Anna Punsoda. Directora de Dialogal.

 

Un hivern de crisis familiars va sortir-me una urticària espantosa a cada raconet del cos. Només veure’m entrar a la consulta, la xamana estrafolària que em fa acupuntura va dir: «Aquest tipus d’erupció té a veure amb la por a la desintegració, que és la por més antiga i forta dels humans.» Com que era impossible que sabés res de la meva vida personal, vaig quedar molt impactada. 

Bruno Bettelheim explica al seu assaig Psicoanàlisi dels contes de fades que el moment més angoixant en la vida d’un nen és quan entén que la casa familiar, tal com la coneix, no hi serà sempre. Quan s’adona, cap als sis o set anys, que aquell món es desintegrarà i que si vol convertir-se en un adult fet i dret haurà d’enfrontar-se solet a la vida. És per això que, de La Caputxeta a Hansel i Gretel, tots els contes infantils són plens de nens que emprenen el camí ben sols, travessant boscos plens d’amenaces. Llegint el clàssic de Bruno Bettelheim t’adones que la saviesa popular, recollida en els contes tradicionals, havia detectat els punts flacs d’aquest magma que és la ment humana. 

Segons la psicoanalista Marie Balmary, només un jueu incrèdul ubicat a la capital d’un Imperi austrohongarès desfent-se hauria pogut descobrir l’inconscient

La cultura, en general —i les religions, en particular, amb els seus mites i rituals—, han servit per donar forma a la nostra pasterada d’emocions primàries des de l’origen dels temps. Ara bé: no serà fins al segle xix que l’estudi d’aquestes emocions, i sobretot la història de la seva manifestació i repressió, se sistematitzarà. En aquest número, Francesc-Xavier Marín ens explica per què, per mitjà de Sigmund Freud, l’inconscient encara és una hipòtesi tan vigent i rellevant. Va ser el psiquiatre vienès qui va popularitzar la psicoanàlisi com un procés de traducció de l’inconscient que es manifesta, per exemple, en l’art. En aquest sentit, és il·luminador el reportatge que Irene Zurrón escriu sobre la petjada de l’inconscient en la literatura catalana contemporània. O bé el de Maria Garganté amb relació a les artistes plàstiques del país. 

La psicoanalista Marie Balmary sempre diu que només un jueu incrèdul ubicat a la capital d’un Imperi austrohongarès desfent-se hauria pogut descobrir l’inconscient. El lligam entre el Déu omnipotent dels jueus i la instància del superjò és més obvi. En canvi, el lligam entre les estructures polítiques que es desfan i les malalties mentals ho és menys. Per això també és important l’entrevista que Joan Safont fa a Joana Masó a propòsit del psiquiatre reusenc Francesc Tosquelles, on parlen de la dimensió comunitària de la bogeria en el context europeu de la segona meitat del segle xx. 

No sabrem mai què hauria passat sense l’invent d’aquest jueu incrèdul, però és meravellós que ni la cultura ni les estructures socials, per favorables que ens siguin, hagin pogut aplacar les nostres pors primigènies, els instints excloents i les pulsions vergonyants. És meravellós que tu, jo, tots ens perfeccionem com a subjectes resilients i pensants, i el nostre caos interior se’ns escoli a la vida conscient i civilitzada a través dels somnis, els lapsus, les fòbies, els trastorns, la sexualitat indomable o les urticàries. 

____________

EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 94 anirà dedicat a la cara i la creu de la culpa.

Foto de portada: part de l’interior de la casa, situada a Brussel·les, on el pintor surrealista René Magritte va viure vint-i-quatre anys. Aquest espai vital va inspirar l’obra de l’artista.