Conversa amb Nilüfer Göle

Text: Víctor Albert Blanco

Fotografia: Laura Gómez

Rebem Nilufer Göle l’11 de desembre, poques hores abans de la conferència que pronunciarà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el també sociòleg José Casanova. “El retorn de la religió: globalització, creença i esfera pública.” Aquesta temàtica ha centrat, de fet, bona part de la seva recerca, principalment a través de l’islam i molt especialment de la relació entre aquest i Europa. Professora a la parisenca Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials (EHESS), Göle ha dirigit nombrosos projectes d’investigació al voltant d’aquesta qüestió.

La seva carrera acadèmica va començar a finals dels anys vuitanta, un moment força particular en l’àmbit de la recerca sobre l’islam que no dubta a qualificar de “ruptura” respecte als treballs precedents. Fins al moment, “a Europa, els investigadors estaven formats per l’orientalisme, no en un sentit normatiu o pejoratiu, sinó en el sentit que eren coneixedors de la llengua i de la civilització dels països que estudiaven”. El focus estava posat en les manifestacions islàmiques en altres països, especialment del Pròxim Orient, ja que era el temps de “la Revolució iraniana i els moviments de radicalització, com a Egipte”. Progressivament, “l’islam esdevé un objecte d’estudi per a politòlegs, sociòlegs…”, que comencen a analitzar la relació entre religió, Estat i societat. I la mirada se centra, cada cop més, en un islam que es fa present i visible a Europa.

Les reflexions de Nilufer Göle són una invitació a superar les idees preconcebudes amb les quals els discursos dominants de les nostres societats pretenen representar l’islam i els musulmans.

Göle no amaga que l’aparició d’aquest islam europeu ha suscitat, i segueix suscitant, fortes controvèrsies. Per abordar-les i comprendre-les, ella defensa un enfocament “microsociològic”. És la seva manera d’aproximar-se a una noció d’espai púbic que vagi més enllà de la simple dimensió mediàtica. “És cert que els mitjans de comunicació s’interposen entre la gent. Fins i tot, que molta gent no es veu més enllà de la manera com la representen els mitjans. Hi ha aquesta obsessió sobre la mirada dels mitjans.” Per sobrepassar-la, ella va idear una recerca que “creés un espai públic experimental”, i entre el 2009 i el 2013 va “retornar als llocs on apareixien aquestes controvèrsies sobre l’islam, per trobar-se amb els actors que portaven aquests temes a l’agenda pública: el vel, el menjar halal…”. Això li va permetre dibuixar una “cartografia europea d’aquests conflictes que mostrava, a la vegada, les característiques de l’islam europeu”. Característiques que són visibles sobretot a nivell local, ja “que els musulmans viuen la seva religió a nivell personal però també en la vida pública. No és una cosa simplement abstracta que es visqui en l’esfera privada”.

“Quan es pensa en el fet religiós, se sol pensar en l’home. I de sobte, amb el vel, la dona esdevé l’actor principal.”

Aquesta recerca, que va analitzar controvèrsies de 21 ciutats europees diferents, va permetre a Göle escriure, el 2015, el llibre Musulmans au quotidien (“Musulmans ordinaris”). Amb aquesta publicació, va voler mostrar “aquests musulmans invisibles, inaudibles, però sobre els que estem tot el temps debatent. Són invisibles, però a la vegada són ells els que porten signes de visibilitat, que visualitzen l’islam, encara que segueixin sent inaudibles”. Es tracta, segons Göle, d’un “llibre-narració” que pretén “rehumanitzar tot allò que passa al voltant de les pràctiques d’aquests musulmans”. Sense defugir en cap moment la conflictivitat que aquestes hagin pogut suscitar, ella defensa poder analitzar l’islam europeu des d’una perspectiva que no el consideri únicament com “un problema”. “Estem acostumats a estudiar l’islam com un problema, dins d’espais que són un problema: les presons, els suburbis, el fracàs escolar…” I aquest gir en la mirada ens permet veure llavors “que no hi ha un fracàs en termes d’integració. Es tracta d’un fenomen postmigratori, i els mateixos musulmans no volen ser tractats com a persones d’origen migrant. Perquè estan ja en un procés de reivindicació de la plena ciutadania, en un procés d’ancoratge en la vida europea. I és precisament això el que crea ressentiment” entre els europeus no musulmans.

L’exploració dels límits, sovint confusos, de l’experiència religiosa en les esferes públiques i privades ha portat Göle fins a un objecte sovint controvertit: el vel islàmic. Ja en les seves primeres recerques, aquest símbol va tenir una importància cabdal. El 1991 va publicar Musulmanes et modernes. Voile et civilisation en Turquie (“Musulmanes i modernes. Vel i civilització a Turquia”). Aquest treball li va permetre deconstruir moltes prenocions sobre les dones que decidien utilitzar aquest codi vestimentari, observant elements de ruptura amb la tradició conservadora. Posteriorment, aquesta qüestió ha acompanyat moltes de les seves recerques a Europa. “En les societats europees, a la vegada que l’islam es feia visible, s’estava vivint allò que podem anomenar com una nova onada de secularització que afectava el terreny de la sexualitat, que el sociòleg Eric Fassin ha definit com a democràcia sexuada. Totes les qüestions relatives a les minories sexuals, el matrimoni homosexual o el feminisme han esdevingut valors polítics de la mateixa democràcia.” Com que l’islam es fa visible en aquest context, Göle considera que això ha provocat “que una part del moviment feminista europeu consideri que el vel confisca les dones i que suposa una pèrdua de drets. El vel s’ha convertit en un símbol enemic, equivalent al poder de l’Església”.

Els musulmans europeus no volen ser tractats com a persones d’origen migrant, perquè estan en un procés de reivindicació de la plena ciutadania europea.

Tanmateix, Göle no ignora que aquesta percepció també està marcada per la transmissió d’una visió nascuda en l’orientalisme colonial. “L’alteritat amb l’Orient passava per la sexualitat de les dones. Si ens fixem en els textos dels orientalistes, l’alteritat és sempre amb la sexualitat. El cos, la relació amb els infants, les relacions entre sexes, els harems…” Una visió que no dubta a qualificar “d’exòtica, inclús eròtica, sobre un altre llunyà”. Per a Göle, hi hauria encara un altre element que contribueix a la relació conflictual entre les societats europees i el vel: el fet que aquest símbol qüestiona algunes premisses preestablertes sobre la relació entre modernitat, religió i secularització. “Quan es pensa en el fet religiós, se sol pensar en l’home. I de sobte, amb el vel, la dona esdevé l’actor principal. Per a alguns investigadors, inclús per a algunes feministes, la dona no pot actuar com un individu lliure i posar-se el vel. Hi ha la negació de la capacitat d’acció d’aquestes dones.” L’aparició del vel qüestiona, en aquest sentit, les teories sociològiques clàssiques sobre la modernitat. “Es considerava que algú que arriba a la universitat ha de deixar enrere tots els símbols associats a la tradició. Però ara resulta que les europees musulmanes van a la universitat amb vel.” Des d’aquesta constatació, Göle es mostra molt crítica amb les polítiques prohibicionistes. “Jo no entenc aquesta interpretació de la laïcitat que exclou les noies de l’escola”, diu en referència a la llei aprovada el 2004 a França.

Durant la nostra conversa, Göle no esquiva el terrorisme. En primer lloc, per criticar que l’islam europeu s’analitzi sovint des d’aquesta qüestió. “Això ofereix una perspectiva borrosa i tràgica, que trenca i crea fractures entre la societat majoritària i els musulmans… Evidentment, és un tema important, però si l’observem bé resulta que és una minoria d’una minoria…” I seguidament saluda les iniciatives i els missatges que han emergit en les societats europees per “rebutjar les amalgames i els estereotips”. En aquest sentit, cita les reaccions suscitades arran dels atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils: “hi ha hagut aquest desig de la societat, signes d’humanitat, de perdó i de creació de vincles”.

En definitiva, Nilufer no defuig les controvèrsies i els punts crítics d’aquesta relació particular que mantenen els països europeus i l’islam. Però les seves reflexions són una invitació a superar les prenocions amb les quals els discursos dominants de les nostres societats pretenen representar l’islam i els musulmans. Defensa així un model de convivència basat en la interacció entre grups i individus diferents. I, d’alguna manera, la seva recerca pretén ser una contribució a aquest ideal. “Cal tenir una imatge, projectar-se en el futur, amb més capacitat, imaginació i creativitat, de manera conseqüent amb la realitat d’avui.” I fer-ho sense por a aquesta realitat que ja és diversa i constitutiva, segons Göle, d’una “Europa post-Occidental”.


Relacionats