Elvira Prado-Fabregat (Barcelona, 1978) és artista, activista cultural i investigadora independent especialitzada en ecocrítica, ficció especulativa i performance. Formada com a filòloga catalana i anglesa a la UAB i a la Universitat d’Edimburg, i com a investigadora a la Universitat de Bristol, el 2025 va publicar Natura fosca. Imaginació i ecologia a partir de Solitud, editat per Barcino, dins d’un projecte més ampli anomenat «Més lloc per a la fosca».

***

¿Què entenem per ecocrítica?

La manera més breu de dir-ho és que és l’estudi de la construcció cultural que hem fet de la natura. Però també m’agrada dir que és la cruïlla on conflueixen la història natural i la història cultural. L’ecocrítica podria tenir una funció similar a la que ha tingut el feminisme, que també s’ha dedicat a estudiar la construcció cultural, en aquest cas, del gènere. A diferència del feminisme, en què les dones han reclamat la seva veu i li han donat una embranzida, la natura no té veu i potser per això ha quedat més soterrada. L’ecocrítica també s’encavalca amb l’ecologisme, però té una part que és totalment reflexiva, de veure com aquestes construccions culturals que hem fet de la natura ens han conduït a la crisi ecològica que vivim.