Al cor de la Segarra, una comarca premoderna i agrícola de la Catalunya Central, hi ha l’església de Santa Maria de Guissona, de finals del segle xviii. S’hi fa missa a l’altar major, a la capella del Santíssim i a la capella de la Mare de Déu del Claustre, la patrona local —que és tan lletja, pobreta, que quan algú em pregunta on pot visitar-la sempre dic que l’estan restaurant. Es tracta d’un conjunt comandat per mossèn Ramon Balaguer, que també diu missa a diversos pobles del terme, com per exemple el meu. Com que és expeditiu, patriota, rigorosament pràctic i diu les coses tal com raja, l’anomenem «mossèn trabuc».

Per influència de la Universitat de Cervera i de la Seu Nova de Lleida, l’església de Santa Maria de Guissona és una joia del barroc. Maria Garganté, historiadora de l’art segarrenca i dona de bellesa noucentista, sempre diu que els catalans no la valorem prou perquè som un poble de pastors. «Hem estat programats perquè ens agradi la senzillesa i la modèstia del romànic menut, que a més està falsejat de dalt a baix. ¿On vols anar, Anna, sense una grandesa com la barroca?»