Del microcosmos al microcòs

Jordi Pigem. Filòsof i escriptor

Ara que el cel es va omplint de satèl·lits i la Terra de radiacions, tot plegat, diuen, per tal que nosaltres i les nostres petites màquines puguem estar més «connectats», és bo recordar que en altres llocs i èpoques no calien pantalles, ni cobertura, ni tan sols electricitat, per sentir una veritable connexió amb la vida i amb els altres. En cultures de totes les latituds, l’ésser humà ha estat considerat com un pont privilegiat entre la terra i el cel, entre la matèria i la consciència, entre la gravetat i la gràcia. A Occident, ja des de la Grècia clàssica, una de les maneres en què això s’ha expressat és la idea de microcosmos: l’ésser humà com a encarnació en petit (micro) del conjunt del cosmos, com a corda que vibra amb la simfonia de tota la realitat, com a reverberació de la totalitat del món. Ramon Llull, el primer filòsof que pensa en català, diu amb mots que set segles després encara entenem que «en cascú home ha de totes creatures». La idea de microcosmos és tan present en el pensament de Llull que una de les millors introduccions que se n’han escrit es titula precisament El microcosmos lul·lià, obra de l’anglès Robert Pring-Mill, escrita originalment en català i traduïda a l’alemany, l’italià i el francès.

La idea de microcosmos també impregna el pensament de Raimon Panikkar, que sovint parla de l’ésser humà com a «mirall de l’univers sencer». Però no es tracta d’un mirall que reflecteixi passivament, sinó d’un agent que participa activament en la configuració del món. A la seva obra final, El ritme de l’Ésser, Panikkar escriu: «El destí de l’univers passa per dins i a través de nosaltres —un cop el “nosaltres”, esclar, ha estat purificat de tot el que és la “nostra” propietat privada. No som éssers aïllats.» I afegeix que «la famosa injunció de la Sibil·la de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”» es pot completar, com feia el Mestre Eckhart, amb «qui es coneix a si mateix, coneix totes les coses».

Des d’aquesta perspectiva, el que s’esdevé en el nostre interior més íntim també reverbera i influeix en el conjunt de la realitat. Per això té sempre importància no només el que fem, sinó també el que pensem i el que sentim. I per això en el nostre interior hi ha una llibertat primera i última, que les presons no poden tancar i que hem de protegir dels enganys i paranys del món.

Tot i que avui sovint no ens sentim microcosmos, la majoria de les persones segurament hem fet algun tast d’aquesta experiència. Podem sentir com la vida vibra en el nostre cos amb la primavera, o com el món batega dins nostre en les grans experiències personals i col·lectives. Potser podem sentir com el nostre silenci interior ressona amb tots els
silencis que han precedit i seguit cada paraula viva que hagi estat mai dita. O podem sentir com la nostra mirada atenta ressona amb cada mirada atenta que hagin fet altres ulls. O potser, fins i tot, alguna vegada podem sentir, com feia Eckhart, que «l’ull amb què veig Déu és el mateix ull amb què Déu em veu».

Aquestes experiències són a l’abast de la naturalesa humana.

Però, sovint, el seu record s’acaba esvaint i aleshores tornem al món dels objectes, els obstacles, els codis i les barres. I, en el món dels objectes, l’ésser humà és vist cada vegada més com un simple objecte, un simple cos físic. Un cos definit per la seva simple vida biològica, sovint reduït a poc més que una suma de músculs o corbes o el que sigui que es busca. Un cos simple, isolat, petit: un microcòs. Deixem de ser microcosmos i ens contraiem en microcossos.

Aquil·les i Antígona no se’n preocupaven gaire, de la seva simple vida biològica, com tampoc no ho feien Gandhi o Martin Luther King o tots els presos polítics del passat i del present. Però per l’ésser humà materialista, reduït a microcòs, l’única salut que compta és la salut física, la salut del cos. I aquest cos, atomitzat des de fa temps, ara ha quedat més aïllat que mai amb les mesures de distanciament social.

La Constitució de l’Organització Mundial de la Salut, redactada el 1948 (quan no depenia del finançament privat), a la primera pàgina defineix la salut no com a «mera absència de malaltia», sinó com un «estat de complet benestar físic, mental i social». Més recentment, es parla també d’una altra dimensió essencial de la salut: la salut espiritual. El Handbook of religion and health, coordinat pel psiquiatre Harold Koenig i periòdicament actualitzat, mostra amb tot de dades com les persones que troben un sentit profund a la seva existència tendeixen a afrontar millor els reptes i a tenir una vida més plena i també més sana i més llarga.
Ara bé, quan les persones queden reduïdes a microcossos, només compta la salut física i s’acaba oblidant la salut social, la salut mental i la salut espiritual.

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí


Relacionats