Al nord del desert

Jordi Pigem. Filòsof i escriptor

Al nord del desert de Karakum, molts segles enrere, una poderosa cultura es va desenvolupar al voltant del llac de Khwarizm o Khorazm (en persa se l’anomenava Daryotxa-i Khorazm, ‘llac Khorazm’). El gran matemàtic MuḥammadibnMūsā procedia d’aquella regió, i per això era anomenat al-Khwārizm (és a dir, ‘de Khwarizm’). El seu nom es va llatinitzar de diverses maneres: Algorizmi, Algorismus, Algoritmus. En honor a aquest gran matemàtic de fa mil dos-cents anys, anomenem algorismes o algoritmes els sistemes de càlcul que avui mouen el món.

El llac de Khwarizm és el que coneixem com a mar d’Aral, que vol dir ‘mar d’illes’, perquè hi havia més de mil illes plenes d’ocells en aquest mar de l’interior d’Àsia. Des de mitjan segle xx, però, els algoritmes del progrés tecnològic, en la seva versió soviètica, van convertir aquest paradís en un desert: el desert d’Aralkum.

S’estenen els deserts sobre la Terra, i també s’estenen dins la gent. «El desert creix: ai d’aquell que alberga deserts!», escriu Nietzsche prop del final d’Així parlà Zaratustra.

Un desert interior, lligat al desplegament dels algoritmes, és la creença que les nostres experiències vitals més íntimes no tenen cap valor en si mateixes. Yuval Noah Harari, l’intel·lectual favorit de Klaus Schwab, de Bill Gates i de Mark Zuckerberg (entre altres rostres del poder actual), afirma al seu llibre Homo Deus que «les emocions són algoritmes bioquímics». També escriu que «els algoritmes que controlen els humans actuen a través de sensacions, emocions i pensaments. Exactament el mateix tipus d’algoritmes controlen els porcs, els babuïns, les llúdrigues i les gallines».

¿Quin sentit tindria la vida anímica i mental si només consistís en algoritmes? ¿Quin sentit tindrien la història de la literatura, de la cultura, de la humanitat? La visió materialista que avui impera només explica una petita part de la realitat, i no té ni la més remota idea de com explicar el fet més immediat de la nostra experiència: la consciència. En comptes d’adonar-se que mira amb un instrument equivocat, conclou que la consciència (amb tot el que inclou: l’experiència, les idees i conviccions, les sensacions i emocions, el conjunt de la vida interior…) no existeix. En el nostre món tan confós, hi ha filòsofs i científics reconeguts que neguen que existeixi la consciència —negació que sorgeix… de la seva consciència!

El recentment traspassat Bruno Latour explicava que el seu col·lega Paul Churchland porta a la cartera una imatge de la seva dona, Patricia (ella i ell són reconeguts «filòsofs de la ment»). Però no es tracta d’una foto del seu rostre, sinó d’un escàner en color del seu cervell. Paul creu veure millor l’essència de la seva companya de vida en una imatge generada per ordinador, amb colors falsos, d’unes estructures fisiològiques que només entenem a mitges, que no en una fotografia amb les seves faccions i el seu esguard. En el moment en què es va difondre aquesta anècdota, l’any 2004, els Churchland i altres filòsofs reduccionistes estaven convençuts que «al cap de pocs anys» tothom miraria les imatges digitalitzades del cervell amb més afecte del que posem en «nassos, pells i ulls». Evidentment, aquesta predicció no s’ha complert. Al contrari, els escàners cerebrals de persones sanes no mostren pràcticament res que ajudi a reconèixer-les.

Com més a fons estudiem el cervell, més supera la nostra comprensió. I més ens adonem que la ment no és un producte del cervell en el sentit que la bilis és un producte del fetge. Hi ha una òbvia relació entre ment i cervell, però la ment és molt més que el cervell. (Paradoxa per qui cregui que la ment no és res més que el cervell: només podríem entendre el cervell si fos molt simple, però aleshores la nostra ment seria també massa simple i tampoc no l’entendria!)

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí


Relacionats