dir un bon confident. Perquè el riure compartit ens fa còmplices, més amics. Posem-hi humor, doncs, que això de viure és una cosa molt seriosa.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

Un lloc per fer silenci

A Kabul, a la falda de la muntanya, i, a Catalunya, al costat del mar.

Un moment sagrat

El moment en què escolto els meus professors quan ensenyen.

La paraula que m’agrada més

Llibertat.

Què m’indigna

La falta de formació i coneixement.

Què em motiva

Aprendre, adquirir coneixement.

Una lectura que m’ajuda  

Els contes.

Una música 

La música tradicional de l’Afganistan i de l’índia.

Una olor agradable

La d’arròs amb comí.

Un lema que m’inspira

“Tu pots.”

Déu?

Llum, saviesa, coneixement.

Una imatge 

Les estrelles en el cel.

Un do/habilitat que posseeixo

Pensar sempre de seguir endavant; penso que després de cada nit hi ha un dia.

Un mestre

La mare.

La mort és…

La llei de la vida.

El meu desig profund

Pau per al món i pau al meu país, l’Afganistan.

Conxi Plaza té quaranta-vuit anys i viu des de l’any 2013 a Granyena de Segarra (Lleida), en una comunitat que és llar d’acollida i que pertany a l’associació Emaús Rural, emmarcada en el Moviment Emaús, que va ser fundat després de la Segona Guerra Mundial per Henri Antoine Grouès, conegut com l’Abbé Pierre. La Llar està ubicada a l’hostatgeria de l’ermita de Santa Maria del Camí, un nom que sembla fet a mida per a una comunitat que acull totes aquelles persones que, llençades als marges, volen recuperar el camí de la dignitat.

D’on neix aquest desig de fer comunitat?

–És un anhel que tinc des de ben jove. La meva primera experiència va ser a Can Banús, que és una casa d’acollida de malalts de sida. Hi vaig entrar quan tenia vint-i-sis anys i n’hi vaig viure dotze. Amb el temps, el projecte comunitari va anar disminuint i me’n vaig anar dos anys a Chiapas. En tornar, em van convidar a viure a la comunitat dels Drapaires d’Emaús, a Sabadell. Allà vaig conèixer el que ara és el meu home, en Miquel. Hi vam viure el nostre primer any de parella i allà va néixer la nostra primera filla. Junts vam seguir buscant espais de vida comunitària, al costat dels més febles i en un entorn rural, i vam acabar aquí. Per mi, el tema comunitari és prioritari per viure humanament. És com jo entenc l’Evangeli. Aquesta “selva” on cadascú va a la seva no m’agrada, crec que és contrària a la nostra essència humana. Ens preocupem per tenir diners i seguretats, i jo crec que l’autèntica assegurança de vida és la comunitat, és tenir gent al teu costat, perquè podem sobreviure si ens ajuntem.

I per què justament en un entorn rural?

–El desig de viure més a prop de la terra se’m va despertar a Chiapas, on vaig estar vivint amb les comunitats indígenes. Allà vaig descobrir que un dels errors que hem comès com a humanitat és el d’allunyar-nos de la terra. L’espiritualitat està molt lligada al camp, perquè aquí sorgeixen uns valors i tens uns aprenentatges que a la ciutat són molt difícils. Chiapas va ser una realitat que em va enganxar molt, i també em vaig plantejar de quedar-m’hi, però ells mateixos em deien que no podia abandonar el meu poble. I és veritat, perquè els qui estem malament som nosaltres; ells viuen en condicions materials molt dures, però humanament estan molt millor que nosaltres.

Toledo s’ha consolidat com la millor destinació turística per aproximar-se a “l’Espanya de les tres cultures”. Així es coneix l’etapa històrica on van conviure cristians catòlics, musulmans i jueus durant l’Edat Mitjana. Fa tres dècades, la Unesco va declarar el nucli antic de la ciutat com a Patrimoni de la Humanitat, i l’any 1994 la Universitat de Castella-la Manxa va decidir recuperar l’antiga Escola de Traductors per promoure punts de connexió entre les llengües que es parlen al Mediterrani.

Més enllà del turisme, just abans de l’estiu, el govern de Castella-la Manxa va presentar al Parlament regional una proposta d’“Acord estratègic per a la pau i la convivència” que té tres pilars: crear un observatori sobre drets humans, adoptar llibres d’estil a l’Administració pública per donar més visibilitat a la diversitat i constituir un fòrum anual de diàleg interreligiós.

La Federación de Comunidades Judías de España (FCJE) creu que s’ha d’anar més enllà, i per això demana un gest a l’Església catòlica: la “devolució simbòlica” de Santa María la Blanca, una antiga sinagoga que fou cristianitzada i que és un dels principals monuments d’art religiós de la ciutat, juntament amb la Catedral i la parròquia de Santo Tomé, on hi ha una de les pintures més cèlebres d’El Greco, El entierro del conde de Orgaz. Construïda a finals del segle xii, és una de les millors mostres de l’art mudèjar a la Península. El 1411, després d’un pogrom, es va convertir en una església per indicació de sant Vicent Ferrer. L’any 1492, els Reis Catòlics van decretar l’expulsió de tots els jueus de la Península.

L’edifici va tenir usos religiosos fins al segle xviii, quan va passar a mans de l’Estat, que el va fer servir com a caserna i magatzem. L’any 1939, Franco el va cedir a una parròquia local, i fa pocs anys va passar a dependre directament de l’Arquebisbat de Toledo. Aquesta institució recorda que l’edifici no té usos religiosos: fou dessacralitzat i no s’hi pot fer missa. Acull una exposició on en un dels panells es fa referència al passat jueu de la construcció, però el director del Museu Sefardita de Toledo, Santiago Palomero, considera que la informació que es proporciona al visitant és “pobra”.

La petició que fa la comunitat jueva a Toledo és molt semblant a una demanda que van fer els seus homòlegs a Palerm (Sicília) a la jerarquia eclesiàstica local, i, en aquest cas, la iniciativa va prosperar. D’aquesta manera, els jueus de la ciutat han aconseguit poder fer els cultes en una sala annexa a un temple catòlic que es va construir on hi havia hagut l’antiga sinagoga, que fou destruïda després de l’expulsió dels jueus, que tingué lloc el mateix any que la de Toledo.

Per a més informació:

http://www.toledomonumental.com/

La càmera de fotos

L’any que en vaig complir sis o set, no ho recordo, el meu oncle em va fer cinc regals: una samarreta amb el meu nom, una gorra, un bolígraf, una harmònica i una càmera de fotografiar. Als anys noranta no era normal tenir càmera de fotos, i menys a la meva edat. Però el meu oncle, que vivia a Anglaterra, me l’havia comprat allà. Des que vaig tenir la càmera, sempre que anava al gurdwara l’agafava. Sabia que al temple hi trobaria algun turista blanc per fotografiar. Em feia il·lusió veure persones blanques. M’agradaven els blancs. M’agradaven molt.

Vivia a Amritsar, a quinze minuts de l’Harmandir Sahib, el Temple Daurat, el gurdwara sagrat dels sikhs. És tot d’or, per dins i per fora, per això el visita tanta gent. Té quatre portes perquè qualsevol persona de qualsevol religió i de qualsevol part del món hi pugui entrar. És molt bonic. Disposa d’un menjador on  mengen gratuïtament més de vint mil persones cada dia; totes en fila, assegudes a terra com a símbol d’igualtat. No hi ha diferències entre rics i pobres. M’agrada dir que al Temple Daurat hi pots trobar aliment per al cos i per a l’ànima les vint-i-quatre hores del dia cada dia de l’any.

La meva mare, Surinder Kaur, feia menjar per portar al gurdwara. Érem –som− una família benestant. El meu pare, Palwinder Singh, era el propietari de la fàbrica de gel més gran de la ciutat. I al costat de la fàbrica hi tenia una altra fàbrica, de mobles, i una botiga on els venia. A més a més, comprava camps grans o solars on construïa cases, i després els revenia. Vivíem d’aquests negocis.