Ball de gira-sols

Torna l’estiu i, amb l’estiu, la dansa als camps de gira-sols vestits amb el groc més cridaner. Segueixen el sol d’est a oest. S’inclinen buscant l’astre que els fa créixer ufanosos, dignes del ball. Quan el dia és rúfol i gris, els gira-sols deixen el seu anar i venir i es miren els uns als altres per compartir la seva energia, la seva llum.

Igual que els gira-sols, quan els núvols no ens deixen veure la llum, en aquell moment tan incòmode, sovint tan dur, va bé deixar de mirar enlaire per entregar-se al gira-sol més proper. A l’amiga, a l’amic. A aquell amb qui et confesses, amb qui et rius de tu, amb qui et saps en lloc segur. Sense deixar passar l’oportunitat, alhora, d’obrir-nos al desconegut, a l’aliè, al que ens planteja, de fet, un autèntic desafiament personal.

Perquè no es pot conèixer la llum (digues-li Déu, digues-li amor, posa-hi el nom que vulguis) si no és mitjançant l’altre. Procurant practicar allò que pregava sant Francesc:

 

[…] feu que jo no cerqui tant:
ser consolat, com consolar;
ser comprès, com comprendre;
ser estimat, com estimar.

 

Emmirallant-nos en l’altre podrem tornar a celebrar la vida. Tornar a veure la llum després de tants núvols, després de tantes pluges. Després de tot.

I, ai quan el sol es deixi veure de nou! Com més llum ens faci, com més clara sigui la direcció on cal orientar-nos, més evident es farà la nostra ombra, cosida irremeiablement a la nostra tija. Som llum i som foscor. Va bé reconèixer la part fosca que tots tenim per acceptar-la (i mantenir-la a ratlla!). Mirar-nos ben endins és el que ens permetrà, de nou, veure-hi més enllà.

Som, doncs, un nus de relacions. Amb nosaltres mateixos, amb les altres persones i amb una llum intangible. Sense relacionar-nos, no som res. Som un ball de gira-sols.

 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal


Relacionats