Pares que estimen els seus fills

Joan Garriga

En les famílies, l’amor creix en forma de benestar quan els membres aconsegueixen danses de relació harmòniques i orientades al creixement, de manera que cadascú pugui ser qui és sense necessitat de falsejar-se.  

En el viatge de la vida, és crucial la bona gestió dels vincles, dels nostres amors i desamors; en resum, de les nostres vivències afectives. Estem parlant del pare, de la mare, dels germans, dels avis, dels fills, de les parelles, de les exparelles i també dels amics i d’altres persones importants. Segurament constitueixen la columna vertebral o el cervell visceral que governa la nostra salut i la nostra malaltia, la nostra felicitat i la nostra desgràcia, i els nostres èxits i els nostres fracassos. Senzillament, som mamífers, i, per tant, afectuosos, tendres i delicats, i audaços, fràgils i forts alhora. La cura o l’atenció que posem en els “assumptes del cor” mai no té límits. Parafrasejant sant Joan de la Creu: “Al capvespre de la vida serem jutjats en l’amor”. I segurament sigui així: en l’amor a nosaltres mateixos, en com hem fet el que volíem fer, en com hem respectat els nostres moviments profunds, i també en l’amor vers la vida, en tot el que ens ha donat, tant si era desitjat com si no, i, sobretot, en l’amor vers els altres, incloent-hi aquells que ens han ferit o que ens han fet mal. No hi ha cap altra pau que no sigui la del cor, i aquesta s’aconsegueix enderrocant identitats que apuntalen l’Ego o el Jo Personal, però que no militen en sintonia amb la realitat tal com se’ns va imposar en el seu moment. I sabem que la realitat es presenta a vegades revestida de patiment. Algú va dir que cal obrir el cor al dolor en comptes de defensar-nos en excés, no perquè el dolor sigui guaridor, sinó perquè obrir el cor sí que ho és. Per a mi, però, un dels grans recursos del viatge de la vida consisteix a saber viure el dolor quan ens visita.

En les famílies, l’amor creix en forma de benestar quan s’aconsegueixen danses de relació harmòniques i orientades al creixement, de manera que cadascú pugui ser qui és sense necessitat de falsejar-se. Per a això cal que cadascú estigui al lloc que li correspon, la qual cosa constitueix idees elementals d’ordre i de geografia familiar: que els pares estiguin al lloc dels pares i els fills, al lloc dels fills; que els pares se sentin grans, estiguin ben assentats en la vida i donin, i que els fills se sentin petits davant d’ells i prenguin, i que en la parella tots dos estiguin en igualtat de rang, de costat, i no pas per davant ni per darrere, ni per sobre ni per sota. D’altra banda, és important que la família se sintonitzi amb el curs de la vida com un riu que flueix de dalt a baix i transporta els nutrients en aquesta direcció.


Relacionats