Montserrat Dameson. Articulista i editora.

 

Montserrat Garrich: filòloga, bibliotecària i arxivera, Garrich (Barcelona, 1957) està especialitzada en dansa i vestits populars. Es descriu com a activista en cultura popular, i és autora de nombroses monografies i articles sobre la seva àrea d’especialització.

Carles Freixes: arquitecte tècnic i enginyer en Edificació, Freixes (Solsona, 1987) té un màster en Restauració de Monuments i un altre en Teoria i Història de l’Arquitectura. Forma part de la Comissió de Patrimoni del Bisbat de Solsona i ha treballat en la conservació i la salvaguarda del fons d’art de la diòcesi. Actualment, és el director del Museu de Solsona.

***

¿Què enteneu per religiositat popular? 

Montserrat Garrich (MG): Per mi, consisteix a caracteritzar determinades imatges amb una sèrie de valors, de bondats i, fins i tot, d’habilitats. Em recorda una mica el que feia el politeisme dels déus grecs i romans, que atribuïen totes aquestes consideracions a un referent. Personificaven aquests conceptes. En el meu cas, aquests referents serveixen per sentir-se representat o també auxiliat. Penso ara en santa Madrona, per exemple. Poder recórrer a la religiositat popular en certs moments de crisi o de dificultat també ajuda a viure. 

Carles Freixes (CF): A mi la religiositat popular no només m’ajuda a viure en abstracte, sinó que també m’ajuda a viure una fe. Considero que la religiositat popular i la meva espiritualitat són dues cames que van succeint-se paral·lelament. La religiositat popular contribueix a entendre que celebres la Pasqua perquè celebres la resurrecció de Crist, o Nadal perquè celebres el naixement de Jesús. Faig aquest cicle vital «complet».   

¿Pot anar deslligada de la fe, doncs?

CF: La religiositat popular sovint viu als marges institucionals, o se n’ha anat apartant amb el temps. Amb la religiositat popular passa que la segueixes, o bé te’n sents part sense que ningú t’hi hagi d’instigar ni de convidar. Ningú et diu que per Nadal has de comprar torrons, i ho fas. La religiositat popular conviu amb la religiositat oficial, però cadascuna té el seu espai. Entenc que pot anar deslligada de la fe, però des de la meva experiència personal de fe ho visc com una cosa conjunta. Jo la Dansa de la Mort l’entenc vinculada al ritual de Dijous Sant, per acabar-ho de reblar. La religiositat popular articula la meva fe. 

MG: Sí, més que al marge, jo diria que religiositat popular i religiositat oficial conviuen. A mi em sembla que la religiositat popular obre un ventall més ampli que la fe, perquè, com que la religiositat popular pot existir sense la fe, està cridada a ocupar un espai més vast en la vida col·lectiva. Per això pot relligar més que la fe. 

¿Hi ha cap mena de religiositat popular possible sense institució?

MG: Tal com l’entenem a Catalunya, o més aviat com l’entenen els catalans, sí. 

CF: El que passa als carrers demostra que sí. De fet, de vegades la institució s’ha volgut desvincular de la religiositat popular per distanciar-se de manifestacions anteriors al Concili Vaticà II. Sovint les processons del Corpus, que tenen segles d’antiguitat, s’han llegit com un retorn a etapes passades, quan al nostre país no tenen ni han tingut mai aquesta connotació.

MG: És veritat que les coses estan canviant i que avui la institució veu un nínxol de mercat en certes manifestacions de la religiositat popular. Fins fa pocs dies, a l’edifici de la Pia Almoina de la catedral de Barcelona hi havia una exposició de diables. Anys enrere, això era impensable. L’Església també s’ha mogut i ara vol aprofitar-se’n. Algú ha entès que religiositat popular i religió institucional poden retroalimentar-se.

¿De quina manera la religiositat popular configura la identitat col·lectiva?

MG: Cohesiona, relliga, ajunta, com ho vulguis dir, però s’encarrega de fer-te sentir part d’alguna cosa. 

CF: Per mi, són tòtems. La religiositat popular dels catalans orbita al voltant de la Mare de Déu de Montserrat. O mira el que passa amb els vilafranquins i Sant Fèlix, o amb els solsonins i la Mare de Déu del Claustre. En el meu cas, tot això em guia cap a la transcendència, però també serveix com a símbol identitari per configurar un imaginari compartit que parli d’un «nosaltres».

En termes de país, ¿entenem així aquests símbols?

CF: Ens els amaguem una mica, tots aquests símbols, perquè no deixa de ser el catolicisme qui marca el ritme col·lectiu de la nostra societat. Tot i això, la religiositat popular està profundament imbricada amb el país.

MG: A mi també m’ho sembla. Per exemple, nosaltres allarguem el cicle nadalenc fins a Reis, quan a la resta d’Europa majoritàriament no es fa. Això pot parlar d’una fe, si es vol, però per sobre de tot també explica qui som.

«A LA RELIGIOSITAT POPULAR M’HI HE POGUT VINCULAR DESDE LA LLIBERTAT AMB QUÈ NO EM VAIG PODER VINCULAR A LA RELIGIÓ» [MG]

Catalunya és un país molt secularitzat. ¿Hem dimitit d’entendre el valor de la religiositat popular o d’entendre les diferències entre la religiositat popular i la institucional?

CF: Soc del parer que volem fer el país més secularitzat del que realment és. La política cultural i comunicativa d’aquest país vol amagar una manera d’entendre la catalanitat lligada a la religiositat. Amb motiu de Sant Antoni, aquest gener a IB3 van fer un seguiment exemplar de les completes i de les danses del dimoni. Durant dos dies van mostrar com celebra i com viu el país. A TV3 i a la resta de mitjans hauria estat impensable. Sempre acabem caient en els tòpics —la Patum, la Dansa de la Mort— i els ensenyem, a més a més, amb un titular de trenta segons. Sembla que siguem un país que no celebra, i si a això hi sumem que a les escoles s’edulcora el que celebrem, arriba un punt que ens perdem a nosaltres mateixos. ¿I en pro de què? La majoria de les comunitats que migren aquí i hi arrelen no renuncien al seu sistema de creences. I fan ben fet!

MG: En Carles i jo som de generacions diferents. La gent de la meva edat tenim clar d’on surt la confusió entre religiositat popular i religió institucional, perquè vam viure la imposició de la religió en totes les seves manifestacions en primera persona. Ara bé, en la religiositat popular hi ha una porta oberta: hi ha la llibertat i la decisió personal de ser-hi, d’exercir-la i de formar-ne part. No crec en Déu, però faig el pessebre. A la religiositat popular m’hi he pogut vincular des de la llibertat amb què no em vaig poder vincular a la religió en general. Aquesta confusió entre una cosa i l’altra de la qual parlava al principi l’he pogut desfer, però de vegades els mitjans no la desfan i ho menyspreen tot per igual.

¿Cultura popular i religiositat popular poden funcionar per separat?

MG: No són la mateixa cosa i poden funcionar per separat, però la cultura popular, tal com la coneixem en aquest país, és producte de la religiositat popular. Si no, faríem la festa de l’hivern, la festa de l’avet i la festa de la primavera, però no fem cap d’aquestes coses. Celebrem sobre un substrat religiós. 

CF: En abstracte poden ser coses diferents, però, atenint-nos al nostre país, són la mateixa cosa. La religiositat popular ens permet expressar-nos, o expressar diverses certeses o misteris sobre la vida, de la mateixa manera que ho feien els nostres ancestres fa cinc-cents anys. I això és significatiu per la manera que tenim de ser al món.

¿Com s’han de relacionar els poders públics d’un estat aconfessional amb la religiositat popular?

MG: Sincerament, no entenc que un regidor, per exemple, faci el lleig de no anar a una missa de festa major, però llavors no tingui cap escrúpol per visitar una mesquita o qualsevol altre temple religiós. Crec que, si fa acte de presència en un lloc, ha de fer acte de presència a tot arreu. Anar només allà on convé perquè ideològicament m’és més còmode, com a persona que no creu en Déu, em sembla ofensiu. 

CF: Entenc el que diu la Montserrat, que les autoritats no haurien de fer distincions entre les diverses religions que conviuen al país, però també hem de ser conscients que venim d’un pòsit religiós mil·lenari molt concret. És lògic que els poders públics tinguin una vinculació més estreta amb una religiositat popular determinada perquè és la que al llarg dels segles ha format part de la vida del país. A mi no em grinyola que un ajuntament, per tradició, hagi de fer un vot de poble. És una litúrgia que pot ser entesa com una manera més de reafirmar-nos. No em grinyola que per Sant Domènec l’alcalde d’Argentona hagi de llegir el vot del poble: és el que li toca per tradició centenària. I potser no té fe, però no passa res: està complint una funció social dins un ritual col·lectiu.

¿I religiositat popular i espai públic?

MG: L’espai públic és de tots. Per tant, dins d’uns paràmetres i complint la normativa que toqui complir, cada comunitat hauria de poder emprar-lo per al que necessiti sempre que no atempti contra els drets d’algú altre. Siguis sikh o sigui la processó de Corpus.

CF: Tothom ha de poder fer ús de l’espai públic, esclar. A mi no em preocupa gens que altres cultures facin ús de l’espai públic per a celebracions religioses; el que em preocupa és que nosaltres l’estem deixant d’ocupar. Potser és senyal del confort actual que hi ha a les cases, ¿eh? A casa hi estem molt bé i, per tant, fem menys vida al carrer i menys vida en comunitat. De vegades pensem que la fe és només una cosa individual, però també té una pota col·lectiva.

«LA POLÍTICA CULTURAL I COMUNICATIVA D’AQUEST PAÍS VOL AMAGAR UNA MANERA D’ENTENDRE LA CATALANITAT LLIGADA A LA RELIOGIOSITAT» [CF]

¿S’ha de preservar la religiositat popular? ¿La preservació pot desprendre-la del seu caràcter més orgànic?

MG: S’ha de preservar, esclar, i es pot fer de moltes maneres. De vegades tinc la sensació, però, que atorgar distincions a determinades festes anul·la la pluralitat de celebracions que hi ha arreu del país. És el mateix que passa amb el tractament que en fan els mitjans, que moltes vegades va a remolc d’aquestes distincions sobre el patrimoni immaterial. Ens pensem que estem preservant el patrimoni popular i les manifestacions de religiositat popular, i potser el que fem és posar unes festes per sobre de les altres. I abocar les primeres a una massificació que les acaba desnaturalitzant.

CF: Possiblement, si es poguessin seguir totes aquestes festes populars des de casa en comptes de destacar en trenta segons de telenotícies les més conegudes, el panorama canviaria. Sobretot entendríem el valor únic de cada festivitat popular. A més, en general, es considera la religiositat popular com a baixa cultura, com si no fos de primera divisió. La gent sap que ara s’ha representat Tristany i Isolda al Liceu, però no sap que cada cinc de febrer se celebren les completes de Cervera, que són una meravella.

Fins i tot per a qui no creu, la religiositat popular pot ser un vehicle cap a la transcendència. ¿Ho heu experimentat en algun moment?

MG: M’emociono sempre que comencen les festes de la Mercè, perquè des del meu punt de vista la Mare de Déu de la Mercè està revestida de diversos significats espirituals. I, malgrat que no s’emmarquin del tot en els paràmetres de la fe, la figura em commou d’una manera que sí que considero transcendent. És un moment màgic.

CF: Per mi, el salt de plens de la Patum el dijous de Corpus és pregària. I si el 9 de setembre no anés a estimar la Mare de Déu del Claustre de Solsona, em faltaria bateria per a tota la resta de l’any. També em passa que celebrar el Carnaval, que a Solsona és festa grossa i que havia estat prohibit per l’Església, encara té un sentit perquè després arriba la Quaresma, que visc com a cristià. Sembla una contradicció, però no ho és.

____________

Foto de portada: © Noa Morales