La història de la justícia penal és, fonamentalment, una història d’evolució des d’una justícia basada en l’abús de poder, la violència, la impunitat i la venjança.

Aquesta història d’evolució esdevé un sistema on el monopoli de la resposta penal recau en un estat de dret que opera sota principis i garanties jurídiques. Tot i això, el suport social a una concepció retributiva de la justícia continua sent molt gran. Ho veiem sovint davant d’un delicte, quan la discussió pública s’articula al voltant dels anys de presó que calen per fer justícia o quan s’assenyala que les condicions de vida a la presó no són prou dures. Al culpable li correspon un càstig, sense que res sembli oposar-se a aquesta lògica causal, i aquest càstig ha de ser dolorós, com si només així es pogués expiar la culpa. Hem progressat en el contingut si tenim en compte que en el passat l’exercici de la justícia implicava castigar el cos i ara s’aplica sobre l’ànima tal com va entendre Foucault.