Les tècniques del surrealisme, com els somnis o les associacions lliures, han fet fortuna en el foment dels processos inconscients que intervenen en la creació

«I, feta sargantana, | per les graus del desig sense barana | torno, ben d’amagat de mi mateixa», fan uns versos de Bruixa de dol, de Maria Mercè Marçal. La transformació en rèptil, presentada com una escissió, fa emergir el que s’escapa de la consciència, com el desig. A la poesia de Marçal és recurrent l’evocació d’una part que el subjecte no controla, un territori ocult que podríem identificar amb l’inconscient. D’ençà que Sigmund Freud el va caracteritzar i popularitzar, l’inconscient ha estat discutit i fins i tot posat en dubte. Tanmateix, les aportacions de la psicoanàlisi i de les teories de l’inconscient en la creació —i en la lectura— de la literatura contemporània catalana són prou evidents. És difícil llegir Solitud, de Víctor Català, sense considerar la interpretació psicoanalítica que en va fer Gabriel Ferrater, que defensava que la novel·la era una «al·lucinació eròtica» i atribuïa a l’autora «agudesa psicoanalítica». Una agudesa, per cert, que també podríem aplicar a la representació del trauma que fa Joaquim Ruyra al conte «La Fineta»: després d’un intent de violació, els sentiments de la protagonista són oscil·lants i, de vegades, el perfil d’un arbre, que confon amb l’home, li retorna el record de l’agressió.