En Beethoven, tot sembla agermanar-se amb el vendaval, amb la força creadora que va sempre endavant, imparable, inexorable. Es diu d’ell i de la seva obra que són el paradigma del trencament, de la revolució, de l’alliberament. Beethoven és qui estripa els servils estreps del compositor lligat a l’Església o a l’aristocràcia; qui rebenta les costures de les formes clàssiques, hipertrofiant-ne cada racó; qui desmanega a plaer la lògica de les modulacions harmòniques; qui porta els instruments a l’extrem, convertint el piano en orquestra, fent xisclar els violins, omplint les simfonies i obertures de ressons pastorals i bandes militars…

Es diu sovint, també, que tot plegat fa de Beethoven el primer compositor modern. I és cert. Però no només això: fou un visionari que també va fer el gest decidit de mirar enrere amb la mateixa potència amb què ho feia endavant. Mirà cap a Bach (com ja havia fet Mozart, poc abans), cap a Händel (a qui considerava el més gran dels compositors), cap a Gluck (amb la seva única i dificultosa aventura operística, amb el Fidelio)… I, més enrere encara, cap a la polifonia renaixentista i el cant pla: aquella emotiva austeritat de la Canzona di ringraziamento offerta alla divinità da un guarito, in modo lidico del Quartet de corda, opus 132; la marmòria homofonia de l’Andante maestoso del darrer moviment de la Novena simfonia, op. 125 —«Seid umschlungen, Millionen!» (‘Abraceu-vos, oh, milions!’)—, i, sobretot, en la Missa solemnis.

Diògenes de Sinope, nascut a Grècia l’any 400 aC, va ser un filòsof que rebutjava les riqueses i els béns materials, és a dir, que ni tenia ni volia res. La síndrome que s’ha batejat amb el seu nom, curiosament, vol dir exactament el contrari. En parlo amb la psicoanalista Mercè Collell, que em demana que citi un poema (d’autor desconegut) que hi ha al Museu de l’Holocaust de Buenos Aires: «Els Objectes | són portadors d’informació | i de significat. | Els Objectes | en la seva eterna materialitat | expliquen el que la memòria | no vol | o no pot recordar. | Els Objectes ens expliquen | el que les paraules | —moltes vegades— callen.» 

M’atreveixo a dir que el desaferrament és una de les idees que més associem a les religions orientals. I, tot seguit, no puc sinó assenyalar que tota l’afirmació anterior és un niu de malentesos. 

Primer, perquè anomenem «religions» a tradicions que poc tenen a veure amb els nostres monoteismes abrahàmics; és a dir, que, entre altres coses, no han viscut la divisió històrica entre ciència i religió, entre raó i fe. Després, perquè l’etiqueta d’«orientals» parteix d’una projecció més d’aquesta banda del planeta que engloba tot allò que ens és «altre».  

El malentès que ens ocupa avui, però, és un altre: el del desaferrament. Si esteu llegint aquestes línies a Dialogal, és perquè un dia, prou fortuïtament, la seva directora em va sentir intentant aclarir aquest terme. Espero fer-ho millor aquí que en aquella conversa. 

Urgeix capgirar la direcció civilitzatòria que vam emprendre fa segles. Allò que va ser considerat un avenç per a Occident va significar la devastació per a la majoria dels altres pobles del planeta. I continua sent-ho. Devastació dels altres i de nosaltres causada per nosaltres mateixos.   
(més…)

Pep Divins (Llobera, 1951) és lector, pastor i poeta, en aquest ordre, i «un porc més del ramat d’Epicur» segons el mateix Pep. S’ha passat quaranta anys fent de pastor. Ha hagut d’engegar cada dia el ramat, diu. La paraula «engegar» creu que l’anomena diàriament. «En lloc de dir ‘adeu’, me’n vaig a engegar», rebla.

Perquè el mal no s’enquisti i impedeixi el contínuum de la vida ens cal certa separació i perspectiva que algunes pràctiques ens poden oferir

Fa vint anys vaig tenir un nòvio que em va deixar per anorèctica i llavors es va enamorar d’una amiga meva, que posseïa la virtut de la salut mental. Una ràbia antiga, feta de gelosia i d’un sentiment acaparador d’injustícia còsmica, va governar-me i espatllar-me els millors cursos de llicenciatura. Des d’aleshores he perdut els papers algun cop, però en general he guanyat serenitat i amplitud del cor, i això ha sigut una victòria íntima.  

En aquest número dedicat al desaferrament, la pensadora Berta Sáenz ens el defineix com la llibertat respecte a dos grans hàbits mentals nocius: els hàbits de desig, encarnats en l’enamorament obsessiu o la dependència, i els hàbits d’aversió, com el ressentiment. Alliberar-se’n ens permet patir menys, però sobretot ens permet relacionar-nos d’una manera nova, menys dramàtica però més profunda, amb les persones i la vida. El drama només és aquell fetus tan mogut i esgotador que fins i tot la mare confon per bessons.  

Oscar Wilde sempre deia que llençaríem moltes coses si no ens fes por que les recollís algú altre. Qui ens parla d’aquest instint de retenir és la psicoanalista Mercè Collell, que Gemma Ventura entrevista per saber d’on neix la síndrome de Diògenes. També Ernest Marcos Hierro, que desgrana la gelosia en la història de l’òpera fins a arribar a l’heroïna d’El cavaller de la rosa, que es promet estimar el seu amant «de la manera correcta», és a dir, fins al punt d’estimar també l’amor que ell sentís per una altra dona.  

L’equanimitat, aquest ànim serè propi de les persones justes i equilibrades, no és només útil per a l’amor. També permet un art on ressoni la veritat, com revelen les Tarta Relena al retrat que els fa Adrià Pujol. O ens enforteix de cara a la mort, com veureu al debat sobre el suïcidi assistit i l’eutanàsia. Xavier Melloni i Teresa Guardans ens expliquen que totes i cadascuna de les tradicions espirituals ens proposen camins per desaferrar-nos. Nosaltres no les escoltem i llavors necessitem esgotar la vida per saber-nos governar. ¿Quantes morts serien menys una agonia i més un moment d’agraïment i de confort per als que es queden, si tinguéssim una relació més sàvia amb la vida? ¿Quants divorcis serien menys infernals si entenguéssim que hi ha amors que han arribat al cap del camí? ¿Quants amics hauríem conservat si haguéssim vist que la nostra ràbia antiga no era culpa dels que ens duien avantatge?  

Fa vint anys estava com un llum de ganxo i no vaig comprendre que aquell noi, que no era heroic ni masoquista, en preferís una altra. Va ser com si el rebuig confirmés alguna cosa terrible que jo també pensava de mi. Aquella creença íntima, i la ràbia que fa veure’s substituït per algú amb millors cartes, em van desficiar. És possible que als dinou anys tots haguéssiu reaccionat amb la mateixa violència. Però imagineu-vos el temps, la salut i la claredat, imagineu-vos el creixement que podríem guanyar amb desaferrament, aquest gest que no entenem fins que no hem gastat mitja vida. 

____________

EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 93 anirà dedicat a la vigència de l’inconscient.

Alfons Aragoneses Aguado (Madrid, 1973) és doctor en Dret, format a l’Institut Max Planck de Frankfurt i professor d’Història del Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves línies de recerca s’han centrat en el camp de la justícia transicional, les transicions a la democràcia i el dret de les dictadures, sobre els quals ha publicat diversos títols. Va ser director general de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya entre 2022 i 2024.  

***

Dol i memòria tenen molt a veure. 

Els Tribunals Internacionals i les Nacions Unides s’han pronunciat dient que no poder viure el dol atempta contra els drets fonamentals. Per tant, sí que podem dir que, en el dret internacional, existeix un dret al dol. Al nostre país, hi ha persones que no han tancat un dol pels desapareguts de la Guerra Civil i la dictadura franquista. De tota manera, seria un error reduir la memòria amb el dol.  

El papa Francesc ha canviat l’estil. No ha canviat la lletra: ni la doctrina ni el dret canònic ni els procediments han experimentat canvis gaire significatius. Però ha canviat l’estil. El to. Les formes. Els papes acostumen a ser greus i a utilitzar paraules molt grosses: el papa Francesc ha volgut predicar la misericòrdia més que la condemna, i per fer-ho ha emprat el sentit de l’humor. Entre la gravetat i la gràcia, Francesc ha optat per la gràcia.

En un món en què retornen perillosos autoritarismes, Francesc ha acabat sent l’únic líder mundial que avantposa la lluita evangèlica pels exclosos i les víctimes per sobre de l’afirmació orgullosa i descarnada del poder dels de sempre. És difícil, tanmateix, explicar-se el contrast entre l’estil de Francesc i el manteniment de la vella doctrina i les velles pràctiques administratives de la Santa Seu: ¿demagògia?, ¿impotència?, ¿possibilisme?, ¿principi de realitat? La sensació és que ha fet el que ha pogut per canviar la música sense trobar-se amb un cisma per la dreta que hauria tingut conseqüències imprevisibles.

Tot va començar amb un gest revolucionari del seu predecessor, Benet XVI. Feia molts segles que no vèiem la dimissió d’un papa. El pas d’un papa a l’altre el van explicar Arturo San Agustin amb prosa àgil a De Benedicto a Francisco. Una crónica vaticana (Fragmenta, 2013) i Diego Sola amb tremp historiogràfic a Història dels papes (Fragmenta, 2022). Ben aviat va venir Laudato si’, l’agosarada encíclica en què Francesc alertava contra els excessos tecnocràtics i enllaçava amb l’ecologisme avant la lettre del sant de qui havia pres el patronímic. Jordi Pigem ho va glossar hàbilment a Ángeles o robots. La interioridad humana en la sociedad hipertecnológica (Fragmenta, 2018), un llibre que conté, in nuce, molts dels elements devenvolupats posteriorment a la trilogia integrada per Pandèmia i postveritat (Fragmenta, 2021), Tècnica i totalitarisme (Fragmenta, 2022) i Consciència o col•lapse (Fragmenta, 2024). El pontificat de Francesc ha posat l’accent en la compassió i la justícia amb els oprimits fidel a la intuïció de Horkheimer: «l’esperança que la injustícia que travessa aquest món no sigui l’últim, que no tingui l’última paraula», «l’anhel que el botxí no triomfi sobre la víctima innocent».

Tocarà al successor de Francesc materialitzar algunes de les seves grans intuïcions.

Xavier Torrens (Essen, Alemanya, 1966) és professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. També és una reconeguda autoritat en la recerca sobre el populisme i l’extrema dreta, gestió de la diversitat i prevenció de la radicalització. Col·laborador habitual dels mitjans de comunicació, acaba de publicar Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català (Ed. Pòrtic). 

***

El Termcat defineix el messianisme com «la creença en la salvació o l’alliberament col·lectiu a càrrec d’un salvador fort i poderós que deslliuri els homes dels mals que pateixen». ¿Seria adequat per definir els temps que vivim?

L’arribada messiànica és un fet desestabilitzador que exigeix de tothom un replantejament vital absolut. Per això, només el diàleg amb la situació anterior al trasbals pot convertir-la en fèrtil.

Antonio Turiel (Lleó, 1970) és doctor en Física Teòrica per la Universitat Autònoma de Madrid, expert en oceanografia, en política energètica i economia i investigador a l’Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d’Investigacions Científiques d’Espanya (CSIC), a Barcelona. Exerceix de profeta incòmode, no preconitza la fi dels temps, però sí el final de l’abundància.

1. Un lloc per fer silenci

Una ermita a la muntanya. 

 2. Un moment sagrat

Els naixements dels meus fills.

3. La paraula que m’agrada més

Amor.

 4. Què m’indigna

L’arrogància i la prepotència, i la indiferència envers els febles. 

5. Què em motiva

El coneixement i la veritat. 

6. Una lectura que m’ajuda

Llegir novel·les, en general. 

 7. Una música

Queen. 

 8. Una olor agradable

Gessamí. 

 9. Un lema que m’inspira

«Aquells que tenen el privilegi de saber, tenen l’obligació d’actuar» (Albert Einstein). 

 10. ¿Déu?

Soc agnòstic. Respecto el sentit de transcendència de la gent. 

 11. Una imatge

La foto de les noces d’or dels meus pares, envoltats de fills, joves i gendres, i nets (17 nets). 

 12. Un do/habilitat que posseeixo

Connectar amb els sentiments de la gent amb què parlo. 

 13. Un mestre

Antonio Mayo, un gegant que em va ensenyar més que matemàtiques al batxillerat. 

14. La mort és…

Un acompliment després d’una vida fructífera. 

 15. El meu desig profund

La felicitat dels meus fills, i la dels fills dels altres. 

____________

Foto de portada: © Xavier Torres-Bacchetta