Hi ha dos camins que surten de Beethoven. El que n’agafa tot allò de trencador i revolucionari, que és el camí que prenen, decidits, Berlioz, Liszt, Wagner i Bruckner, Mahler, Schönberg i endavant. I el que, passant per Schubert, va de Schumann a Brahms tot fent-se seves, d’una manera més autocentrada, les estructures i les tècniques compositives del de Bonn. A vegades, es diu que una, la primera, és la direcció progressista, la moderna, i l’altra, la segona, la conservadora. Però aquesta generalització no acaba de ser del tot exacta.