Hi ha artistes que semblen bolets solitaris ocupant un espai aparentment aïllat i inesperat. La seva és una emergència que sembla no obeir les regles de la cronologia i la continuïtat. Més aviat, semblen ser en ells mateixos i prou, i en contemplar-los —sigui per causa de la sorpresa o d’alguna altra força misteriosa— provoquen un salt, un ai al cor. No van mai sols, però, si ens hi fixem, acostumen a saludar, malgrat la seva excèntrica suggestió, sota l’ombra d’un gran arbre o traient el cap d’entre un espès matoll.