Ragnarök: la fi del món a la mitologia nòrdica

Rafael García Pérez. Professor de la Universitat Carlos III de Madrid.

El terme del nòrdic antic ragnarök és un compost format pel genitiu plural ragna- (regin < rögn), que fa referència a les forces divines, als déus, i el nominatiu neutre plural rök, substantiu d’ampli significat, utilitzat per designar l’origen o la causa d’alguna cosa, però també un esdeveniment especialment destacat, capaç de causar admiració i, per tant, digne de romandre a la memòria —el sintagma forn rök, per exemple, al·ludia a les «grans gestes del passat». La paraula ragnarök, recollida explícitament al poema èddic Vafþrúðnismál («Discurs de Vafþrúðnir»), pertany a un manuscrit del segle xiii, el famós Codex Regius, i es va aplicar, seguint un procediment d’especialització lèxica, al moment més dramàtic viscut pels déus: el seu tràgic final.

La narració més superba i bella dels últims temps la trobem, tanmateix, en un altre dels poemes del mateix manuscrit: Völuspá («La profecia de la vident»), on un personatge femení, una endevina o sibil·la, explica a Odín el relat sencer dels orígens, evolució i destrucció de l’univers. El relat, tot i que és el·líptic en molts punts, és d’una coherència encomiable. Del caos inicial —ens explica la vident— sorgeixen els primers elements de la realitat visible i, com especifica Snorri Sturluson a la seva Edda menor, les primeres formes de vida: un gegant, Ýmirr, i una vaca, Auðhumla, la llet de la qual li servirà d’aliment. Ýmirr és l’origen, alhora, de la raça dels gegants, símbol de les forces anàrquiques i indòmites de la naturalesa, però també dels mateixos déus, encarnació de tot allò civilitzat. Déus i gegants, doncs, són éssers oposats, condemnats a enfrontar-se fins al final dels temps.

Als déus els correspon continuar el procés de creació (ells donen vida als primers humans) i assumir la responsabilitat de mantenir l’equilibri a l’univers, conjurant l’amenaça constant dels gegants. Durant un temps, viuen en una edat d’or o d’innocència, lluny de preocupacions i disputes, però l’arribada al seu món d’una bruixa, Gullveig (també anomenada Heiðr), sembra la discòrdia, fet que condueix a un conflicte bèl·lic entre les dues principals famílies divines, la «primera guerra del món», segons la vident. S’inicia, així, un procés de degradació imparable, amplificat per un esdeveniment desafortunat que sumirà els déus en un dol inconsolable: la mort de Baldr, el fill del déu Odín i de la deessa Frigg, a mans del seu germà cec Höðr, víctima de l’engany d’un ésser mesquí i traïdor vinculat als gegants per via paterna i als déus per via materna, Loki. La venjança dels déus contra ell, inexcusable, no fa res més que accelerar aquest procés.

La vident ofereix, aleshores, a Odín, una sèrie d’imatges premonitòries de l’hecatombe que s’aproxima: un riu infernal anomenat Slíðr flueix des de l’est arrossegant destrals i espases; una estranya construcció s’alça a la vora dels morts, coberta amb una sostrada tota trenada de cucs vivents; el drac Niðhöggr, habitant de l’inframon, que es passa els dies rosegant les arrels de l’arbre sagrat, es complau a donar mort als homes i a devorar-ne els cadàvers… Aleshores anuncia els pitjors cataclismes. El sol s’apagarà i el temps es tornarà espantós. És el que el poema Vafþrúðnismál i l’Edda de Snorri Sturluson anomenen Fimbulvetr, «el gran hivern»: un llarg període —tres anys seguits— de gelades sense fi i tempestes de neu. No és difícil imaginar-se el terror que aquesta idea devia suscitar entre els antics habitants dels països nòrdics, sotmesos als hiverns més foscos i rigorosos. Tres galls cantaran, si bé un d’ells, Gullinkambi (el de la cresta daurada), serà l’encarregat de despertar els guerrers d’Odín: tots aquells que hauran cedit al camp de batalla al llarg dels segles i que hauran estat conduïts per les valquíries al gran saló del déu suprem, al Valhalla, on hauran passat el temps entre tornejos i festins a l’espera del gran combat final contra les forces del caos. Els éssers humans, mentrestant, perdran qualsevol tret d’humanitat: s’enfrontaran entre ells, sense pietat, fent prevaldre l’egoisme i la crueltat. El Sol i la Lluna —afegeix Snorri Sturluson a la seva Edda— desapareixeran devorats pels llops que els persegueixen per la volta celeste des de l’inici dels temps.

La vident prossegueix el seu vaticini: Heimdallr, el déu guardià del Bifröst, el pont irisat ardent construït per unir la residència dels déus amb el món dels humans, tocarà el corn, conegut com a Gjallarhorn. El gran llop Fenrir, el fill de Loki, encadenat pels déus per evitar que cometi els estralls més aterradors, s’alliberarà i passarà a engreixar les files de l’exèrcit de gegants, que avançarà immisericorde des dels diversos punts cardinals. A ells s’uniran, acompanyats pel mateix Loki, els gegants del foc, originaris del món primordial del Múspellsheimr, a bord del navili Naglfar, fabricat amb les ungles dels morts. La serp marina que rodeja el món dels humans s’agitarà i provocarà inundacions catastròfiques, mentre les roques s’esquerden, els homes i dones cedeixen sense remei i el cel s’esquinça.

A la planura anomenada Vígríðr, els gegants entaularan la gran batalla final contra els déus, secundats per l’exèrcit que formen els guerrers d’Odín. Serà un terrible enfrontament que la vident ens detalla, per moments, d’una manera sòbria i concisa, però profundament emotiva. L’estrofa 52 es fa eco del dolor que patirà la deessa Frigg, que tant havia patit amb l’assassinat del seu fill Baldr, quan assisteixi a la caiguda del seu marit, el déu Odín, a la gola del gran llop Fenrir. El seu únic consol consistirà a veure com el seu fillol Víðarr es venjarà del seu pare clavant la seva espasa al cor del monstre. El déu Freyr, per la seva banda, romandrà en mans del gegant Surtr, lamentant, com ens explica Snorri Sturluson a la seva Edda menor, haver-se desprès de la seva espasa en el passat, quan cortejava la geganta Gerðr. Thor, el gran protector dels humans i terror dels gegants, als quals aniquilava amb el seu martell màgic Mjöllnir, s’enfrontarà a la gran serp; la seva lluita serà acarnissada i, tot i que aconseguirà destruir el monstre marí, mostrant un intrèpid coratge, serà víctima del seu verí i expirarà. La mort de Loki i Heimdallr tancarà el cicle dels combats i deixarà pas a una hecatombe atroç: el foc s’apoderarà de tot l’univers i arrasarà amb les flames el gran arbre sagrat, Yggdrasill, l’eix que el sosté i el cohesiona.

La vident, però, augura un renaixement posterior. Descriu, en unes belles estrofes, una terra d’una verdor extraordinària, esquitxada de cascades, que sobrevola una àguila majestuosa. A aquesta terra retornaran els difunts Baldr i Höðr; s’hi alçarà un gran saló, més bell que el sol, eterna residència dels justos. S’iniciarà, així, una nova era, pacífica i esplendorosa. I, tanmateix, la mateixa vident revela a Odín, abans d’enfonsar-se definitivament a l’inframon, una última escena enigmàtica i inquietant: el drac Niðhöggr —li diu— descendirà de les Negres Muntanyes i s’emportarà els cadàvers entre les urpes. ¿Com hem d’interpretar aquesta inesperada aparició? ¿Podria ser que Niðhöggr fos, simplement, l’últim vestigi de l’antic univers, en el seu vol final? ¿O podria ser un presagi d’un altre ragnarök, el símbol d’una concepció cíclica del temps, més descoratjadora, més angoixant?


Relacionats