Text: Leslie Selene
Viatjo amb tren a Madrid. En veure el nom de l’estació d’arribada, em ve al cap la imatge del Nen Jesús d’Atocha que es venera a Califòrnia, la meva terra natal. Veig els ninots del Niño, tal com l’anomenem allà, amb vestits de vellut, amb els cabells arrissats i un barret d’ala ampla, envoltats de barres de pa, tortillas mexicanes, espelmes i flors… Abans de canviar de tren, tindré dues hores per voltar per la ciutat. El temps just per anar a fer una visita a la Mare de Déu d’Atocha i el Nen Jesús en el seu entorn original.
La Mare de Déu d’Atocha és una marededeu negra. A Europa, les marededeus negres són com un mapa dels cultes antics a les deesses mare que van sorgir en els indrets on la terra era especialment fèrtil i les llavors arrelaven bé. Allà on hi ha una marededeu negra, també s’hi han trobat restes arqueològiques de cultes anteriors a alguna deessa precristiana: Cíbele, Àrtemis, Diana, Hècate o Isis. I en tots aquests indrets, curiosament, sempre hi ha fonts sagrades amb aigües que tenen propietats curatives miraculoses.
L’adoració a la petita imatge negra de la Mare de Déu d’Atocha va començar a Toledo pels volts de l’any 1100. Les històries sobre els miracles del Nen Jesús d’Atocha, el Niño, s’inicien més tard, al segle xiii. Explica la llegenda que els invasors musulmans van empresonar els homes de la zona i els van prohibir menjar, llevat que qui els portés els aliments fos un infant menor de dotze anys. I que, aleshores, va aparèixer un nen desconegut, vestit de pelegrí, que va portar pa als presoners. Un cop va haver marxat, es van adonar que les seves petjades tornaven cap a l’església i van trobar la imatge del Nen Jesús als peus de la Mare de Déu. Aquella talla es va tornar a col·locar al costat de la Verge, però en una capella lateral de l’església es va posar una nova imatge del Nen Jesús d’Atocha vestit de pelegrí. La gent hi va començar a anar per venerar-lo i per demanar-li que intercedís davant les injustícies que patien.
Els treballadors que vivien a prop d’Atocha van ser reclutats per anar a Mèxic a treballar en una mina de plata, i van emportar-s’hi les seves creences i les seves tradicions. La petita marededeu negra i el Nen Jesús d’Atocha van travessar l’Atlàntic per primera vegada l’any 1554. Van ser traslladats a un poblet anomenat Plateros, a la regió de Zacatecas, i al seu voltant s’hi va construir una catedral magnífica. Com que les condicions de treball a les mines eren terribles, hi va haver revoltes entre els miners. I, naturalment, al cap de poc, el Nen Jesús d’Atocha va fer el que ja havia fet abans. Diuen que un infant va anar a portar pa als miners empresonats. I que les petjades d’aquell infant tornaven cap a l’església.
Quan ja havia extret fins a l’últim gram de plata de les muntanyes que envoltaven Zacatecas, la mateixa corporació minera es va traslladar a Santa Fe, Nou Mèxic. Els miners sabien prou bé que a la seva nova llar continuarien necessitant que el Niño intercedís per ells, de manera que se’l van endur. Les notícies sobre els seus miracles van arribar-hi fins i tot abans que la imatge. Els miners que van ser enviats des de Mèxic cap a les Filipines també es van emportar la veneració del Nen d’Atocha com a portador de justícia i defensor dels immigrants pobres.
Allà on hi hagi homes poderosos que manipulen la mitologia per obtenir un efecte social, també hi haurà sempre resistència en forma de llegendes i danses populars.
Avui, encara se li ret culte a Plateros (Mèxic), al santuari de Chimayo (Nou Mèxic) i a les Filipines, en aquest darrer indret com a Santo Niño de Cebú. Allà s’explica que pels voltants de Cebú, a la marxa de la mort de Bataan, durant la Segona Guerra Mundial, un infant amb els cabells arrissats i un barret d’ala ampla va portar menjar als presoners.
Tant a Mèxic, com al sud-oest dels Estats Units, com a les Filipines, on hi hagi treballadors migrants –els més necessaris i, alhora, els més vulnerables de tots—, hi trobareu sempre la imatge del Niño enganxada als recipients de vidre de les espelmes, o a les botigues d’alimentació i de licors.
En aquests llocs, el Niño és tan necessari com el pa que reparteix. Es fa present a tot arreu on hi ha algú que alimenta els pobres o treballa per la justícia social. A cada casa hi ha sempre una vella que, al vespre, seu al costat d’una espelma i resa. Quan sortim, ens mira per sobre les ulleres i ens recorda que el que duu menjar als presos o als activistes sempre és el Niño. Tothom sap que és ell el que s’ocupa d’aquestes coses. I com que, quan tornem a casa, la vella continua asseguda al mateix indret, malgrat que sentim la flaire del pa que es cou al forn, ens costa d’imaginar que mentre érem fora hagi estat ocupada…
Tot això es remou al meu interior quan, finalment, el tren arriba a l’estació d’Atocha. L’església, del 1952, és a molt poques travessies de l’estació. La marededeu negra està situada més amunt de l’altar, enmig de tants ornaments daurats que es fa difícil de distingir-ne la figura. La poma que ens allarga amb la mà dreta queda fora del nostre abast. Prop de l’entrada, tancada en una vitrina per motius de seguretat, hi descobreixo la imatge del Niño. Porta la capa dels pelegrins i el barret d’ala ampla, però on és el pa? On són les espelmes? Allà dins només hi ha un ninot.
Quan les imatges de la Mare de Déu i el Nen van partir cap a Mèxic, Atocha només era un canyissar, lluny de la ciutat. Un segle i mig més tard, aquelles mateixes imatges, des de Zacatecas, van tornar a ser carregades damunt un vaixell i van travessar de nou l’oceà. Aleshores Atocha ja havia quedat absorbida per la ciutat de Madrid i s’havia convertit en un més dels seus barris atrafegats. Avui, els monarques continuen beneint-hi els seus matrimonis i batejant-hi els seus fills, però molt pocs recorden el que el Niño, en altres èpoques, havia fet per la gent.
A Mèxic, al sud-oest dels Estats Units o a les Filipines, el Niño es fa present sempre que hi ha algú que alimenta els pobres o treballa per la justícia social.
Si mai teniu l’ocasió d’anar a veure la marededeu més antiga de Madrid, no us limiteu a mirar-li aquells ulls captivadors. Jo us animo a que li agafeu la poma. Preneu la saviesa antiga i prohibida que us ofereix. Feu un glop d’aquella aigua pura. Hi descobrireu un missatge interessant i nodridor alhora. Allà on hi hagi homes poderosos que manipulen la mitologia per obtenir-ne un efecte social, també hi haurà sempre resistència en forma de llegendes i danses populars. Mengeu-vos aquella poma. Digueu el seu nom. Expresseu en veu alta les oracions que porteu escrites al cor. Expliqueu-li com podeu posar els vostres dons al seu servei.
Obriu la vitrina i permeteu que el Niño torni a fer, de nit, la seva tasca benèfica. No tingueu por! Farà el que ha fet sempre: alimentar els pobres, organitzar els treballadors, reformar les presons. I, quan el deixeu sortir, no us sorprengueu si, de cop i volta, els joves comencen a recordar cançons sobre la justícia i la resistència que feia temps que havien oblidat i s’uneixen amb un amor fraternal. Quan algú us pregunti qui és el responsable de tot això, vosaltres responeu-li que ha estat el Niño.
