A principis del segle XX, en plena eclosió de personatges femenins posseïts per la gelosia, Hugo von Hofmannsthal i Richard Strauss ens presenten una dona que encarna el desaferrament amorós  

«Estic gelós del zèfir errant, | que juga amb la teva cabellera, amb el teu vel; | fins i tot, del sol que et mira des del cel, | fins i tot, del riu en què t’emmiralles.» Amb aquesta desconfiança còsmica, expressa la seva gelosia un pagès suís del segle xviii, Elvino, el tenor protagonista de l’òpera de Vincenzo Bellini La sonnambula (1831). La citació ens serveix per exemplificar la caracterització convencional de l’enamorat en l’òpera, un gènere teatral que dramatitza gairebé sempre conflictes amorosos. Des dels seus inicis al segle XVII fins al segle XX, tant si el seu amor és correspost per la protagonista femenina, com sol passar als tenors, com si, per contra, són objecte del seu rebuig, que és el destí freqüent dels barítons i baixos, les figures masculines experimenten en el decurs de l’acció violents atacs de gelosia, de vegades amb fonament real, però també prou sovint de manera injustificada.