És molt fàcil fer-ne escarni: les guitarretes, el cumbaià, l’estètica tronada, el bonisme. El cristianisme progressista català es pot caricaturitzar fàcilment. També se li poden fer crítiques més fonamentades: l’eclesiocentrisme, la manca de transmissió, un cert intel·lectualisme. Les comunitats cristianes més identificades amb la renovació que va representar el Concili Vaticà II molt sovint són vistes amb recel entre altres motius perquè van prioritzar la lluita pel canvi de les estructures mentre el cultiu d’una espiritualitat fonda sovint passava a segon pla.

Hem de passar per situacions d’extrema carència per adonar-nos del que suposa el simple i sagrat acte de menjar. Quan consumim algun aliment, una forma de vida deixa de tenir vida per donar-nos la a nosaltres. Per això, cada mos i cada mastegada s’hauria de fer amb una profunda reverència per l’ésser (animal o vegetal) que està entrant en nosaltres. (més…)

Si hi ha una tasca pendent entre totes les que van inspirar el Concili Vaticà II, aquesta és acabar amb la injustícia històrica que pateixen les dones en el si de les institucions catòliques.

Després de l’aggiornamento de l’Església proclamat per Joan XXIII, el Concili Vaticà II va representar el canvi de paradigma que la institució necessitava: una reformulació a l’hora de relacionar-se amb els dogmes, les pràctiques religioses i la societat. A pesar que aquesta modernització més inclusiva i oberta va reeixir en molts àmbits, en d’altres va ser més limitada o inexistent. Aquest és el cas del paper de la dona en el si de l’Església, que encara avui provoca malestar.

AMÈRICA

1. LA VICTÒRIA DE TRUMP I LES MINORIES RELIGIOSES

Donald Trump tornarà a ser el president dels Estats Units gràcies als anomenats swing states, els que oscil·len entre el partit republicà i demòcrata, i això inclou les comunitats religioses minoritàries cristianes i jueves.

Un d’aquests estats «oscil·lants» és Pensilvània, que té una comunitat amish de més de noranta mil persones. Tot i que només el 10% dels amish acostumen a votar, Trump va saber captar el seu vot amb nocions sobre el retorn a les arrels tradicionals i la reprovació de l’avortament. També Michigan, un altre swing state amb forta representació arabomusulmana, s’ha decantat per Trump. El vot musulmà per als republicans s’ha interpetat sobretot com a càstig per la gestió i falta d’intervenció de l’executiu de Biden davant la massacre israeliana a Gaza. El 7 d’octubre, quan feia un any de l’atac de Hamàs a Israel, Trump va visitar la tomba d’un líder jueu ultraortodox, el rabí Menachem M. Scheerson. Tot i que gairebé el 80% de jueus van votar Harris, el suport a Trump entre la comunitat jueva ortodoxa va ser notable.

(més…)

Tarta Relena (Marta Torrella i Helena Ros, Barcelona, 1994) neix el 2016 de la mà de dues cantants que exploren a capella diferents estils de músiques vocals, amb l’àrea geogràfica del Mediterrani com a context de referència. El repertori que canten va des de músiques tradicionals fins a cançons d’autor, amb l’experimentació com a bandera i la combinació de tècniques vocals com a motor creatiu, sense por d’estirar els límits d’allò sacre i profà.

Als arranjaments de Tarta Relena hi conviuen els timbres tan diferents de les dues veus i el so sintètic d’instruments i samples electrònics. Sempre buscant la complexitat en la senzillesa i la màxima expressió amb el mínim d’elements.

1. Un lloc per fer silenci

HR: Davant la llar de foc.

MT: Davant el mar.

 2. Un moment sagrat

HR: El migdia.

MT: L’´hora abans d’un concert, l’escalfament de la veu, la concentració, els nervis.

3. La paraula que m’agrada més

HR: Impossible de decidir.

MT: Petaca i bodega.

 4. Què m’indigna

HR: La vulneració dels drets humans.

MT: Els cotxes que circulen pel carril del mig tenint el carril dret lliure.

5. Què em motiva

HR: Fer projectes amb gent que m’estimo.

MT: Les hores per endavant sense compromisos laborals ni socials en què hi ha temps per perdre.

6. Una lectura que m’ajuda

HR: Les novel·les del club de lectura que tenim amb les amigues.

MT: El rastre blau de les formigues, de Ponç Pons.

 7. Una música

HR: Barroc.

MT: El segon disc de Wesphere.

 8. Una olor agradable

HR: Encens Agarbatti.

MT: La d’un bon cafè.

 9. Un lema que m’inspira

HR: «La vida es una lenteja, o la tomas o la dejas.»

MT: «Sigueu bons, si podeu.»

 10. ¿Déu?

HR: Per tot arreu i en moltes formes.

MT: Un pou de preguntes.

 11. Una imatge

HR: Un cel on plou i hi fa sol.

MT: La primera vegada que vaig veure la meva filla.

 12. Un do/habilitat que posseeixo

HR: La curiositat.

MT: Desfer nusos impossibles de cables i cadenetes.

 13. Un mestre

HR: L’experiència.

MT: La meva sòcia Helena.

14. La mort és…

HR: El que fa que valgui la pena viure.

MT: Espero que l’inici d’una altra cosa.

 15. El meu desig profund

HR: Que tothom trobi maneres d’arribar a la tranquil·litat d’esperit.

MT: Deixar a la meva filla un món menys hostil.

Ho diuen les estadístiques: entre els quaranta i els quaranta-cinc anys, almenys als països occidentals, almenys entre les classes populars, la gent se sent més infeliç que mai. Notem per primer cop els límits del cos. Cuidem pares, cuidem fills, portem el pes d’una casa. Treballem com mules per pagar despeses. Entenem, a fons, que no podrem fer tot el que hauríem volgut fer. Passem comptes. I, mentre ho fem, reorientem el segon i últim acte de la vida.

Si penso en alguns amics, que s’han buscat amants manifestament inadequats, s’han convertit al running i a l’alimentació hipersaludable, que són addictes al reconeixement, encara me n’estic sortint prou bé. Tot i això, hi ha temporades en què la vida no em basta. Necessito una empenta que m’alci un pam de terra. Una mica de desig furiós i de transcendència. Sospito que un amant que no estimés em deixaria trista i que el reconeixement em seria sempre insuficient. També sospito que l’acceptació feliç dels límits de l’existència, del meu cos i dels meus talents, és un camí que només puc fer cap endins. Amb aquesta sensació, enfilo cap al cor del Bages.

Pujant a Montserrat des del coll del Bruc, a tres quilòmetres de l’abadia, hi ha el trencall que porta al monestir de Sant Benet. Van fundar-lo el 1952 unes benetes de Mataró i les monges que havien fugit del Convent de Santa Clara, al Saló del Tinell, l’any 1936. Té gràcia, perquè les seves antecessores ja havien hagut de refundar Santa Clara al Saló després que Felip V ensorrés el convent original, al barri de la Ribera, per construir-hi la Ciutadella. En aquest país, aixeques una pedra i surten els cucs de l’ocupació.

Els únics horitzons possibles són la implicació total dels laics a l’Església i el sacerdoci femení. Que 26 dones que han consagrat la vida a Déu necessitin un home per celebrar-lo fent missa és una broma que no pot durar gaire.

Actualment hi viuen vint-i-sis monges, tres de les quals encara no han fet els vots perpetus. Em rep l’abadessa, Maria del Mar Albajar, una economista i teòloga de cinquanta-quatre anys que és magnètica de tan sàvia i preciosa. Me’n podria enamorar i això seria un desig furiós i una mica de transcendència, però l’últim cop que vaig estimar dues persones alhora gairebé m’han d’enterrar.

Per a mi, les monges benedictines representen, almenys en termes teòrics, tot el que està bé en aquest món. Són fidels a dues divises: l’acolliment i l’arrelament. Per això tenen l’hostatgeria activa des del 1954, amb dotze habitacions, algunes d’individuals i d’altres de dobles i de triples. Són les cel·les icòniques d’hostatgeria: llitet estret, tauleta pelada, armari buit i l’estranyesa (angoixa per als angoixats i tranquil·litat per als tranquils) de trobar-te sense cap excedent. S’hi menja sobri i bé, i les sales per fer feina, on mitja Catalunya del tortell deu haver anat a estudiar oposicions o a enllestir la tesina, són silencioses i lluminoses.

L’arrelament les constitueix. Vull dir: les novícies fan el procés del formació al monestir per quedar-se al monestir. Tu no pots formar-te en un altre país o en un altre monestir i després trasplantar-te a Sant Benet. Tu fas un camí d’aprenentatge que és un compromís amb una gent i amb un lloc concrets. Després les monges es vinculen al municipi, a la muntanya i al país, naturalment. Però aquesta xarxa que van estenent només és un reflex de l’actitud central de les seves vides. Elles són monges de Sant Benet de Montserrat i, si Felip VI no els ensorra el convent, moriran barrejades amb aquesta terra.

Pregunto a l’abadessa Albajar què ha aportat el seu mandat a la comunitat. S’ho pensa i al cap d’una estona em diu que, per ella, és fonamental que cada monja sigui un subjecte de fe, i d’una fe intel·ligent. Que cadascuna tingui, d’acord amb la seva trajectòria i caràcter, una relació amb Déu íntima i informada. Durant dècades, a l’abadia de Montserrat hi havia hagut alguns dels intel·lectuals més importants del país: Evangelista Vilanova, Andreu Marquès, Lluís Duch, Hilari Raguer. Els monjos baixaven de l’abadia a Sant Benet per ensenyar filosofia i teologia a les monges, que no n’havien pogut estudiar. Això ha canviat radicalment en els últims trenta anys i, entre les monges actuals, hi ha doctores, graduades i professionals molt diverses. Fins i tot una llicenciada en filologia eusquera.

Teresa Forcades és la monja més cèlebre de Sant Benet. Des del 2005 que hi fa cursos: «Maria Magdalena en els primers textos cristians», «Les visions d’Hildegarda de Bingen», «Cossos, desigs i identitat». També fa comentaris als evangelis i sessions de bioètica. Juntament amb l’hostatgeria i la botiga de ceràmica, els cursos de les monges són un mitjà per subsistir. L’abadessa és l’altra encarregada dels cursos. Em parla del focusing, un mètode filosòfic nascut als anys vuitanta als Estats Units. «Saps per què hi ha gent que va a teràpia i no li serveix de res, i en canvi hi ha gent a qui l’ajuda a viure? No té a veure amb el terapeuta. Té a veure amb la capacitat que tenim de connectar amb el nostre cos en el seu estadi preverbal. El focusing parteix de la base que el teu cos sap moltes coses que tu encara no saps.»  No hi puc estar més d’acord, però no veig quina relació guarda aquesta pràctica amb el cristianisme. Albajar em recorda que Déu és va encarnar en un cos: «El focusing ens serveix per aprofundir en el misteri de l’encarnació. Tot el que no sigui això són muntatges ideològics al marge dels evangelis.»

L’arrelament no és només la relació amb la terra i els semblants, també és un punt de suport, és aquella veritat que, quan tot s’ensorra, t’ajuda a reorganitzar la vida. Una veritat com la vocació. O com un amor indestructible. La veu dels ancestres. Una convicció que t’ajuda a aixecar un món.

Dels muntatges ideològics aterrem al futur de l’església. Per l’abadessa, l’únic horitzó possible és la implicació total dels laics en les estructures eclesials. O sigui, una casa més horitzontal. També el sacerdoci femení, esclar. Al meu entendre, i a pesar que el món tombi cap a un altra banda, que vint-i-sis dones que han consagrat la vida a Déu necessitin un home per celebrar-lo fent missa és una broma que no pot durar gaire. Ens acomiadem conscients de l’esvoranc i ella se’n va a fer paperassa i jo entro a l’església del monestir. Si no fos pel Crist de ceràmica fet per la germana Montserrat diries que és un teatre romà. Es tracta d’una escultura desconcertant, perquè Jesús hi surt crucificat però abraçant l’aire, tot en un gest indestriable de dos moviments que s’exclouen mútuament.

El presbiteri mira al sud i, a través d’uns finestrals immensos que hi ha a sobre de l’altar, es poden veure les muntanyes inimitables. És poètic que l’arquitecte fos Jordi Bonet, arquitecte de la Sagrada Família i fill d’un deixeble directe de Gaudí, perquè coronar un altar amb un massís mil·lenari deu ser el cim del modernisme. A més, en cap altre lloc deus trobar més força interior que aquí, penso mentre sec en un dels bancs, a sota d’un mural abstracte. L’arrelament no és només la relació amb la terra i els semblants, també és un punt de suport, és aquella veritat que, quan tot s’ensorra, t’ajuda a reorganitzar la vida. Una veritat com la vocació. O com un amor indestructible. La veu dels ancestres. Una convicció que t’ajuda a aixecar un món.

De fet, Benet de Núrsia (480-547) va viure entre la caiguda de l’Imperi romà i la segona guerra gòtica. Vull dir que van ser uns anys de crisis permanents. Segons explica Gregori el Gran, Benet va anar a Roma a estudiar, però va quedar decebut per la vida dissoluta dels seus companys mascles. Entre això i que li havien trencat el cor, va retirar-se en una cova al mont Taleo. Allà va passar tres anys meditant. La fama d’aquell ermità il·luminat va anar-se fent gran i en un parell d’ocasions van demanar-li que fes d’abat en uns monestirs que acabaven de quedar-se sense. Ho va provar, però, tip d’intentar reformar la vida dels monjos i posar ordre i bellesa als seus monestirs, va tornar a retirar-se del món. Al final, trenta anys més tard, va jugar-s’ho tot fundant tretze monestirs propis, que seguirien la seva famosa regla.

Si una societat no funciona, crea’n una de paral·lela. Aquesta és la consigna de Benet i aquesta és la consigna que segueixen les benedictines de Montserrat quinze segles després. Elles s’autoabasteixen, elles viuen d’acord amb els seus principis i elles fan cursos i hostatgen gent per demostrar per la via dels fets que hi ha una altra manera d’organitzar-se. Un cas concret: des del 1893, els monjos benedictins d’arreu del món estaven vinculats a la Confederació Benedictina, on intercanviaven informacions i favors. El 1987, cansades d’acudir a les reunions com a oients i afamades de vincles útils i amb sentit, les benedictines van fundar, amb monges i germanes de totes les nacions i continents, la Communio Internationalis Benedictinarum, del consell de la qual és membre l’abadessa Albajar. Hi penso ara que les inundacions de València han deixat al descobert les bases d’un estat podrit, construït per sotmetre nacions com la nostra.

Si una societat no funciona, crea’n una de paral·lela. Aquesta és la consigna de benet i aquesta és la consigna que segueixen les benedictines de montserrat 15 segles després.

Abans de marxar, passo per la botiga de ceràmica. Hi ha uns plats i uns bols preciosos i unes imatges religioses que no són gaire del meu estil. També llibres, espelmes, records i ornaments de tota mena. Entre desenes de creus, en veig una de guerxa. Mentre la pago em sona el telèfon a un volum desmesurat i la novícia que em despatxa fa rodar els ulls. És el meu home, dient que compri pa i bosses de brossa i que ha arribat una carta de l’Ajuntament de Barcelona: 200 euros de multa per haver entrat a la ciutat, mitja hora abans de l’horari permès, amb un cotxe que contamina massa. Un cotxe que no té ni divuit anys i ja és massa vell. Imagina’t jo, que en faré quaranta. Màrius Torres va escriure, en un poema poc recitat, que l’eternitat tan sols és un present que s’eixampla. Però quina eternitat hem de viure si cada cop el present dura menys?

Vicenç Lozano Alemany (Vic, 1956) és periodista, historiador i conferenciant. Des de 1984 fins al 2019, va treballar a la secció d’Internacional de TV3, i es va especialitzar en Itàlia i el Vaticà, sobre el qual va publicar, l’any 2021, Intrigues i poder al Vaticà, seguit de Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave, ambdós editats per Pòrtic.

***

El 13 de març del 2013, el cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio és elegit Papa. Per a molts catòlics, és una esperança. Per a d’altres, en canvi, comença un malson

Realment va ser una sorpresa. Vaig cobrir l’elecció del Papa per a TV3, i, quan va començar a sonar el seu nom, vaig mirar el dossier i només hi havia tres línies sobre ell, mentre que els altres ocupaven pàgines senceres. Des del primer moment, quan va sortir a la balconada de la basílica de Sant Pere, ja es va notar un canvi. Va demanar que es pregués per ell, cosa que no havia fet mai cap papa abans, i va mostrar la seva proximitat amb la gent. Recordava Joan XXIII i, d’alguna manera, la popularitat global de Joan Pau II, però amb un tarannà absolutament diferent. Quan va començar a fer els primers sínodes, per exemple, sobre la família, ja es va veure el caràcter reformista d’un papa que posava sobre la taula temes tabú. Amb la convocatòria de la cimera sobre la pederàstia a l’Església, es va demostrar claríssimament que el sector més tradicionalista havia encobert aquests crims. I ho continua fent. 

¿Com va reaccionar aquest sector tradicionalista?

Els sectors més tradicionalistes de dins del Vaticà i la màquina burocràtica li han fet abandonar una gran quantitat d’iniciatives. Han intentat que renunciés al pontificat, mirant de desprestigiar-lo dient que era boig o estava malalt, i l’han enfrontat amb Benet XVI, en aquesta cohabitació que, malgrat tot, ha estat molt correcta. També han fet córrer que el Papa és comunista. No és comunista, però té una gran consciència social. L’extrema dreta apadrinada mundialment per Donald Trump l’ha convertit en el seu enemic.

¿Quins són els principals reptes que afronta el papa Francesc?

Un dels grans problemes que arrossega l’Església catòlica de fa dècades és la manca de vocacions i la fuita de feligresos, sobretot a l’Amèrica Llatina, cap a les sectes protestants.  Ara bé, tot i que ha hagut de tancar seminaris i les esglésies són buides, continua tenint una preponderància importantíssima i un paper fonamental en la geopolítica internacional i en el món de les finances. Als Estats Units és la primera minoria, amb un nombre ingent de milionaris, lobbies i fundacions que són els que financen la guerra contra el Papa i contra tot el que soni progressista.

A Catalunya, les esglésies que en podem dir més progressistes estan buides o només reben gent gran; en canvi, les més tradicionalistes estan plenes de famílies i joves.

És un fenomen general, de tot Europa. En països com França o Itàlia, passa exactament el mateix. Hi ha hagut una conquesta per part del conservadorisme internacional de l’element jove a través de les xarxes socials.  

¿Hi ha una Església que prefereix ser minoria però molt dogmàtica?

El Papa mateix ha dit que l’Església acabarà sent més reduïda. Hi ha la sensació que el món progressista està desorientat. En canvi, el sector més conservador s’aferra a la tradició. La tradició és fàcil, perquè és la veritat absoluta. No hi ha debat, no hi ha crítica, no hi ha autocrítica, i aquest missatge monolític arriba fins i tot als intel·lectuals que volen certeses. El món és incert i fràgil en molts sentits, i les certeses arriben a més gent. Aquí és on s’aferra l’extrema dreta. O sigui, la batalla oberta contra la societat democràtica, tal com l’entenem, és una batalla amb molts fronts, un dels quals el Vaticà. 

S’acusa el Papa de convertir l’Església en una ONG.

És l’acusació fàcil. El Papa diu coses com que les esglésies s’han de convertir en un hospital de campanya per acollir, i que cal no quedar-se als despatxos parroquials, sinó sortir al carrer i anar a guarir la gent que està ferida i acollir-la dins els temples per refugiar-li, per donar-li menjar, etc. Però això forma part del missatge del Papa, que pretén dues coses des del punt de vista religiós: tornar l’Església als principis de l’Evangeli, perquè considera que s’han oblidat en les últimes dècades, i recuperar el que ja es va aprovar fa més de 60 anys. És a dir, una Església més col·legiada, més oberta, menys piramidal, més participativa, on les comunitats de base poden fer-ho tot.

De fet, al seu llibre Vaticangate cita una frase de l’arquebisbe de Lima, Carlos Castillo –recentment nomenat cardenal– que diu que cal canviar la teologia de la litúrgia per la teologia de la pastoral.

Tot aquest sector que dona suport al papa Francesc veu l’esperança d’un canvi profund a l’Església, que no ha de ser un llenguatge purament formalista, purament litúrgic, és a dir, purament formal. L’Església, per ells, no pot ser aquesta pompa litúrgica, que només entra pels ulls. 

«el papa pretén dues coses des del punt de vista religiós: tornar l’església als principis de l’evangeli i recuperar el que es va aprovar fa més de 60 anys.»

¿Què és el clericalisme al qual el Papa considera el gran enemic de l’Església?

El clericalisme ha sigut la preponderància dels religiosos a la societat i la supèrbia de pensar-se que estan per sobre de tothom. Han tingut impunitat en tots els nivells, tant pel que fa al món de la corrupció econòmica com també al món dels abusos sexuals a menors o adults vulnerables. Això és el clericalisme. Creure que s’és superior i no barrejar-se amb el poble. No fer l’olor d’ovella que el Papa vol que facin els seus pastors. 

¿Quines resistències hi ha hagut de bisbes i capellans a fer aquesta olor d’ovella?

A Barcelona, només hi ha un parell de parròquies que acullin i que facin un hospital de campanya, que estiguin al costat del marginat. Hi ha parròquies que donen roba o menjar; Càritas fa una gran feina, però hi ha hagut una resistència, especialment en les jerarquies locals, entre els bisbes. Hi ha cardenals dins la cúria que s’oposen al Papa, però, més enllà dels Burke, Sarah o Müller, hi ha molta gent que està fent batalla contra el Papa. També a Catalunya, on hi ha bisbes que, quan els arriben ordres del Vaticà, els motu proprio o els decrets d’obligat compliment, les guarden dins d’un calaix. Instruccions pels temes dels abusos sexuals, pels temes econòmics, de transparència…, i no en fan ni cas. Qui dia passa any empeny. Estem parlant de bisbes catalans i estem parlant de bisbes d’arreu d’Europa.

¿Com s’ha viscut la connivència tradicional entre una part de l’Església i la dreta espanyola?

Hi ha una diferència entre la Conferència Episcopal Tarraconense i la Conferència Episcopal Espanyola, que continua bevent del nacionalcatolicisme imposat pel franquisme. Hi ha una gran quantitat de bisbes ancorats en aquell passat. Als seminaris de Catalunya va entrar amb força el Concili i va tenir una influència que encara es nota. 

Aquesta diferència, ¿tindrà continuïtat o s’anirà diluint?

Hi ha un element clau, i és que les noves incorporacions a les diferents diòcesis de Catalunya són de sacerdots que venen d’Àfrica o Àsia, formats en seminaris de grups ultraconservadors, com els Legionaris de Crist o l’Opus Dei. Quan arriben aquí, tenen un xoc cultural brutal. Aprenen català de seguida, però la majoria d’ells són molt conservadors; no surten de les seves parròquies; tenen un missatge de por. No entenen el feminisme; no entenen les nostres conquestes socials, el moviment LGTBI. Això és un element preocupant per al futur de l’Església a Catalunya. I a tot arreu. 

¿Quin paper hi juga l’Opus Dei?

L’Opus Dei segueix tenint el mateix poder econòmic de sempre, perquè té gent col·locada en llocs de poder econòmic i financer, des de Wall Street fins a l’Ibex 35, o polític, especialment dins del Partit Popular, però fins i tot al PSOE. El papa Francesc vol reformar-lo i l’Opus, teòricament, està en aquest procés intern per adaptar-se a les sol·licituds del Vaticà. Evidentment, ja no és una prelatura personal, i, per tant, ha perdut poder dins de l’organigrama de l’Església, però no dins la societat. Tot i que el 2013 es va oposar radicalment al Papa, ara ha suavitzat les formes. Això no vol dir que no hi hagi constants al·legats i declaracions d’eminents cardenals vinculats a l’Obra contra les reformes del papa Francesc. Institucionalment, estan actuant amb una intel·ligència sibil·lina, en espera de temps que els siguin més favorables. 

¿El Papa està sol?

El Papa no està sol, perquè s’ha envoltat d’un consell de cardenals que representen els cinc continents i l’ajuden amb les reformes. L’han ajudat amb la reforma de la cúria, per exemple. Francesc té amics que li donen suport, però potser no criden tant ni tenen tants altaveus mediàtics per sortir a defensar-lo com els altres. No fan titulars als mitjans ni fan servir l’insult. I, per tant, tenen una influència menor que la que tenen els enemics del Papa.

¿Quin llegat deixarà el papa Francesc?

El papa Francesc ha fet reformes importants i en continua fent. En aquests últims mesos, ha accelerat el procés de reformes a l’hora de fer nomenaments, tot i que és conscient que l’Església té dues ànimes, i que no s’ha d’arribar a trencar.

¿Però hi ha risc de cisma?

Hi ha dos cismes que podrien acabar esclatant. Un és el progressista de l’Església alemanya, que ha fet un camí sinodal i exigeix el sacerdoci per a la dona, el matrimoni homosexual, que es reguli d’una manera diferent el divorci i, fins i tot, l’avortament. I després hi ha un altre cisma, ultraconservador, que és el de l’Església nord-americana, que va estar a punt d’excomunicar el segon president catòlic en tota la història dels Estats Units.

Han tingut impunitaT tant pel que fa al món de la corrupció econòmica com també al món dels abusos sexuals a menors. Això és el clericalisme. Creure que s’és superior i no barrejar-se amb el poble.

Deia que Francesc està accelerant els canvis. ¿És conscient que no té gaire temps?

Ell és conscient que té una edat i que, almenys de moment, no ha assolit els resultats que esperava. Ara està fent nomenaments de gent pròxima, quan abans feia nomenaments molt polítics. Nomenava gent de Legionaris de Crist o l’Opus, que estaven als antípodes del seu parer, per portar algun dicasteri. Ara, en canvi, ha posat Tucho Fernández al capdavant de la Doctrina de la Fe. Evidentment, estem al final del pontificat. Durarà més, durarà menys, però ja es respira la fi de pontificat i es desembeinen totes les espases. Pel que fa al llegat de Francesc, crec que ha plantat unes llavors que acabaran fructificant o no al llarg del temps, però ha fet una cosa extraordinària que està en marxa, que és el procés sinodal.

¿Hi ha decepció entre els sectors més progressistes que havien posat les seves esperances en el papa Francesc?

L’Església no té rellotge. No oblidem que és la institució que ha perdurat més al llarg dels segles. Els camins de l’Església són inescrutables en molts sentits i, per tant, la gent això no ho capta. Creuen que, com que Francesc és un reformista, les reformes es faran de seguida.  I això ha provocat una certa decepció per a molts sectors que diuen que és un papa més popular, un papa que s’apropa a la gent, un papa que té una retòrica més pròxima a un pensament progressista o reformista, però que de reformes n’hem vist poques. Jo crec que se n’han fet, de reformes; reformes importants, com ara la de la cúria vaticana. El tarannà propi, diguéssim, del Papa ha impregnat molts sacerdots, que han acabat actuant d’una manera bastant similar a ell. El procés sinodal encara deixarà una llavor més profunda.

Per contra, m’imagino que els sectors conservadors faran tots els possibles perquè el pontificat de Francesc sigui una anècdota.

Haurem de veure què passa. Els conclaves, com les assemblees, els carrega el diable. Pot sortir un papa de transició. Un papa que sigui reformista en algunes coses i conservador en algunes altres. O podem anar, amb la llei del pèndol, cap a un papa molt conservador.

____________

Foto de portada: © Wayra Ficapal

Diguem-ho clar: ni el món anterior a la globalització tecnològica i humana tornarà, ni Catalunya serà mai més un país de majoria catòlica practicant, aïllat d’informacions i influències. Per això és tan important entendre què hi passa.

Dialogal 90 neix d’una observació, i és que les parròquies més conservadores de Catalunya, que en general tenen el castellà com a llengua vehicular, són plenes de gom a gom. En canvi, les parròquies progressistes, de majoria catalanoparlant, van a la baixa. Naturalment que hi ha excepcions, però la radiografia que dibuixen els reportatges d’aquest número hi coincideix. D’una banda, els catòlics més actius, arrossegant feligresos d’origen sud-americà i captant jovent a través de les xarxes socials, són grups cada cop més extremistes i d’adscripció espanyola. De l’altra, els catòlics catalans que es van prendre seriosament el Concili Vaticà II han perdut capacitat d’influència pública i de transmissió generacional. Ni tan sols han sabut explicar als no creients la importància del cristianisme des d’un punt de vista social i humanístic, com ho il·lustra que no es faci pessebre a la plaça de Sant Jaume aquest Nadal.

En un reportatge esplèndid sobre l’ensenyament religiós a Catalunya, Víctor Recort ens mostra com les escoles concertades catòliques que van aixecar les classes mitjanes catalanes a principis i mitjans del segle XX han adoptat, amb el temps, formes espirituals més eclèctiques, deixant el catolicisme a mans dels centres de l’Opus Dei, que fan de la religió un distintiu social més que no pas un camí espiritual. Al recull d’entrevistes Monges, Rosa M. Piquer ve a dir que no és necessàriament dolent, que els catòlics adoptin formes espirituals menys normatives, perquè la finalitat de la religió no és perpetuar les estructures pròpies d’un cos eclesiàstic concret, sinó obrir-nos al misteri. És possible que tingui raó, però cal saber què ens hi juguem, com també cal, més que mai, una cultura lligada a la transcendència i que faci valer el nostre patrimoni.

Amb aquest propòsit, trobareu cinc seccions noves a la revista: «Inspirats», els retrats d’Adrià Pujol sobre artistes de totes les disciplines que han enfonsat les arrels en l’invisible; «Finestra d’art», amb els recorreguts de Maria Garganté pels entrellats de les arts plàstiques i el folklore; «El concert del sagrat», una història de la música inspirada a càrrec de Joan Magrané; «Mirador», una panoràmica trimestral dels conflictes i els acords mundials en matèria religiosa feta per la periodista d’internacional Júlia Bacardit, i una guia espiritual de Catalunya, que preparo jo mateixa. Per arribar a tot tipus de cases i lectors, aquest gener del 2025 engeguem una subscripció digital anual, que conviurà amb l’emblemàtica subscripció en paper. Si tu també creus que no hi ha ànima sense història, cultura sense política i horitzó transcendent, Déu sense context, Dialogal és la teva revista. Ajuda’ns a fer-la créixer.

____________

EL PROPER NÚMERO. Dialogal 91 anirà dedicat a la noció de messianisme i a les seves causes i implicacions.

David Bueno és doctor en biologia i, des de fa uns quants anys, investiga com funciona i aprèn el nostre cervell. S’ha compromès amb la divulgació científica i creu que hauria de ser una prioritat. Dono fe, com a neòfita en el camp de la neurociència, que David Bueno parla perquè les persones que no tenim cultura científica entenguem l’impacte de la ciència en molts aspectes de la nostra vida, i ha guanyat una feligresa més.

¿Què és la neurociència?

És l’estudi del sistema nerviós, en un sentit ampli. Això inclou les cèl·lules que el formen, els òrgans, tota la genètica que hi ha al darrere i també, evidentment, l’estudi de com madura i es desenvolupa el sistema nerviós a mesura que passa el temps.

¿L’experiència religiosa té un origen biològic?

Des de la neurociència distingim entre experiència espiritual i experiència religiosa. Definim allò espiritual com una sensació, un sentiment de pertinença a un tot més ampli: a la natura, a l’entorn social, al que sigui. Seria l’oposat a l’individualisme.

¿Parles de transcendència?

Una transcendència entesa no des d’un punt de vista metafísic, sinó simplement com el fet d’avaluar-te a tu mateix i preguntar-te on ets, què fas i què vols fer. I que les respostes a aquestes preguntes serveixin per conduir-te cap a allò que realment desitges, assumint, esclar, que el que vull fer avui pot ser diferent del que voldré fer demà.

¿I què entens per religiositat?

Una sèrie de normes, valors i rituals compartits que es transmeten culturalment.

¿Totes dues tenen un fonament biològic?

Hi ha uns estudis molt bonics que es van fer ja fa una colla d’anys que demostren que la religiositat no té cap component genètic; és a dir, tu ets religiós o no segons com t’han educat els teus pares i l’ambient on has viscut. En canvi, l’espiritualitat sí que té un cert component genètic.

¿Tots som espirituals?

En aquest sentit d’obertura, de pertànyer a quelcom que va més enllà, sí. Ara bé, hi ha persones amb més predisposició biològica que d’altres. Sempre dic que seria divertit saber quants dels jerarques religiosos que hi ha al món, de qualsevol religió, són realment espirituals o no!

tu ets religiós o no segons com t’han educat els teus pares i l’ambient on has viscut. En canvi, l’espiritualitat sí que té un cert component genètic

¿Podríem trobar persones religioses, però no espirituals?

Sí, totalment. I aniré un pas més enllà: s’ha vist, i això també és molt divertit, que les persones amb més transcendència acostumen a tenir una percepció subjectiva més alta de benestar.

¿Vols dir que les persones espirituals són més felices que les que no ho són?

D’alguna manera, sí. L’espiritualitat et permet millorar la teva relació amb les altres persones a través de l’empatia, de la col·laboració… És el que fa que t’arremanguis i t’involucris amb el teu entorn simplement perquè ho desitges; no per imposició. Per exemple, recicles no perquè tinguis por d’una multa, sinó perquè et sents part de la natura. De fet, un dels últims treballs que he llegit sobre aquest tema i que se m’ha fet més interessant té a veure amb els adolescents. Es demostrava que el cervell dels nois i noies que tenen pensaments transcendents madura millor que el dels que han crescut en un entorn que no tenia aquest sentit de transcendència. Són joves més empoderats, conscients de les seves limitacions, però també de les seves possibilitats.

¿I la religió quin paper fa, doncs? T’ho pregunto perquè, si ha arribat fins als nostres dies, alguna cosa ens deu aportar en termes de supervivència de l’espècie, ¿oi?

La religió forma part d’aquesta herència cultural que tenim tots els éssers humans i que permet la supervivència del grup. Té un paper clau perquè genera cohesió, crea rituals i manté la gent unida al voltant d’uns ideals o uns objectius.

¿I què passa en una societat secularitzada?

Doncs que busquem altres maneres de vincular-nos. No ho sé, per exemple, ser del Barça. És un vincle amb unes persones que, en un moment donat, pensen com tu en una sèrie de temes compartits. I, si vas a veure un partit, serà més fàcil que col·laboris amb una persona que porti una bufanda del Barça que amb una que en porti una del Madrid.

I el ritual, en tot això, ¿com ajuda el nostre cervell?

El ritual redueix l’estrès del nostre cervell. Pensa que el cervell està constantment calculant i valorant riscos: on estic, què pot passar, què caldria fer… Treballa sense descans procurant anticipar-se a totes les amenaces que podries imaginar. I, com segur que intueixes, això és molt cansat, perquè és impossible controlar-ho tot a cada moment. El ritual alleuja aquesta càrrega.

¿El ritual és un spa per al cervell?

Podríem dir-ho així, d’acord, t’ho compro. El ritual fixa com cal actuar, com cal comportar-se, i això fa que el cervell s’estalviï l’anàlisi de riscos.

Els rituals ens fan la vida més fàcil, vaja.

Sí, exacte.

¿I el ritual religiós aporta algun matís?

No hi ha gaire investigació publicada sobre aquest tema. Hi ha un estudi, però, que em va fer molta gràcia i que es refereix al ritual de rentar-se. Totes les religions el comparteixen: tu pots agafar aigua beneïda i fer-te el senyal de la creu en el cas del cristianisme, o pots rentar-te els peus i els colzes a l’entrada d’una mesquita. Doncs bé, s’ha vist que aquests rituals fets amb aigua activen les mateixes xarxes neuronals que la sensació de netedat ètica i moral.

No sé si et segueixo.

A veure, el cervell té la mida que té.

Com un coco, ¿oi?

Sí, i això fa que el cervell hagi de reciclar estructures; necessita optimitzar l’espai. I, quan recicla, ho fa de la manera més òptima. Això vol dir que, pel nostre cervell, la higiene és la higiene, no importa si es refereix a una qüestió física o moral. Les xarxes neuronals són les mateixes, i el resultat és que rentar-te les mans amb aigua no només et genera la sensació de netedat física, sinó també moral.

Amb tot això que m’expliques, ara no sé si seguir pensant que la fe és una opció lliure.

¿Què hi ha que sigui lliure? Diria que la fe és una opció lliure sempre que tinguis marge per dir que no la vols. Ara bé, el que vivim a la família de petits ja ens condiciona. La llibertat absoluta, com a tal, no existeix perquè tenim condicionants.

¿Podem canviar els rituals? T’ho pregunto perquè ara estic pensant en algun tipus de rituals que ens fan més nosa que benefici…

Els rituals els pots canviar, però costarà més amb aquells que vas adquirir abans.

Es diu que podem canviar els hàbits en tres setmanes…

Això és totalment fals! A veure, quan aprenem una cosa nova, el que fa el nostre cervell és crear una nova connexió neuronal. El tema és que al cervell li resulta més fàcil crear noves connexions que esborrar connexions antigues. La idea és que, si un aprenentatge va ser necessari en algun moment, val més que no l’esborrem, per si de cas. És per això que el que s’aprèn durant els primers anys de vida està tan arrelat que després costa molt de canviar.

És més fàcil aprendre que desaprendre.

Sí, sens dubte. De fet, el nostre cervell no pot desaprendre. El que sí que pot fer és aprendre coses noves que, en un cert percentatge, superin les antigues. Però mai no acabes de desaprendre res al cent per cent.

QUAN LA VIDA ERA SUPERVIVÈNCIA PURA I DURA, EL CERVELL REBAIXAVA L’ESTRÈS EN LES ESTONES DE COMPARTIR AMB ALTRES PERSONES, PARTICIPANT EN LA LITÚRGIA O EN RITUS COMPARTITS

No voldria ser agosarada, però… ¿ets creient?

Jo soc creient, sí.

¿I de quina religió?

M’han educat com a catòlic.

T’hi han educat, però ¿tu t’hi identifiques?

És que m’agrada viatjar i això ha fet que al llarg de la meva vida hagi participat en cerimònies religioses de moltíssimes religions, i, en totes, m’hi he sentit igualment a gust. Vaig practicar el catolicisme fins a l’adolescència perquè soc nascut a Catalunya, però, si hagués nascut al Tibet, hauria practicat el budisme.

O sigui, ¿et sents més còmode en l’experiència espiritual que en la religiosa?

Sí; jo, sí.

¿I com la cultives?

Gaudint. Per exemple, cada cap de setmana procuro anar a la muntanya, algunes vegades amb la meva dona i d’altres amb una colla d’amics, però el que faig sempre és estirar-me en un prat i adormir-me.

¿Això no és fer mandres?

No, de cap manera! És un instant en què sento la terra, la fredor, la humitat o l’escalfor, segons el dia; l’herba, alguns dies, és més tova que d’altres. Respiro aire, brisa… És una sensació de plenitud impressionant. És una sensació d’estar a casa.

I, com a neurocientífic, ¿què diries que li passa al teu cervell quan estàs estirat al prat?

S’activen records, suposo que d’infantesa. Ja amb els pares anàvem a la muntanya i totes les meves colles han sigut de muntanya.

¿El teu cervell recupera una carpeta del passat satisfactòria?

El meu cervell recupera la carpeta del ritual «sortir a la muntanya» que tants bons records li porta.

Això vol dir que el teu cervell, quan estàs estirat enmig del prat, activa les mateixes regions que el cervell d’una persona espiritual quan medita o prega.

Exactament.

Ostres! Això transforma la vida religiosa.

Fixa’t que la pèrdua de la religiositat social ens ha fet buscar l’espiritualitat en altres indrets. Quan la vida era supervivència pura i dura, el cervell rebaixava l’estrès en les estones de compartir amb altres persones, participant en la litúrgia o en ritus compartits. Avui que vivim en un món amb baixes per malaltia, subsidis d’atur i jubilacions, els rituals que afavoreixen la unió del grup no són tan necessaris i la gent busca alternatives diferents: hi ha els que abracen arbres, o, a Austràlia, vaig conèixer un grup que deien que caminaven descalços per entrar en contacte amb les energies de la Terra.

Per aprofundir…

• L’art de persistir, Ara Llibres, 2024 (segona edició revisada i actualitzada)
• El cervell de l’adolescent, Rosa dels Vents, 2022
• Educa el teu cervell, Rosa dels Vents, 2024

Dolors-Lola Miquel Abella, Iltirda, MCMLX, poeta

1. Un lloc per fer silenci

Sota els perers, si canten els grills.

 2. Un moment sagrat

Quan Déu es fa carn dins la meua boca.

3. La paraula que m’agrada més

Ànima.

 4. Què m’indigna

La rima perfecta i falsa.

5. Què em motiva

Gairebé tot del món no humà.

6. Una lectura que m’ajuda

«La noche oscura del alma», per les assutzenes.

 7. Una música

Summa d’Arvo Pärt.

 8. Una olor agradable

La de l’herba segada de mort al capvespre.

 9. Un lema que m’inspira

«Nit d’avets delirant! Nit col·lectiva!»

 10. ¿Déu?

Despullar-se del jo.

 11. Una imatge

Una terra neta de la pol·lució i la bogeria dels humans.

 12. Un do/habilitat que posseeixo

El sisè sentit; la intuïció.

 13. Un mestre

Clarice Lispector.

14. La mort és…

Anar a comprar pa amb la bossa brodada de ma mare a la tenda de la cantonada.

 15. El meu desig profund

Que tinguin pa.

Quan debatíem el contingut d’aquest número, vaig proposar abordar-hi el TOC, el trastorn obsessiu compulsiu, molt comú als nostres dies, sobretot en les obsessions per la neteja i la por a emmalaltir. No vaig tenir gens de quòrum (no passa res), però llegint l’entrevista que Eulàlia Tort ha fet a David Bueno m’adono que la relació entre els rituals i el TOC és important. David Bueno, que és doctor en biologia, explica que els rituals permeten que el cervell descansi perquè la repetició d’uns gestos li estalvia calcular riscos i beneficis. Podem entendre els rituals, doncs, com aquelles reiteracions que ens ajuden a administrar l’energia psíquica davant del que és incert. No és estrany que en una època com la nostra, en què les grans estructures (familiars, socials, religioses) van a la baixa, el ritu s’hagi traslladat a l’individu. Tampoc no és estrany que, vivint en una època tan aclaparadora, aquesta repetició pugui arribar a ser patològica.

Els rituals ens eduquen en l’atenció profunda i l’atenció profunda ens arrela, ens vertebra i ens obre a una dimensió superior. És emocionant pensar que aquesta veritat van intuir-la fa molts segles les cultures més diverses d’arreu del món, fins i tot si no n’havien pres consciència. Ho veureu llegint el reportatge que Sara Pastor-Talboom ha escrit sobre el tarantisme, on també s’explica com el cristianisme va absorbir alguns ritus d’origen pagà. O en l’entrevista de Gemma Ventura a Òscar Aguilera, membre de la religió celtibera Wicca.

Han calgut dècades de societats individualistes sempre joves perquè ens adonem del valor dels rituals, que no només tenien propietats curatives, sinó que també feien comunitat i representaven les transicions essencials de les nostres vides. Ha calgut fregar el col·lapse mental, treballant set dies a la setmana al servei de la productivitat, perquè entenguem el sentit profund del més gran dels rituals, aquell setè dia de repòs que Déu ens ordena. Fins i tot ha calgut l’atròfia del tacte, i la dificultat per agafar el son després d’hores i més hores amb els cervells funcionant a tot drap, per recordar-nos de les nostres àvies passant el rosari a la vora del foc, mig endormiscades, i preguntar-nos si la sonsònia, la llum tènue, l’alternació de grans petits i grossos a la rastellera, no eren més importants que el contingut de les oracions que recitaven. I si aquelles lletanies no eren semblants als mantres que diem quan practiquem cert exercici oriental. Fins que els rituals no han anat morint en les seves expressions més restringides, no hem entès que la seva forma i estructura estan lligades a alguna cosa molt profunda del nostre ésser, a la seva relació amb el cosmos i el temps, i que precisament per això no desapareixen. Només s’adapten al que som en cada època. Encara que sigui treballadors angoixats i aïllats en pisos que necessiten rentar-se les mans a cada moment per netejar-se de gèrmens.

La seva llibertat és el progrés de tots. Periodista i activista pels drets humans: en el cas de Carme Vinyoles, són dues cares d’una mateixa moneda. Fa deu anys va cofundar l’associació Valentes i Acompanyades, que ajuda les nenes i les dones que es veuen forçades a casar-se. La feina constant i perseverant que fan ha permès que a Catalunya es presentés, el 2020, un protocol per a la prevenció, la detecció i la intervenció en el matrimoni forçat. L’objectiu és que cap dona que viu a Catalunya en sigui víctima.

¿Què és el matrimoni forçat?

És una de les més terribles vulneracions dels drets humans que pateixen les nenes, adolescents, joves i dones de molts països del món. No deixa de ser una forma de violència masclista que es produeix sota l’empara de la privacitat familiar i amb la cooperació de l’entorn que segueix la mateixa tradició, cosa que deixa les víctimes en una situació de forta vulnerabilitat i indefensió.

¿Hi ha dades sobre la prevalença del matrimoni forçat?

Sabem que afecta molt més les nenes que els nens. De fet, la taxa de matrimoni infantil dels nens equival a una cinquena part de la de les nenes. Segons dades de les Nacions Unides, en aquest moment hi ha al món 900 milions de dones que han estat casades abans de fer els 18 anys, de les quals el 50% van ser casades abans de fer els 15.

¿És un problema que podríem resoldre endarrerint l’edat legal d’accés al matrimoni?

Estem parlant d’un tema que defuig l’àmbit de la legalitat. Endarrerir l’edat d’accés legal al matrimoni és un pas endavant, però no és tan efectiu com sembla, ja que estem parlant d’unions que es produeixen en l’àmbit familiar i comunitari (en la família extensa), on hi ha prou força per escapar-se dels requisits legals, ja que de vegades es practica en poblats on l’Estat pràcticament no hi arriba. Són llocs on mana la tradició, una tradició antiga i molt arrelada que cohesiona el grup.

¿Els matrimonis són entre membres de la mateixa família?

Sí, en alguns casos. Els pares són els que escullen el marit per a la filla i sovint busquen entre els oncles, ja siguin de la família directa, de la família extensa o, com a mínim, del mateix grup ètnic. I això ho fan perquè reforça la identitat de grup.

¿Et refereixes a mantenir la puresa dels vincles?

Són comunitats molt compactes on els rols estan molt definits. Les persones grans manen i decideixen el que és millor per a les persones joves. I els homes manen sobre el que és millor per a les dones. Estem davant de pràctiques antigues de caire patriarcal, en què els homes prenen decisions i les dones obeeixen.

¿Les dones assumeixen aquest paper?

Hi ha dones que idealitzen el matrimoni perquè han estat educades en aquest sentit. Porten tota la vida sentint com ha de ser una «bona dona», com s’ha de comportar, la importància de la modèstia, de tapar-se, d’obeir els pares… La mare és qui s’ocupa d’aquesta tasca educativa. De fet, acostumen a ser molt estrictes, perquè, d’alguna manera, els hi va la vida. Si una noia s’escapa, defuig la tradició i, per exemple, ve a Valentes i Acompanyades en recerca de suport, la mare en serà la culpable als ulls de la comunitat. Diran que no ha estat capaç de fer bé la seva feina. Sobre ella recauran estigmes i l’exclouran de certes cerimònies importants com assistir a casaments o netejar el cos d’un difunt. No complir bé amb la seva funció pot suposar, en alguns casos, l’exclusió de la comunitat.

Estigmatitzades.

Estem parlant de dones que també van ser casades contra la seva voluntat i que, a hores d’ara, quan ja han complert amb el seu rol, i després d’haver patit també molt elles, esperen ser respectades i adquirir el reconeixement que correspon a les persones grans dins del grup. Però, esclar, si la filla es rebel·la, es carrega el «prestigi» de la mare.

Això afegeix una pressió extraordinària a aquestes noies.

Evidentment. Aquestes noies afronten un conflicte entre les normes de comportament de la cultura d’origen dels seus pares i les de Catalunya, ja que la majoria han socialitzat i s’han educat aquí.

Fer cas del que diu la família o teixir un projecte vital…

És un conflicte amb la comunitat que també té una dimensió personal. La noia es pregunta: «¿Què faig? ¿He de deixar la família perquè no accepten que no em casi? ¿Però on aniré?» També apareixen les preguntes sobre el benestar de la mare o de les germanes: «¿Què els passarà a elles, si jo marxo? ¿Les controlaran més? ¿Les enviaran al país d’origen per evitar que també vulguin seguir un camí lliure?»

Estic aclaparada per la seva valentia, realment.

En aquest sentit, és fonamental el paper del que nosaltres anomenem referents, és a dir, noies que ja han viscut aquesta situació, que se n’han sortit i amb qui comparteixen la cultura d’origen. Són noies que han passat per Valentes i Acompanyades i que, com a dones lliures, ens ajuden a acompanyar les noies que decideixen escollir el seu projecte de vida i es rebel·len contra un destí marcat.

Les referents són un mirall on poden mirar-se.

Sí. També vull posar en valor que, a vegades, la resistència i el coratge d’una noia fa que la seva mare, si està empoderada i té recursos personals, s’acabi separant del marit i emprengui el seu propi camí. És una part molt bonica de la nostra feina quan ens trobem que les filles fan d’educadores de les mares.

¿Hem de vincular els matrimonis forçats a la migració a casa nostra?

La migració porta moltes coses positives, però també algunes pràctiques que no ho són tant. Ara bé, si mirem enrere, les societats europees occidentals també practicaven aquests matrimonis no fa tant temps. De petita, a l’escola, escoltàvem la cançó «Rossinyol que vas a França», una cançó que parla d’una dona mal maridada. O pensa en la literatura espanyola i com d’habituals són les dones mal casades.

¿Quin paper hi fa la religió?

Diria que és quelcom que s’utilitza. La majoria de noies que acompanyem són musulmanes, i, si ens fixem en l’islam, enlloc es diu que el matrimoni pugui celebrar-se sense consentiment. De fet, així ho afirmen totes les religions. Tampoc no es diu que, si els pares t’obliguen a casar-te, hagis d’obeir-los. Ara bé, des que ha arribat a Catalunya una versió més conservadora de l’islam originària de l’Aràbia Saudita, s’atribueixen a la religió prerrogatives que no hauria de tenir.

¿Per exemple…?

El vestir-se. S’aprofiten de la moral, prediquen que les dones han de ser modestes, que no han d’aixecar la veu, que no han de tenir opinions o que, si les tenen, primer cal escoltar les del pare i les del marit. Les eduquen per obeir.

Un rol de gènere basat en la submissió.

Sí, i això impacta en la qüestió del matrimoni. Quan a la noia li proposen casar-se, és molt possible que tingui assumida l’obediència al que diuen els pares, l’obediència cega a la comunitat. I no complir amb les expectatives suposa que et diguin «mala musulmana», «mala africana», «que te’n vas a la cultura dels blancs», «que tindràs una família desestructurada», «que et deixaran sola»…

¿No és un tema, doncs, de religió, sinó de tradició?

Diria que hi ha qui utilitza la religió en la conformació d’aquest model de dona submisa.

No sé si sempre s’entén.

Crec que, com a defensores dels drets humans i dels drets de les dones, això ho hem de poder dir sense cap problema. Hem de ser proactives a l’hora d’atendre les persones que volen liderar canvis i no deixar-nos jutjar, atemorir o acomplexar en dir que el matrimoni forçat és una violència masclista intolerable.

¿Com són les noies que acompanyeu?

Tenen un perfil molt divers. En la nostra experiència arreu de Catalunya, sí que et puc dir que ara atenem molts casos de noies asiàtiques, però també moltes d’origen africà. L’element comú és la cultura patriarcal, en què els homes i les dones tenen un valor i un rol diferent.

¿Quantes noies acompanyeu?

A la nostra xarxa de pisos, actualment tenim 12 noies, i n’hi ha 3 més en llista d’espera perquè no tenim places lliures. Durant els deu anys de trajectòria de Valentes i Acompanyades, hem atès un total de 260 noies, però la situació d’ara és molt diferent de la de l’inici.

¿Com va començar l’associació?

L’inici de tot plegat es remunta a fa uns quinze anys, quan la filla d’un amic, que tenia 16 anys i era nascuda a Catalunya, em va demanar ajuda. Em va confessar que el seu pare —un bon amic meu— se la volia endur al país d’origen per casar-la. En aquell moment, ella estava estudiant un cicle formatiu i, esclar, no volia marxar de cap de les maneres. Aquest va ser el meu primer contacte amb la realitat dels matrimonis forçats, i la veritat és que no m’ho podia creure. Vam intentar ajudar-la, però no va ser fàcil, perquè en aquell moment no hi havia recursos específics. El cas va acabar en mans d’una jutgessa que, per sort, va evitar que fes el viatge. Ella va ser la nostra primera noia atesa i la nostra primera referent.

La filla d’un amic…

Sí, va ser quelcom inimaginable per mi. Em va explicar situacions que vivia a casa, em va parlar de les amigues, del que vivien les companyes d’institut… Vam decidir fer un treball de camp i ens vam adonar que el seu cas no era anecdòtic, sinó que estàvem davant un problema generalitzat.

No veiem el que tenim al davant.

Realment, no; almenys, jo no. Fins aleshores havia anat com a convidada a molts casaments i no m’adonava que probablement alguns eren matrimonis forçats. Quan algú te’n parla, desenterra casos i t’explica situacions, llavors vas pel carrer observant el teu entorn d’una manera diferent. Així va néixer l’associació el 2014.

Heu fet molt camí.

Hem fet un treball en xarxa molt important amb el sector educatiu, els mossos d’esquadra, els serveis socials, els jutjats… Posem molt èmfasi en els docents perquè són els que tenen més oportunitats de passar hores amb les noies i, per tant, tenen més capacitat per detectar casos. Hi ha hagut algun cas d’un mestre que ha sospitat alguna cosa i ens ha demanat orientació. Hi ha situacions en què no podem veure la noia perquè estan molt controlades i vigilades pels pares i els germans. Doncs bé, ens coordinem amb l’escola i trobem un despatx per parlar amb ella dins l’horari lectiu sense que la família ho sospiti. D’altres són retingudes —segrestades, en diria— a casa i és molt difícil accedir-hi. També fem, a partir de la nostra expertesa, sessions informatives i formatives, i tallers de conscienciació a homes i dones.

¿Què oferiu a les noies?

A més d’habitatge quan cal, un pla de treball individualitzat i acompanyament afectiu. Arriben amb un trauma molt fort perquè s’han vist obligades a deixar la família. Algunes han patit maltractaments, i la majoria, xantatges emocionals, coaccions molt fortes. Gestionar això és dur i dolorós; n’hi ha que estan molt espantades, tot i la seva valentia. Necessiten saber que aquí estaran acompanyades, que és un lloc on són valorades, on se les aprecia per la vida que han tingut i on comptaran amb la nostra ajuda per tirar endavant com a dones lliures. I moltes, al cap d’un temps, quan se senten més fortes i segures, fan el possible per donar suport a d’altres que es troben en la mateixa situació. Aquest és el principal valor de l’associació: la solidaritat entre elles i tot el que són capaces d’ensenyar-nos. Elles reben i donen, i sense la seva llibertat la societat es perd les seves aportacions al progrés col·lectiu, un aspecte que entenem que és de cabdal importància. Ens necessiten i les necessitem.

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí