¿Què protegim quan parlem de patrimoni immaterial? La progressiva desvinculació entre festa tradicional i religiositat en el context de la patrimonialització 

Sovint, quan es parla de festes tradicionals —i no pas populars—, hom tendeix a buscar-ne l’origen com més remot millor. Les festes del foc al Pirineu s’enduen el premi a l’intent competitiu de trobar l’origen més ancestral i més pagà possible. La realitat, però, és ben diferent: no coneixem testimonis que provin aquesta antiguitat. Les proves documentals que en tenim són força recents i, si ens centrem en el mot i el concepte de falla, apareix primer en entorns urbans. Catalunya és, a parer meu, la nació més descreguda d’Europa, el territori que més intensament ha renegat de la seva base cultural cristiana, i, amb ella, d’allò que el Concili Vaticà II va anomenar «pietat popular» i que el mateix concili va admetre com a vivència legítima i vàlida a la constitució Lumen Gentium (Pau VI, 21 de novembre del 1964) i a l’exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi. Aquest concepte vindria a ser el mateix que la religiositat popular, o sia, el conjunt d’expressions particulars d’una persona o d’una comunitat encarades a la recerca de Déu i de la fe, les quals sovint són patrimoni de la gent senzilla —lligaria amb textos sagrats com les Benaurances o la breu Pregària [vegeu referència (1) al final].